Amb alforges per Irlanda (9 de 9). Lisdoonvarna - Cliffs of Moher - Shannon

Vista aèria de la darrera etapa de l'Eiretour, d'uns 95 kms. Si clicau damunt la imatge anireu a parar al wikiloc, on podreu furonar i/o descarregar-vos el track.

Darrera etapa de l'Eiretour. Noranta-cinc quilòmetres de pluja, vent, fred, imponents acantilats, mals diversos, pilotes perdudes, companys extraviats i alforges rompudes.

95 quilòmetres més per arribar a 520 i prendrem el vol de tornada a la roqueta petita.

Ens aixecam de bona hora a l'alberg Sleepzone - The Burren de Lisdoonvarna. A l'anterior crònica vaig oblidar comentar-ho i ahir m'ho va recordar en Pau: la recepcionista era molt simpàtica. Una de les millors sensacions del dia va ser, certament, entrar ben xop i fred a l'alberg (els darrers metres va amollar un bon xàfec) i notar l'escalfor del somriure que l'agradosa recepcionista em regalava des de darrere el taulell. El recepcionista també era molt simpàtic; però d'açò en Pau no se'n recordava...

Sigui com sigui, al matí tots dos havien estat substituïts per personal que no ens ha deixat cap record especial. Era la darrera vegada que seguíem la rutina que ens havia acompanyat durant uns pocs dies però que, com sol passar en els viatges, en les festes de poble o sempre que trenques amb la quotidianitat, semblava que ens hagués acompanyat durant molt més temps.

Dia grisot, fredot i plujós. Si hi afegim verd, mar i restes d'una constucció de pedra, tenim la combinació més típicament irlandesa.

L'ambient del grup era diferent d'altres dies. Primer, perquè era el darrer dia de ruta i, vulguis o no, el sentiment que la cosa ja s'acaba passava factura. Alguns ja tenien ganes de tornar a la quotidianitat i a la comoditat de la llar... jo, personalment, hauria seguit pedalant durant dies o setmanes. L'ambient també era diferent pels quilòmetres que duiem acumulats, que no eren pocs per aquells que no estan acostumats a anar en velo, i més tenint en compte que teníem per davant l'etapa més llarga del viatge (95 kms). Açò provocava un cert temor en segons qui, sobretot en els que tenien dolors de genoll i/o culet. Ara bé, no penseu que ens havíem vençut al desànim! Les expectatives de la darrera etapa eren altes, ja que havíem de passar pels Cliffs of Moher, protagonistes d'una de les estampes més famoses d'Irlanda.

L'ambient metereològic, si es pot dir així, no era essencialment diferent al que havíem tingut durant la resta del viatge. Sí que era un poc pitjor: el dia era ventós, grisot, fredot i plujós... què més es podia demanar? No era a Irlanda, que anàvem? Idò ja la duim!

Al final d'aquest caminet ens vam desviar cap a l'esquerra, enfilant una petita pujada en direcció a la torre que es veu a la imatge. A mitjan pujada en Pau va decidir que ja estava fart de carregar alforges com un ase i es va treure un pes de damunt, mai millor dit. Evidentment, després s'ho va repensar i va tornar a rere a cercar-les...

A excepció potser de l'etapa del Connor Pass, totes van ser molt planeres. Aquesta darrera, tot i no tenir cap desnivell important, sí que feia un poc més de puja-i-baixa. En Pau, a part de recordar la recepcionista de Lisdoonvarna, segur que també se'n recorda de quan va deixar enrere les seves alforges en la primera pujada picadeta que ens vam trobar... açò és potència!

Qui sí que va fer prop a deixar les seves alforges enrere, però de forma definitiva, vaig ser jo. Era a la part final de l'etapa, després de passar pels Cliffs of Moher i amb un temps que havia anat empitjorant al llarg del dia: cada vegada feia més fred i queia més aigua. En una zona de puja-i-baixes vaig començar a notar que la velo ballava molt. Em vaig aturar a mirar què passava i, en efecte, tenia un problema: havia saltat un dels dos perns que aguantaven tot el pes del portaequipatges. Així que ja em teniu tornant a rere, amb la pluja que no aturava, cercant un pern (tres peces, concretament) per damunt d'un aslfalt en bastant mal estat, ple de clotets i pedretes soltes que es confonien amb les peces negres que cercava... Vaig retrocedir uns dos-cents o tres-cents metres fins que vaig trobar les tres peces que em faltaven.

Quan vaig trobar els companys, en Xavi i n'Albert em van ajudar a fer una xapussa a base de brides que, per sort, va aguantar fins al final. Tot açò sempre sota la pluja freda que no deixava de caure... I els altres, on eren? Vam avançar uns vint o trenta metres i allà els teníem, arrecerats davall una porxada a peu del camí! I no ens podríeu haver avisat???

Vam reemprendre la marxa, però vam avançar ben poc: en faltava un. Idò ja saps el que toca: tornar a rere a pescar en Gus, que vés a saber per quin camí se'ns ha desviat! Al cap d'una bona estona d'anar i venir el vam arribar a pescar. Entre l'incident de les alforges i el d'en Gus segurament havíem perdut més d'una hora...

A Irlanda hi abunda el bestiar. De menjar no els en falta.

Verd fins a tall d'aigua. A partir d'aquest punt, cap al sud, la costa comença a elevar-se progressivament fins a formar els acantilats espectaculars coneguts amb el nom de Cliffs of Moher.

Panoràmica de la mateixa zona muntada per n'Albert.

Un dels punts àlgids del viatge havia de ser el pas pels Cliffs of Moher, però crec que a tots ens van decebre un poc... Primer de tot perquè ens feia molt mal temps, amb cada vegada més fred i més aigua. També perquè, en el fons, no vam veure res que no haguéssim vist abans en fotos. Però ens van decebre sobretot per la infrastructura turística que hi vam trobar: grans pàrquings, petit complex amb botigues i restaurant, camins encimentats, etc.

Sigui com sigui, açò no treu que l'espectacle d'aquests acantilats fos del més impactant que vam veure a Irlanda:

Famoses panoràmiques dels Cliffs of Moher. Encara que per Internet en podreu trobar de semblants, aquestes tenen molt més valor perquè les ha muntat n'Albert. Si les voleu veure bé, clicau-hi al damunt.

Torre damunt dels Cliffs of Moher. A dins hi ha una espècie de museu amb botigueta de souvenirs inclosa. Hi vam passar una bona estona fent veure que ens interessava comprar cosa, quan en realitat l'únic que volíem era resguardar-nos de l'aiguat que queia...

En aquesta darrera etapa na Marta ens va menar per uns caminets ben polits per on no passava ni una ànima. Encara que l'asfalt estigui en més mal estat, aquestes són les carreteretes ideals per viatjar amb alforges...

...tot i que també n'hi ha de més amples, com aquesta de la foto, que no estan gens malament.

No us enganeu. Açò no és fruit de l'amistat, sinó del fred...

Per no perdre la costum, una de cementiris. I és que cada dia ens en trobàvem algun de polit... A diferència de noltros, que els amagam rere alts murs, els irlandesos els planten ben a la vista, a peu del camí, perquè tothom els vegi en passar.

Ennis. Vam dinar en aquesta plaça - aparcament, mig asseguts per enterra davall la redossa dels arbres de la foto. Anàvem ben xops, teníem fred i un punt de mal humor.

Quan vam haver solucionat tots aquests contratemps, vam posar la directa cap a Ennis, la ciutat més propera a Shannon, el nostre destí final. Ni tan sols vam posar un peu enterra quan vam passar per Lehinch... I és que aquesta darrera part ja la vivíem més com un tràmit que no com un camí que encara poguéssim disfrutar.

Vam arribar a Ennis un poc cansats, però sobretot ben xops i amb els peus congelats. Ens vam asseure a la primera redossa que vam trobar, davall d'uns arbres enmig d'una plaça que no tenia gaire encant. Després de dinar vam decidir aparcar les velos davant d'un bar i fer torns per vigilar-les des de dins, amb un capuccino entre mans, mentre els altres anaven a fer una volta per Ennis i aprofitaven per comprar algun souvenir i un detallet per en Toni, que havia quedat a Menorca. En Xavi i jo ens vam comprar aquest maillot d'Irlanda, que no ens vam posar fins que, en sol demà, vam fer dalt velo el trajecte entre l'aeroport de Vilobí i Girona:

De retorn ja a Girona però amb el cap encara a Irlanda.

D'Ennis no en guardarem tan bon record com per exemple Killarney. A part que plovia i estàvem cansats, allà vam tenir el primer i únic incident amb gent del país, uns al·lotets mal educats que ens van predre la pilota i la van llençar al riu... N'hi va haver més d'un que va proposar de llençar-li a ell també al darrere, però finalment vam considerar que el riu no en tenia cap culpa, vam comptar a deu i vam seguir el nostre viatge.

Només ens quedaven uns vint quilòmetres fins a l'aeroport de Shannon, que vam fer a molt bon ritme. Per passar l'estona, en Gus en Xavi i jo ens entreteníem fent relleus...

I aquí acaba el nostre viatge. Van ser només deu dies, però dels intensos, d'aquells que et deixen el pal·ladar impregnat d'imatges, anècdotes i bons moments que es van assaborint al llarg de l'any, quan et sorprenen a mig matí de feina o fent un cafè amb els companys de viatge...

Ara a veure si l'any que ve tenc més sort i em deixen viatjar tot sol!

;-)