diumenge, de juny 27, 2010

Vogar a la mallorquina



El kaiac d'en Pau descansant damunt l'arena del Pilar.


Ja fa temps que em rondava la idea pel cap. Fa cinc anys, per ser més exactes. Vogar m'agrada, però a vegades m'arrib a cansar de fer-ho només amb les cames. Per açò m'he decidit vogar a la mallorquina: comprar un kaiac i emprar d'una vegada el tronc superior, que per alguna cosa el devem tenir, també.

En Jaume, company del Camí de Cavalls NON-STOP (per cert, la quarta entrega de la crònica és a punt de sortir del forn), des de fa anys és aficionat a remar. Amb ell ja tenim alguna mala pensada...

Però temps al temps! De moment, un primer tast de crònica salada. A partir d'ara en vindrà qualcuna.


Penyals del Cap Gros, entre Cala'n Carbó i el Pla de Mar.


Ahir, mentre sopàvem, en Pau em va oferir el seu kaiac perquè avui matí pogués anar a matar un poc el cuc mentre no tenc el meu propi. No vaig dubtar gaire a acceptar, i avui matí he tingut el plaer de remar per una de les parts més escarpades i verges de la costa menorquina: de la Vall fins al Pilar, i tornar, és clar.

A mitjan camí s'ha aixecat un poc de mar. De cara, o a 45%, no he tingut cap problema per tallar les onades. Ara bé, a l'hora de tornar, amb les onades que em venien del darrere, he rebut la primera lliçó: si et despistes, quan t'enfiles damunt una onada acabes clavant la punta del kaiac a l'onada del davant; o, quan et quedes frenat, una altra onada se t'enfila damunt el kaiac de per darrere...



dissabte, de juny 19, 2010

Qui necessita suspensions?


Faig un petit parèntesi entre una entrega i una altra de la crònica del Camí de Cavalls NON-STOP per penjar un vídeo que m'ha enviat en Toni, crec que el millor vídeo relacionat amb la velo que he vist en molt de temps.

A part de demostrar (una vegada més) que el que compta de ver és el genet, no el cavall, ens planteja un dubte (o un repte que en qualsevol cas no afrontarem): seria possible fer el Camí de Cavalls amb una velo de carretera?

Ben mirat, qui necessita suspensions?


dimarts, de juny 15, 2010

Camí de Cavalls NON-STOP (3 de 4). Cala Barril - Binissafúller



En Tolo i en Jaume amb Cala Pregonda de fons.

(Ve d'aquí)

Tram: Cala Barril - Binissafúller
Kms: 80
Desnivell: 1.200 metres
Temps: 9 h 30 min


El repte que ens havíem proposat, la volta a Menorca pel Camí de Cavalls en un dia, tenia tres fases crucials; si les gestionàvem bé, teníem possibilitats d'acabar-la, però si fallàvem en alguna d'elles, no teníem res a fer.

La primera fase clau era el tram del Pla de Mar a Cala Barril, que tot just acabàvem d'explicar a la segona part de la crònica. Aquest tram, com ja vaig comentar, és objectivament el més dur de tot el Camí de Cavalls. Donat que l'encaràvem abans que arribessin les hores de més calor i amb no gaires quilòmetres a les cames (poc més de 40), el perill no era en cap cas no poder-lo superar, sinó més aviat que féssim un sobreesforç que ens pogués passar factura més endavant. És per açò que ens ho vam prendre amb molta calma, intentant estalviar al màxim d'energies.

La tercera fase crucial de la ruta, que descriuré en la quarta part de la crònica, era el tram de Cala'n Turqueta a Cala Blanca. Havíem d'encarar aquesta part a les fosques, amb molts de quilòmetres a les cames, amb moltes hores d'exercici pràcticament ininterromput i amb el cul completament adolorit. Tot i no tenir pràcticament desnivell, la dificultat d'aquest tram és que transcorre en la seva major part per damunt de les roques, terreny molt difícil de fer dalt velo, i fins i tot complicat per fer-lo caminant. I més tenint en compte que quan l'encaréssim duríem unes 20 hores de ruta i, per tant, ens faltaria el punt de xispa que permet pujar escalons i superar obstacles en el camí.


Imatge satèl·lit del tram de Camí de Cavalls protagonista d'aquesta tercera entrega de la crònica.


Perfil corresponent al tram de Cala Barril a Binissafúller, amb un desnivell de 1.200 metres. Com es pot comprovar, el camí no acaba de ser del tot pla, que diguem...

La segona fase decisiva de la ruta, que m'he saltat perquè li dedicarem bona part d'aquest article, consistia en les hores de màxima calor, més o menys de les 11 h fins a les 17 h. I aquí és precisament on havíem deixat la crònica: a Cala Barril, havent superat la part més dura, però a punt d'encarar les hores de més calor.

Jo tenia clar des del principi que el pitjor seria vogar amb la calor del migdia. No és el mateix vogar amb calor a mitjan estiu, quan el cos ja s'hi ha acostumat, que fer-ho amb les primeres calorades de principis de juny. Encara que la calor no sigui tant extrema, el cos sol patir més. En qualsevol cas, el que ens quedava per fer en les properes hores no era poca cosa. El nord és el nord.

Vam travessar Cala Barril comentant com ens recordava aquell revolt de 180º a un que hi ha davallant de Sant Pere de Rodes a Llançà, al Cap de Creus. Per sort, ara venia un tall bastant ràpid, fins a Binimel·là, i era cas d'aprofitar. Amb un tres i no res vam ser a Pregonda, una de les platges que surten al famós anunci d'Estrella Damm:


Cala Pregonda.


A Cala Pregonda s'hi arriba travessant un pinar, i una vegada allà hi ha una pujadeta (la de la primera foto) per damunt d'un camí en molt bon estat però pel qual no he vist passar mai cap cotxe (no n'hi ha gaires que en tenguin les claus...). Mentre pujam, les vistes de la platja són magnífiques, i més en un dia com avui, en què el mar és completament transparent. L'aigua agafa una tonalitat diferent a quasi cada platja de Menorca, i el color que agafa a Pregonda és dels més característics.

Quan som a dalt de la pujada hi ha un portell darrere del qual ve una curta baixada un pèl trialera fins a Pregondó, la germana petita de Cala Pregonda. Després de travessar la platja a peu (impossible fer-ho vogant) i de remuntar les dunes amb la velo a coll, torna a venir un tram rodador i ràpid fins a Binimel·là.

Un tram ràpid... que no va ser tan ràpid! Aquestes coses sovint passen quan menys te les esperes: després d'hores de ruta, per primera vegada disfrutàvem de la velocitat, rodant per un terreny no gaire pedregós i bastant pla. I havia de ser aquí, justament, que havia de tallar la coberta del darrere! Era la primera vegada que tenia un problema des que duc tubeless (fins aquell dia no havia tingut cap punxada), i havia de ser ni més ni menys el dia que feia la ruta més llarga de la meva vida. Ja és mala sort! Però aquestes coses passen, i no val a queixar-se; el que s'ha de fer és solucionar el problema com bonament es pugui, perquè si no ho haguéssim solucionat ja podia dir adéu al nostre repte...


Passat Cala Pregona vaig tallar la coberta nova que estrenava per a l'ocasió. Per sort, vaig aconseguir aturar l'hemorràgia d'aire amb pega, un tros de càmera i unes quantes brides, al més pur estil McGiver. El làtex també hi ajudà, evidentment...


Un dels molts ídols de la meva infància (n'hi havia uns quants que s'anaven tornant, excepte algun de més o menys permanent) va ser en McGiver. Tots sabeu qui és: el senyor aquell famós que t'arreglava qualsevol cosa amb un clip i un xiclet. Jo amb un clip no sé si hauria fet res, però un xiclet no m'hauria anat malament. Per sort, la ferida no era molt profunda: el tall no travessava del tot la coberta més que en un parell de punts. Tot i així, era prou gran com perquè s'hagués desinflat tota la roda en qüestió de pocs metres.

Per tapar el forat vaig enganxar un tros de càmera amb pega i unes quantes brides per damunt. Abans havia tombat la roda de manera que tot el làtex s'acumulés en la part on hi havia el tall i, d'aquesta manera, ajudés a tapar el forat. Entre una cosa i l'altra vaig acoseguir tancar la ferida i amb aquest invent vaig anar de Binimel·là fins al port d'Addaia sense pràcticament haver de reinflar la roda.

A partir de Binimel·là començava el primer tram de Camí de Cavalls que els companys que havien fet la volta a Menorca un mes abans s'havien saltat. El camí més directe és una pista que talla recte per l'interior i per la qual et plantes, en pocs minuts, a Cala Mica. El Camí de Cavalls, en canvi, s'enfila i fa volta per la línia de costa, per sobre de la roca. És un tall preciós però exigent, tant a nivell físic com tècnic, i es tarda uns 15 minuts més que si es va per l'altra variant.


Un dels millors trams de tot el Camí de Cavalls és pel meu gust aquest, entre Cala Mica i Cavalleria. La foto és de quan vam fer la M-Nord amb en Toni per Pasqua de l'any passat. Un parell d'hores després d'aquesta foto vam decidir que un dia intentaríem fer-lo tot sencer... i com ja sabeu, el dia va arribar.


Cavalleria. Aquí la calor ja era asfixiant.


Travessant Cavalleria a tall d'aigua, que és per on de fet passa actualment el Camí de Cavalls.


Durant tot aquesta part de la ruta vam envejar profundament totes les persones que veiem a dins de l'aigua. No deixàvem de demanar-nos qui ens mana fer aquestes animalades, amb el fàcil que és anar a qualsevol d'aquestes platgetes de postal i posar-se una bona estona en remull. Sigui com sigui, els massoques com nosaltres sabem que les sensacions agradables com entrar a l'aigua es disfruten doblement després d'una pallissa com aquesta. Aquesta enveja la vam sentir intensament a Pregona, però encara més a Cavalleria, on el Camí de Cavalls passa just per damunt de la platja i quan la calor era cada vegada més intensa.

Després de Cavalleria, i a prop del lloc de Santa Teresa, on actualment hi ha un Ecomuseu, vam fer una aturada d'uns 10 minuts. El capvespre abans, com ja vaig comentar, havia anat a deixar avituallament en un parell de punts. El primer era ets Alocs, i ja l'havíem passat; el segon era aquest. Si no record malament, a dins d'una mata (altra vegada, una mata plena d'orugues) hi vaig deixar una garrafa d'aigua de 5 litres, tres plàtans, un paquet de barretes i unes galetes de xocolata tipus "Príncipe". Açò sí, l'aturada la vam haver de fer a ple sol, ja que en tota aquesta zona no hi ha ni una ombra.

El tall que teníem per davant fins a Cala Tirant va ser el més calent de la ruta. No teníem problemes per suportar la calor, però ens feia anar més lents, ja que teníem clar que un cop de calor a aquestes alçades de ruta seria letal per aguantar fins a Ciutadella. I és que encara teníem més de mitja ruta per davant...


Petit tobogan entre Cavalleria i Cala Tirant.


Travessant Cala Tirant a tall d'aigua.


Quan vam arribar a Cala Tirant vam mirar el rellotge i ens vam adonar que estàvem anant més lents del previst. La calor no ens permetia forçar, i a més havíem rebentat una roda. La idea inicial era arribar a Favàritx més o menys a les 14 h, però ara veiem clar que a aquesta hora seríem més o menys al Port d'Addaia, així que vam telefonar a na Tonia per demanar-li que ens dugués el dinar (i una coberta de recanvi) allà.

A partir de Cala Tirant venia un altre dels pocs trams ràpids, fins a Son Parc, primer per asfalt i després per camí de terra. A més, en alguns moments vam poder gaudir d'un poc d'ombra dels pins, el qual s'agraïa enormement.

Aquesta part de Camí de Cavalls és la menys atractiva de tramuntana. És pràcticament l'única part de la costa del nord que està urbanitzada, i tot i que el paisatge no és ni molt menys lleig, el Camí de Cavalls va atravessant un parell d'urbanitzacions: Son Parc, s'Arenal d'en Castell, i la que ja havíem deixat enrere: Platges de Fornells, a Cala Tirant.

Sigui com sigui, a aquestes alçades el que volíem era arribar al Port d'Addaia, estirar-nos en una bona ombra i esperar que na Tonia arribés amb el dinar. Amb el dinar, i amb la coberta de recanvi...

Com ja he dit, la calor i el tall a la coberta ens havien fet anar més lents del previst. L'aturada per dinar va fer que ens endarreríssim encara més, ja que ens hi vam estar ni més ni menys que 1 hora i 20 minuts. Sigui com sigui, almenys ens va servir per reposar forces i deixar que el sol avancés uns quants de graus més en la seva trajectòria diària per la bòveda celeste.


Salines de Mongofre. Fins i tot les vaques es posaven en remull per mirar de refrescar-se un poc.


Cala Calders, a prop de Mongofre.


Havíem previst arribar a Favàritx a les 14 h i hi vam arribar a les 16 h. Açò sí, entremig havíem aturat prop d'una hora i mitja per dinar. En qualsevol cas, el nostre objectiu en cap moment no era anar ràpid, sinó simplement aconseguir fer absolutament tot el Camí de Cavalls. Per tant, el que no havíem de fer en veure que ens estàvem endarrerint era estressar-nos i voler recuperar el temps perdut forçant massa la màquina. Encara quedaven molts quilòmetres (i moltes hores) per davant, i era qüestió de seguir dosificant.

El tall d'asfalt que vam fer de la carretera de Favàritx em va permetre comprovar una cosa: la coberta del darrere, que havia canviat a l'hora de dinar, estava coca com un meló. S'hi van fixar en Tolo i en Jaume, no sé si veient la coberta com ballava o veient-me a jo com remenava el cul culpa de l'ondulació de la roda... En tot cas, vam seguir tirant sense fer-hi res, ja que en pocs metres tornava a venir el mal camí i, allà, tant li feia anar amb la roda coca...

La zona de Favàritx ofereix estampes de paisatge semi-lunar. No sé qui em va explicar una vegada que aquella era la primera part de Menorca que havia sortit a la superfície, o sigui la part més antiga de l'illa, i jo he anat repetint aquesta història sense comprovar si efectivament és així. Així idò, ho explic ara una vegada més. Com que quan era petit em van explicar que aquella part era la més antiga i que el sud era la part més nova, vaig treure jo solet la següent teoria: la roca, com més negra, més antiga és... En aquell moment no vaig anar a caure, és clar, en la pedra volcànica.


Davallant a Cala Tortuga, que encara té una bona bassa al seu darrere.


Vogant a tall d'aigua, a Cala Tortuga.


Al Port d'Addaia, després de dinar, en Jaume i jo vam pronosticar quantes hores estaríem des d'allà fins a Maó. En Jaume va dir que tres: una fins a Favàritx, una segona fins as Grau i una tercera fins a Maó. Jo vaig dir que quatre: una i mitja fins a Favàritx, una i mitja més fins as Grau, i una altra fins a Maó. El que més s'hi va atracar va ser en Jaume: ens hi vam estar menys de tres hores.

Aquesta segona part del nord, tot i que és continu puja i baixa, no té ni de bon tros el desnivell de la primera part. A més, a partir de Favàritx la calor va començar a minvar, cosa que ens va permetre vogar cada vegada a més bon ritme. A part, així com passaven els quilòmetres veiem més a prop la possibilitat d'aconseguir fer tot el Camí de Cavalls, cosa que només unes hores abans no teníem gens clara.

Quan vam arribar a Maó en Jaume va sentenciar: ho farem. Jo per dins vaig també vaig pensar que ho faríem, però per evitar un excés de confiança vaig fer d'advocat del diable: el que ens quedava per davant no era ni més ni menys que 95 quilòmetres, tota la costa sud de Menorca, i bona part d'ells completament a les fosques.


Caminets que desemboquen al mar...


Tot i que el desnivell és menor entre Fornells i Maó, tot el Camí de Cavalls és un constant puja i baixa. No hi ha cap quilòmetre regalat.


Més que un Camí de Cavalls, sembla un Camí de Velos: té l'amplada justa perquè hi passin les rodes de la velo, poc més.


Creureu que el moment de la ruta en què vam estar més perduts va ser al port de Maó?


Una mula a peu i un matxo dalt velo. El més caparrut dels dos, el de la dreta.


Sense cap dubte, el tram de Camí de Cavalls amb menys encant és el que va de Maó fins a Binissafúller. I no ho dic només perquè sigui ciutadellenc. Tot i que s'intercalen alguns trossos de camí que no desmereixen la resta, en aquesta part de la ruta es succeeixen bastants trams més o menys llargs d'asfalt.

Des de Sa Mesquida fins passat el port de Maó es fa tot per asfalt (el dia que obrin aquest tram de Camí de Cavalls haurem de tornar a repetir la gesta...). Després d'un tall de carrerany molt interessant que no esperàvem trobar arriba Es Castell, i toca altra vegada asfalt fins a prop de la cala de Sant Esteve, on s'agafa un camí pedregós entre parets seques, camins que travessen tanques i, finalment, un caminet per dins de pinar.

A partir de s'Algar i Cala d'Alcaufar el Camí de Cavalls torna a recuperar per uns pocs quilòmetres la línia de costa. Aquí el camí és rocós, a estones un poc difícil de ciclar, però amb un poc d'esforç i equilibri es pot fer pràcticament tot dalt velo. El més atractiu d'aquest tros és la vista cap a l'horitzó, trencat per l'illa de l'Aire i el seu magnífic far:


Illa de l'Aire, a l'extrem sud-oriental de Menorca. La foto l'he manllevada d'un blog amb el curiós nom de Menorca isla bonita.


El tram realment llarg d'asfalt, només interromput per algun tros curt de mal camí, comença a Punta Prima i acaba a Binissafúller. Sigui com sigui, tant el nostre comptaquilòmetres, al qual li costava avançar, com el nostre culet adolorit, agraeixen enormement poder rodar per damunt de 20 km/h i per terreny pla. La sensació de velocitat és increïble. Que diferent que seria fer la volta a Menorca per bon camí! Els 200 quilòmetres del Camí de Cavalls no són 200 quilòmetres, sinó que són una cosa que s'ha de mesurar d'una altra manera. El que no sé és quina és aquesta manera de mesurar-ho...

Sigui com sigui, aquesta zona urbanitzada també presenta els seus avantatges. A part de sentir oloreta de gent que ve de la platja i s'acaba de dutxar, pots entrar en un supermercat i comprar aigua fresca, fruita, galletes, i tot allò que vulguis. I açò és el que feim. No havíem fet cap aturada des de l'hora de dinar, al Port d'Addaia, i ja tocava.

El problema és que, altra vegada, ens hi esteim un poc més del compte. Miram el rellotge i feim càlculs: quin és el millor lloc perquè en Toni i en Xavi ens diguin el sopar i (el que és més important) els llums? La lluna sortirà tard, i és petita, i per tant no ens podem arriscar que ens agafi la fosca negra sense que abans ens hagin duit els llums.


Torre d'Alcaufar.



A les portes del paradís (que, en contra del que prediquen totes les teories hagudes fins a dia d'avui, està situat a Punta Prima).


Binibeca, figuració d'un suposat típic poble de pescadors mediterrani que fa les delícies dels turistes. Després d'haver-lo visitat i haver-se'n enamorat, s'enduen una gran decepció al descobrir que és una construcció moderna.


Travessam la zona d'urbanitzacions de Punta Prima, Binibeca i Binissafúller intentant imprimir un bon ritme. Passat Binissafúller deixam l'asfalt i tornam a agafar el típic caminet estret que és, en la seva major part, el Camí de Cavalls. Tot i que havíem recuperat un bon ritme de ruta, dúiem prop de dues hores d'endarreriment respecte l'horari previst, i hauríem d'apretar fort si volíem ser a Cala Tomàs a les 21:30, tal com havíem quedat amb en Toni i en Xavi. Fins aquell moment ens havíem sabut dosificar a la perfecció; ara corríem el perill d'engegar-ho tot a fer punyetes si apretàvem massa per arribar a hora a Cala Tomàs i ens quedàvem sense forces per fer la part final de la ruta a les fosques.

Encara teníem per davant 70 quilòmetres: 15 amb llum natural, més una llarga ruta noctura de 55 quilòmetres i més de 7 hores, amb una de les parts més poc ciclables de la ruta.



Continuarà...



dissabte, de juny 12, 2010

Camí de Cavalls NON-STOP (2 de 4). Ciutadella - Cala Barril



Imatge aèria del tram de Camí de Cavalls entre Ciutadella i Cala Barril.


Perfil del tram de Camí de Cavalls entre Ciutadella i Cala Barril.



Tram: Ciutadella - Cala Barril
Kms: 40
Desnivell: 850
Temps: 5 h 20 min

(ve d'aquí)

A les 4:30 h, escassament dues hores després d'haver-me adormit, sonà el despertador. Temptejant com vaig poder a les fosques vaig aconseguir aturar-lo. Vaig tardar uns instants a fer-me a la idea que érem dissabte dia 5 i que, per tant, m'esperava al davant una pallissa considerable: més de 20 hores de vogar per intentar fer tot el Camí de Cavalls d'una tirada.

Amb el cos pesat per la manca de descans, em vaig enfundar en les licres ciclistes, vaig prendre un bon berenar i vaig carregar-me l'espatlla i la velo amb tot el que la nit abans -per sort- havia deixat preparat: 3 litres d'aigua (no donaven ni de bon tros per fer tota la ruta, però eren un bon començament), llums, barretes, plàtans, albercocs secs, càmera de recanvi, "parxes", multieines, patilla de recanvi, vàlvula de recanvi, uns quants euros, GPS, piles de recanvi, pulsòmetre, crema de sol, etc.

Les 5 h de dia 5 de juny. Aquesta era la data i hora que en Toni i jo havíem fixat mesos enrere, i just en aquesta hora d'aquesta data arribàvem, de forma absolutament simutània, en Tolo, en Jaume i jo a la plaça des Born, lloc elegit per donar inici al major repte ciclista que mai ens havíem plantejat. En Toni, que és el primer que va plantejar la idea de fer-ho, encara dormia com un fillet del cel. Diverses excuses de poc pes li van servir per escaquejar-se d'acompanyar-nos.

Carregat com un ase vaig partir cap a la plaça del Born, lloc elegit com a punt de sortida de la ruta. Tot i no haver dormit pràcticament gens, els nervis i la il·lusió pel que ens esperava davant em van despertar ràpid i em van treure del cos la incòmoda pesadesa provocada per la manca de descans acumulada durant la setmana. En Jaume, en Tolo i jo vam arribar a la plaça del Born sincronitzats com un rellotge, i hauríem pogut donar inici a la ruta sense necessitat de posar cap peu enterra. Primer, però, havíem de col·locar bé els llums i engegar el GPS:


A punt d'iniciar el major repte dalt velo que mai ens hem proposat.


Ciutadella - Cala Morell

Ens vam posar en marxa a les 5:08 h. Des del primer moment sabíem que, a banda del quilometratge, les hores de ruta i les dificultats del camí, el principal enemic que hauríem de batre seria la calor. Havíem quedat a les 5 h amb la idea de fer el tram més dur, entre el Pla de Mar i Cala Barril, abans de les hores de màxima calor.

Tot i així, ben prest vam veure que aquell dia suaríem de valent. No érem encara les 5:30 i ja anàvem xops. De fet, en Jaume ja va arribar a la plaça del Born ben suat...

En qualsevol cas, ara el dia és llarg, i el sol surt molt prest, de manera que pràcticament no vam haver d'emprar els llums. Ens van servir per fer el tram d'asfalt de Ciutadella a Cala'n Blanes, passant per sa Farola, i per fer el primer tall de Camí de Cavalls, de Cales Piques fins dalt de sa Falconera. A partir d'aquell punt, després d'uns 40 minuts d'haver iniciat la ruta, en vam fer prou amb la llum de l'alba.


L'absoluta quietud que es palpava des de dalt de sa Falconera presagiava un dia calent, molt calent.


Sa Falconera vista des de la mar, en una foto tirada un dia de pesca amb en Nofre, fa un parell d'estius.


Abans que sortís el sol ja hi veiem perfectament. A la foto passam pel costat d'una barraca de bens, una de les moltes -i no precisament de les més espectaculars- que poblen la zona de Son Salomó i Ses Truqueries.


Primer sol. Com es pot intuir a la imatge, el terreny és tremendament rocós i pedregós. Açò fa que s'avanci molt lent i que s'hagin de fer esforços extres per mantenir-se dret damunt la velo.


Tota la zona de sa Torre del Ram, Son Salomó, Punta Nati, Son Escudero i Son Morell és tremendament rocosa i tremendament pedregosa. Aquest era fins fa poc un territori reservat a caçadors, pescadors i cercadors de tàperes, i mai no hauria pensat que un dia el faríem dalt velo. Tot i que es pot ciclar en la major part, mantenir-se damunt la velo demana grans esforços de tensió i d'equilibri. S'avança molt lent per la gran quantitat d'energies que es gasten.

Així és que des del primer moment vam haver de ser fidels a la nostra consigna: reservar forces, evitar puntes d'esforç que a la llarga poguessin passar-nos factura. Pujar alguns escalons o talls molt rocosos suposa un malbaratament d'energies que tampoc no et reporta gaire res a canvi, així que vam intentar contenir-nos des del principi, posant peu a terra quan venia un tram molt complicat.


Tota la part del nord-oest de Ciutadella és esquerpa i inhòspita. Assotada sense compassió per la tramuntana i el mestral, i amb més roca que terra, no hi creix ni un sol arbre. El més frondós que s'arriba a veure és algun arbust com el de la imatge.



Vogant per damunt dels penyals de s'Escullar, a prop de Cala Morell. Aquí s'acabava el primer tram del Camí de Cavalls, sense pràcticament desnivell però dels més lents i més poc ciclables de la ruta.


Cala Morell - Pla de Mar

A partir de Son Morell el camí es va tornar més ciclable. Seguien havent-hi alguns trams molt rocosos, per suposat, però d'aquí fins a la Vall, on ens esperava en Toni, va augmentar el ritme de ruta. Ja començava a ser hora... Quan vam arribar a la Vall dúiem pràcticament 3 hores de ruta i encara érem suvora Ciutadella.

A les 8 h en Toni ens esperava a l'aparcament de la Vall amb uns quants de bòtils d'aigua fresca, uns Aquarius i uns donuts deliciosos. Aquesta va ser pròpiament la primera aturada de la ruta, i ens hi vam estar uns 10 minuts. Vam aprofitar per posar-nos un poc de crema de sol i per deixar els llums a en Toni, que ens els tornaria el vespre, quan els tornaríem a necessitar.



Arribant a la Vall. La foto la va tirar en Toni, que ens esperava amb aigua, uns Aquarius i uns donuts. A canvi de tot açò li vam deixar els llums perquè ens els tonrés a la nit.


En Jaume omplint el seu Camelbak, acció que repetirem moltes vegades durant el dia.


El tram de la Vall (més ben dit, de Ses Fontanelles) fins al Pla de Mar és un miratge que dura mitja hora escassa. Després de tres hores de ruta per damunt penya, de cop s'entra en la frondositat de pinars i ullastrars. El terreny és molt poc pedregós, tenint en compte que xerram de Menorca. Aquest tram té, pel meu gust, algun dels millors trossos del Camí Cavalls, en especial el tall de corriol totalment cobert de vegetació a les bandes i per damunt, fet que costa de veure a Menorca. Una estona molt divertida però que passa massa ràpid, ja que una vegada arribats al Pla de Mar comença la part més dura de la ruta.


Pla de Mar - Cala Barril

En efecte, al Pla de Mar feim per primera vegada el que serà habitual en els següents quilòmetres: carregar-nos la velo a l'espatlla per remuntar un tall de pujada impossible (almenys per humans com nosaltres). La segona part de la pujada es pot fer sobre la velo amb alguns esforços, però aquell dia hem sortit decidits a fer bandera d'una estricta política d'austeritat, com ara està de moda, així que quan ve un tram que demana un sobreesforç davallam de la velo i el feim tranquil·lament a peu.

La nostra brúixola és el pulsòmetre: encara que ens sentim bé en una pujada, encara que vegem que podem donar més, quan les pulsacions pugen a 165 reduïm la marxa i, si fa falta, posam peu a terra. Aquesta manera de fer ens fa avançar un poc més lents, però tenint en compte els quilòmetres que tenim per davant i, sobretot, la calor que ja comença a fer (i encara no són ni les 9 h!), més val que ens ho prenguem amb calma. El nostre objectiu no és batre cap marca de temps, sinó simplement fer tot el Camí de Cavalls sense deixar-nos cap tram.


Davallant al Pilar. Més o menys en aquesta zona vaig patir la primera de les tres caigudes del dia.


Foto de Cala Pilar que ja havia penjat a la crònica de la M-nord de dues setmanes abans.


Davallant al Pilar vaig patir la primera caiguda del dia. Vaig intentar saltar un sargall que l'aigua havia cavat en el terreny molt arenós, amb la mala sort que, al recepcionar, la roda del davant es va quedar completament clavada, amb resultat més que previsible: cos a terra. Amb la pell suada com estava, vaig quedar fet una autèntica croqueta. El que més ràbia em va fer, però, va ser que vaig clavar les mans enterra i els guants em van quedar plens d'arena per dins.

De Cala Pilar a ets Alocs s'alternen trams ciclables amb altres un poc més complicats. Primer de tot el camí s'endinsa un pèl cap a l'interior, però ben prest recupera la línia de la costa i no la deixa fins a arribar a ets Alocs. Com passa amb totes les baixades que ens trobarem a partir d'ara fins a Fornells, la que davalla ats Alocs és curta però intensa.

Una vegada ats Alocs, travessam el codolar i seguim els "bil·los" que marquen el Camí de Cavalls, que s'endinsa altra vegada un poc cap a l'interior. Aquí començarà la part realment dura del nord. Una hora i mitja de pujades amb la velo al coll i baixades trialeres ens separa de Cala Barril, on el camí es torna un pèl més amable.

Abans de prosseguir amb la marxa, però, feim una petita aturada. Com vaig comentar a la primera part de la crònica, el capvespre abans havia davallat a peu fins ats Alocs per deixar-hi una garrafa d'aigua, uns plàtans i unes barretes amagats. Ara havia arribat el moment de treure'ls profit, així que vaig ficar els braços per entre orugues i branques de mata i vaig treure l'avituallament amagat.




Dues imatges del tram entre Cala Pilar i ets Alocs.


Davallant a Ets Alocs per una baixada tècnica, com la majoria de les que vindrien a partir d'ara fins a Cala Barril.


La primera pujada sortint dets Alocs és exigent, però permet encara fer-la vogant. És seguida per una baixada molt directa fins a un petit torrent, on comença l'hora de la veritat. Quan fa dues setmanes en Jaume i jo vam fer la M-nord, vam encarar aquesta pujada damunt les 14 h, amb un sol implacable i ni una bafa d'aire. A mitja pujada ens va agafar un un cop de calor que ens va passar factura pel que ens restava de ruta. Aquesta vegada, per tant, anàvem amb la lliçó apresa. Diuen que "a poc a poc i amb bones s'aconsegueixen ses dones"; açò no sé si és cert, però en qualsevol cas aquest dia era cert que "a poc a poc i amb bones pujam ses costes".

Després d'una hora i mitja de pujades que no s'acaben mai, quasi sempre arrosegant ferro, i de davallades precioses amb el culet cap enrere, vam arribar a Cala Barril, moment a partir del qual, segons en Jaume, tot havia de ser baixada. Quan hi pens, no sé si riure o posar-me a plorar...

Per cert, que la darrera baixada, la de Cala Barril, té un revolt de 180º que tant a en Tolo com jo, cadascú per separat, ens va recordar a un que hi ha davallant de Sant Pere de Rodes cap a Llançà. Sigui com sigui, no sé què tenen les roques i les pedres de Menorca que sempre ho posen tot un poc més difícil...



Breu (molt breu) moment de descans entre els múltiples puja-i-baixes que separen el Pla de Mar de Cala Barril.


Davallant a Cala'n Calderer. El Camí de Cavalls està ple de baixades curtes però precioses, més o menys exigents però sempre factibles. El tram d'arribada a Cala'n Calderer, probablement la cala més inaccessible de Menorca, és dels meus preferits.


I fins aquí la segona part de la crònica del Camí de Cavalls NON-STOP. Segons en Jaume, tot el que vindrà a partir d'ara fa davallada. Segons jo, ara ve el moment de la veritat: la calor inclement del migdia.



Continuarà...





dimarts, de juny 08, 2010

Camí de Cavalls NON-STOP (1 de 4). Prolegòmens





El dissabte 11 d'abril de 2009 arribava a Maó amb barco, amb la velo a la bodega i l'equipatge a l'esquena. Al port m'esperaven en Pau i en Toni; en Pau per endur-se la maleta, i en Toni per acompanyar-me dalt velo fins a Ciutadella. Aquell dia vam fer tot el Camí de Cavalls del nord així com estava marcat en aquell moment, i vam arribar a Ciutadella amb una decisió presa: a finals de maig o principis de juny del 2010 intentaríem donar la volta a l'illa d'una tirada pel Camí de Cavalls. Al caps de poc, vam posar dia i hora a la cita: el 5 de juny de 2010 a les 5h de la matinada.

Així com s'atracava la data, vam anar convidant amics i coneguts a fer la gesta amb nosaltres. El repte era simplement aconseguir-ho, però a més ens feia il·lusió pensar que, si ho aconseguíem, seríem els primers a fer tot el Camí de Cavalls d'una tirada.

Si voleu explorar i/o descarregar-vos el track de la ruta, podeu fer-ho, com sempre, al wikiloc.

Poc hi va faltar, però, perquè no fos així. Un dels que havíem convidar a venir ho va provar unes setmanes abans de la nostra cita, i per poc no ho aconsegueix. De fet, ell i el seu acompanyant van fer la volta sencera a l'illa, però es van saltar uns quants de trams durs del Camí de Cavalls, molt poc ciclables, molt lents, sobretot a la part final de la ruta. Açò salvava encara l'oportunitat de ser els primers en fer tot el Camí de Cavalls d'una tirada, i ens exigia ser absolutament fidels al seu traçat.

El Cami dels Cavalls, d'uns 200 quilòmetres de llargada, és una ruta històrica del segle XIV que rodeja tota l'illa pel litoral. El seu origen pot ser que tengui a veure amb les antigues cavalleries encarregades de la defensa de l'illa, tot i que també ha estat una ruta de comunicacions i transport. Després de segles d'ús públic, el Camí de Cavalls va ser fruit de controvèrsia i reinvindicacions a finals del segle XX i principis del XXI. Alguns propietaris de terrenys per on passava el camí, majoritàriament descendents d'antics senyors feudals, molt gelosos de les seves terres, rebien de forma poc grata tot aquell que passava pel tram de camí que creuava les seves possessions. Al blog Altaïr resumeixen així la història d'aquest camí:

"La documentació més antiga que fa referència a aquest vial es remunta al segle XVIII, temps en què aquesta estratègica illa anava passant per les mans de britànics, francesos i espanyols. Hi ha constància que s’emprava per establir una bona comunicació i servei a les fortificacions i talaies de la xarxa de vigilància que circumval·lava la costa de l’illa. Els documents custodiats als arxius demostren a més que el Camí de Cavalls era constituït com una servitud de pas per causes d’utilitat pública. Ara bé, pels volts dels anys 80 del segle passat, barreres i cadenats van recuperar-ne la propietat privada davant la passivitat de les autoritats. Aquesta situació va provocar el naixement de la Coordinadora per la Defensa del Camí de Cavalls, moviment social d’elevada rellevància a Menorca que va mobilitzar els ciutadans davant les administracions i els terratinents, els quals ara són precisament els que demanen inversions perquè el camí esdevingui un reclam turístic."

Fita, o "bil·lo", com l'anomenam nosaltres. Al llarg dels quilòmetres s'arriben a convertir en un autèntica obsessió. El nostre objectiu era no saltar-nos-en ni un.

Així idò, a dia d'avui el Camí de Cavalls torna a ser públic i transitable en la seva totalitat, sols que el seu traçat no correspon exactament al del passat. Antigament es podia fer tot dalt cavall i fins i tot amb carro, i per tant és evident que el traçat d'aquell Camí de Cavalls històric no correspon, en molts dels seus trams, a l'actual. El camí antic devia endinsar-se molt més cap a l'interior, ja que gran part de la costa, accidenatada i abrupta com és, no és adequada per transitar-la dalt cavall.

Encarant una davallada en el tram entre el Pilar i ets Alocs. A la imatge es pot veure una dels centenars de fites que marquen Camí de Cavalls, GR-223.

Sigui com sigui, el Camí de Cavalls actual, que des de fa poc està marcat en la seva totalitat i que és a més un sender de Gran Recorregut, el GR-223, té un gran atractiu pel tipus de btt que ens agrada fer. Pràcticament tot correspon a viaranys estrets, sovint molt tècnics, quasi sempre massa pedregosos, amb pujades i baixades constants. Un autèntic trencacames. Alguns trams són excessivament accidentats i no hi ha més remei que fer-los amb la velo al coll. El fet de ser tant exigent, però, fa que el conjunt sigui ciclable entre un 60% i un 95%, depenent de qui el faixi.

Més enllà de l'atractiu ciclista, està clar que el principal valor del Camí de Cavalls és la riquesa i bellesa dels paisatges per on transrecorre. Al llarg dels quilòmetres van desfilant paisatges completament heterogenis i una gran diversitat de fauna i flora: terrenys de geologia molt diversa, de roca negra, vermella, grisa o blanca, terrenys plans, costeruts, àrids, humits, frondosos, amb platges d'arena fina o gruixuda, blanca, vermellosa, daurada o negrosa, codolars, imponents acantilats, arraconades acollidores, barrancs de parets calcàries, torrents, basses, alzinars, pinars, ullastrars, mates, tamarells, càrritx, joncs, tem, camamil·la, tapereres, coixinets de monja, sargantanes, tortugues, rates sardes, calàpets, granotes, miloques, caderneres, passarells, rupits, rossinyols, fotges, corbs, corbs marins i altres ocellots, i moltes, moltes orugues peludes... per només citar els que ara em vénen a la memòria dels molts que vam veure aquest dissabte. No vam veure, que sapiguem, la famosa àguila pescadora, i tampoc cap serp.



Dues imatges diferents que donen un poc d'idea de la diversitat de paisatges que composen el litoral menorquí. De totes maneres, aquestes dues imatges només són una petita mostra: per fer-se una idea de la diversitat real en farien falta moltíssimes més.

Tanmateix, el vespre abans de posar-nos en marxa no pensàvem en res d'açò. Divendres a vespre, mentre sopàvem en Jaume, en Tolo i jo, els tres mosqueters sense d'Artagnan, no podíem deixar de xerrar de com havia estat de dura la ruta pel Camí de Cavalls del nord de dues setmanes abans. La calor ens havia passat factura, i una cosa teníem clara: o ens dosificàvem molt bé a les hores de màxima calor, o no ho aconseguiríem.

Conscient d'açò, el capvespre de divendres havia anat a deixar aigua i menjar amagats en un parell de punts estratègics amb la idea de garantir la hidratació durant la part més calorosa de la ruta. Vaig deixar una garrafa de 5 litres dins una mata a ets Alocs i una altra a prop de Cavalleria. També vaig amagar uns quants de plàtans, unes barretes i unes llaminadures Haribo.

A part, en Toni, que finalment no ens acompanyava dalt la velo, ens duria avituallament a la Vall, més o menys 3 hores després d'haver sortit, i recolliria els llums; na Tonia (la coincidència de noms és casual) ens duria el dinar a Addaia, i en Toni i en Xavi ens durien el sopar i ens tornarien els llums a Cala Tomàs.

Ho teníem tot ben organitzat, però tot i així em sentia com un fillet la nit de Reis. Després de sopar amb en Jaume i en Tolo, tot i que ja era molt tard (ens havíem proposat anar a dormir a les 22h i jo arribava a casa prop de mitjanit), vaig preparar-ho tot amb la idea de poder anar al llit més tranquil.

Però una vegada al llit no podia dormir. Donava voltes nerviós. Com sempre passa, la urgència per quedar-te adormit impedeix que puguis conciliar el son. Al cap de molta estona de fer la croqueta damunt el matalàs vaig cedir a la temptació i vaig mirar l'hora: 1:30 AM. El despertador sonaria a les 4:30, així que m'hi quedaven menys de 3 hores de son i jo seguia despert...



Continuarà...



dijous, de juny 03, 2010

Ruta domèstica per Cala Mitjana, Binigaus i Son Fideu



Després d'uns quants de mesos de només tenir a casa la velo de carretera, la meva btt, que s'ha estat passejant pel continent, torna a córrer per sa roqueta. Des del febrer, les poques sortides amb btt que he fet han estat fora de Menorca i han merescut crònica al blog: el GP la Selva a Sant Hilari, pels arbres caiguts de la neu, per Euskadi i encalçant dàlmates per les Gavarres. Tot i que durant l'hivern l'he enyorada poc, el bon temps i les floretes que decoren sa roqueta han alimentat les ganes de sortir de l'asfalt i embriagar-se de pol·len i pols. Tal vegada és per aquestes ganes acumulades que la represa de contacte de la meva btt amb Menorca va ser contundent: la M-nord de fa dues setmanes.

Dos dies després de fer la M-nord, el dilluns de Cinquagesma, vam anar amb en Xavi a fer un tram de Camí de Cavalls del sud, un tram que s'ha obert recentment i que jo encara no coneixia: el que va de Cala Mitjana fins a Binigaus. En total ens van sortir 60 kms i uns 800 i pico metres de desnivell acumulat.



Camí de Cavalls en el tram entre Cala Mitjana i Binigaus.


La cosa va anar més o menys així: vam enfilar el Camí Vell de Ciutadella cap al lloc de Santa Galdana (tot per asfalt, ja que no hi ha altra manera de fer-ho), des d'on vam baixar a Cala Galdana. Com que no avàvem sobrats de temps, no vam enfilar encara el Camí de Cavalls, sinó que vam fer fins a Cala Mitjana pel camí que baixa a l'aparcament. A Cala Mitjana començava el tros de camí que jo encara no havia fet, que resulta que és un dels trams del Camí de Cavalls que més s'endinsa cap a l'interior. Tal com ja m'havia avançat en Xavi, tot aquest tros no té pràcticament desperdici i, a diferència de la majoria de trams del Camí de Cavalls, té l'avantatge de transcórrer generalment per un terreny poc pedregós que permet rodar bé.


Baixant al barranc de Son Fideu.


Vogant per dins el barranc de Son Fideu.


Una vegada a Binigaus, vam deixar el Camí de Cavalls i ens vam dirigir en direcció as Migjorn passant per Son Carabassa. Com sol passar amb les rutes a Menorca, de tant en tant toca trepitjar un bon tros d'asfalt. Resignats, quan vam haver arribat as Migjorn vam agafar la carretera cap a Ferreries i, abans del Pla des Ciurons (primera notícia que tenc d'aquest topònim), ens vam desviar a l'esquerra en direcció al barranc de Son Fideu. Després de travessar el barranc i admirar un om formidable (és un om?), vam enfilar el camí de pujada cap a Son Marcer i, una vegada a dalt, vam baixar en direcció a la carretera que just fa una estona havíem abandonat.

Per carretera vam arribar a Ferreries, i allà se'ns plantejaven dues opcions: la primera, anar a cercar el Camí Reial, travessar el barranc d'Algendar i arribar a Ciutadella pel Camí Vell (posats a fer barrancs, aquesta era en principi la millor opció); la segona, agafar la carretera cap a Ciutadella i desviar-nos cap a Son Saparets i Torretrencada per fer el darrer tros fins a Ciutadella pel Camí Vell. Aquesta segona és l'opció que vam triar, més que res per premura del rellotge.


Imatge satèl·lit de la ruta. Per explorar i/o descarregar-vos el track podeu anar al wikiloc.


Perfil de la ruta: poc més de 800 metres de desnivell acumulat en 60 kms.



Durant tota la ruta, com ha estat habitual a les darreres sortides, un sol pensament em ressonava dins el cap: l'animalada que ens hem proposat per aquest dissabte (o potser hauria de dir dissabte-diumenge, per ser més exacte) i el patiment que ens espera per davant. Si tot va bé, ja en donaré compte la setmana que ve...