Amb alforges per Irlanda (6 de 9). Dublin

Per primera vegada en la història d'aquest blog, penjaré una crònica que no va de velos. I com que el que hi hauria per explicar no ve al cas i segons què fins i tot és millor que no es posi mai per escit, em limitaré a un poc d'introducció i unes quantes fotos amb breus comentaris. L'únic important de ressaltar és que a Dublin acabava el viatge per en Jordi, àlies Cancelara, de manera que el pilot de l'Eiretour perdia un dels principals components.

Com ja vaig explicar a la primera crònica, el nostre plan de viatge era anar baixant de Shannon fins a Killarney (que és el que fins llavors havíem fet), arribar en tren a Dublin (on passaríem el cap de setmana), viatjar també en tren de Dublín a Galway, i prosseguir el viatge dalt velo fins arribar a Shannon.

Així idò, encara som a Killarney. A l'anterior crònica ens vam quedar en el moment que anàvem a agafar el tren... un tren en el qual, com ja vaig avançar, mai no vam arribar a pujar. Resulta que als trens irlandesos, o a la majoria d'ells, només hi deixen pujar dues velos. Només dues en tot un tren? Quasi no ens ho podíem creure... Després de molt regatejar amb l'encarregat de l'estació, van acceptar que en poséssim quatre en el primer tren que passés i quatre més, si hi havia prou espai, en el següent. Ara bé, açò no ens garantia arribar tots a Dublin aquell mateix vespre.

Al final, vam fer càlculs i, pel mateix preu, vam llogar un bus sencer per a noltros vuit perquè ens dugués fins a Dublin. Vam tenir sort d'un senyor espanyol (no sabem ben bé d'on era) que va veure els problemes que teníem i va telefonar a a l'encarregat del lloguer d'autobusos, un amic seu. Així que ja teniu el pilot de l'Eiretour, acostumat a avançar amb les velos carregades i a cop de pedal i suor, sota la pluja i el vent, entrant a dins d'un mini-bus particular. Ens sentíem com si estéssim entrant en una limusina...

La tornada, o més ben dit, el viatge de Dublin a Galway, també va ser un poc accidentat, tot i que, altra vegada, vam tornar a tenir sort. Acostumat a demanar les coses de vuit en vuit durant tota una setmana, a l'hora de comprar els bitllets de tren no vaig dubtar gens a demanar-ne eight. No va ser fins que ens van revisar els bitllets per entrar a l'andana que em vaig adonar que n'havia comprat un de més, ja que ara, després de "l'abandó" d'en Jordi, no érem vuit, sinó set.

Si el bitllet hagués costat menys, no hauria passat res, però resulta que valia més de cinquanta euros. No hi quedaven gaire més de cinc minuts perquè partís el tren, però vaig creuar tota l'estació fins a les guixetes, vaig tornar a fer tota la cua, vaig esperar a que una senyora major hagués comentat el temps que feia i les notícies del dia amb la venedora, vaig rebre una telefonada dels companys que em deien que el tren estava a punt de sortir, vaig haver de donar explicacions del meu descuit, vaig esperar que la venedora ho comentés amb el seu superior, que m'agafés la targeta i em fes el retorn amb tota la parsimònia del món... Quan ho vaig tenir aclarit, vaig pujar damunt la velo i vaig tornar a creuar l'estació tot escopetejat; la gent, òbviament, em mirava amb mala cara. Per molt poc, però vaig ser a temps d'agafar el tren.

El millor del cas és que el tren anava quasi buit i vam tenir un vagó sencer per noltros. Amb els cinquanta i pico euros que costava el bitllet, no m'estranya! Açò sí, el tren era nou de trinca i infinitament millor dels que tenim noltros per aquí...

Vos deix amb unes quantes fotos de Dublín i dels viatges en bus i en tren. No sé perquè, però en vam fer ben poques...

Mini-bus particular. Acostumats a moure'ns a cop de pedal i a estar amuntegats en albergs de mala mort, ens sentíem com si anéssim amb una limusina...


El conductor del mini-bus, un al·lot eslovac un pèl tímid, al·lucinava amb noltros. No acabava d'entendre perquè havíem de viatjar amb velo, havent-hi mitjans molt més descansats...

El divendres va fer el capvespre més polit de tot el viatge... i el vam passar justament a la carretera, a dins i també a fora del bus, com podeu observar a la següent imatge.

A una mitja hora de Dublín vam trobar una llarga retenció a l'autovia (provocada si no record malament per un accident), i vam decidir que faríem més via si anàvem a peu.

Al Brown's Hostel no acceptaven velos. Ens van proposar deixar-les fermades defora de l'hostal, a ple carrer. Dit d'altra manera, ens oferien de regalar-les als lladres, que es fregarien les mans en veure algunes de les nostres estimades allà abandonades...

Habitació mixta de 20. No ens queixarem de res, perquè els que devíem donar motiu de queixa som més bé noltros.

Foto de guiris. Vam anar al barri Temple Bar per trobar-hi la taverna/bar/pub (ja no sé s'aclarícia) que duu el mateix nom: "Temple Bar". Quan vam ser allà, però, vam comprovar aturdits que tots els locals del barri duen aquest nom, amb petits matisos. Més d'un, a més, presumeix de ser "l'original". Però no vam donar la batalla per perduda i vam estar cercant l'original i autèntic, que ja no record si vam arribar a trobar o no. En qualsevol cas, quan ens vam fer la foto estàvem convençuts que aquest era el bo.

Per tota la ciutat es respirava U2. Pubs amb música d'U2 en directe a qualsevol hora del dia, o amb altaveus apuntant al carrer, els carrers plens de gent bevent Guiness... Era la una del migdia però semblava que el concert estava a punt de començar. Supòs que allò deu ser el més semblant a les nostres festes majors que viuen a Dublin.

[Aquí havia d'anar-hi una foto
de n'Albert i en Xavi
que hauria pogut danyar
la reputació d'aquest blog
i sobretot la seva...
Al·lots, si voleu que la posi,
només ho heu de dir]

Un carrer i una església de Dublin; no em demaneu quins perquè ni ho sabia en aquell moment ni ho sé ara...

Un pont sobre el river Liffey, que divideix la ciutat de Dublin en dues.

El mateix pont sobre el mateix riu, des de més enfora.

El pitjor de Dublín va ser, sens dubte, que vam perdre una peça clau en el pilot de l'Eiretour: en Jordi, àlies Cancelara. Se'n tornava cap a l'illa petita, on el reclamava el deure. A la foto veníem de cercar una caixa perquè hi pugués posar la seva velo per facturar-la a l'avió.

Estadi Croke Park, on tocaven els U2.

De camí al concert d'U2. Aquí en Jordi devia estar demanant a n'Albert:
"Albert, em deixes el ganivet?" (amb "e" oberta).

Si a l'anada vam tenir tot un bus per noltros, a la tornava disposàvem d'un vagó sencer d'un luxós tren.

Estació de Galway. Tancam el parèntesi de Dublín i tornam als pedals, la pluja, la suor, el vent... i els preciosos paisatges irlandesos.

I per acabar amb la crònica del pas per Dublin no hi podien faltar un parell de vídeos del concert d'U2. El primer és del concert del dia abans, de divendres, però podria perfectament ser del de dissabte. Aquí els teniu:

U2 sunday bloody sunday dublin 24/07/09



magnificent 25/07/09