Lanzarote (7) Punt i final a la Geria, terra de vi

Així de bé va començar el darrer dia de viatge a Lanzarote, que va ser el més relaxat de tots: tenia per davant 55 kms fins a Arrecife, passant per la zona de vinya coneguda com la Geria. Per primera vegada, vogaria només per asfalt i amb estones de vent a favor. Açò és el que vaig apuntar a la meva llibreteta el capvespre, quan vaig arribar a Arrecife:

Avui matí quan m'he aixecat he anat a berenar tranquil·lament al bar "Las Bajas". L'aire fresquet del matí era agradable, però es notava a l'ambient que seria un dia de molta calor. En aquesta hora del matí el poble de Caleta de Famara té un ambient ben curiós: pels carrers de terra hi corren cans amollats, i s'hi veuen passejar senyors majors equipats del corresponent capellet o, indistintament, joves surfistes provinents de qualsevol indret del món. La mescla de gent dóna un aire ben peculiar -i agradable- a Caleta de Famara.

Un senyor passeja de bon matí pels carrers sense asfaltar de Caleta de Famara.

Després de berenar he agafat la velo i he arribat fins a la platja. He passat una estona observant els surfistes... sembla que avui no hi havia molta sort amb les onades: la majoria d'ells s'estaven estirats amb la panxa damunt la taula, esperant que s'aixequés una onada que els tregués de l'ensopiment.

Al fons a la dreta s'alçaven majestuosos els acantilats del Risco de Famara. Entre i entre els ulls se m'hi desviaven i em causava una sensació ben estranya: han passat poc més de dos dies des que el vaig creuar i des de llavors no he deixat de pensar-hi... de pensar en com d'aprop vaig estar d'estimbar-me. Tot i així, mirar al Risco no em provocava cap sensació desagradable; al contrari: em seduïa, m'atreia...

Sortint de Caleta de Famara, amb la Graciosa al fons.

Poble de Mozaga, si la memòria no em falla.

Quan semblava que ja no podia fer més calor m'he enfilat a la velo i he partit en direcció a Teguise. No hi he entrat perquè tenc previst anar-hi demà al matí a veure el mercat que hi fan els dissabtes. En arribar a l'encreuament de Teguise he girat a la dreta en direcció a Yaiza, per la carretera que travessa la zona coneguda com la Geria.

La Geria és una zona vitícola molt característica pels tancats de paret en semicircumferència anomenats "abrics". Aquestes parets tenen la funció de protegir les parres dels forts vents que assoten l'illa. L'arena negra, provinent de cendra volcànica i anomenada "picón", permet recollir la rosada de la nit i evita que el sol evapori la poca humitat de la terra durant el dia. És impressionant com aconsegueixen que d'aquella terra negra, completament estèril, en broti un esquitx de verd.

També impressiona veure les figueres que neixen dins els forats o coves de camps de lava que sembla que s'han refredat just fa unes hores, protegits també per trams de paret seca. Aquest terreny seria descartat d'entrada pels agricultors d'arreu, però quan és l'únic de què disposes, d'alguna manera te les has d'enginyar per fer del defecte virtut.

A Menorca també en sabem un poc, d'açò: al llarg dels segles hem aprofitat la ingent quantitat de pedra solta que cobreix l'illa per a construir un entramat de parets seques amb la doble funció de tenir el bestiar fàcilment controlat i, de pas, d'alliberar la terra de tanta pedra per fer-la més conreable. A part, les parets seques tenen altres benecifis indirectes, com ara servir de refugi a tota mena de bestioles o fer redossa a plantes i arbusts; precisament com les parets d'abric de Lanzarote.

Travessant aquests camps de vinya he vogat amb el vent a favor, crec que per primera vegada en tot el viatge. Quan fa vent, els ciclistes sempre el duim de cara. És una d'aquelles lleis inexorables que regeixen el món. Una altra és aquella que afecta als pescadors i fa que els peixos siguin més i més grossos com més temps fa que van ser pescats. També n'hi ha de similars que afecten els cercadors de bolets i molts altres recol·lectors de gestes.

En arribar a Uga, el poble del salmó fumat, he girat a l'esquerra en direcció a Arrecife. M'hi quedaven els darrers quilòmetres del viatge, que són més de tràmit que altra cosa. En el que m'hi quedava de camí el paisatge no ofereix res d'especial: tota la zona del sud-est està bastant urbanitzada...

Per paga, com que he girat quasi 180º, tornava a dur el vent de cara. El peix era així de gros...

Arribant a Arrecife, a punt de tancar el cercle.

Com a colofó al viatge, el cel m'ha regalat un ruixat de gotes grosses i fredes, d'aquelles que amenacen amb convertir-se en un fort aiguat però que, pel que sembla, a Lanzarote el costa deixar-se anar.

Una vegada a Arrecife, he vingut directament cap al carrer León y Castillo, el més cèntric i comercial, i m'he premiat amb una Dorada i una tapa de pop per celebrar el final del meu periple conejero. Quan escric açò, amb la segona cervesa a mitges, no tenc la sensació d'estar dient "adéu" a Lanzarote, sinó "fins la pròxima". No sé quan, però tenc la certesa que hi tornaré.

La qüestió ara és: quin serà el proper destí de les meves alforges?

Imateg satèl·lit de la darrera etapa de la volta per Lanzarote. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.

Lanzarote (6) Los Ajaches i Timanfaya, terres del diable

Playa Mujeres i Fuerteventura al fons.

Avui, divendres 10 de desembre, m'he despertat a Playa Mujeres. El primer que he fet ha estat guaitar fora de la tenda... No, no sigueu malpensats! No guaitava per contemplar cap dona, sinó per veure com era la platja on vaig arribar ahir vespre, quan ja s'havia fet ben fosc. També he comprovat, més que res per curiositat, si el lloc on vaig plantar la tenda era l'adequat. I és que l'únic que veia quan vaig arribar a Playa Mujeres eren les grans ombres de les penyes, els llums de Fuerteventura reflectits a la mar i el petit cercle que abastava a il·luminar el frontal, que tenia les piles boni gastades.

He desmuntat la tenda el més ràpid que he pogut, ja que un exèrcit de voraços neòpters (mosques emprenyadores, per entendre'ns) havien decidit menjar-me viu per berenar. M'estaven posant histèric. Tenien una especial fixació, per suposat, en les ferides a les cames que em vaig fer dimecres al Risco de Famara.

Les frisseres per partir d'allà han fet que em tallés un dit mentre pelava una taronja. Tot plegat m'ha posat de molt mal humor. Berenar donant coces enlaire, com si estiguessis envoltat de pilotes de futbol i les haguessis de treure del camp en el menor temps possible, vos puc assegurar que no és gaire còmode. I menys encara si et raja sang d'un dit i estàs deixant la roba i el menjar de color vermell...

Playa Papagayo

He partit en direcció a Playa Papagayo, la platja on en teoria hauria d'haver passat la nit. M'he plantat allà en pocs minuts i he comprovat que és polida, però que tampoc no n'hi ha per tant com m'havien dit. També he comprovat que no era el millor lloc per acampar: si ho hagués fet, amb la crescuda de la marea les onades haurien arribat fins a la tenda.

Després de fer la foto de rigor he retrocedit fins agafar el camí marcat com a ruta nº 9, la que dóna la volta a l'illa i que el primer dia vaig seguir en el tram entre Arrecife i Orzola. Al principi és una pista transitable amb relativa comoditat, però a poc a poc es va embrutant de grava, de sargalls, fa puja i baixes cada vegada més marcats i, en definitiva, s'acaba convertint en un autèntic trencacames.

Tota la primera part d'avui, entre Playa Mujeres i Playa Quemada, ni més ni menys que 20 kms, he avançat molt lent. Les parts de baixada, que amb una btt hauria pogut fer molt més ràpid, havia d'anar molt alerta de no trencar res. La velo començava a fer unes renous que no m'agradaven gens...

Els Ajaches.

Riu de grava.

Playa del Paso, just abans d'arribar a Playa Quemada.

Aquesta zona es coneix com els Ajaches, el nom de les muntanyes del sud-est de Lanzarote que moren en acantilats sobre el mar. La falda de les muntanyes està travessada per barrancs, torrents i canalons de major o menor envergadura, el qual converteix el camí en un continu puja i baixa. Per paga, el llit dels torrents està cobert d'una grava gens difícil de trepitjar amb les cobertes primes i el pes que duia.

En un moment donat he vist un veler situat enmig d'una V oberta que formaven les roques, i m'he aturat a fer-li una foto:

Llavors han aparegut, retallats a contrallum sobre la línia de l'horitzó, les siluetes de 5 ciclistes, un dels quals duia una estrany objecte quadrat sobre del casc. Només podien ser ells: els gironins-olotins que m'he anat trobant al llarg del viatge. L'estrany objecte del casc no era altra cosa que la càmera que duu en Toni, el reporter oficial del grup. M'he unit al grup i ens hem posat al dia del succeït des de dimecres, quan ens vam trobar al Mirador del Río.

La calor i la duresa del camí han anat en augment. Cada vegada que passàvem pel llit d'un torrent sec cobert de grava tenia la sensació d'estar arrossegant un tràiler, encara que pràcticament no hi hagués desnivell.

En un moment donat ens hem aturat en una cruïlla de camins: al davant teníem el camí que ressegueix la costa, que és el que ells havien de seguir; a l'esquerra, una pista que feia pujada i que s'endinsava cap a l'interior per la falda d'un dels Ajaches. Aquest segon és en teoria el camí que havia d'agafar jo, però em sentia còmode amb la companyia i he decidit seguit endavant amb ells.

Un Toni, un Jordi i na Laura.

Alguna pujada no ho posava gaire fàcil...

Després de l'enèsima baixada, en un petit codolar al final del Barranco de la Casia, ens esperava una petita sorpresa: un curiós jardinet fet a base de cactus i dels elements decoratius més diversos, des de boies retallades fins a figures gegants d'escacs, passant per un joc de plats i biela de bici rovellats. Hem aprofitat l'avinentesa per fer un petit descans i hem seguit en direcció a Playa Quemada.

La velo recolzada en una barca al codolar del Barranco de la Casia.

A partir d'aquí el camí s'ha tornat més estret i empinat, a estones lleugerament trialer. Tot i així, com que havia desaparegut quasi tota la grava, m'hi trob molt més còmode. Només hi havia un petit problema: les estranyes renous que feia la velo cada vegada anaven a més. Finalment, cansat de patir, he decidit aturar-me a mirar què passava... I açò és el que passava: havia perdut un dels dos cargols que subjecten el portaequipatges al quadre per la part de baix...quasi res! No és la primera vegada que em passa açò: fa dos estius a Irlanda ja em va passar el mateix. Per sort, la solució ha estat fàcil: he agafat un cargol d'un portabidó, que he substituït per una brida.

Després d'uns quants puja i baixes més hem arribat a Playa Quemada. Els gironins-olotins estaven a punt d'acabar el seu recorregut dels Pedales de Lava: només els quedaven uns quilòmetres d'asfalt per arribar fins a Puerto del Carmen, on s'allotgen. Ens hem assegut en un bar a celebrar-ho; ells amb cervesa, jo amb Coca-Cola, que encara m'hi quedaven uns quants de kms per davant. Duia pràcticament tot el matí en ruta i havia fet només 20 kms! Me'n faltaven uns 40...

Perspectiva de Playa Quemada y el Puerto del Carmen.

Amb els Jordis, els Tonis i na Laura.

Després de despedir-nos (fins diumenge, a l'avió) he emprès la pujada per asfalt en direcció a Yaiza, molt més llarga del que em pensava. Ha estat un dels moments que he passat més calor de tot el viatge.

Un dels gironins havia comentat que Uga és famós pel salmó fumat que hi fan. Diuen que, passant-hi, en pots sentir l'olor. Així que, passant per Uga, he respirat a fons (quin remei, feia pujada!) i, efectivament, he pogut sentir l'olor del salmó fumat... o era l'olor de la meva roba? Després de tants de dies de viatge... Bé, millor deixem-ho estar.

Uga, el poble del salmó fumat.

Una vegada a Yaiza m'he desviat cap a Timanfaya per la carretera que vaig fer ahir capvespre; llavors de davallada, ara de pujada. La llum era més bona, la perspectiva diferent, i tot i que avui feia pujada, sens dubte l'he disfrutada més.

Comprovat: millor de pujada sense vent que no de baixada a contravent!

He tornat a quedar meravellat amb els camps de lava, amb les tonalitats que prenen les muntanyes... I quan dic "he tornat" no em referesc a ahir, quan ja vaig passar per Timanfaya, sinó sobretot a l'agost, a Islàndia. Pel que sembla, la lava és lava en una i altra latitud... L'efecte de les erupcions volcàniques és semblant arreu, almenys per un profà en la matèria com jo.

Just abans del trencant cap al Parc Nacional m'he creuat un ciclista que pedalava amb els braços, en una mena de tricile que no s'alçava més de dos pams d'enterra. Si ho he vist bé, duia una senyera descolorida i estripada de vella que era... ves a saber quants de kms deu haver fet ja!

He pagat 8€ per entrar al Parc Nacional. He pogut seguir pedalant durant uns pocs quilòmetres, però en arribar al restaurant/centre d'informació no hi ha hagut més remei que deixar la velo i agafar un bus. En el trajecte amb bus he contemplat els paisatges més bells de tot Lanzarote i uns dels més impactants que he vist mai: desolació, negror, mort, quietud... i lluita per la supervivència d'uns pocs éssers vius que s'aferren a la vida d'una forma admirable. És una llàstima no haver pogut fer-los dalt velo, en solitari... Ben segur que m'hauria emocionat.

Desert volcànic.

Camp de lava fins a la mar.

Paisatge negre com l'asfalt.

Terra torrada.

Cràter de dibuixos animats.

El més simpàtic de Timanfaya són els seus gèisers: els havia sentit anomenar, però se'm feia difícil imaginar-me'ls, ja que l'aigua no és que abundi en tota l'illa. Resulta que els gèisers en qüestió són prefabricats: estan formats per una espècie de tub ample clavat enterra i un senyor vestit d'uniforme verd els va omplint d'aigua amb un poal.

La configuració actual del Parc Nacional de Timanfaya, i de bona part de l'illa, és com aquell que diu de fa dos dies: dels anys 1730-1736, en què van succeir-se fortes erupcions volcàniques. Més recentment, a la primera meitat del segle XIX, van repetir-se les erupcions, aquesta vegada de menor intensitat.

Un capellà de Yaiza, Don Andrés Lorenzo Curbelo, es féu cèlebre pel relat que va fer dels esdeveniments:

"Esta isla la destruyó quasi la mitad un furioso volcán que rebentó el día viernes primero de septiembre del año de mill septecientos y treinta, a las diez de la noche en la Aldea de Chimanfaya, tres leguas de la Villa capital Teguise, que rrepitió, abriendo diversas vocas, quatro años, devorando muchas aldeas y levantando grandes montañas donde no las avía, alcansando sus arenas menudas más de seis leguas de distancia."

Recorrent Timanfaya sembla que just fa unes hores que s'ha refredat la lava... no és gens difícil imaginar-se com devia ser d'aterrador, tot allò.

Tiagua.

Esglesieta blanca al poblet de Muñique, si no record malament.

Davallant cap a la Caleta de Famara, amb un vell conegut al fons: el Risco de Famara.

El darrer tram de ruta, fins a Caleta de Famara, quasi tot amb lleugera baixada, va ser molt ràpid. Açò sí, a mitjan camí em vaig aturar a Tiagra per comprar carn per a la barbacoa del vespre. La cinquena etapa, de 60 quilòmetres, va acabar idò amb una bona barbacoa a Caleta de Famara. Cent setanta anys abans no hauria fet ni falta encendre foc.

Així va acabar la jornada... bé, no exactament així: amb una cervesa a mos en un bar de surferos.

Imatge satèl·lit del traçat de la cinquena etapa conejera. El track el trobareu, com sempre, a wikiloc.

Lanzarote (5) Ressaca a l'oest: Timanfaya i el Golfo

Llar, mitjà de transport i pertinences.

El quart dia a Lanzarote m'he aixecat amb una terrible ressaca. No, no és el que pensau: ahir vespre no vaig beure ni gota d'alcohol. La ressaca era psicològica, anímica més concretament, i era conseqüència dels excessos aventurers d'ahir al Risco de Famara. De la mateixa manera que l'endemà d'un bon gat només tens ganes de beure aigua, avui dijous 9 de desembre l'únic que em venia de gust era rodar còmodament per damunt d'asfalt.

Havia passat la nit a la meva nova llar provisional, plantada a la platja de Famara, al nord-est de Lanzarote. El pla incial era travessar el Parc Nacional de Timanfaya en direcció al sud de l'illa i passar la nit allà, a la platja Papagayo. Més o menys açò és el que he fet , tot i que a l'hora d'anar a dormir finalment m'he decantat per les Mujeres. En total m'han sortit uns 70 quilòmetres.

Aquesta barricada d'arena i pedres negres és el primer que vaig veure en aixecar-me al matí. Sense jo saber-ho, durant la nit m'havia protegit de les onades que, amb la marea alta, havien arribat fins a pocs metres de la tenda.

Núvols enfilats sobre el Risco de Famara; no sé de qui devien prendre exemple...

Platja de Famara amb el Risco a la dreta i la Graciosa a l'esquerra.

Les ganes de rodar, però, ben prest s'han topat amb un vell conegut: el vent de cara. Vent de cara, pujada i carregat com un ase: la combinació guanyadora. Que ràpid que anaven els ciclistes de roda prima que circulaven en sentit contrari! Tot i així, amb el precedent d'ahir mateix en ment, vivia el simple fet de rodar per damunt asfalt com un autèntic luxe.

La primera estació del dia ha estat la Santa, un poble costaner al costat del qual hi ha el complex Club la Santa, que és una mena de meca dels triatletes. Pel que diuen, les setmanes prèvies a l'Ironman de Lanzarote allò està a rebossar de triatletes provinents d'arreu del món. Segurament no és casualitat que a la Santa hi hagi trobat la primera botiga de ciclisme que veig a l'illa. Hi he anat amb un objectiu molt concret: aconseguir una coberta per substituir la que havia tallat ahir, i que duia apedaçada amb un pegat massa petit que no inspirava gaire confiança.

La botiga en qüestió es diu Pro Bike, és a dir, exactament igual que una altra de molt coneguda però amb espai al mig. Allà hi trobareu amabilitat, velos cares i roba cara; cara no: molt cara. Cobertes també n'hi trobareu moltes: primes, gruixudes, amb tacs, sense tacs, lleugeres, feixugues... El que no hi trobareu, però, són cobertes per a una roda de 700, justament el que jo necessitava.

Carretera entre Famara i Soo, al fons al peu d'una muntanyeta.

Poble que sembla dedicat al típic crit de frenada dels westerns.

Aquí s'hi forma una famosa onada, el Quemao, que dóna nom a una botiga d'Arrecife dedicada a la venda de material de surf (a què si no?).

Única botiga de ciclisme que vaig veure en tota l'illa. Hi vaig anar a la recerca d'una coberta i uns guants, i en vaig sortir amb uns guants i una camiseta.

Després de la Santa he seguit cap a Tinajo. M'havien dit que allà hi havia una ferreteria i esperva trobar-hi algun pegat prou gros per poder tapar bé el tall de la coberta de darrere. Així ha estat: la combinació d'un bon pegat, superglue i cinta americana no destacava per la seva bellesa estètica, però m'ha permès segellar amb garanties l'insidiós forat.

He duit a terme l'operació assegut en una parada de bus, a redossa del vent i el plugim que començava a caure. Per davant passaven grups de ciclistes estrangers molt ben equipats, igualets als que en el seu dia em vaig creuar per Mallorca, exactament igual d'antipàtics que aquells. Curiosament, en tota l'estona que hi he fet, no ha passat ni un sol autobús.

El matí era nivolat, humit i ventós. Sortint de Tinajo ha caigut un xàfec que em m'ha deixat en qüestió de segons completament xop. Les temperatures havien baixat un poc, però no prou com per fer-me agafar fred, així que he seguit seguir pedalant cap a Timanfaya sense treure el plumes que, de fet, crec que ja no empraré.

Tinajo tapat per un cel gris.

Anunci en una parada de bus de Tinajo.

Pegats i superglue per adobar la coberta tallada al Risco de Famara.

Els següents quilòmetres han estat com reviure l'etapa Vík - Kirkjubæjarklaustur del viatge amb en Xevi l'agost passat a Islàndia. El camí de Vík a Kirkjubæjarklaustur (que es pronuncia d'aquesta manera tan fàcil: [ˈcʰɪrcjʏˌpaɪjarˌkʰlœɪstʏr]) van ser 75 quilòmetres pràcticament rectes entre camps de lava, amb fred, pluja i vent de cara constants. Tot era negre i gris, un paisatge completament buit i desolat.

Quatre mesos després, m'he trobat altra vegada vogant per entre camps de lava, amb pluja i vent de cara. Només 20ºC em separaven d'Islàndia, com si la distància d'espai i temps s'hagués dissolt; 20ºC i la companyia d'en Xevi, que no era allà per tallar-me el vent. Per sort, la pluja ha durat poc i les temperatures més amables han tret gravetat al fet d'anar ben xop.

Aquesta és, exceptuant el Risco de Famara, amb el qual no puc ser objectiu, la part que m'ha impressionat més de Lanzarote. I esper que m'impressioni encara més... Avui he passat de llis l'entrada del Parc Nacional; m'ho he reservat per l'endemà, esperant que millori el temps. De moment només he creuat Timanfaya de passada en direcció a Yaiza i al Golfo.

En qualsevol cas, el paisatge de Timanfaya és espectacular; no té la immensitat del paisatge islandès, és cert, però tampoc no li té molt a envejar. Açò sí, al cap de poc apareix Yaiza al davant i es desfà l'encanteri, almenys per uns instants, fins que, agafant la desviació cap al Golfo, et tornen a envoltar els paisatges volcànics.

La mascota oficial del Parc Nacional de Timanfaya és ni més ni menys que el dimoni amb coa. N'hi podria haver alguna altra de més apropiada?

Camp de lava amb un dels molts volcans que hi ha en aquesta zona, al fons.

Dissolts l'espai i el temps, només 20ºC em separaven d'Islàndia.

Només algunes poques plantes, alguns fongs i microorganismes aconsegueixen tacar el negre de la lava recremada.

Fa ganes de saltar-hi amb la velo de carretera, eh?

Camells per als turistes.

Cràter.

Carretera de tobogans que davalla fins a Yaiza.

Girant la vista enrere, des de Yaiza, amb el sol que comença a obrir-se pas entre els nivolats.

La primera part del dia ha estat grisa i humida. Sortint de Timanfaya, però, els nivolats han desaparegut i han deixat pas a un capvespre radiant. Açò sí, el vent, més caparrut que ningú, no ha menguat fins al vespre. La davallada cap a Yaiza, per una carretera de continus tobogans, hauria estat molt més divertida si no hagués estat pel maleït vent de cara...

Una vegada a Yaiza, he girat a la dreta en direcció al Golfo. Del Golfo, com de la majoria d'indrets que vaig visitant, només sabia que era un punt en el mapa. Supòs que aquesta manera de viatjar fa que les primeres impressions siguin molt més intenses. Puges una costa i, just abans d'arribar a dalt, et concentres expectant en el que hi haurà al darrere del canvi de rasant. En el cas del Golfo, m'hi esperava un poblet de cases petites i blanques a ran de mar, cobert pel polsim de les onades que rompien contra les roques.

Però la sorpresa més grata m'esperava just al costat del Golfo: per un caminet de terra tancat per baranes de llenya s'arriba a una platja encaixonada entre parets volcàniques i amb un llac, el Lago de los Clicos, d'intens color verd, al peus de la paret posterior.

El poblet mariner del Golfo, just al sud del Parc Nacional de Timanfaya.

El Charco de los Clicos o Lago Verde, al costat del Golfo, és possiblement la platja més peculiar de l'illa.

Quan he reemprès la marxa la carretera passava per suvora la mar. Aquest tall, envoltat de lava solidificada completament negra, ha estat espectacular, sobretot amb el sol de cara i el polsim d'aigua marina en suspensió. La lleugera ondulació de la carretera i el permanent zig-zag la fan sinuosa i entretinguda. Malgrat el vent de cara, m'he divertit. He pensat que en aquesta carretera hi deuen haver gravat més d'un anunci de cotxe.

He passat pel costat de Los Hervideros sense ni adonar-me'n i, quan he arribat a les Salinas de Janubio, m'ha temptat altra vegada el diable de Timanfaya i he decidit sortir de la carretera per fer drecera passant per la platja. Més curt ho deu haver estat, però no més ràpid, açò segur. El vent de cara, l'arena que s'enfonsa de forma espantosa i el feixuc viatge de les alforges han fet díficil l'avanç. La platja era més llarga del que semblava des de dalt... un dia més, he tornat a anar curt de llum. És que no n'aprendràs mai!

Al cap de 15 minuts d'empènyer velo he aconseguit arribar a l'altre cap de la platja. He aprofitat per tirar unes quantes fotos i, sobretot, per buidar-me les sabates d'arena. Encara m'hi quedaven uns quilòmetres amb el vent en contra fins a Playa Blanca, i uns quants més fins a Playa Papagayo, on tenia previst passar la nit.

Carretera d'anunci que passa pels Hervideros.

Platja del Janubio a la llum del capvespre.

Llacuna del Janubio, rere la qual hi ha les salines del mateix nom.

En arribar a Playa Blanca he fet una aturada obligada al supermercat. Playa Blanca és una urbanització immensa amb tots els típics establiments turístics i plena a vessar de turistes de la tercera edat.

Una vegada he tingut les alforges plenes m'he posat el frontal i he reemprès la marxa. Se m'ha fet fosc abans de poder escapar de Playa Blanca i he comprovat el que ja em temia: les piles del frontal s'estan acabant. No he tingut més remei que aturar a la primera platja que he trobat, intuint quasi a les palpentes el traçat de la que, a la llum del dia, deu ser una ampla i evident pista.

He plantat la tenda allà on m'ha semblat més convenient i he comprovat al mapa que la platja en qüestió és Playa Mujeres, on som ara, dins la tenda, escrivint açò.

Imatge satèl·lit de la quarta etapa del periple conejero. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.