Amb alforges per Irlanda (9 de 9). Lisdoonvarna - Cliffs of Moher - Shannon

Vista aèria de la darrera etapa de l'Eiretour, d'uns 95 kms. Si clicau damunt la imatge anireu a parar al wikiloc, on podreu furonar i/o descarregar-vos el track.

Darrera etapa de l'Eiretour. Noranta-cinc quilòmetres de pluja, vent, fred, imponents acantilats, mals diversos, pilotes perdudes, companys extraviats i alforges rompudes.

95 quilòmetres més per arribar a 520 i prendrem el vol de tornada a la roqueta petita.

Ens aixecam de bona hora a l'alberg Sleepzone - The Burren de Lisdoonvarna. A l'anterior crònica vaig oblidar comentar-ho i ahir m'ho va recordar en Pau: la recepcionista era molt simpàtica. Una de les millors sensacions del dia va ser, certament, entrar ben xop i fred a l'alberg (els darrers metres va amollar un bon xàfec) i notar l'escalfor del somriure que l'agradosa recepcionista em regalava des de darrere el taulell. El recepcionista també era molt simpàtic; però d'açò en Pau no se'n recordava...

Sigui com sigui, al matí tots dos havien estat substituïts per personal que no ens ha deixat cap record especial. Era la darrera vegada que seguíem la rutina que ens havia acompanyat durant uns pocs dies però que, com sol passar en els viatges, en les festes de poble o sempre que trenques amb la quotidianitat, semblava que ens hagués acompanyat durant molt més temps.

Dia grisot, fredot i plujós. Si hi afegim verd, mar i restes d'una constucció de pedra, tenim la combinació més típicament irlandesa.

L'ambient del grup era diferent d'altres dies. Primer, perquè era el darrer dia de ruta i, vulguis o no, el sentiment que la cosa ja s'acaba passava factura. Alguns ja tenien ganes de tornar a la quotidianitat i a la comoditat de la llar... jo, personalment, hauria seguit pedalant durant dies o setmanes. L'ambient també era diferent pels quilòmetres que duiem acumulats, que no eren pocs per aquells que no estan acostumats a anar en velo, i més tenint en compte que teníem per davant l'etapa més llarga del viatge (95 kms). Açò provocava un cert temor en segons qui, sobretot en els que tenien dolors de genoll i/o culet. Ara bé, no penseu que ens havíem vençut al desànim! Les expectatives de la darrera etapa eren altes, ja que havíem de passar pels Cliffs of Moher, protagonistes d'una de les estampes més famoses d'Irlanda.

L'ambient metereològic, si es pot dir així, no era essencialment diferent al que havíem tingut durant la resta del viatge. Sí que era un poc pitjor: el dia era ventós, grisot, fredot i plujós... què més es podia demanar? No era a Irlanda, que anàvem? Idò ja la duim!

Al final d'aquest caminet ens vam desviar cap a l'esquerra, enfilant una petita pujada en direcció a la torre que es veu a la imatge. A mitjan pujada en Pau va decidir que ja estava fart de carregar alforges com un ase i es va treure un pes de damunt, mai millor dit. Evidentment, després s'ho va repensar i va tornar a rere a cercar-les...

A excepció potser de l'etapa del Connor Pass, totes van ser molt planeres. Aquesta darrera, tot i no tenir cap desnivell important, sí que feia un poc més de puja-i-baixa. En Pau, a part de recordar la recepcionista de Lisdoonvarna, segur que també se'n recorda de quan va deixar enrere les seves alforges en la primera pujada picadeta que ens vam trobar... açò és potència!

Qui sí que va fer prop a deixar les seves alforges enrere, però de forma definitiva, vaig ser jo. Era a la part final de l'etapa, després de passar pels Cliffs of Moher i amb un temps que havia anat empitjorant al llarg del dia: cada vegada feia més fred i queia més aigua. En una zona de puja-i-baixes vaig començar a notar que la velo ballava molt. Em vaig aturar a mirar què passava i, en efecte, tenia un problema: havia saltat un dels dos perns que aguantaven tot el pes del portaequipatges. Així que ja em teniu tornant a rere, amb la pluja que no aturava, cercant un pern (tres peces, concretament) per damunt d'un aslfalt en bastant mal estat, ple de clotets i pedretes soltes que es confonien amb les peces negres que cercava... Vaig retrocedir uns dos-cents o tres-cents metres fins que vaig trobar les tres peces que em faltaven.

Quan vaig trobar els companys, en Xavi i n'Albert em van ajudar a fer una xapussa a base de brides que, per sort, va aguantar fins al final. Tot açò sempre sota la pluja freda que no deixava de caure... I els altres, on eren? Vam avançar uns vint o trenta metres i allà els teníem, arrecerats davall una porxada a peu del camí! I no ens podríeu haver avisat???

Vam reemprendre la marxa, però vam avançar ben poc: en faltava un. Idò ja saps el que toca: tornar a rere a pescar en Gus, que vés a saber per quin camí se'ns ha desviat! Al cap d'una bona estona d'anar i venir el vam arribar a pescar. Entre l'incident de les alforges i el d'en Gus segurament havíem perdut més d'una hora...

A Irlanda hi abunda el bestiar. De menjar no els en falta.

Verd fins a tall d'aigua. A partir d'aquest punt, cap al sud, la costa comença a elevar-se progressivament fins a formar els acantilats espectaculars coneguts amb el nom de Cliffs of Moher.

Panoràmica de la mateixa zona muntada per n'Albert.

Un dels punts àlgids del viatge havia de ser el pas pels Cliffs of Moher, però crec que a tots ens van decebre un poc... Primer de tot perquè ens feia molt mal temps, amb cada vegada més fred i més aigua. També perquè, en el fons, no vam veure res que no haguéssim vist abans en fotos. Però ens van decebre sobretot per la infrastructura turística que hi vam trobar: grans pàrquings, petit complex amb botigues i restaurant, camins encimentats, etc.

Sigui com sigui, açò no treu que l'espectacle d'aquests acantilats fos del més impactant que vam veure a Irlanda:

Famoses panoràmiques dels Cliffs of Moher. Encara que per Internet en podreu trobar de semblants, aquestes tenen molt més valor perquè les ha muntat n'Albert. Si les voleu veure bé, clicau-hi al damunt.

Torre damunt dels Cliffs of Moher. A dins hi ha una espècie de museu amb botigueta de souvenirs inclosa. Hi vam passar una bona estona fent veure que ens interessava comprar cosa, quan en realitat l'únic que volíem era resguardar-nos de l'aiguat que queia...

En aquesta darrera etapa na Marta ens va menar per uns caminets ben polits per on no passava ni una ànima. Encara que l'asfalt estigui en més mal estat, aquestes són les carreteretes ideals per viatjar amb alforges...

...tot i que també n'hi ha de més amples, com aquesta de la foto, que no estan gens malament.

No us enganeu. Açò no és fruit de l'amistat, sinó del fred...

Per no perdre la costum, una de cementiris. I és que cada dia ens en trobàvem algun de polit... A diferència de noltros, que els amagam rere alts murs, els irlandesos els planten ben a la vista, a peu del camí, perquè tothom els vegi en passar.

Ennis. Vam dinar en aquesta plaça - aparcament, mig asseguts per enterra davall la redossa dels arbres de la foto. Anàvem ben xops, teníem fred i un punt de mal humor.

Quan vam haver solucionat tots aquests contratemps, vam posar la directa cap a Ennis, la ciutat més propera a Shannon, el nostre destí final. Ni tan sols vam posar un peu enterra quan vam passar per Lehinch... I és que aquesta darrera part ja la vivíem més com un tràmit que no com un camí que encara poguéssim disfrutar.

Vam arribar a Ennis un poc cansats, però sobretot ben xops i amb els peus congelats. Ens vam asseure a la primera redossa que vam trobar, davall d'uns arbres enmig d'una plaça que no tenia gaire encant. Després de dinar vam decidir aparcar les velos davant d'un bar i fer torns per vigilar-les des de dins, amb un capuccino entre mans, mentre els altres anaven a fer una volta per Ennis i aprofitaven per comprar algun souvenir i un detallet per en Toni, que havia quedat a Menorca. En Xavi i jo ens vam comprar aquest maillot d'Irlanda, que no ens vam posar fins que, en sol demà, vam fer dalt velo el trajecte entre l'aeroport de Vilobí i Girona:

De retorn ja a Girona però amb el cap encara a Irlanda.

D'Ennis no en guardarem tan bon record com per exemple Killarney. A part que plovia i estàvem cansats, allà vam tenir el primer i únic incident amb gent del país, uns al·lotets mal educats que ens van predre la pilota i la van llençar al riu... N'hi va haver més d'un que va proposar de llençar-li a ell també al darrere, però finalment vam considerar que el riu no en tenia cap culpa, vam comptar a deu i vam seguir el nostre viatge.

Només ens quedaven uns vint quilòmetres fins a l'aeroport de Shannon, que vam fer a molt bon ritme. Per passar l'estona, en Gus en Xavi i jo ens entreteníem fent relleus...

I aquí acaba el nostre viatge. Van ser només deu dies, però dels intensos, d'aquells que et deixen el pal·ladar impregnat d'imatges, anècdotes i bons moments que es van assaborint al llarg de l'any, quan et sorprenen a mig matí de feina o fent un cafè amb els companys de viatge...

Ara a veure si l'any que ve tenc més sort i em deixen viatjar tot sol!

;-)

Amb alforges per Irlanda (8 de 9). Kinvara - Lisdoonvarna

Imatge de la nostra vuitena etapa, d'uns 60 quilòmetres, vista des del cel.

En aquesta etapa vam vogar per la carretera que rodeja la zona de The Burren i que ressegueix la costa per la vora de la mar.

Penúltima etapa del viatge. En dos dies ens queden per fer uns 150 quilòmetres. No són molts, però són suficients tenint en compte el vent -i l'aigua- que fa a la zona de The Burren, els culets escaldats que hi comença a haver i els genolls dels corredors a peu (Albert i Gus) que comencen a queixar-se.

L'etapa del dilluns 27 de juliol, d'uns 60 quilòmetres, ens havia de dur de Kinvarra, on havíem passat la nit, fins a Lisdoonvarna, molt a prop dels famosos Cliffs of Moher. Així idò, després del berenar de rigor, d'untar-nos els genolls amb crema analgèsica -que vells que esteim!- i de repartir-nos els entrepans que, com sempre, havíem preparat a la nit anterior, prosseguim la marxa en direcció a Lisdoonvarna.

Durant tota la ruta vam anar resseguint la zona anomenada The Burren, una de les parts d'Irlanda amb més personalitat i que, així d'entrada, pel nom, semblaria que és una zona plena d'ases. A jutjar pel que vam poder comprovar noltros, d'ases n'hi havia com a mínim set, la majoria d'ells -sis, per ser exactes- amb un sospitós accent menorquí i l'altre, el setè, amb accent empordanenc.

Però no eren els ases l'única cosa de The Burren que ens podria recordar a Menorca -o fins i tot a l'Empordà. Aquí hi abunden els dòlmens -sí, sí, Llorenç: has llegit bé- i, el que és més curiós, una espècie de taules de pedra molt semblants a les que tenim a Menorca. Una foto d'un d'aquests dòlmens que he trobat per Internet:




En conjunt, als The Burren està ple de formacions rocoses ben estranyes:



I les més curioses són aquestes, que diria que també són en aquesta zona però que nosaltres ens vam passar de llarg (la foto me la va passar en Llorenç):


Aquests cilindres hexagonals són una de les petites meravelles que ens vam deixar a la vora del camí. I és que, anant en velo, si vas sumant petites desviacions a la ruta t'acaba sortint un quilometratge molt més gran del que tenies previst. En aquesta etapa, teníem dues alternatives diferents però totes dues molt bones: resseguir la costa o enfilar per l'interior. Podíem fer l'una o l'altra, però, per desgràcia, no totes dues. Ens vam decantar per la costa, i açò és el que ens vam trobar:

En Gus amb les alforges a punt de rebentar, amb el plumes dels Island Games, el maillot de l'equip Kelme i un genoll adolorit.

Castellet a la badia de Galway.

Imatge d'un camp de blat espigat que a ca nostra correspondria a finals de maig o mitjan juny, i que a Irlanda costava de veure fins i tot a finals de juliol...

Preciós codolar que la carretera ressegueix just per damunt. Ens va agradar tant que ens hi vam fer més de trenta fotos... A continuació, tres de tantes:

Una de grup. En Jordi ja no hi surt perquè a aquestes alçades ja devia fer feina a Menorca...

En Tonyo i en Nasi, tan fiets com quan anaven a escola as Born.

I un servidor, amb aquesta mania que ens agafava a tots d'obrir els braços quan hi ha un poc de ventet fresc i el paisatge ens agrada...

Un petit instant de felicitat d'un infant amb el ventre ple i sa mare que el serva... Llàstima de qualque germanet que semblava que hagués dinat mongetes blanques amb botifarra! Segur vos ensumau de què xerr...

El tercer o quart cementeri que surt a les cròniques d'Irlanda. No és que tengui cap mania especial pels cementeris; però no em direu que no són polits...

Una altra imatge que podria ser ben menorquina: paret seca, terreny ondulat i parcel·lat amb petits prats, arbustos i arbres baixos, i la mar de fons.

Imatge panoràmica que va muntar n'Albert. Si hi clicau al damunt la podreu veure millor.

A diferència del que veuríem al dia següent, als Cliffs of Moher, en aquesta zona les roques moren suaument dins la mar...

I el mateix fan els prats...

Ara que ja fa uns mesos que hem tornat d'Irlanda, cada vegafa que veig una foto d'un de noltros pedalant per l'esquerra de la carretera m'enduc un ensurt... "Albert què fas!? Que no ho veus que t'enduran!?".

Aquesta és sens dubte una de les carreteres més polides que vam recórrer en tot el viatge. Al Mediterrani és gairebé impensable una carretera com aquesta, que recórre solitària el litoral just per la vora, sense edificacions de cap tipus que l'envoltin.

Després d'unes hores de vogar per aquestes carreteres, açò és el que et vénen ganes de fer: obrir els braços i cridar, com sol fer en Nasi, "llibertaaaat"!

Una altra imatge ben irlandesa: carretera estreta, arbret tocat pel vent, verd de l'herba, bestiar, aigua de la mar i cel amb nivolats.

L'home és un animal de rutines, fins i tot quan és enfora de casa. Com cada dia, acabàvem la jornada cuinant un sopar generós. Al The Burren Sleepzone Hostle hi vam estar com reis. La cuina era immensa, i la nevera era tan gran que hi entràvem a dins caminant. Si hagués trobat una nevera com aquella l'estiu passat, quan viatjava per Sardenya, m'hi hauria passat una bona estona a dins...

Continuarà... amb la darrera etapa de l'Eiretour.

Amb alforges per Irlanda (7 de 9). Galway - Kinvara

És diumenge a capvespre i tornam a reempendre el viatge dalt velo. En Jordi és a Dublin, on l'hem deixat amb una caixa de cartró, una velo per desmuntar, un rotllo de precinto i tres fans d'u2 madrilenyes. Feis el favor, que ja sé què esteis pensant: el precinto és per la caixa de cartró, no per les madrilenyes. Noltros som a l'estació de tren de Galway, amb la roba de ciclista que ens acabam de posar dins del mateix vagó, amb les frontisses que xerrisquen i les cames que no acaben d'assumir que els ha arribat l'hora de tornar a vogar.

A Galway fa vent i l'aire és més fresc que a Dublin. Just sortir de l'estació començam a veure al·lots d'uns tretze o catorze anys... Galway és ple d'espanyols i catalans, però no és açò el que havíem vingut a cercar, així que no ens entretenim gaire i sortim de la ciutat sense posar un sol peu enterra. L'etapa d'avui és de mera transició: ens ha de servir per anar de Galway a Kinvara, on suposadament hi ha l'alberg que tenim reservat. En total, tenim previst fer uns 30 quilòmetres; poca cosa.

Dibuix de la ruta vist des de l'espai. Com sempre, ja sabeu que fent clic a la imatge anireu a parar al wikiloc, on podeu descarregar-vos i/o explorar el track i/o el mapa de la zona.

Fa vent i l'aire és fresc; ja ho he dit. A més, al cap de poc es posa a ploure. Enrere queda l'ambient urbà i el temps agradable de Dublin. Fa escasses hores érem a l'estadi Croke Park cantant "Mag-ni-fi-ceeeent!", o bevent una Guiness en una de les moltes tavernes del barri Temple Bar. Però ara som a l'altra banda d'Irlanda, a l'oest, tornam a ser enmig del camp, vogam per carreteres més o manco secundàries i els elements s'entesten a envestir-nos la pell sense descans.

Menorca o Irlanda?

De camí a Kinvara hi havia moments en què el paisatge és clavat al de Menorca: verd, parets seques, terreny lleugerament ondulat, arbusts i arbres baixos, bestiar amollat... Només hauria fet falta canviar els arbres baixets per ullastres i hauria estat idèntic a sa roqueta a l'hivern... Fins i tot el vent teníem!

Vogant a contravent, entre ploguda i ploguda.

Els sis membres (set si comptam el cronista, que duia les banderes) que hi quedaven del pilot després de deixar en Jordi, àlies Cancelara, a Dublin.

Com ja he dit, aquesta era una etapa de transició de només trenta quilòmetres. Tot i que el vent i la pluja la van fer un poc incòmoda, en un tres i no-res vam ser a Kinvara, on fiàvem trobar l'alberg. Però a Kinvara no hi havia rastre del Doorus House Hostle. Vam demanar indicacions a una al·lota pèl-roja que podria tenir família llunyana a Ferreries i ens va dir que havíem de passar el poble, seguir per la mateixa carretera unes quantes milles, tombar a la dreta, seguir avançant i estar atents a alguna senyal. Semblant al que ens van dir a Annascaul, però amb la diferència que aquesta al·lota mig ferrerienca no ens va fer cap pregunta per cobrar-se els serveis.

Vam fer cas a l'al·lota pèl-roja (com és sabut, és difícil resistir-s'hi) i vam seguir tirant. Vam veure un supermercat, però no sé qui (val, d'acord, vaig ser jo) va dir que seria millor arribar a l'alberg, buidar les alforges i tornar a rere com havíem fet a Annascaul. El temps anava empitjorant. De tant en tant queia una ruixadeta, el vent no amainava i cada vegada era més fred. Al cap d'uns vuit quilòmetres vam arribar al Doorus House Hostle, un alberg amb aparença de casa abandonada perdut en una punta de la badia de Galway, enmig de llacunes i fang. Mirant al mapa he vist que allà a prop hi havia qualque cosa (perquè un poble pròpiament no podia ser-ho) anomenada Tracht.

Típic castell irlandès, o potser escocès, molt a prop de Kinvara.

Entrant a Kinvara, a mà dreta.

Com que el cronista havia tingut la brillant idea de seguir tirant fins a l'alberg i tornar a rere després per fer la compra, a en Xavi, n'Albert i jo ens va tocar banyar-nos i suar un poc més. Al final a noltros tres ens van sortir més de 50 quilòmetres enlloc dels 30 que teníem prevists de fer. Després de la compra, quan tornàvem cap a Tracht amb les alforges plenes, uns kivarresos (es deu dir així?) molt xistosos van passar amb el seu cotxe a un pam meu i van estirar la bandera d'Irlanda com qui fa la broma més graciosa del món. Quan vaig sentir el "crec" de la canya a jo no me'n va fer gaire, de gràcia; supòs que m'ho van veure a la cara...

Per cert, que Kinvara s'escriu a vegades també Kinvarra, amb dues erres. Supòs que la versió amb una sola "r" deu ser l'anglicitzada, ja que als anglòfons els costa pronunciar la "r" sonora. El que no sé ni vull suposar és si allà també es tiren els plats pel cap amb disputes de l'estil Maó-Mahón (o Mahó, o Mô, o jo què sé...).

El millor del dia, i també un dels moments més entranyables del viatge, va ser trobar-nos dos al·lots d'uns 12 anys que jugaven a hurling (iomáint en irlandès) enmig del camí. El hurling és l'esport irlandès per antonomàsia; vindria a ser per ells l'equivalent de la pilota basca al País Basc. Es juga amb uns sticks a mig camí entre un pal de bèisbol i un stick de hockey (per dir alguna cosa), amb una pilota semblant a la del bèisbol i amb unes porteries que recorden les del rugby. Tot i aquestes semblances, el hurling diria que no és mescla de cap d'aquests esports. El que m'ha sorprès molt quan n'he cercat informació és descobrir que va néixer a finals del segle XIX ni més ni menys que a Argentina, de la mà d'irlandesos que havien emigrat allà.

Al veure aquells al·lots, no ens ho vam pensar ni un segon i vam estalonar les velos a la paret. En Xavi semblava que acabava de perdre quinze anys de cop, de la il·lusió que l'envaïa. Va demanar el pal a un dels al·lots, confiat en rememorar els seus temps de bon tenista, però tot d'una va comprovar que allò no tenia res a veure amb el tennis. Després ho vam intentar n'Albert i jo. La recepció de la pilota és realment difícil, i aquells al·lotets se'n sortien prou bé. Es veu que eren molt educats, perquè tot i que noltros ho fèiem tan malament en cap moment no se'ls va escapar un riure de burla. A més, a part de ser molt simpàtics i uns bons mestres de hurling, resulta que sabien parlar irlandès. És la llengua que feien servir per parlar entre ells, tot i que semblava que els feia vergonya fer-ho davant noltros. Fa il·lusió trobar-te parlants d'irlandès tan joves.

Vistes a mà dreta del camí entre Kinvara i Tracht, on hi havia l'alberg.

Quan el dia ja s'acabava se'n va anar la llum a l'alberg. L'al·lota que es cuidava de l'alberg ens va treure unes espelmes i, entre açò i que tothom estava un poc entendrit per la marxa d'en Jordi, just semblava que fèiem un sopar romàntic.

Demà matí, cap a The burren...