Lanzarote (2) La Graciosa i Haría

Deixant enrere la Punta Fariones, camí de la Graciosa.

La primera etapa del viatge a Lanzarote va acabar amb la curta travessa d'Orzola a Caleta de Sebo, a l'illa de la Graciosa.

Caleta de Sebo m'impacta, potser pel desconeixement del que hi trobaria. Carrers sense asfaltar, gent cuinant al bell mig del carrer, senyors i senyores majors amb el capell autòcton, de forma molt peculiar, tot de casetes blanques i baixes... Sembla com si el temps s'hi hagués aturat fa unes dècades. O almenys és aquesta la sensació que provoca al turista acabat d'arribar, jo en aquest cas.

Caleta de Sebo, que té uns 700 habitants, depèn del municipi de Teguise, a l'illa de Lanzarote. La Graciosa, al seu torn, forma part de l'arxipèlag Chinijo, juntament amb les illes Montaña Clara, Alegranza i els dos petits illots Roque del Este i Roque del Oeste.

La Caleta en qüestió.

Carrers sense asfaltar i cases blanques.

L'esplanada del moll, on hi ha la majoria (tres o quatre) de bars i restaurants del poble.

Després de fer una aturada en un petit supermercat per aprovisionar-me de menjar i beure, em dirigesc a la Pensión Enriqueta. Me l'ha recomanada n'Albert, que hi va ser el Nadal de fa dos anys. N'Albert, per cert, és un tiu amb molts de blogs (té aquest sobre Islàndia, aquest sobre Noruega, i aquest altre sobre els Pirineus).

L'Enriqueta és tota una personalitat aquí al poble. M'atén descalça, amb gest franc. Salvant les distàncies, em recorda una persona estimada que vam perdre fa exactament tres anys. Sense dir-m'ho directament, em dóna a entendre que si no ferm bé la velo corr el perill de no trobar-la al seu lloc l'endemà al matí. Com que no trobam la manera d'assegurar-la, em deixa que la tanqui a un petit magatzem als baixos de la pensió, al costat d'una petita fruiteria.

Per allà hi corre la que deu ser la seva néta, una filleta petita de cara graciosa (no és cap joc de paraules) que també va descalça, camina amb el cap alt i passeja dos fils de moc que li pengen dels narius. Em demanana "cómo te llamas?", "cuántos años tienes?", i em presenta el seu petit gos, anomenat Goofy. La globalització ha fet estralls.

Pensión Enriqueta.

Vaig a dormir prest, almenys per l'hora local, que arrossega la famosa "hora menos".

L'endemà matí m'aixec abans de les vuit, beren del que havia comprat el vespre anterior al petit supermercat del poble i guait per la finestra. Veig uns ciclistes que enfilen en camí que surt del poble en direcció al nord de l'illa. Pel nombre, supòs que deuen ser els gironins-olotins; més tard confirmaré que anava ben encaminat.

Jo m'ho prenc amb més calma. El primer que faig és anar a veure l'Enriqueta per demanar-li si em pot guardar les alforges fins al migdia. Així podré anar a voltar l'illa sense haver de carregar un pes innecessari. La crid des de fora casa seva, però ningú no em respon. He d'entrar pràcticament fins a la cuina, on m'atén la que supòs que deu ser la seva filla i per tant mare de la néta.

Abans de posar-me en marxa arrib fins al moll, on hi ha els bars i restaurants del poble, per prendre un cafè amb llet. El cafè, tot sigui dit de pas, no és el fort d'aquestes illes. El tracte de la gent, en canvi, compensa amb escreix aquesta i altres possibles mancances.

Paisatge semi-desèrtic de la Graciosa.

Em pos en marxa en direcció a l'extrem nord-est de l'illa, on hi ha un nucli de cases anomenat Pedro Barba. Tot i que les cases podrien acollir molts més habitants, només n'hi ha dos d'empadronats, el qual em fa suposar que deu ser un nucli vacacional.

En lloc d'agafar la pista que comunica Caleta de Sebo amb Pedro Barba em decant per un caminet estret que ressegueix els límits de l'illa. Al principi s'hi avança amb facilitat, i fins i tot té dues fileres de pedres a banda i banda per delimitar-lo. Arribat un punt, però, on hi ha una senyal que indica perill per despreniments, el camí es comença a complicar i, durant un bon tros, em veig obligat a carregar la velo al coll. Que ho ets beneit! Tu ves jugant... ja veuràs, ja!

Òbviament, la senyal està a l'inrevés.

Petites caletes i codolars amb els acantilats que s'alcen per sobre les Salinas del Río al fons.

Tot i que és molt més lent que l'altre, val la pena agafar aquest camí. Es passa per un parell d'arraconades prou polides, a part de comptar sempre, a l'altra banda de la franja d'aigua, amb la visió dels acantilats que s'aixequen sobre les Salinas de Río. Me'ls mir d'enfora amb admiració, ignorant que, d'aquí molt poc, hi viuré alguns dels moments més delicats de la meva vida.

Després de Pedro Barba, encar la part nord de l'illa, intentant en tot moment passar al màxim d'aprop de la costa. El paisatge em sedueix. El vent en contra i l'arena del camí, que dificulten enormement l'avanç, encara ajuden a donar-li més personalitat. Per sort, en general no hi ha gaire desnivell...

Pedalar per aquí és com reviure, fusionades, les sensacions viscudes a la Maddalena i Caprera, a Sardenya, amb d'altres de més recents a Islàndia.

Isla Alegranza sobre l'horitzó.

La petita illa de Montaña Clara, a tocar de la Graciosa.

El moment culminant de la volta a la Graciosa és, probablement, quan, després d'una pujadeta curta i picada, se m'estén al davant la imatge majestuosa de la solitària Playa de las Conchas, rere un tel de polsim d'aigua en suspensió, assetjada per les incansables onades. Deix la bici recolzada en una roca, obr els braços i respir profundament.

La velo, alleugerida del pes de les alforges, amb la Playa de las Conchas i les siluetes de la Montaña del Mojón, la Montaña Amarilla i el Risco de Famara al fons.

Després de creuar la platja em trob el grup de barcelonins amb qui havia coincidit el dia anterior. Al cap de poc em trob els gironins-olotins. Tots ells fan la ruta organitzada Pedales de Lava i, per tant, segueixen el mateix pla: avui els toca dormir a la Graciosa.

La meva intenció, en principi, és agafar la barca cap a Orzola de les 12:30, ja que la propera no és fins a les 15 hores. Són les 11:30 i en principi vaig bé de temps. Quan som als peus de la Montaña del Mojón tenc dues opcions: seguir recte de davallada i plantar-me a la Caleta de Sebo en pocs minuts, o agafar el camí de la dreta, que voreja la muntanya per la part occidental, més a prop de la costa. Un graciosero que passa caminant pel camí m'informa que l'opció de la dreta acaba tallada per la Montaña Amarilla, a l'extrem sud de l'illa. Si és així, no seré a temps d'agafar la barca de les 12:30; res greu, en tot cas.

Agaf cap a la dreta i arrib fins a la Punta del Pobre amb un molest vent en contra. Una vegada allà, corrobor el que m'ha dit el graciosero: és impossible resseguir la Montaña Amarilla per la banda de la mar. Sé per n'Albert que és possible creuar per damunt les seques, als peus de la muntanya, fins a l'espectacular Playa de la Cocina, però no avui: la marea és massa amunt i les onades se m'endurien com un trosset de suro.

La Montaña Amarilla cau a la mar en forma de penyassegats que impedeixen creuar fins a la Playa de la Cocina.

Montaña del Mojón, amb el seu característic dibuix.

Com que, per molt que corri, ja no seré a temps a agafar la barca de les 12:30, m'assec tranquil·lament a menjar fruits secs i galetes. Una vintenta de gaviotes aixequen el vol i es posen a planejar a pocs metres al meu davant, jugant amb el vent... Me les qued mirant una bona estona; de petit sempre deia que, quan fos gran, volia ser ornitòleg. Un ornitòleg com els dels documentals. Alguna cosa me n'haurà quedat, d'aquella primerenca vocació.

Al cap de poc apareix, a la punta que hi ha als meus peus, el grup de barcelonins que fan la Pedales de Lava. Jo ja m'he cansat de mirat gaviotes i emprenc el camí de tornada a Caleta de Sebo, passant pel petit coll de la Peña Laja, entre la Montaña del Mojón i la Montaña amarilla, un camí entre dunes en el qual es fa molt difícil avançar.

Les onades són la víctima predilecta dels nombrosos surfistes que visiten aquestes illes.

Una vegada a Caleta de Sebo, recull les alforges de casa de n'Enriqueta, menj un poc, faig un cafè al Café de la Tierra en companyia dels gironins-olotins i m'embarc cap a Orzola. La Graciosa m'ha agradat; me n'enduc un bon record...

Quan arrib a Orzola, em pos a pedalar tranquil·lament en direcció a Haría. Som al nivell del mar i he de pujar fins als 300 i pico metres sense descansos, amb alguna rampa molt forta i a contravent. Al darrere hi duc 8 pinyons, el més gran crec que de 32 dents, i en un moment donat fins i trob a faltar un 34. Al meu davant, un cotxe té grans dificultats per avançar: el conductor ha de posar el fre de mà i, amb grans esforços, tornar a començar.

A la dreta del camí s'alcen dos volcans: La Quemada de Orzola i Monte Corona. Aquest segon, de 605 metres d'altitud, és un dels punts més elevats de Lanzarote. Després de passar el trencant cap al Mirador del Río (me'l guard per demà, amb l'esperança que hi hagi més visibilitat), agaf una carretera -encara més- secundària que travessa zones de voluntariosos cultius. Voluntariosos per les condicions tan adverses a què han de fer front els agricultors d'aquesta zona: relleu, terra pràcticament erma, vent, aridesa... El resultat de la seva feina al llarg dels segles és tot un entramat de retícules de paret seca que proporcionen un mínim refugi perquè una figuera o un cep tenguin el coratge de brotar i alçar-se uns pams d'enterra.

Entramat de paret seca.

Creuant el petit poble de Máguez veig al davant una paret vertical d'asfalt; una més, o potser la pitjor de totes. Les alforges estiren fort cap enrere... Per sort, una vegada dalt, descobresc que acab d'arribar al meu objectiu: Haría.

La vista del poble des de dalt és preciosa: encaixonat entre muntanyes negroses, amb tot de palmeres que sobresurten per entre les cases impecablement blanques. A la perruqueria del costat de l'Ajuntament m'informen que hi ha una senyora alemanya que lloga una habitació; és l'únic lloc que hi ha en aquest poble per passar la nit. Ni rastre de turisme. Els restaurants, a més, tanquen tots a les 21 h com a tard. L'únic que hi ha obert més enllà d'aquesta hora és el Centro Cultural, on aniré a sopar i prendre unes cerveses.

Per cert, a la ferreteria d'Haría hi veig una tenda molt lleugera i a molt bon preu; potser demà matí pas a comprar-la...

El poble de Máguez, als peus del volcà d'Helechos (581 m).

Fins i tot aquí s'adorna el Nadal amb flocs de neu... el que deia: la globalització ha fet estralls.

Haría, poble de palmeres i cases blanques.

Imatge satèl·lit de la ruta, o més ben dit, les dues rutes, d'aquesta jornada de viatge. Us podeu descarregar i/o explorar els tracks aquí i aquí.