dissabte, d’octubre 17, 2009

Amb alforges per Irlanda (2 de 9). Tarbert - Tralee


Imatge satèl·lit de la segona etapa de l'Eiretour, de Tarbert (al nord) a Tralee (sud), de 56 quilòmetres. Si la voleu furonar o descarregar-vos el track, feis-li clic al damunt i anireu a parar a la web de Wikiloc.


El primer dia de periple irlandès va començar amb cert estrès. Just arribar a l'aeroport havíem de muntar les velos i completar els 60 kms llargs de ruta sense distreure'ns gaire, ja que, del contrari, no seríem a temps d'agafar el ferry per travessar la badia de Shannon en direcció a Tarbert. Val a dir que, més enllà d'uns quants incidents petits, la cosa va anar com una seda (sera, pels amics).

El segon dia, en canvi, teníem tot el temps del món per fer els 56 quilòmetres que separen el petit poble de Tarbert, on havíem passat nit, de Tralee, la nostra pròxima destinació. A més, no hi havia grans expectatives pel que fa a la ruta, ni des del punt de vista ciclista ni a nivell de paisatge. M'agradaria poder-vos contar mil aventures tremendament divertides, però l'etapa del dia havia de ser de mera transició, i açò és el que va ser.

Les úniques incidències dignes de ser comentades són qualque punxada i el bon ruixat que ens va acompanyar en els darrers quilòmetres.

Ah! I una altra cosa! A la primera crònica me'n vaig oblidar i ara estava a punt de tornar-ho a passar per alt! Na Paula, fixada al manillar d'en Pau (era realment Paula, o m'he fet un embolic amb el nom d'en Pau?), ens va guiar en tot moment amb la seva veu -artificialment- sensual, donant-nos indicacions de l'estil "segunda salida a la derecha". Tot i que de tant en tant la dona s'acubava i més valia no fer-li cas, s'ha de reconèixer que va fer una gran feina i ens va estalviar moltes mirades al mapa.


Ets homos des Grunx.


Dues imatges de la carretera "tipus" per la qual vam fer els 56 quilòmetres de la segona etapa. La part final, tanmateix, la vam haver de fer per una carretera més ampla i transitada, i mig embassada de l'aigua de pluja que anava caient.


Foto de grup en una aturada qualsevol, propiciada si no record malament per necessitats fisiològiques de qualque membre del pilot...



De tant en tant, els densos núvols desapareixien com per art de màgia, deixaven al descobert el cel blau i el sol encenia tots els colors... Però amb la mateixa rapidesa que s'havien esvaït, els núvols reapareixien no se sap ben bé d'on, tornaven a cobrir-ho tot, i no esperaven gaire a deixar caure un nou ruixat. Així, al cap d'una mitja hora després que n'Agustí tirés aquesta foto, vogàvem davall d'una bona cortina d'aigua.



Dos dels carrers principals de Tralee. Al fons, la taverna de la següent foto.


La taverna-hotel Kirbys Brogue és la que feia més ganes, almenys des de fora.


Tralee té més vidilla que Tarbert, el qual no és gens difícil. Ara bé, no és que faixi llarg. La ciutat en sí no es pot dir que sigui lletja, però tampoc no té res d'especial. Aquesta església, d'estil ben diferent a les nostres, és de les poques coses que ens va cridar l'atenció per fer-li una foto.



U2 al jukebox, billar i cervesa negra. Tot molt irlandès, bastant americà.


Sí: heu comptat bé, hi ha 9 cerveses. La d'enmig, ben plena, és la d'en Toni, al qual vam prometre que tindria la seva cervesa tot i no haver pogut venir al viatge.


L'alberg on vam passar la nit: Castle Hostle.



Imatge que resumeix molt bé la germanor forçada a què em van sotmetre durant nou llargs dies. A la foto, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, i si no m'equivoc: jo mateix, en Nasi, en Gus, en Xavi, n'Albert, en Tonyo i en Pau.


La nostra habitació al Castle Hostle, una cambra molt petita per a vuit bergants i les seves robes i sabates empapades d'aigua de pluja i suor. A vegades els defectes de les coses -i de les persones- són les seves virtuts; en aquest cas, podem estar contents que les fotos no tenguin la capacitat de retenir i transmetre les olors...


Castigats cara a la paret. Després de la doble racció de kebab amb amanida i papates fregides del dinar, sembla impossible que encara tinguéssim gana per poder sopar un plat d'espaguettis, unes quantes tallades meló i no record què més...


I açò, poca cosa, és bàsicament el que va donar de sí la segona jornada de viatge. Al pròxim article, una de les etapes reina de l'Eiretour. Així idò,

continuarà...

2 comentaris:

vier ha dit...

Bono que tiu?? Nomia Marta!!! No ets bo a anar a aumont...

Kèèmps està al caer ha dit...

S'ha de dir que "la doble racció de kebab amb amanida i patates fregides" tan sols va poder acabar-se-la en Joan. Inmediatament després (davant la nostre perplexitat del fet consumat) en joan va ser assignat com a nou "llimot temporada 09-10", (títol destinat a l'aligot que menja més de tots) no fàcil de guanyar havent-hi rivals tan golàfres com n'Agustí o el mateix Vier, guanyador del distintiu els darrers anys.
Record amb els ulls incrèdols en que ens va mirar el cuiner després de re-assegurar-li que voliem dues raccions...i és que...era un tiberi descomunal, propi del bud i el terence. Record també l'abraçada embogida junt amb gemecs i salts d'al.legria dels dos llimorrus reis (un, a punt de ser destronat i l'altre a un pas de coronar-se) després de veure l'oferta especial. Sa veritat és que estavem tots afamats i va ser una gran sort trobar-nos aquest kebab bar ben al front de l'alberg, un mitg miracle perquè eren les 4 o les 5 des capvespre.