diumenge, de novembre 01, 2009

Amb alforges per Irlanda (4 de 9). Annascaul - Killarney

Un dels punts culminants de l'Eiretour va ser, sens dubte, el pas per Killarney. I ho va ser per moltes raons: patxanga futbolera, paisatges impactants, cervesa abundant, música en directe, velos sense alforges, mòbils immergits, problemes de transport, al·lotes simpàtiques... i qualque boca oberta. Les dues cròniques dedicades a Killarney, per sort, no podran explicar tot el que vam fer i dir.

Començam pel començament. Dijous 23 de juliol ens vam despertar al Dingle Gate Hostel d'Annascaul. Després del berenar de rigor, vam emprendre la marxa en direcció a Killarney, el nostre proper destí, a 60 kms d'Annascaul. Dos-cents metres van ser suficients per evidenciar que seria un dia ple de sorpreses: en Pau, que el dia abans ja havia fet prop a provar la cuneta, va pigar una sota totalment inexplicable, en un lloc sense aparent complicació, i va tòrcer la patilla del canvi. Per sort no se'ns va lesionar ni es va fer cap mal d'importància (més enllà del mal moral, és clar).


Com ja vaig comentar en una crònica anterior, xerrar de parets seques en el cas d'Irlanda és un cert contrasentit. Qualcú les veu? Vos assegur que hi són... amagades rere capes d'herba, falgueres i arbusts.


Havia plogut durant tota la nit; l'asfalt estava banyat, l'aire era molt humit i el cel ben gris. Vam avançar per carreteres rurals tancades per paret seca, com és comú al sud-oest d'Irlanda i, evidentment, també a Menorca. Hi ha una petita diferència, però, entre l'illa petita i l'illa gran: mentre que a ca nostra les parets estan en la immensa majoria al descobert, a Irlanda és a l'inrevès: tendeixen a estar cobertes d'una capa de vegetació que amaga completament la pedra. És per açò que fa de mal anomenar-les "parets seques", i menys un dia com aquell, en què tot estava tan empapat. En qualsevol cas, avançar per aquelles carreteres rurals feia que tot fos estrany i familiar al mateix temps.

Al cap de pocs quilòmetres arribam a la costa, on feim la primera aturada. Ara hi caic: acab de dir-vos una mentida, i és que aquell dia no vam berenar a l'alberg, sinó que vam partir sense berenar amb la idea d'aturar-nos a fer un mos a Inch. En un restaurant instal·lat al bell mig de les dunes de la platja d'Inch vam enfundar un sandwich potent a base de bacon, ou, formatge i no record què més (però hi havia més cosa, vos ho assegur), i també uns muffins amb grumolls de xocolata, tot molt bo.


Estampa molt irlandesa de la badia de Dingle: verd fins al mar, aigües platejades i cel encapotat.


Després del berenar, cua per visitar el senyor Roca, que a Irlanda, per lògica, deu anomenar-se Mr. O'Stone; ni la fisiologia ni el cafè amb llet no perdonen. Per què coment la visita al lavabo? Perquè el toilette d'aquell restaurant ens deparava una sorpresa: l'eixuga-mans era una turbina amb una potència brutal, cosa mai vista. Digueu-me raro, però sempre he pensat que una de les coses que soprenen més al viatjar és que artil·lugis com els vàters o els sistemes per eixugar les mans, que podrien perfectament ser iguals arreu, es resisteixen a la tendència homogeneïtzadora de la globalització. Se n'arriben de veure de tot tipus i colors; a Killarney, sense anar més enfora, en tenen un que engoleix mòbils. Tornant a la turbina d'Inch, n'hi va haver que la van aprofitar per buidar l'alforja i fer un assecat exprés de la roba humida. Els calcetins s'inflaven com un peu amb un problema de retenció de líquids, eh Albert?

L'Inch Strand és un fenomen curiós: una mena de banc d'arena i/o de formació dunar que s'endinsa, per diversos quilòmetres, badia de Dingle endins. La banda de mar obert és una llarga platja que, tot sigui dit, no convida gaire a nedar: tot i estar en ple estiu, les úniques persones que hi havia allà anaven tapades fins dalt, però no record exactament què hi feien a la platja...


Inch Strand, que vol dir "dit", és una llengua de dunes que s'endinsa per diversos quilòmetres en la badia de Dingle, formant una llarga platja que, tot sigui dit, convida més a recollir marisc que no a nedar. A la següent imatge s'aprecia bé la seva forma i grandària:


En aquesta imatge de satèl·lit es veu perfectament la forma de l'Inch Strand. També s'observa bé quina va ser l'etapa del dia, de 60 kms, des d'Annascaul, dalt a l'esquerra, fins a Killarney, baix a a la dreta. Si clicau damunt la foto saltareu a la web de wikiloc, on podreu descarregar-vos i/o explorar el track.


No cola, no? Vale, ho reconec: aquesta foto no és nostra, sinó que l'he treta del panoramio. La pos perquè està tirada més o manco des de davant del restaurant on vam berenar, a peu de la platja d'Inch, lloc del qual, inexplicablement, cap de nosaltres va fer una foto. Si li canviau els blaus per grisos vos fareu una idea bastant aproximada del que realment vam veure nosaltres.



Fent es lero. Al fons, les Beenoske Mountains, que divideixen la península de Dingle de pam llarg amb altituds de fins a 820 metres, i que el dia anterior havíem travessat pel Connor Pass.


Durant el viatge vam mirar d'anar sempre junts, esperant als repenjats o tranquil·litzant als escapats segons convingués. D'aquesta manera, evitàvem el perill de dispersar-nos per camins diferents, aprofitàvem el rebuf (l'aprofitaven tots menys un, és clar) i també podíem anar comentant la jugada, com en Gus i en Xavi, que al següent vídeo comenten l'estat del Tour de França. Només en moments puntuals, com la pujada al Connor Pass, cadascú va anar al ritme que les cames li permetien dur.



video
Vídeo del pilot de camí a Killarney.


A Irlanda vam veure molts de cementiris, tots ells a ras de terra, petits i acollidors. Ja sé que dir d'un cementiri que és "acollidor" pot sonar un poc macabre, però, en definitiva, què fa un cementiri si no acollir?


Creu cèltica, o gaèlica, molt comuna a Irlanda.

La 4a etapa de l'Eiretour va tenir 60 quilòmetres, però se'ns va fer més curta que açò. Clar que açò és fàcil de dir ara, ja que a mitjan etapa va haver-hi un moment de crisi, quan na Marta no tenia clar cap on havíem de prendre i, per paga, començava a ploure de valent. En qualsevol cas, acostumats a perdre'ns per la muntanya, viatjar per carretera és, en aquest sentit, quasi avorrit. Sigui com sigui, les cames, voga qui voga, ens van dur una vegada més fins al nostre destí: Killarney.

Jo tenia la vaga idea que un estiu de feia dotze o tretze anys ja havia estat a Killarney. El nom em sonava molt, però no va ser fins que, entrant al poble, vam veure la seva catedral, que em va venir un flaix i vaig estar segur d'haver-hi estat ja abans. I què és el primer que vam fer noltros a l'arribar i veure l'esbelta catedral? Vam agafar la pilota que en Nasi carregava damunt les seves alforges i vam córrer cap a l'herba que rodeja la catedral a fer-hi una patxanga futbolera. Primer vam començar amb quatre tocs, però com que som quatre del Madrid i quatre del Barça, el partidet va acabar caient pel propi pes. I ja ho avançaré jo abans que ho escriguin els companys madridistes en un comentari: van guanyar ells. I és que els del Barça, embafats com anàvem ja de triplets i chorreos, ens estimàvem més tenir els nostres amics contents que no seguir furgant la ferida supurant dels madridistes.


Qualcú de voltros ha vist mai un camp de futbol millor que aquest?



Arbres i catedrals apunten cap al cel. La catedral de St. Mary's va ser dissenyada per un tal Pugin i és d'inspiració gòtica, tot i que va començar a construir-se l'any 1842.


L'interior de St. Mary's Cathedral va ser restaurat als anys 70, deixant la pedra a la vista i reemplaçant d'aquesta manera l'estil victorià que la caracteritzava per una aparença pseudo-medieval.


El partidet de futbol va acabar amb xubasco, no només de gols, sinó també de pluja. Mig -però només mig- arredossats davall d'un arbre enorme ens vam menjar els entrepans que havíem preparat el vespre anterior a l'alberg Dingle Gate. Després de dinar encara seguia plovent, i alguns vam aprofitar per entrar a la catedral de St. Mary's; no penseu, però, que hi vam entrar només per arrecerar-nos de la pluja.

Després de seguir les indicacions incorrectes d'una senyora molt educada que ens va fer voltar inútilment tot Killarney per la perifèria vam arribar, per fi, al Railway Hostel. Només entrar vam veure que l'ambient de Killarney era un altre del que havíem vist fins ara: estava ple de gent jove que, tot sigui dit de pas, ens miraven amb el nas un poc arrufat; i els entenc, perquè després de tot el dia de vogar i jugar a futbol, i tenint en compte que estàvem ja al quart dia de viatge, l'olor que despreníem no era d'aigua de roses precisament.

L'habitació era de 9 llits. Quin nombre més estrany per una habitació. Nosaltres érem 8; l'habitació, mixta. El comentari, inevitable: vos ho imaginau si la novena persona és una al·lota? Només de pensar-ho ja la planyíem. Però qui la va plànyer de ver va ser la recepcionista, quan va veure que els 8 companys d'habitació de l'al·lota -que, efectivament, era tal- érem ni més ni menys que noltros. Seria difícil endevinar els sentiments de la nostra companya d'habitació quan ens va veure aparèixer, ja que es va estar tota l'estona estirada al seu llit, connectada al messenger, com si no passés res al seu voltant. En Jordi, que és molt observador, va considerar que tenia la boca un poc oberta; i l'entenc: per força havia de tenir dificultats per respirar, en aquell ambient tan carregat.



Railway Hostel, probablement el millor alberg on vam estar si tenim en compte qualitat, preu, ambient i situació.



Convent franciscà molt a prop del Railway Hostel.


Títol de la pel·lícula? Exacte! És el que vam pensar tots quan va caure el fosquet a Killarney i les teulades van començar a omplir-se d'aquesta espècie de petits corbs. En Hitchcock ben segur que va concebre el film observant una imatge semblant a aquesta.


Killarney no sabria dir si és una ciutat petita o un poble gros. Probablement la primera opció. En qualsevol cas, a Killarney hi ha turisme i també allò que es diu vida, almanco vida nocturna. El centre és ple de pubs amb música en directe i a rebossar de gent. Una cosa que ens va sorprendre és la quantitat de turistes nord-americans que hi vam trobar. A més, a diferència de Dublín, on els locals tanquen a les dues i mitja, a Killarney la nit s'allarga... fins no sabem quan, perquè alguns de nosaltres, amb massa seny, ens van fer tornar a l'alberg quan la cosa començava a animar-se de ver. En el fons, segurament vam fer bé: ja havíem fet un tastet i en sol demà ens esperava la millor ruta del viatge, pel Parc Nacional de Killarney.



Si el vespre anterior en Xavi ens havia "deleitat" amb un solo de piano, a Killarney es va animar amb una guitarra, despertant enorme espectació en l'auditori (com pot observar-se a la imatge). Només quan els guiris -qui eren els guiris, allà?- van sentir "para bailar la bamba..." va semblar que la cosa s'animava. Es veu que els Ja T'ho Diré no van arribar a aquelles contrades.



Un grupet de versions tocava en un pub-discoteca de Killarney. De fet, la majoria de pubs oferien qualque tipus d'espectacle musical. Aquests principiants no van tenir, ni de bon tros, l'èxit que vam cossetxar noltros al menjador del Railway Hostel.


Vos agradi o no, continuarà...