Tour-tour a Pirineus (2) Col d'Aubisque i Soulor

Com més tens per explicar, més costa posar-te a escriure. Açò passa sobretot quan vas curt de temps: saps que no tens prou estona per fer-ho prou bé com es mereix la ruta, i en lloc de fer una crònica aigualida prefereixes directament no fer cap tipus de crònica.

Més o menys açò és el que em va passar amb el viatge a Islàndia de 2010. El que hi vam viure era tan especial que la pressió a l'hora de fer la crònica em paralitzava i feia que posposés un dia rere altre les cròniques del viatge. Fins a dia d'avui, només he estat de penjar un vídeo d'aquell viatge.

Abans que passi açò amb el viatge als Pirineus d'aquest estiu, em posaré a fer una crònica resumida de la segona jornada, amb la confiança que les imatges expliquin un poc el que jo no diré, o bé que finalment m'acabi enrollant, que és el més probable que passi.

Octave Lapize, guanyador del Tour del 1910, empenyent la velo port amunt.

El protagonista de la segona etapa del nostre Tour-tour a Pirineus era ni més ni menys que el Col d'Aubisque, a 1.709 metres d'altitud, un dels colossos del Pirineu francès i un port mític del Tour de França. De fet, és el segon port més visitat pel Tour de França: 42 ascensions des del 1947.

La primera visita del Tour va ser l'any 1910. El guanyador d'aquella etapa i del Tour del 1910, Octave Lapize, va dir a l'arribada que els organitzadors del Tour eren uns assassins. I probablement tenia raó, ja que l'etapa d'aquell dia va tenir 326 km i va incloure l'ascensió, per aquest ordre, del Peyresourde, l'Aspin, el Tourmalet, l'Aubisque i l'Osquich. Per aquella època, per suposat, cap d'ells no estava asfaltat, de manera que allò devia ser més semblant a una carrera de ciclocross d'ultra-fons -si és que açò existeix- que altra cosa. Supòs que molts altres corredors que venien darrere de Lapize devien dir coses més lletges que "assassins", però com que no ho va enregistrar cap periodista, els seus improperis s'han perdut en l'oblit dels temps.

Sigui com sigui, avui en dia la carretera del Col d'Aubisque està asfaltada (el mateix Tour de França va pagar en el seu dia la primera asfaltada), i els corredors ja no hi arriben amb prop 300 km a les cames. Al Tour del 2011, unes hores després de passar-hi nosaltres, hi va passar en primer lloc el francès Jeremy Roy, que anava escapat i que va mantenir la primera posició fins a pocs metres de meta, al centre de la ciutat de Lourdes, quan el norueg Thor Hushov li va passar "per sobre". Tots ens vam compadir d'ell, i especialment en Xevi, que es va sentir molt identificat des de llavors amb el ciclista francès.

Quan succeïa tot açò nosaltres sèiem còmodament en un bar, cervesa a mos, només a uns centenars de metres de la meta. Havíem fet 133 km i ja feia una bona estona que havíem coronat el Col d'Aubisque, probablement el port que ens ha deixat més bon record de tots els que vam fer aquells dies: Tourmalet, Luz Ardiden, Aubisque, Soulour, Horquette d'Ancizan i Aspin.

Poble de Laruns, on comença l'ascensió a l'Aubisque.

La part inicial de la pujada la vam fer esperonats per un ciclista amb equipació "casual". Val a dir que el més esperonat de tots era el que duia el mallot d'Irlanda.

El que duia el mallot d'Irlanda, que ja pujava tot sol i es tirava fotos a ell mateix per matar l'avorriment, passant per les galeries del km 9, poc abans de les segones rampes al 12%. 

La cara bona de l'Aubisque és la que comença al poble de Laruns, i aquesta és per suposat la que vam fer nosaltres. El port té una distància de 17,3 km sostinguts a un promig del 7%, amb algunes rampes prou llargues del 12% i 13%.

La primera part, com és habitual, transcorre a l'ombra d'una densa massa boscosa. De tant en tant es travessa algun rierol i un estret barranc al qual m'agradaria tornar per aturar-me a contemplar-lo, ja que no ens vam aturar per res des de Laruns fins a dalt... bé, a excepció d'una vegada que ens vam desviar, a l'alçada de la Gourette, per una rampa extra que no portava enlloc.

És justament a partir de l'estació de la Gourette que comença la part més espectacular del port: la carretera es torna més estreta i avança aferrada a la paret de la muntanya. La vegetació ja és més escassa, i s'obre un panorama espectacular de cims i profundes valls. Impressiona veure Laruns, allà baix, tan avall...

Però a partir d'aquí comença també la part dura, amb rampes sostingudes del 12% i el cansament acumulat a les cames. Paisatges que tallen l'alè (que per cert ja ens en queda ben poc, després de 14 km d'ascensió), l'ambient festiu del Tour de França, un dia esplèndid, aquella sensació de "uf açò no s'acaba mai!"... Els quilòmetres finals del Col d'Aubisque ens quedaran a la memòria per molt de temps, potser per sempre.

Els darrers dos-cents metres, amb la meta a la vista, el pendent un poc suavitzat i els aficionats que ens animàvem com si fóssim els mateixos Faber i Lapize que es disputaven la victòria el 1910, tot açò ens va donar ales per fer un esprint final que en Xavi, que havia arribat bastant abans, va immortalitzar en aquesta foto:

Velos gegants a dalt de l'Aubisque, en homenatge als gegants que tantes vegades han coronat aquest port.

Tot i que si m'hagués de quedar amb una part de la ruta aquesta seria com ja he dit els darrers quilòmetres d'ascensió, s'ha de dir que la part inicial de la baixada, de fet el que és pròpiament el descens de l'Aubisque en direcció al Soulour, no desmereix per res la vessant de Laruns. El paisatge és altra vegada espectacular, amb l'afegit que la carretera no té cap tipus de protecció de l'abisme que s'obre a la seva esquerra.

En aquesta part hi ha un detall molt especial: un túnel picat a la pedra, sense il·luminar, innundat per centenars de goteres, que, incomprensiblement, els corredors del Tour creuen sense pràcticament reduir la velocitat!

Sigui com sigui, aquesta va ser la part de la ruta que va merèixer més fotos:

A partir d'aquí, no podem dir que hi quedés poca cosa (teníem uns 60 km per davant), però en qualsevol cas el millor i més dur ja havia passat. Ens restava coronar el Soulour, port que des d'aquesta vessant és realment curt, i la llarga baixada en direcció a Argelès-Gazost, divertida com totes les baixades però no especialment atractiva si la comparam amb altres que vam fer.

Coronant el Soulour, que des d'aquesta vessant és ben poca cosa.

Si alguna cosa podem destacar de la part final de la ruta va ser que a 15 km de Lourdes l'organització del Tour ens va obligar a desviar-nos per una carretera secundària i fer un portet que, psicològicament, va ser el més dur del dia.

El final ja el sabeu: un parell de cerveses en un bar de Lourdes veient per la tele el pas del Tour per allà on just feia unes hores havíem passat nosaltres. 

Lourdes, ciutat on ens allotjàvem, i ciutat que en Jeremy Roy i el nostre Xevi per sempre duran en el record.

Ah, i me n'oblidava! Per si no en teníem prou, de retorn al càmping ens vam perdre i vam acabar donant voltes i més voltes a Lourdes...  

Tour-tour a Pirineus (1) Tourmalet i Luz Ardiden

La primera etapa del Tour-tour-a Pirineus es pot resumir en dos noms: Tourmalet i Luz Ardiden. La nostra primera coincidia amb 12a etapa del Tour de França, que sortia de Cugnaux, passava pels ports d'Hourquette d'Ancizan (que nosaltres vam fer a la 3a etapa), Tourmalet i acabava en alt a Luz Ardiden.

Amb l'emoció del primer dia d'escola (o més ben dit, del primer dia de vacances), vam començar a vogar de bona hora des de Lourdes, on ens allotjàvem. Ben prest ens vam posar a roda d'un grupet d'anglesos que feien el mateix que nosaltres: vogar primer per esperar els corredors després. Tanmateix, o bé estaven més forts o bé no tenien prou present el que els venia al davant, així que els vam deixar fer al seu ritme i vam seguir amb un ritme un pèl més suau. No vam tardar gaire a avançar-los...

Els primers quilòmetres els vam fer amb uns anglesos que feien més o menys el mateix que nosaltres i que molts altres: vogar primer, i esperar els corredors després.

Tot i que la primera ascensió del dia, el Tourmalet, comença oficialment a Sainte-Marie de Campan, a 18 km de la "sommet", o bé a Campan, a 23, en realitat ja vam anar guanyant altura des de Lourdes mateix, a 50 km de coronar el Tourmalet. Per tant, no era qüestió de gastar cartutxos abans d'hora. Així ens ho mostra el perfil:

Perfil dels 135 km i 3.200 metres de desnivell de la ruta, amb dos pits un poc descompensats: el de l'esquerra és el Col du Tourmalet, el de la dreta Luz Ardiden.

Sigui com sigui, allà on comença vertaderament la pujada és a Sainte-Marie de Campan. L'animació del poble i la pancarta d'inici de port del Tour de França així ens ho indiquen. Després d'uns puja-i-baixes inicials, la carretera s'enfila cap amunt de forma moderada però amb ferma decisió, sobretot a partir del poblet de Gripp. A partir d'aquí no hi haurà cap descans fins que coronem el port.

Tampoc no hi haurà grans rampes que ens faixin posar drets. N'hi ha un parell al 10%, a Sainte-Marie de Campan mateix, un parell al 12% a l'estació d'esquí de La Mongie, i una al 13% a 2 km per coronar. Tanmateix, la sensació que tenim és que el port es deixa fer si no s'hi va amb frisseres i s'agafa un ritme que no ofegui. Una cosa ben diferent deu ser fer-ho en carrera...

Inici de l'ascensió al Tourmalet, al poble de Sainte Marie de Campan. Fins a dalt hi manquen més de 17 km per superar 1.268 metres amb una pendent mitjana del 7,5%.

En una ascensió de 18 km, la qual demana més d'una hora al ritme tranquil a què la feim nosaltres, poden passar moltes coses. Al principi el que ens crida més l'atenció és la gentada que ja és al carrer, a peu de carretera, veient la continua processó de cicloturistes que s'enfilen Tourmalet amunt. Són gent dels pobles dels voltants, gent major, fillets, famílies... Per ells és un dia de festa, i com a tal sembla que el viuen.

El segon que ens crida l'atenció és la gran quantitat de cicloturistes que emulen (a càmera lenta) els corredors del Tour. En sorprèn la quantitat i la qualitat; en concret, la diversitat. N'hi ha de les més diverses procedències... N'hi ha, com nosaltres, que van amb velos més o menys noves, lleugeres, ben equipades... Però també n'hi ha que qualquen autèntiques relíquies de carretera, altres que s'hi aventuren amb velos de muntanya, fins i tot es veu alguna velo de passeig. El que més ens sorprendrà, davallant el Tourmalet, serà creuar-nos amb una parella de japonesos amb velos de ciutat d'aquelles amb rodes petites i tija llarga, que es pleguen.

En Xevi i en Xavi, els Zipi-Zape gironino-menorquins que m'acompanyaven amunt i avall dels ports pirinencs.

El tercer que ens trobam són les caravanes. Caravanes i més caravanes que han passat la nit a la vora de la carretera. Algunes exhibeixen banderes, altres escrits i pancartes d'ànim als corredors. S'han instal·lat a la vora del camí, a un pam de l'abisme emboirat, i amb el desplegament que tenen al seu voltant (festers, taules i cadires, antenes i televisors...) és com si mai no s'haguessin mogut d'allà.

En Xavi pujant al Tourmalet, en la zona on els arbres ja havien deixat pas a la boira.

La quarta cosa que ens surt al pas és la boira. A partir de certa altitud entram literalment dins els núvols, fet que confereix un cert aire èpic a l'ascensió però que, per altra banda, ens impedeix gaudir de les vistes espectaculars que ben segur hi deu haver a banda i banda de la carretera. El fet que hi hagués boira donava més protagonisme a una altra cosa molt característica de qualsevol port ciclista: les pintades sobre l'asfalt. Entre algunes de més previsibles animant els ídols nacionals i forans (Voeckler, germans Schleck...), de tant en tant fan aparició d'altres més divertides, com una que deia "Perico yonki".

La cinquena cosa que marca l'ascensió és ni més ni menys que aquest senyor:

En efecte, aquest és el famós dimoni del Tour, l'autèntic i original, el que tantes vegades ha tret el cap a les nostres pantalles, fent aparició espontània en el moment més inesperat d'una etapa. Com no podia ser d'altra manera, ens vam aturar a fer-nos una foto amb ell. És l'únic moment de la pujada que posarem un peu a terra, però no hi ha dubte que era per una bona causa.

A dalt del Tourmalet, a 2.115 metres sobre el nivell de la mar.

Per acabar, arribam a l'anunciada "sommet". A dalt hi ha tal gernació que en els darrers metres hem de fer equilibris per entre la gent que innunda la carretera. Aquí podeu veure un vídeo del darrer quilòmetre d'ascensió:

Després de la foto de rigor al costat de l'estàtua d'Octave Lapize, ens abrigam (a més de 2.000 metres i amb boira hi fa fred) i iniciam el llarg descens cap a Luz-Saint-Saveur. Al cap de ben poc els núvols deixen pas a un cel ben blau i s'obre al nostre davant l'espectacular paisatge muntanyós que ens hem perdut a l'ascensió. Passen pocs minuts fins que la roba ens comença a fer nosa.

En sentit contrari hi circulen també multitud de cicloturistes, inclosos els dos japonesos amb velos plegables que he esmentat abans, que pugen al Tourmalet a esperar-hi el pas de la carrera. Tot i que el descens es fa molt més ràpid que la pujada, ens esteim una bona estona traçant curves i gaudint de la sensació de velocitat. 

En un tres i no res som a Luz-Saint-Saveur, concorregut poble al fons de la vall, punt on acaba el descens del Tourmalet i s'inicia l'ascens a Luz Ardiden. Abans de començar a pujar, però, ens aturam a fer un mos i a carregar aigua.

En Xevi, en Xavi i jo al poble de Luz-Saint-Saveur, al peu del descens del Tourmalet i a l'inici del port de Luz Ardiden.

Quan ja hem recuperat forces emprenem la marxa en direcció a l'estació d'esquí de Luz Ardiden. Tot i que no és tan cèlebre com el Tourmalet, l'ascensió a aquest port ha viscut també alguna jornada històrica del Tour de França. Els seus 14 km a una pendent mitjana del 7'5% permeten superar un poc més de 1.000 metres de desnivell fins arribar als 1.715. Un dels atractius principals de la pujada són les 34 -tal com ho sentiu, 34!- corbes en ferradura que caracteritzen el traçat sinuós de la carretera a Luz Ardiden. 

Altra vegada ens trobam amb molta gent, fins i tot més que al Tourmalet, i és que aquest és el primer final en alt important del Tour 2011. Unes tres hores abans de l'arribada de la carrera la gendarmerie ja ens convida a posar peu a terra i seguir pujant amb la velo al costat, cosa que nosaltres feim només fins que arriba una corba i ens perden de vista. Venim de molt enfora com per deixar-nos perdre aquesta pujada!

Aquesta és la perspectiva que teníem dels quilòmetres finals l'ascensió a Luz Ardiden, que vam fer unes quatre hores abans que hi arribessin els corredors.

Així com avancen els quilòmetres anam trobant més i més gent d'arreu, però sobretot bascos vestits del característic color carabassa de l'equip Euskaltel-Euskadi. Poc després de la pancarta de 2 km per meta, veient que seria difícil trobar un forat lliure des d'on tenir una bona perspectiva, decidim aturar en un punt on podem contemplar ben bé uns 2 kms d'ascensió.

Aquí esperam, morts de fred, asseguts a l'asfalt que encara aguanta un poc d'escalfor del sol del matí. L'espera és llarga, però finalment arriba la caravana comercial, "caravana friqui" com la vam batejar nosaltres fa un parell d'anys, que almenys ens amenitza un poc l'espera.

Abans del pas dels corredors passa la tradicional caravana comercial del Tour ("caravana friqui", com l'anomenam noltros) per amenitzar l'espera dels aficionats.

I l'espera arriba al seu final amb l'aparició de dues taques a la llunyania, sobre l'asfalt, rodejats de motos i cotxes oficials, i anticipats pel vol dels tres helicòpters que capten aquelles meravelloses estampes que ens ofereix la retransmissió de la carrera. Una de les taquetes que apareix és carabassa, el qual fa embogir els centenars d'aficionats bascos que omplen les vores del camí. És com si la muntanya fos un gran ésser viu que de cop rugís com un monstre enfurismat... diria que se'ns va posar la pell de gallina si no fos perquè ja feia un parell d'hores que li teníem per culpa del fred.

Aficionats bascos animant els escapats Vanendert i Samuel Sánchez, asturià de l'equip Euskaltel, que acabà guanyant l'etapa.

Després del pas de la carrera, vam iniciar el descens amb la multitud de cicloturistes que havien anat pujant durant tot el dia i, també, amb alguns corredors que, ja acabada la carrera, devien dirigir-se a l'hotel. Vam haver de davallar molt a poc a poc ja que la carretera estava completament col·lapsada, i és una llàstima perquè hauríem disfrutat d'allò més de traçar les 34 famoses corbes de Luz Ardiden.

Una vegada a Luz-Saint-Saveur, vam agafar la directa cap a Lourdes, a bon ritme, sempre en lleuger descens o planejant. Els primers quilòmetres, infiltrats dins de la "caravana friqui"; després ja tots tres sols fins arribar al càmping, amb 135 kms i 3.200 metres de desnivell a les cames.

Només hi quedava descansar i recuperar-se, que l'endemà ens esperava una altra etapa de més de 130 quilòmetres i amb un altre colós pirinenc pel mig: el Col d'Aubisque.

Tour-tour a Pirineus. Encalçant el dimoni

Des de fa cinc anys, a l'estiu hi ha almenys una cita obligada amb la velo, ja sigui la de roda prima, la de roda gruixada o la de càrrega. Durant tres estius vam fer el que anomenàvem Girotour, un conjunt de bones rutes de btt per diferents indrets de les comarques gironines. Un d'aquells estius també vaig vogar en solitari pel nord de Sardenya, carregat amb les alforges. L'any següent vam fer el mateix per Irlanda; aquella vegada vam ser vuit. L'estiu passat va tocar el torn a Islàndia, viatge que a dia d'avui encara espera la seva crònica al blog.

I a la fi, després de molt d'endarrerir-ho, aquest estiu ha arribat l'hora de la roda prima. I per celebrar-ho hem decidit peregrinar a Lourdes. Lourdes, com tothom sap, és un indret procliu als miracles, i més o menys açò és el que em feia falta si volia resistir cinc dies seguits amb en Xevi i en Xavi, una mena de Zipi i Zape catalano-menorquins.

Lourdes, com també deveu saber -i no ho sabeu, no patiu que ara us ho explic- és al departament francès d'Hautes-Pyrénées, on hi ha alguns dels ports de muntanya més cèlebres dels Pirineus: Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque, Peyresourde, Hautacam, Luz Ardiden i tants d'altres. El nostre objectiu, per tant, era ni més ni menys que escalar uns quants de colossos pirinencs i, de pas, veure-hi passar aquells que els han convertit en mítics: els corredors del Tour de França. Però no només els corredors: també el famós dimoni del Tour que tantes vegades hem vist a la pantalla, des de ca nostra.

En principi havíem previst fer quatre rutes, de les quals finalment només en vam fer tres. Els propers dies n'aniré penjant les cròniques:

1) Lourdes - Bagnères de Bigorre - Campan - TOURMALET - Luz-Saint-Saveur - LUZ ARDIDEN- Argelès-Gazost - Lourdes: 135 km.
2) Lourdes - Louvie-Juzon - Laruns - COL D'AUBISQUE - COL DU SOULOR - Argelès-Gazost - Lourdes: 133 km.
3) Sainte-Marie de Campan - HOURQUETTE D'ANCIZAN - Ancizan - Arreau - COL D'ASPIN - Sainte-Marie de Campan: 60 km.

El quart dia, diumenge 17 de juliol, teníem previst fer els ports de Val Louron i de Peyresourde, en una ruta d'uns 130 km. Per desgràcia, el temps, que fins llavors ens havia respectat bastant, es va embrutar: el dissabte a vespre es va posar a ploure i no va aturar en tota la nit i tot l'endemà. Açò significava que, si fèiem la ruta, a part de banyar-nos, passar fred i patir a les baixades, tampoc no veuríem gaire cosa dels ports que teníem previst pujar, ja que estarien coberts pels núvols. Finalment vam decidir tornar cap a Girona, on vam fer un parell de rutes pels voltants de Tossa i per les Gavarres; després, açò sí, d'haver-nos premiat amb un bon "chuletón" a Besalú.

Girotour '09. De la Cerdanya a Andorra per Perafita

Just aquí, a una altitud de poc més de 1.700 metres, vam despertar la matinada del 9 de juliol del 2009. Sortint de la tenda, mirant cap al sud, teníem unes vistes magnífiques sobre la Cerdanya i, al fons, sobresortint per damunt dels ennivolats baixos, la serra del Cadí. En una de les puntetes del Cadí podíem identificar el Comabona, cim que teníem reservat per l'endemà, dia 10.

Però el plan per divendres 9 era dirigir-nos en la direcció contrària, cap al nord-oest. El nostre objectiu no era altre que anar a Andorra a veure el pas del Tour de France en la seva 7a etapa, amb inici a Barcelona i final en alt a Arcalís. Teníem l'anada més o manco planificada: saltar des de la Cerdanya a Andorra passant per Perafita; el que no sabíem com faríem era la tornada... Al final ens va sortir una ruta de 88 kms amb un desnivell acumulat de 2.350 metres.

El càmping on vam fer estada durant les nits del 8 i el 9 de juliol, molt recomanable per cert, és el Cortal del Gral, uns 3 o 4 quilòmetres més amunt de Lles. El millor -i pitjor- d'aquest càmping és que està a més de 1.700 metres, i açò vol dir que a les nits i a la matinada hi fa bastant de fred. No vos recoman anar-hi amb un sac d'aquells d'anar a la platja com el que jo duia... Ara bé, despertar allà dalt no té preu. I poder agafar la velo i entrar automàticament a dins de la ruta, tampoc.

Així idò, sense saber prou on anàvem i amb el culet estret per la rasqueta de la matinada, vam començar a vogar darrere la roda d'en Xevi, que se suposava que sí que sabia el que es feia. Vam arribar per asfalt fins al Refugi el Cap del Rec, a l'Estació d'esquí de fons de Lles. A partir d'aquí ens vam posar a seguir el GR 11 que, com veureu a la foto, no sempre era del tot ciclable:

Alternant caminois enmig de bosc, pistes i trossos de prat vam arribar als estanys de la Pera:

A partir de l'estany, les darreres curves per pista abans d'entrar en un estret caminet per enmig d'un prat. A poc a poc el caminet s'anà desdibuixant fins a deixar-nos directament damunt de l'enganxosa estora d'herba.

I finalment, com no podia ser d'altra manera tenint en compte que el guia de l'expedició era un Homo Ciclens Xevilensis, un poc de B-T-a-pié fins assolir l'altitud dels 2.587 metres del Coll de Perafita, per on passa la frontera Catalunya-Andorra (en Toni, que tenia por de tropissar amb la línia invisible de la frontera, en aquest tros caminava aixecant els peus molt amunt). El millor del B-T-a-pié, més enllà d'exercitar els bessons, és que et permet contemplar el paisatge amb més calma. I de paisatge, com veureu més avall, en vam contemplar molt... massa i tot!

Tot el que puja, com ja sabeu, baixa. Però ah!, n'hi ha tantes de maneres de baixar! Al principi tot semblava indicar que ens divertiríem d'allò més fins arribar a Escaldes:

Però a partir del punt de la darrera foto la cosa es va començar a embrutar. Al principi ho anàvem trempejant com podíem, fent qualque peu enterra... fins que vam haver de posar-nos la velo damunt l'espatlla per davallar, atenció!, dels 2.200 fins als 1.300 metres sense poder-hi pujar damunt ni un sol moment. Prop vam fer de fer-nos mal en un parell de caigudes... i prop vam fer de predre un amic; més ben dit, que un de noltros, en Xevi, perdés tres amics de cop.

Durant una bona estona vam davallar pel costat d'aquest rierol. Al principi el sentíem molt avall, al fons del barranc, fins que, cap al final, el vam resseguir d'aprop.

En definitiva, tot açò només era per arribar a Andorra i veure passar el Tour. Que si va valer la pena tant d'esforç i dues hores llargues d'espera per veure'ls passar mig minut? No ho sé. Però sí que sé que aquell vespre els quatre girotourencs vam dormir molt més satisfets del que ho hauríem fet si haguéssim seguit l'etapa còmodament des del sofà de ca nostra.

Dues imatges del pas del Tour. La primera del grupet d'escapats i la segona del pilot.

Després de veure passar el pilot, només hi restava tornar fins al càmping a prop de Lles. A l'hora de discutir per on ho fèiem, només una cosa estava clara: no tornaríem per allà on havíem vingut. Finalment, vam optar per tornar per carretera, davallant cap a la Seu d'Urgell i enfilant per amunt altra vegada cap a la Cerdanya. En total, uns 60 quilòmetres per asfalt.

Per acabar, la traca final: una pujadeta de 14 km des de Martinet, a uns 900 metres d'altitud, fins als 1.700 del càmping del Cortal del Gral.

Aquest és el peculiar perfil altimètric de la ruta. El desnivell acumulat és de 2.350 metres.

Clicau damunt la imatge per anar al Wikiloc i descarregar-vos i/o explorar el track.

Le Tour de France solca Catalunya

El Tour de França d'enguany ha trepitjat territori català durant dos dies seguits i, com és evident, els reporters del Uep sa velo! no ens ho podíem perdre. De fet, ho vam fer venir bé i vam incloure el Tour de França dins el nostre particular Girotour, que celebràvem aquest juliol per tercera vegada consecutiva.

Així és com dijous dia 9 érem a primera línia de sortida per fer quatre fotos de tot el tinglado que van muntar a la zona de la Copa i la Devesa de Girona. I l'endemà, divendres dia 10, ens vam apropar a Andorra a cop de pedal des de la Cerdanya per veure quina cara feien els corredors després de 200 durs quilòmetres a les cames i amb un gran port, el d'Arcalis, per davant.

La crònica de la nostra ruta per muntanya arribarà prest; de moment, vos deix amb unes quantes fotos que vam fer a Girona dia 9 i uns vídeos que va gravar en Toni a Andorra dia 10.

ETAPA 6 - Girona > Barcelona 181.5 km.

El Tour és una autèntica festa. Una de les coses que vam aprendre tots els qui mai havíem vist el Tour en directe és que, un parell d'hores abans dels corredors, passa una caravana carnavalesca amb tots els sponsors i patrocinadors de la carrera, que van llençant gorres i petits obsequis de propaganda a la gent que els veu passar.

La zona de la Copa i la Devesa de Girona estava completament col·lapsada d'autobusos, cotxes d'equips ciclistes, cotxes oficials del Tour... i molts, molts d'espectadors.

Zona tancada al costat de la Devesa, versió tranquil·la, civilitzada i d'alt standing de les barraques de Sant Narcís.

Tots els corredors anaven passant, per equips, per dins d'aquest estand on firmaven, es feien unes fotos i rebien aplaudiments del públic. El més corejat de tots, en Contador. A la imatge, ell i el seu equip, l'Astana.

El que dura menys de tot és, evidentment, el pas dels ciclistes. Aquestes són les tres fotos que vaig poder tirar al pilot, ben bé a la sortida de l'etapa.

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing



ETAPA 7 - Barcelona > Andorra Arcalis 224 km.

Vídeo del pas del grupet d'escapats, que duen uns 8 minuts i pico d'avantatge sobre el pilot. És espectacular tota la parafernàlia que els precedeix i la que arrosseguen al seu costat, i que a través de la televisió no s'acaba d'apreciar.

Vídeo del pas del pilot, 8 minuts i pico després del grup d'escapats.