dimecres, de gener 28, 2009

GP la Selva '09 Santa Coloma de Farners

Diumenge passat es va disputar a Santa Coloma de Farners la segona prova del 8è Gran Premi la Selva de btt i, com ja vam fer l'any passat en un rampell de rauxa dominguera, enguany hi hem tornat.

El traçat era molt semblant a l'edició anterior: relativament dur i a estones bastant tècnic. El recorregut era d'uns 35 kms, tot i que el track del GPS, una vegada descarregat a l'ordenador, només en compta vint-i-nou... potser és que vaig fer drecera sense adonar-me'n? El desnivell acumulat, de 1.175 metres, amb una altitud màxima de 453. I els camins, hi havia un poc de tot, però hi predominaven les pistes empinades i plenes de sargalls, per una banda, i els corriols més o menys tècnics, per l'altra; de fet, alguns trams eren bastant trialeros.

Pel demés, res a destacar, a part de la típica botifarrada, comentari de la jugada i el retrobament de coneguts a l'arribada.

Si voleu consultar les classificacions, ho podeu fer a la web de la Federació.

Aquest és el CALENDARI del 8è GRAN PREMI BTT LA SELVA 2009:

11 gener: 16 Marxa BTT Maçanet de La Selva
25 gener: Marxa BTT Sta.Coloma de Farners
1 febrer: Marxa BTT Bescanó
8 febrer: Marxa BTT Riudarenes
15 febrer: Marxa BTT Vilobí d'Onyar
1 marzo: 7 Guilleries Expres (St.Hilari de Sacalm)



Aquest és el perfil altimètric de la cursa:


Si voleu descarregar-vos el track de la cursa, clicau damunt la imatge:





I per acabar, vos deix amb quatre fotos que he robat de la web de Club Ciclista de Maçanet de la Selva:

Un d'aquests globeros és el company en Josep, que es dirigeix a la sortida... ;)

Sortida en teoria neutralizada. A la pràctica, es sol fer bo allò de tonto el último.

Un moment d'una de les baixades; no la més complicada, pel que sembla a la imatge...

Les pujadetes feien agafar fort el manillar i posar el culet damunt la punteta del seient. Si ho dic amb diminutius és només per contrarestar la dèria tomàsmolinera dels -ots i les -otes...

dimarts, de gener 20, 2009

Plans i plens (camins i pantans)

Seguint les recomanacions del meu fisio personal, company de ruta i podríem dir que amic, el Xevilensis, ara m'ha agafat per fer rutes planeres. El Xevilensis em diu que així puc entrenar sense forçar tant les meves fràgils articulacions; treballar millor la cadència i la meva postura damunt la velo, etc. Així que avui, dia grisot, tapadot i fredot -com diria l'imitador d'en Tomàs Molina- he enfilat el carrilet des de Girona en direcció a Olot. A l'alçada d'El Pasteral, en tost de seguir pel carrilet cap a Amer, m'ha agafat per girar a l'esquerra en direcció al pantà de Susqueda. I a que no endevinau com estava el pantà? Idò sí: estava plenot, plenot. En total m'han sortit 70 quilòmetres que es poden fer a una mitjana de més de 20 kms/h.

Com sempre, gràcies a la càmera del mòbil, més que decent, he pogut tirar un parell de fotos per penjar aquí. Coses de la tecnologia.





Tres imatges del pantà El Pasteral.



I dues del de Susqueda...

Si voleu fer-vos una idea del canvi que hi ha hagut en poc més d'un any, mirau aquestes imatges del novembre del 2007.

dilluns, de gener 12, 2009

Vogant damunt el blanc del Montseny

Hi ha dies que el quilometratge, el desnivell acumulat o qualsevol dada per l'estil són informacions completament irrellevants per donar compte d'una ruta. Si vos dic, sense més, que ahir vam fer 30 i pico quilòmetres amb un desnivell acumulat d'uns 1.700 metres, és pràcticament impossible que vos vengui al cap la sortida que vam fer. Segurament seria bastant millor que vos digués que és, amb diferència, la sortida més estranya que he fet mai. La raó d'açò: la neu.


L'objectiu de les nostres vogades va ser el Montseny, on les nevades havien estat generoses durant les darreres setmanes: a dalt del Turó de l'Home s'hi havien acumulat entre 1,5 i 1,7 metres. Vam sortir de Gualba en direcció a Campins, guanyant alçada de forma progressiva fins que, en un moment donat, van començar unes fortes rampes que, amb la mescla de fang i fulles desfetes que cobria el camí, es feien bastant exigents.

Perspectiva des de la carretera que puja a Santa Fe, que diumenge era talment l'Avinguda Meridiana en hora punta.

Quan vam arribar a la carretera que puja al pantà de Santa Fe vam patir el primer xoc del dia: aquesta anava plena a vessar de cotxes de domingueros barcelonins -com tots sabem, també tenen altres noms- que pujaven a veure la neu. Res en contra dels barcelonins, i ni molt menys dels domingueros -res més faltaria, que noltros també ho som!-, però... és necessari carregar l'estrès al cotxe quan es va a passejar per la natura? El tall de carretera que ens tocava fer per prosseguir la nostra ruta va ser un autèntic infern, ja que molts de cotxes, molt nerviosos ells, ens adelantaven sense deixar pràcticament cap distància de seguretat.

Potser és per la nostra frissera d'abandonar l'asfalt, o potser simplement per la nostra freqüent mala pata, la qüestió és que vam enfilar un camí que no tocava. I no només no tocava, sinó que es tancava; cada vegada més, i un poc més, fins que vam decidir que era més fàcil avançar directament per entremig dels arbres del bosc que no pel camí. Així vam passar una bona estona, pujant per la falda de la muntanya amb la velo al coll, fins que la gana ens va guanyar i vam decidir omplir el gavatx.


Típica foto que fas quan trobes la primera clapa de neu... i és que en aquell moment no fiàvem acabar trepitjant-ne tanta!

Després de dinar i comentar un poc la jugada, vam reprendre la marxa disposats a seguir arrossegant ferro cap amunt... però no havíem tingut temps de fer les primeres alenades i ens trobam el camí, una ampla pista, just al nostre davant. Però les complicacions no acabaven aquí; de fet, acabaven de començar: al cap de poc começàvem a trobar neu, i més neu, i cada vegada més neu. Així que, tornam-hi que hem fet bo, a empènyer velo s'ha dit! Com diria en Toni, una autèntica marató de "BT a pié".



En Xevi, feliç com un gínjol. Aquí feia tot just uns minuts que havíem entrat en territori nevat.


Tanmateix, era precisament neu el que anàvem a cercar. En Xevi ja l'havia trepitjada enguany, i ben trepitjada; ell no era neu el que cercava, sinó simplement la meva companyia. Jo hi havia fet tímides rodades, i me n'havia quedat amb les ganes... així que, tot i que la companyia d'en Xevi a estones em feia un poc de nosa, vaig disfrutar com un al·lot petit! I és que rodar damunt la neu és una experiència completament diferent: fer una pujada és completament impossible, un pla és una pendent empinada i una costa per avall a vegades pot ser pitjor que un pla. A més, la sensació d'inestabilitat és constant, però amb l'avantatge que si caus no et fas gaire mal. Francament, vogar damunt la neu és pràcticament impossible, sobretot si hi ha els gruixos que diumenge ens vam trobar. En el nostre cas, vam tenir sort de poder resseguir durant molta estona les rodades d'algun 4x4 que, segons vam sentir a dir, havia quedat tirat de camí cap al Turó de l'Home (i és que hi ha gent que té unes idees més rares... Què? Que les nostres també ho són, rares?). En resum, la sortida més estranya que he fet mai i una experiència ben divertida que ben segur que repetirem!



El pantà de Santa Fe estava completament gelat.


El bosc nevat a la llum del capvespre.


Aquesta va ser segurament la millor part, ja que avançàvem pel mig del bosc amb una lleugera baixada que ens permetia quasi sempre aguantar-nos damunt la velo.


A més del paisatge nevat, un cel esplèndit va acabar d'arrodonir una molt bona jornada.


Açò de la imatge és la carretera que va de Santa Fe del Montseny al Turó de l'Home. No ens vam adonar que avançàvem damunt l'asfalt fins al cap d'una estona de ser-hi.


Ja de baixada, resseguir la rodada d'un 4x4 era una tasca més difícil del que podria semblar a la imatge: la neu seguia essent-hi, tot i que estés un poc més premsada.


Un dels talls del camí on s'havia acumulat més neu.


Vogar damunt la neu és realment complicat; entre altres coses, perquè la roda del davant pot desplaçar-se lateralment o quedar-se clavada en qualsevol moment, sense previ avís. Resultat: ciclista enterra.





Com es pot observar en totes aquestes imatges, vam tenir sort que un parell de 4x4 havien passat abans que noltros per allà, ja que avançar per damunt de 30 centímetres bons de neu hauria estat completament impossible, almanco de pujada i per pla.

dijous, de gener 08, 2009

Tímides rodades damunt sa neu

Com que enguany els Reis ens han duit neu, ahir em vaig aixecar amb el ferm propòsit d'emular l'Homo Ciclens Xevilensis: enfilar-me a una muntanyeta dels voltants de Girona i solcar la neu amb les rodes de la velo. Amb la il·lusió d'un fillet petit -la gent de mar ja ho tenim, açò, quan veim neu- em vaig dirigir cap als Àngels, que és la que em queda més a l'abast. Tanmateix, al cap de poc vaig començar a endevinar que no en trepitjaria gaire, de neu, ja que només havia agafat damunt els arbres i l'herba. No vaig poder fer les meves tímides rodades damunt sa neu fins quasibé a dalt de tot dels Àngels.

Aquestes són qualcunes de les fotos que vaig fer:


A la zona de Sant Miquel i els Àngels, la neu va agafar pràcticament només damunt dels arbres...


...i l'herba.


Al final vaig acabar bastant més xop del que fiava, perquè, en passar per un carrerany, la neu acumulada a les fulles dels arbres i arbustos m'anava caient al damunt.


Per fi, l'anhelada rodada damunt la neu. Com es pot observar a la foto, no es va acumular gaire gruix...


Davallant dels Àngels... es veu que no era el primer que hi passava, ahir matí.


Blanc...

dilluns, de gener 05, 2009

Rodades damunt sa neu

Segur que tots coneixeu la cançó de les "peuades damunt s'arena, si véns em trobaràs, ballant de puntes damunt d'aquesta roca". Idò bé, mentre la resta dels mortals malden per botir les seues butzes, l'Homo Ciclens Xevilensis se n'ha anat cap a la muntanya i ens ha fet unes rodades ben polides damunt sa neu; si hi anau, si hi anau el trobareu vogant amb es cul en punta damunt sa seua velo.