Lanzarote (5) Ressaca a l'oest: Timanfaya i el Golfo

Llar, mitjà de transport i pertinences.

El quart dia a Lanzarote m'he aixecat amb una terrible ressaca. No, no és el que pensau: ahir vespre no vaig beure ni gota d'alcohol. La ressaca era psicològica, anímica més concretament, i era conseqüència dels excessos aventurers d'ahir al Risco de Famara. De la mateixa manera que l'endemà d'un bon gat només tens ganes de beure aigua, avui dijous 9 de desembre l'únic que em venia de gust era rodar còmodament per damunt d'asfalt.

Havia passat la nit a la meva nova llar provisional, plantada a la platja de Famara, al nord-est de Lanzarote. El pla incial era travessar el Parc Nacional de Timanfaya en direcció al sud de l'illa i passar la nit allà, a la platja Papagayo. Més o menys açò és el que he fet , tot i que a l'hora d'anar a dormir finalment m'he decantat per les Mujeres. En total m'han sortit uns 70 quilòmetres.

Aquesta barricada d'arena i pedres negres és el primer que vaig veure en aixecar-me al matí. Sense jo saber-ho, durant la nit m'havia protegit de les onades que, amb la marea alta, havien arribat fins a pocs metres de la tenda.

Núvols enfilats sobre el Risco de Famara; no sé de qui devien prendre exemple...

Platja de Famara amb el Risco a la dreta i la Graciosa a l'esquerra.

Les ganes de rodar, però, ben prest s'han topat amb un vell conegut: el vent de cara. Vent de cara, pujada i carregat com un ase: la combinació guanyadora. Que ràpid que anaven els ciclistes de roda prima que circulaven en sentit contrari! Tot i així, amb el precedent d'ahir mateix en ment, vivia el simple fet de rodar per damunt asfalt com un autèntic luxe.

La primera estació del dia ha estat la Santa, un poble costaner al costat del qual hi ha el complex Club la Santa, que és una mena de meca dels triatletes. Pel que diuen, les setmanes prèvies a l'Ironman de Lanzarote allò està a rebossar de triatletes provinents d'arreu del món. Segurament no és casualitat que a la Santa hi hagi trobat la primera botiga de ciclisme que veig a l'illa. Hi he anat amb un objectiu molt concret: aconseguir una coberta per substituir la que havia tallat ahir, i que duia apedaçada amb un pegat massa petit que no inspirava gaire confiança.

La botiga en qüestió es diu Pro Bike, és a dir, exactament igual que una altra de molt coneguda però amb espai al mig. Allà hi trobareu amabilitat, velos cares i roba cara; cara no: molt cara. Cobertes també n'hi trobareu moltes: primes, gruixudes, amb tacs, sense tacs, lleugeres, feixugues... El que no hi trobareu, però, són cobertes per a una roda de 700, justament el que jo necessitava.

Carretera entre Famara i Soo, al fons al peu d'una muntanyeta.

Poble que sembla dedicat al típic crit de frenada dels westerns.

Aquí s'hi forma una famosa onada, el Quemao, que dóna nom a una botiga d'Arrecife dedicada a la venda de material de surf (a què si no?).

Única botiga de ciclisme que vaig veure en tota l'illa. Hi vaig anar a la recerca d'una coberta i uns guants, i en vaig sortir amb uns guants i una camiseta.

Després de la Santa he seguit cap a Tinajo. M'havien dit que allà hi havia una ferreteria i esperva trobar-hi algun pegat prou gros per poder tapar bé el tall de la coberta de darrere. Així ha estat: la combinació d'un bon pegat, superglue i cinta americana no destacava per la seva bellesa estètica, però m'ha permès segellar amb garanties l'insidiós forat.

He duit a terme l'operació assegut en una parada de bus, a redossa del vent i el plugim que començava a caure. Per davant passaven grups de ciclistes estrangers molt ben equipats, igualets als que en el seu dia em vaig creuar per Mallorca, exactament igual d'antipàtics que aquells. Curiosament, en tota l'estona que hi he fet, no ha passat ni un sol autobús.

El matí era nivolat, humit i ventós. Sortint de Tinajo ha caigut un xàfec que em m'ha deixat en qüestió de segons completament xop. Les temperatures havien baixat un poc, però no prou com per fer-me agafar fred, així que he seguit seguir pedalant cap a Timanfaya sense treure el plumes que, de fet, crec que ja no empraré.

Tinajo tapat per un cel gris.

Anunci en una parada de bus de Tinajo.

Pegats i superglue per adobar la coberta tallada al Risco de Famara.

Els següents quilòmetres han estat com reviure l'etapa Vík - Kirkjubæjarklaustur del viatge amb en Xevi l'agost passat a Islàndia. El camí de Vík a Kirkjubæjarklaustur (que es pronuncia d'aquesta manera tan fàcil: [ˈcʰɪrcjʏˌpaɪjarˌkʰlœɪstʏr]) van ser 75 quilòmetres pràcticament rectes entre camps de lava, amb fred, pluja i vent de cara constants. Tot era negre i gris, un paisatge completament buit i desolat.

Quatre mesos després, m'he trobat altra vegada vogant per entre camps de lava, amb pluja i vent de cara. Només 20ºC em separaven d'Islàndia, com si la distància d'espai i temps s'hagués dissolt; 20ºC i la companyia d'en Xevi, que no era allà per tallar-me el vent. Per sort, la pluja ha durat poc i les temperatures més amables han tret gravetat al fet d'anar ben xop.

Aquesta és, exceptuant el Risco de Famara, amb el qual no puc ser objectiu, la part que m'ha impressionat més de Lanzarote. I esper que m'impressioni encara més... Avui he passat de llis l'entrada del Parc Nacional; m'ho he reservat per l'endemà, esperant que millori el temps. De moment només he creuat Timanfaya de passada en direcció a Yaiza i al Golfo.

En qualsevol cas, el paisatge de Timanfaya és espectacular; no té la immensitat del paisatge islandès, és cert, però tampoc no li té molt a envejar. Açò sí, al cap de poc apareix Yaiza al davant i es desfà l'encanteri, almenys per uns instants, fins que, agafant la desviació cap al Golfo, et tornen a envoltar els paisatges volcànics.

La mascota oficial del Parc Nacional de Timanfaya és ni més ni menys que el dimoni amb coa. N'hi podria haver alguna altra de més apropiada?

Camp de lava amb un dels molts volcans que hi ha en aquesta zona, al fons.

Dissolts l'espai i el temps, només 20ºC em separaven d'Islàndia.

Només algunes poques plantes, alguns fongs i microorganismes aconsegueixen tacar el negre de la lava recremada.

Fa ganes de saltar-hi amb la velo de carretera, eh?

Camells per als turistes.

Cràter.

Carretera de tobogans que davalla fins a Yaiza.

Girant la vista enrere, des de Yaiza, amb el sol que comença a obrir-se pas entre els nivolats.

La primera part del dia ha estat grisa i humida. Sortint de Timanfaya, però, els nivolats han desaparegut i han deixat pas a un capvespre radiant. Açò sí, el vent, més caparrut que ningú, no ha menguat fins al vespre. La davallada cap a Yaiza, per una carretera de continus tobogans, hauria estat molt més divertida si no hagués estat pel maleït vent de cara...

Una vegada a Yaiza, he girat a la dreta en direcció al Golfo. Del Golfo, com de la majoria d'indrets que vaig visitant, només sabia que era un punt en el mapa. Supòs que aquesta manera de viatjar fa que les primeres impressions siguin molt més intenses. Puges una costa i, just abans d'arribar a dalt, et concentres expectant en el que hi haurà al darrere del canvi de rasant. En el cas del Golfo, m'hi esperava un poblet de cases petites i blanques a ran de mar, cobert pel polsim de les onades que rompien contra les roques.

Però la sorpresa més grata m'esperava just al costat del Golfo: per un caminet de terra tancat per baranes de llenya s'arriba a una platja encaixonada entre parets volcàniques i amb un llac, el Lago de los Clicos, d'intens color verd, al peus de la paret posterior.

El poblet mariner del Golfo, just al sud del Parc Nacional de Timanfaya.

El Charco de los Clicos o Lago Verde, al costat del Golfo, és possiblement la platja més peculiar de l'illa.

Quan he reemprès la marxa la carretera passava per suvora la mar. Aquest tall, envoltat de lava solidificada completament negra, ha estat espectacular, sobretot amb el sol de cara i el polsim d'aigua marina en suspensió. La lleugera ondulació de la carretera i el permanent zig-zag la fan sinuosa i entretinguda. Malgrat el vent de cara, m'he divertit. He pensat que en aquesta carretera hi deuen haver gravat més d'un anunci de cotxe.

He passat pel costat de Los Hervideros sense ni adonar-me'n i, quan he arribat a les Salinas de Janubio, m'ha temptat altra vegada el diable de Timanfaya i he decidit sortir de la carretera per fer drecera passant per la platja. Més curt ho deu haver estat, però no més ràpid, açò segur. El vent de cara, l'arena que s'enfonsa de forma espantosa i el feixuc viatge de les alforges han fet díficil l'avanç. La platja era més llarga del que semblava des de dalt... un dia més, he tornat a anar curt de llum. És que no n'aprendràs mai!

Al cap de 15 minuts d'empènyer velo he aconseguit arribar a l'altre cap de la platja. He aprofitat per tirar unes quantes fotos i, sobretot, per buidar-me les sabates d'arena. Encara m'hi quedaven uns quilòmetres amb el vent en contra fins a Playa Blanca, i uns quants més fins a Playa Papagayo, on tenia previst passar la nit.

Carretera d'anunci que passa pels Hervideros.

Platja del Janubio a la llum del capvespre.

Llacuna del Janubio, rere la qual hi ha les salines del mateix nom.

En arribar a Playa Blanca he fet una aturada obligada al supermercat. Playa Blanca és una urbanització immensa amb tots els típics establiments turístics i plena a vessar de turistes de la tercera edat.

Una vegada he tingut les alforges plenes m'he posat el frontal i he reemprès la marxa. Se m'ha fet fosc abans de poder escapar de Playa Blanca i he comprovat el que ja em temia: les piles del frontal s'estan acabant. No he tingut més remei que aturar a la primera platja que he trobat, intuint quasi a les palpentes el traçat de la que, a la llum del dia, deu ser una ampla i evident pista.

He plantat la tenda allà on m'ha semblat més convenient i he comprovat al mapa que la platja en qüestió és Playa Mujeres, on som ara, dins la tenda, escrivint açò.

Imatge satèl·lit de la quarta etapa del periple conejero. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.