Cal Petit a les Amèriques. 6 dones 6 històries (7 de 8)

Sisena crònica de l'inefable aventurer, en la qual llegireu frases com "El dia més dur del viatge, sens dubte"; "De fet tot plegat és broma. Des del primer fins a l’ultim mail del viatge"; "Són unes autèntiques nimfòmanes. No en tenen mai prou!"; "Quants camins que es creuen...", i altres de més suculentes que el meu puritanisme m'impedeix de reproduir.

Per començar, però, copiï la part final de la crònica anterior, que acabava amb certa intriga...


5 de març

Estava cantat que em passaria...
En un viatge d’aquestes característiques i en un país com aquest era quasibé impossible que no em passés.
estava cantat!
Ja m’ho havia advertit més d’un. Ves amb compte que...
Sí, realment el perill hi era, però vaig assumir el risc des del primer moment.
Qui tingui por que es compri un gos!
I he llepat.
Al final he llepat!
Les possibilitats hi eren, és clar, i molt més encara anant tot sol.
Hi ha factors que són completament aliens a la teva voluntat i no ho pots controlar tot.
Però què hi farem...
Aquestes situacions són del tot imprevisibles i quan menys t’ho esperes, ja has rebut.
Et pot passar en qualsevol lloc,
Al tombar una cantonada, en una estació de bus o en una de tren, en un ascensor, en un local nocturn, al carrer de nit, o a plena llum del dia, tant li fot.
El cas es que m’ha passat i ara n’he de pagar les conseqüències.
Aquest cop els Àngels de la Guarda no estaven a l’aguait.


Continuarà...

I ara sí, la nova entrega; disfrutau:



14 de març

El dia més dur del viatge, sens dubte.
Surto de Baixios, un tranquil·let poblet de pescadors al nord de l’estat de Bahia en direcció a la gran capital amb la ferma intenció d’arribar-hi en dos dies.
il·lús...
Quan es viatja d’aquesta manera no hi ha mai res en ferm.
estic a 160 kms de Salvador.
Al cap de dues hores de pedalar se m’apareix un marciano.
Per aquí se’n troben sovint.
És un brasiler de 59 anys que en fa dos que viatja amb una bici atrotinada sense marxes.
Va vestit només amb uns texans retallats i unes sandàlies.
Porta una caixa de plàstic estacada darrere del seient amb totes les seves pertinences.
Es nota de seguida que viatja pels comentaris que fa.
M’explica en el sentit de la marxa on puc parar a prendre un bany.
Em parla de basses i rierols.
Ell em demana què trobarà més endavant per menjar. El tiu està bastant xuclat.
Li pregunto perquè va amb texans i em diu que els ultimes malles de ciclista se li van trencar.
No té calés per comprar-ne unes altres.
Jo en tinc dues i prenc la decisió de regalar-li les que em van grosses.
Sóc tan desgraciat que les altres em van petites.
No em pregunteu res sisplau.




El fenomen paranormal en qüestió es diu Carlos i és de Belo Horizonte.
El més curiós de tot plegat és que el tiu porta un cartell de fusta lligat darrere la bici on descriu tots els llocs per on ha passat.
Però és que el cartell fa metre per metre!
Segur que quan fa vent de cua el tiu surt volant.
Ara, amb vent de cares, millor donar mitja volta i deixar-se portar...
feliç amb les seves malles noves ens despedim, i el tiu se’n va a peu perquè el camí fa pujada.

Jo torno a pedalar.
Cada dia fot més calor!!!
Continuo direcció cap al monstre, que m’espera amb les urpes esmolades.
ja es comença a percebre la proximitat de la gran capital.
Barcelona al seu costat sembla el poblet on visc jo.
Cada cop hi ha casetes mes arregladetes.
Les benzineres ja no estan tan destartalades i també hi ha una altra cosa que no m’agrada gens.
Els preus es comencen a disparar cap amunt.
A mesura que em vaig apropant el paisatge es va degradant.
Que poc que m’agraden les ciutats, penso per mi.
Noto com m’absorbeixen l’energia.
A 50 kms de Bahia decideixo definitivament que tot allò no mola gens i que intentaré arribar fins al cor de la ciutat aquest mateix dia.
50 kms després em cauen els collons per terra...
Ja completament immers en l’entramat suburbial de l’àrea metropolitana de Bahia començo a trobar els cartells que m’il·luminaran el camí fins al centre històric.
Cidade velha 35 kms.
Meu Deus, apiada’t de mi!!!!
Em queda tot un infern per recórrer.
Positiu, pensa en positiu.
Podria estar plovent, no?
hauries d’estar content.
El tràfic és digne de mencionar, per no oblidar en la vida.
Al cap de 5 minuts estic tirat com una burilla al costat d’una parada de bus amb la roda del darrere rebentada.
Casum ceuta!
diria el meu avi.
Una hora i mitja després de tot un recull exhaustiu de renecs i males paraules, apreses a traves de la immemorial transmissió oral pels grans mestres que poblen les nostres terres, i de les quals se’n podria escriure una antologia sobre la gran riquesa gramatical que tenim els catalans en aquest camp, arribo al centre històric creuant tantes faveles i veient tanta misèria que em fa pensar que la gran pel·lícula brasileira CIDADE DE DEUS es queda curta.



Me’n vaig a buscar pousada al Pelorinho, que és un barri bastant degradat del barri vell. Aquí hi convisc amb la realitat d’aquesta ciutat i amb la pobra gent que intenta sortir com sigui de la misèria en què estan immersos.
El Pelorinho és com l’antic barri xinès dels 60-70 de Barcelona però a l’engròs.
Aquesta ciutat és un fidel reflex del que és el Brasil.
Un país amb moltes cares.
I moltes no són fàcils de pair.
Un parell de quilòmetres més enllà hi ha tots els hotels dels turistes que visiten el Brasil sense assabentar-se de res.
Sol, platja, samba, caipirinhes, tangues i cap a casa.
Per cert, sabeu com li diuen al tanga aquí?
Filo dental.
El Brasil no és un país fàcil de conèixer.



ESTAVA CANTAT QUE EM PASSARIA...

Doncs sí, ja us ho havia anunciat en l’anterior correu.
Era quasibé impossible que no em passés.
M’he enamorat...
Tal com deia abans, només arribar al Pelorinho vaig directe a buscar una pousada per estassar els ossos a sobre d’alguna cosa que s’assembli a un matalàs.
Com comprendreu viatjant tres mesos no et pots permetre el luxe d’anar a dormir als mateixos llocs que ho faries viatjant només 15 dies.
L’economia no està per floritures, que des de l’any passat que no tinc nòmina.
No penso donar voltes com un ventilador perquè estic més petat que una arandela grober i arreplego la primera que trobo.
Dies més tard me n’arrepentiria.
I molt.
Per fi tinc un forat on amagar la bici i prou decent per descansar i provar d’assimilar tot el que he vist travessant les entranyes d’aquest monstre sense escrúpols .
Odio les grans ciutats amb tot el meu cor de ciclista.
Prenc una dutxa.
Surto a estirar les cames i a respirar la brisa fresca de la vesprada.
Bahia està al costat del mar.
Només posar els peus al carrer et trenquen el cor tot un eixam de nanos que et surten al pas demanant calés per poder comprar alguna cosa per menjar.
Sé sobradament que els calés se’ls gasten d’una manera ben diferent.
Son els Mininos da Rua.
Els nens del carrer.
Viuen al carrer.
Dormen al carrer.
Pixen al carrer.
Foten llàstima de veure.
Però ho has de veure.
Si tanques els ulls no ho veuràs.
Si no ho veus no ho podràs explicar.
Si no ho expliques ningú no ho sabrà.
Si ningú no ho sap res no canviarà.
Si res no canvia no evolucionem.
Si no evolucionem morim.
Qui m’havia de dir a mi que dies mes tard estaria participant en un treball de denúncia social...
M’assec en una terrassa per prendre alguna cosa.
No us penseu, 5 taules de plàstic ronyoses i un servei d’hostaleria format per dues noietes d’uns 14 anys i una dona grassa que és la mestressa.
Era l’única taula lliure que quedava.
Em prenc una cervesa.
Al cap de poca estona apareix un personatge d’uns 60 i pico, coix com una cadira de tres potes
però amb la mirada franca.
se m’acosta i em demana amb un portuguès correcte, però amb accent, si m’importaria compartir taula amb ell i la seva companya.
Amablement li deixo lloc content de conèixer gent.
Això sempre m’ha agradat.
De seguida he captat que no era brasiler.
En canvi la seva companya si.
Un tros de dona d’uns 30 anys i natural de la ciutat de Sao Luis, una població del litoral nord ja molt a prop de Veneçuela.
Diuen que és molt maca.
La noia també ho es.
Comencem a parlar i li pregunto directament d’on és i què està fent.
És capità de la marina mercant.
Porta un pepinu de barco i fa la ruta Salvador - Rio De Janeiro i a la inversa.
És grec.
Li explico com estic viatjant jo.
El tiu flipa més pepinus.
Li engego que m’agradaria moltíssim embarcar amb ell i anar fins a Rio per continuar pedalant des d’allà.
Em diu que això ja no és com abans i que ara amb tot el rollo de la immigració hi ha molt de control i que tothom ha d’estar assegurat i que bla bla bla...
Merda, penso jo.
Amb aquestes que el tiu saluda a un altre pàjaru de la seva edat que va pel carrer passejant amb una brasileira del bracet, aquesta molt més joveneta que l’amiga de Sao Luis.
també és grec.
Quins pebrots!
El meu company de taula gasta una mala hòstia considerable.
Cada cop que s’acosta un minino da rua a demanar els esbardufeix ràpidament.
M’explica que esta fent els últims preparatius per casar-se amb la noia de sao Luis.
Vaja, en aquest país mai res es el que sembla...


Quan entrava per primera vegada a la pensió baixava per les escales un tiu tot curiós.
Vestit amb una samarreta de tires ratllada, uns pantalons de roba amples i frescos i xancles.
Deu fer més o menys metre noranta.
amb barba.
I un gorro blanc de punt al cap.
Sempre jugo a endevinar d’on és la gent. Mira, una distracció com qualsevol altra.
Tot és qüestió de capacitat d’obsevació.
Aquest tiu em té desorientat.
Al principi em decanto pels estats units.
Se m’acosta i em comença a parlar.
Té uns ulls blaus, grossos, oberts de bat a bat, d’aquells que fonen a les ties només amb la mirada.
Una mirada àvida, afamada de descobrir, d’absorbir coses noves a cada moment, sense deixar que res se li escapi.
Es nota que s’està empapant de tot el que l’envolta.
Em cau bé nomes a cop d’ull. És un sentit bastant desenvolupat que rares vegades em falla.
Em pregunta en un angles macarrònic que si estic viatjant amb bicicleta.
El meu sentit per adivinar l’origen de la gent l’he de perfeccionar més. Bé, si mes no ja descarto tots els països anglosaxons.
ara passa directament al portuguès
Amb dos segons ja he descartat dos països mes.
Soc un pèssim jugador al joc que m’he inventat jo mateix.
Això sí, de moment no em guanya ningú.
Ara passo a l’atac jo i li pregunto d’on collons és.
Una vegada a l’Argentina em vaig passar més de mitja hora parlant en castellà amb un tiu de Girona.
Ens vam fotre un bon fart de riure tos dos.
Ja té conya la història.
Aquest tiu és de València i es diu Carles.
És el principi d’una gran història...



LA CHAPADA DIAMANTINA
En Carles té un company de viatge que es diu Ignasi.
tots dos parlen català. Perdó. Valencià.
M’encanta l’accent que tenen i les expressions que fan servir
Em pregunten que si viatjant pel Brasil amb bicicleta m’he enxopat gaire.
Jo no sé de que em parlen.
Si home, enxopar-se, quan plou t’enxopes.
És clar. De xop, enxopar-se.
I així una rere l’altra.
De seguida ens fem col·legues.
Ells porten aquí quasibé un mes i estan treballant.
m’expliquen el seu projecte i me mola mogolló, com diuen ells.
L’Ignasi, Natxo pels amics, té 42 anys i en Carles 36.Treballen per una productora independent de cinema i estan fent un documental sobre Bahia a través de la visió de les dones baianes que treballen en diferents oficis.
Quan jo els vaig conèixer anaven a fer un retrat d’una noia que es diu Marcia i que es guanya la vida cantant Bossa Nova pels restaurants de Salvador.
havien de ser un equip de 6 persones però a última hora només han pogut viatjar ells dos
Van de cul.


Avui ja fa 15 dies que anem junts.
O sigui que la bicicleta ja no recordo ni de quin color es.
Agafem un carro de lloguer i ens en anem a la Chapada Diamantina que és un espectacular parc nacional que hi ha a l’interior de l’estat de Bahia.
Muntanyes i més muntanyes.
Salts d’aigua de 200 i 300 mts d’alçada.
Coves màgiques on hi ha unes gorgues interiors que quan s’il·luminen pels rajos del sol prenen uns colors impossibles d’acreditar.
si busqueu Chapada Diamantina al google flipareu.
De fet quan ets allà no diries mai que allò és un parc nacional perquè la infraestructura és igual a zero.
Ni pagues entrada ni hi ha guardaparc.
Ni cartells indicatius, ni horaris, ni prohibicions, ni aglomeracions de gent, ni res de res.
Guapíssim!!!
És un parc molt i molt gran, immens!



Allà vam anar a filmar una garimpeira.
Una garimpeira és una dona que busca diamants al riu fent servir el mateix sistema dels antics buscadors d’or que tantes vegades hem vist a les pelis de l’oest.
Vam anar a un poblet que es diu Andarai.
Andarai esta enclavat al mig de les muntanyes, però prou elevat com per tenir unes vistes espectaculars.
La zona és boscosa però el que fa mes característic el paisatge són tot de curioses formacions rocoses que li donen un aire molt especial al llogarret.
Ademés Andarai està atravessat per un riu amb cascades al mig del poble.
tots els nanos s’hi estan banyant.
És com si no passés el temps i com si ningú no tingués cap preocupació.
Aquí la gent és feliç.
Es respira.
respires profundament i t’enganxes.
És perillós.
viatjant tant de temps aprens a percebre els perills.
Aquest tipus de perill el conec sobradament.
La de vegades que m’ha passat pel cap penjar-me en llocs com aquest i no tornar...
A en Natxo li esta passant el mateix.
En parlem molt seriosament i volem tornar-hi per comprar una caseta per restaurar.
Aquí els preus realment fan riure, no us ho creuríeu.
En Natxo també s’ha arreglat una casa vella a la muntanya, on viu, o sigui que tots dos faríem un bon equip.
Ha sigut un amor a primera vista i que encara dura...


La història del documental dels col·legues valencians ja te nom:
Baiana.
És la visió d’aquesta terra a través del prisma de sis cares que entrecreua la vida de sis dones.
Jo les he conegudes a totes.
Ha sigut una manera ben diferent i original de viatjar i també de conèixer un país.
En Natxo ja ha estat 4 vegades a Bahia.
Ell és el cervell de l’operació baiana.
Però a part del cervell també hi posa tot el cor.
En el documental i amb la gent que el composa.
És d’aquelles persones que son capaces d’entrar a dins dels demés obrint el seu cor.
I després s’emociona profundament amb cada història.
Si l’ull de la càmera acaba plasmant l’essència i la puresa d’en Natxo i de la seva interactuació amb els personatges el film serà impagable!
Miraré de que s’enrotllin i el vinguin a presentar a Girona.
De moment l’estrena es farà al Brasil, a les poblacions on s’ha rodat el documental.
Salvador, Lençois, Andarai i Morro de Sao Paulo.
Per cert, Lençois vol dir llençols, literalment, perquè quan arribaves a la ciutat en l’època de la febre del diamant la primera imatge que t’emportaves era la de centenars de llençols estesos al sol sobre les plantes després que els garimpeiros els rentessin al riu.
Va ser tant important el descobriment de diamants al Brasil que amb poc temps van fer caure fins a un 70 per cent el preu del mercat mundial d’aquestes pedres precioses.
No va ser només a la Chapada Diamantina.
També a Minas Gerais i al sud del país, on encara hi ha importants mines de minerals semipreciosos.
Ara l’extracció de diamants dins del parc nacional està totalment prohibida.
Però com que no hi ha gaire control els furtius campen al seu aire per les muntanyes de la Chapada.
La nostra protagonista en aquest lloc tan feréstec es diu Sidney.
És una tia molt dura i curtida.
Aneu-li al darrere si teniu pebrots!
Amb el dit ens assenyala un penya-segat d’una muntanya que devia fer uns 300 o 400 mts d’alçada
Paral·lelament però separats per una bona distància hi ha dos salts d’aigua.
Uns dies abans havia plogut força i hi baixava molta aigua.
Ens va fer fixar-nos en un detall que a nosaltres se’ns escapava.
No veieu que el color de l’aigua és diferent en els dos salts?
Ara que ho dius...
Una és força clara i l’altra ben marronosa.
Allà dalt hi ha els furtius que estan buscant diamants, assenyalant les aigües tèrboles.
Ens explica el seu passat dur, de misèria, de treballar fort de sol a sol, i de quan t’enfonses sola amb quatre fills perquè el teu home t’ha abandonat.
És una dona alegre i tot i que explica coses tristes no perd el somriure a la cara ni un sol moment.
Totes les dones que hem filmat tenen un caràcter increïble, amb una alegria d’aquelles que s’encomanen.
Com més humils són, més misèria han passat i
més avall han arrencat, més gran es el seu cor i més simpatia irradien.
Qui no té res tot t’ho dóna.
Qui no té res,
tot el que té ho duu posat a sobre, a la cara, a dins seu.
Quan coneixes algú que no té res te n’adones que no és així.
Tenen una riquesa d’esperit
tan gran que a tu et fan sentir petit.
La Sidney és una dona guerrera, lluitadora fins al final.
El sol fet d’anar-la a trobar va ser digne d’una peli d’aventures èpiques.
Ens explica que quan la fortuna li va començar a somriure ho va invertir tot en el seu negoci.
Va arribar a tenir fins a 60 homes treballant per a ella.
Vivien en un autèntic campament a la muntanya, al mig del bosc, al costat del riu.
tot eren cabanes construïdes amb troncs i fins i tot hi havia una cantina i una petita botigueta on s’hi venia de tot.
Ho transportaven tot amb burros i carros.
La Sidney va començar a remenar diners, i va començar a tenir por, per la qual cosa es va haver de comprar una arma de foc.
Ens explica que per sort no la va necessitar mai.
Bé, no us dic res més perquè sinó no us farà gracia veure el documental.


Ara fa molts dies que no pedalo i ho trobo molt a faltar.
mai durant un viatge havia estat tant de temps parat en un lloc.
M’estaré fent gran?
Això és el que esteu pensant malparits?
I una merda!!!!!!
quan pugi a la bici sortiré d’aquesta ciutat derrapant a totes les cantonades i espantant a les velles vent xerricar les rodes en les apurades de frenada.
El que passa és que aquest país no em convida gaire a pedalar, ja us ho he explicat amb anterioritat.
Enyoro els espais oberts, infinits.
Els altiplans bolivians.
La màgia de la Patagònia...
Estic en aquesta ciutat enclòs com una rata de claveguera sense sortida.
No em puc moure amb els meus propis mitjans sense posar en perill la meva pell ni la meva integritat psicològica, ja molt tocada per tot el que vist, per tot el que he viscut.
Quan torni haure d’agafar la baixa per depressió i així poder tornar a fotre el camp.
Suposo que se’m veuria massa el plumero...
Ei que es broma, no us ho haureu cregut, no?
De fet tot plegat és broma.
Des del primer fins a l’ultim mail del viatge.
De fet no hem anat ni al Brasil.
Just abans d’embarcar vam conèixer amb en Sisu unes ties de Sant carles de la Ràpita i ens em passat tres mesos a casa seva menjant llagostins de dies i follant totes les nits.
Són unes autèntiques nimfòmanes. No en tenen mai prou!
En Sisu se’n va entornar cap a casa perquè estava cansat de tantes esgarrapades que ja no sabia com fer-s’ho per no morir dessagnat.
Va intentar estacar-les amb una corda d’estendre la roba però de poc no el lliguen a ell al capçal del llit per menjar-se’l a queixalades.
encara ressonen dins del meu cap els esgarips de por que fotia el pobre Sisu lluitant amb aquelles gates maules d’ungles esmaltades...
Jo era amagat dins de l’armari resant perquè no em descobrissin. Ja li havia advertit jo a en Sisu que no s’atrevís amb aquesta mena de jocs que en podria sortir escaldat.
Això li vaig dir jo.
A sobre dona’ls idees amb el cuento de la corda...
En Sisu va esperar una nit, després d’una intensa activitat hormonal i d’intercanvis de fluxes corporals i que les feres estaven rebentades. Va aprofitar que la casa era arran de mar per saltar per la finestra i tornar cap a casa nadant.
Al puta li va sortir bé.
Suposo que no us vau creure tota aquella història que es va inventar del jaguar famolenc que el va atacar per justificar totes les esgarrapades, no?
Ni allò de que es va vendre la bici a un suís i tot plegat, no?
Mira que en té d’imaginació el tiu...
A mi ara m’han adoptat com a mascota i em toca fer la meva feina i la d’en Sisu.
Sisu, ja en parlarem ja, de tot plegat!
Ei que es broma eh?
Tot es broma.
La vida és una broma i el que no la sàpiga riure està ben apanyat...

Estic convençut que aviat em mouré.
En Natxo i en carles ja se n’han anat.
En Carles em va confessar que no tenia cap ganes de tornar.
L’entenc perfectament. Inclús a última hora va estar intentant canviar el seu bitllet per quedar-se més temps.
massa tard!
Vosaltres creieu en els camins que es creuen?
Jo sí.
Encara no feia deu minuts que se n’havien anat el socis valencians que ja estava coneixent dues noies.
sabeu d’on eren?
no?
Valencianes!
La Marta i la Xusa.
La Marta fa sis mesos que viu a la Chapada Diamantina, just on volem comprar la casa amb en Natxo.
Quants camins que es creuen...