Els 103 dàlmates de les Gavarres, en remull

103 dàlmates en remull.

Segons el diccionari, un miracle és un fet altament improbable, extraordinari, que no es pot explicar per causes naturals. Què passa, però, quan un pressumpte miracle s'esdevé en repetides ocasions? Llavors és probable que estiguem davant d'un fet natural d'una complexitat tal que se'ns havia aparegut com a sobrenatural. Quina és la probabilitat que una vinjolita ("oreneta" en català continental) retrobi i reconegui el seu niu d'entre centenars de gairebé idèntics, després de recórrer milers de quilòmetres en una migració d'anada i tornada?

Si hi pensau bé, és pràcticament impossible que succeeixi açò, i semblaria talment que esteim davant d'un fet miraculós. I anant al cas que ens ocupa, quina és la probabilitat de repetir, per tercera vegada consecutiva, el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat de fer per les Gavarres? No sembla cosa de bruixes, com a mínim? De bruixes no ho sé, però de bruixot, segurament que sí: del bruixot de Cal Petit. Aquí el teniu, feliç com un gínjol, o més ben dit com un senglar, dins una bassa d'aigua espessa i fangosa:

Tot va començar fa tres primaveres. En Xevi, en Llorenç i jo teníem ganes d'anar a fer els "100 kms Camins de les Guilleries", una prova de les dures. Com totes les que es fan a Sant Hilari. Per sort (dic "per sort" perquè el meu estat de forma no estava per aquests trots), aquell any la cursa de Sant Hilari no es va celebrar. Els que coneixen el bruixot de Cal Petit, però, saben que és dels que no donen el braç a tòrcer, així que, acte seguit de comunicar-me que no es feien "els 100 kms", ja m'estava proposant una altra trastada: fer 101 kms, ni un més ni un menys, per les Gavarres. El repte no eren només la quantitat de quilòmetres, sinó el fet de fer-ne exactament 101. Provau-ho i veureu com no té res de fàcil!

Els 9 caçadors de dàlmates que dissabte ens vam donar cita a Cal Petit.

Quan vam haver acabat, encara sense acabar-nos de creure que ho haguéssim aconseguit, ens vam conjurar per repetir la gesta cada any, però afegint-hi un km més. D'aquesta manera, la primavera passada vam fer els 102 kms de les Gavarres, en part gràcies a les nostres cames i en part a les arts negres del bruixot de Cal Petit. Com que la cosa havia començat amb el 101, els vam tornar a anomenar dàlmates... tot i que un d'ells més tost s'assemblava a un Pitt Bull rabiós. Per aquelles alçades ja sabia que me'n tornava a viure a Menorca, i vaig fer una petita promesa: que seguiria tornant a Girona cada any a fer els dàlmates de les Gavarres.

Enguany, idò, en tocaven 103. I com que la màgia del bruixot és en bona mesura innata, i açò vol dir que no es perd, altra vegada es va materialitzar la probabilitat més improbable. La vinjolita va tornar al seu niu.

A les 8 del matí els 9 dalmatians d'enguany érem darrere la línia de sortida de Cal Petit, a Fornells de la Selva: en Xesco, en Jaume, en Joan de Tossa, n'Oriol, en Tolo, en Josep, en Xevi, en Llorenç (el bruixot en qüestió) i jo. Com a primera novetat d'aquesta edició (però no com a darrera), el bruixot ens va encendre un coet per donar la sortida:

En Llorenç ens tenia una sorpreseta preparada per a la sortida: un coet que va volar ben amunt i va petar ben fort per donar inici a la tercera edició dels dàlmates de les Gavarres.

Imatge aèria de la ruta. Aquí podeu descarregar-vos i/o explorar el track.

2.400 metres de desnivell acumulat.

El nostre propòsit era el següent: enllaçar pistes amples des de Fornells de la Selva fins al Puig d'Arques i, una vegada allà, empalmar amb el traçat de la Conca del Daró 2010. La raó de fer-ho així era molt senzilla: després de la quantitat d'arbres caiguts per la nevada, i de la feinada feta pels de la Bisbal per preparar la marxa, aquesta era pràcticament l'única manera d'assegurar-nos alguns corriols nets d'arbres caiguts.

La nota dominant de la ruta, però, va ser l'aigua. Aigua de rieres que corria fresca i neta; aigua que corria però que no estava neta; aigua de basses, quieta i fangosa; aigua líquida caiguda del cel, i aigua sòlida de l'infern caiguda també, curiosament, del cel.

Al primer torrent que ens vam trobar ens vam aturar, el vam estudiar. Un es va treure les sabates, un altre va passar a peu coix (deixant a dalt el peu que ja tenia banyat i submergint el que tenia sec, per cert), un altre va llençar la velo i hi va saltar al darrere (a que no endevinau de qui es tracta?)...

Diferents maneres de creuar una riera: llençant la velo i saltant, a peu coix, o traient-se les sabates i els calcetins.

A partir de la segona riera, però, es van acabar els miraments. Amb els peus ja ben xops i les cadenes sense oli, poc importava ja tornar-nos a banyar les vegades que fes falta. Cap de noltros no recordava, probablement, una ruta en què haguéssim vist tanta aigua. Aquesta va ser sens dubte el tret diferencial dels 103 dàlmates: l'aigua. Vam creuar rieres, basses i rius a peu, dalt velo i, en el cas de n'Oriol, també nedant.

A peu, o dalt velo, sempre en remull!

Al final, cap al quilòmetre 40, quan vam arribar a la Bisbal, l'aigua ja ens atreia de tal manera que vam decidir creuar el Daró, no pel pont que teníem el davant, que ens hauria permès creuar-lo en qüestió de segons, sinó per davall, pel bell mig del riu. No estàvem refent la Conca del Daró? Idò que es noti! O, com deia aquell que ara està de moda: que n'aprenguin!

Creuant el Daró que, en contra del que sol ser habitual, està exhuberant.

Una element molt important de les dues primeres edicions dels "dàlmates" havia estat el menjar, així que aquesta vegada no podia ser menys. Tal com havíem previst, ens vam aturar a berenar ("esmorzar" pels del continent) en un bar de la Bisbal, amb els peus encara ben xops d'aigua tèrbola del Daró.

Berenar a la Bisbal, ja ho sabíem, tenia un perill important: després venia la pitjor pujada de la ruta, des de la Bisbal fins al Puig d'Arques. En Tolo i en Josep, que ja havien fet la "Conca del Daró" i sabien bé el que els esperava per davant, van decidir abandonar l'expedició en aquell moment. En Tolo tenia excusa (qüestions de feina), i en Josep el perdonam perquè quan vam acabar la ruta encara ens esperava per dinar a Fornells, a Cal Petit.

Com ja he comentat, la pujada des de la Bisbal fins al Puig d'Arques va ser infernal. Amb la panxa plena i afrontant una pendent llarga i sostinguda que no s'acabava mai... Per paga, en un moment donat ens vam sortir del traçat de la marxa de la "Conca del Daró", i allà on hi hauria hagut un parell de descansos en la pujada ens vam trobar les rampes més fortes de totes... I a que no sabeu perquè ens vam sortir? En efecte, va ser cosa del bruixot, que va seguir pedalant amunt i amunt sense aturar, disfrutant com un fillet petit amb sabates nova (o més ben dit, amb bici nova!).

El pilot de dalmatians, quan encara hi érem tots.

Vam seguir amb baixada, i després amb pujada... i en Jaume va decidir que ja en tenia prou. Érem a prop al coll del matxo mort, o a prop d'allà. En Jaume va davallar cap a Cassà i noltros cap a Sant Sadurní de l'Heura, per on ens vam sortir altra vegada del recorregut previst. Com ja ha passat en les dues edicions anteriors, aquestes desviacions són les que al final ens ham ajudat a clavar els 101, 102 o 103 kms de cada cas.

Pujant per pistes suaus... i a vegades no tant suaus.

Tot i que el temps ens havia acompanyat durant tot el matí, cap al migdia la cosa es va començar a posar lletja. Enmig de les Gavarres s'havia format un núvol negre de tempesta que deixava anar algun rot (ai, perdó, que se m'han desordenat les lletres: "tro", volia dir). Primer van començar unes gotes fines que en Xevi va qualificar de "sirimiri", però no acabava de dir la paraula i ja començaven a caure gotes com una moneda d'euro. Al cap de ben poc es va posar a pedregar, i de baixada ja podeu imaginar-vos com fibla, la cosa. Amb els ulls aixinats, la boca de pinyol i el culet estret vam arribar a Sant Cebrià de Lledó (o Els Metges, si ho preferiu), on ens vam poder arredossar una estona i jugar una partideta de futbolín. Aquesta sí que no vos l'eperaveu eh? Futbolín enmig de les Gavarres... Jo tampoc, sincerament!

Només ens faltaven unes cerveses...

Després d'acabar la partida, i veient que la tempesta s'estava encalmant, vam decidir reempendre la marxa que, si no, d'aquell pas no arribaríem mai a Fornells de la Selva! Els primers quilòmetres, de baixada, ens pelàvem de fred. La cosa va canviar quan vam començar a pujar, i sobretot al cap d'una estona, quan vam tornar a tenir sol i a suar altra vegada.

Quan vam arribar a Montnegre, N'Oriol i en Xesco van decidir que es retiraven. Quedàvem, d'aquesta manera, 4 dels 9 caçadors de dàlmates que al matí havíem partit de Cal Petit. Quatre, els mateixos que l'any passat, sols que aquesta vegada amb en Llorenç i jo hi havia en Joan i en Xevi.

Sigui miracle, màgia negra del bruixot o fenomen natural, la qüestió és que el gran de Cal Petit ens va tornar a guiar en els darrers quilòmetres fins a complir els 103 que ens havíem proposat, ni un més ni un menys.

Entrant a Cal Petit, amb 7 hores de vogar a les cames i 103 kms al meu GPS.

I, com no podia ser d'altra manera, vam acabar la jornada com bé ens mereixíem. Aquesta vegada l'encarregada de fer-nos el dinar va ser n'Anna, que ens va preparar una fideuà deliciosa:

I així de feliç és com em vaig quedar després d'aquest gran dia...

L'any que ve, 104!

102, després del 101. Un altre miracle a les Gavarres

Una vegada més, els déus ens han estat favorables. La possibilitat més improbable, una entre centenars o milers, s'ha tornat a materialitzar. L'ametlla va caure de punta, l'ou anava carregat de vermells, vam trobar l'agulla dins el paller. Els càlculs més acurats difícilment haurien pogut aconseguir el que, per segona vegada consecutiva, ha realitzat l'atzar i la bona estrella del gran del Cal Petit: fer el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat, ni un més ni un menys, ni un metre més ni un metre menys, sense necessitat de donar rodejos o forçar el recorregut. Ara fa un any ens vam proposar fer-ne 101, i ens en van sortir ni més ni menys que 101 clavats. Si no vos ho creis, mirau la crònica d'aquella sortida: El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres. Aquell mateix dia, el 4 de maig de l'any passat, ens vam proposar de repetir l'assanya cada any, però afegint-hi un quilòmetre cada vegada per poder controlar, d'aquesta manera, per quina edició anam. Així, aquest dissabte tocava fer-ne 102, i si no creis que vam fer-los, llegiu aquesta crònica!

Abans de les 8 del matí de dissabte, 9 valents ens vam trobar a Cal Petit, centre neuràlgic d'incomptables i innombrables animalades, disposats a fer els esmentats 102 quilòmetres. Per desgràcia, dels 9 que érem al principi només 4 vam arribar fins al final de la ruta amb velo. Festes d'aniversari, pàjares i punxades, moltes punxades, van fer caure com mosques, d'un en un, els integrants del pilot.

La ruta va tenir dues parts ben diferenciades: la primera, més corriolera, més tècnica i amb un poc més de desnivell, va transcórrer per Fornells, Quart, la Vall Preona, Can Mascort, font dels Lleons, Puig Estela, Cal Mistaire, Sant Miquel, Celrà i els Àngels; i en la segona, més ràpida, majoritàriament per pistes còmodes alternades per algun corriol, vam anar dels Àngels a Fornells passant per Sant Mateu de Montnegre, Coll de Llumeneres, els Metges, Llambilles, Mas Gelats i Quart. Entremig, el moment més agradable de la jornada: l'esmorzar-dinar que va preparar i ens va pujar na Isabel a dalt els Àngels.

Un dels moments clau de la ruta va ser quan, amb ja gairebé 100 quilòmetres a les cames, al bo d'en Llorenç, molt amic dels reptes ell, no se li va acudir res més que desafiar-nos a pujar l'empinada, molt empinada rampa, que s'enfila literalment fins a dalt del dipòsit que hi ha darrere de l'església de Santa Margarida de Quart. No hi pensàvem, en aquell moment, en els 102. Però va ser precisament gràcies a aquella petita desviació imprevista, aliena als càlculs, que vam arribar a Cal Petit amb els 102 quilòmetres exactes. Així idò, als 101 dàlmates s'hi va afegir, en aquesta ocasió, un pitt bull ben rabiós que ens clavava la dentadura afilada a les cames mentre ens enfilàvem al maleït dipòsit.

En resum: 101 dàlmates + 1 pitt bull = 102.

Els nombres de la ruta:

102 kms (108 si feim cas dels comptaquilòmetres)
Desnivell acumulat: 2.477 metres.
Temps de ruta (en moviment): 6 hores 45 minuts.
Velocitat mitjana (en moviment): 15 kms/hora.
Punxades: que recordi, 7 en ruta (i almanco 2 més de capuccino: en arribar a casa).

Tres imatges del pilot en moviment. Per desgràcia, al llarg del dia vam anar caient com mosques, i al final érem només quatre.

Pantalla del GPS a l'arribada, la prova del delicte. Ens mostra els 102 kms exactes, la velocitat mitjana en moviment (15 kms/hora), el temps en moviment (6 hores i 45 minuts) i el temps total de ruta (9 hores i 18 minuts).

Instant de l'arribada, captat per en Josep, que ens esperava mig endormiscat davall l'ombra d'un noguer.

Foto a l'arribada, davall el noguer de Cal Petit.

Perfil altimètric. El desnivell acumulat, 2.477 metres.

Imatge a vista d'ocell, treta del Google Earth.

Si voleu explorar o desacarregar-vos el track, feis click damunt la imatge.

El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres

Avui toca curs de dàlmates. El professor entra a classe, veu cadires buides i es disposa a passar llista. Venga idò, som-hi!

Xevi Sala de Bordils... Present!
Llorenç Parera de Fornells de la Selva... Present!
Joan Febrer de Ciutadella... Present!

Albert Roca de Quart... ABSENT!!!

Arnau Julià d'Anglès... ABSENT!!!

Miquel Collell de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!

Pep Permanyé de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!

Tobi de Girona... ABSENT!!!

Un amb excusa més o menys creïble... ABSENT!!!

Un altre d'excusat... ABSENT!!!

Un amb la mà rompuda... ABSENT!!!

Com es nota que esteim a finals de curs... Serà açò? O potser és una altra cosa?

Fa un mes vaig rebre una telefonada d'en Llorenç. Només veure el seu nom a la pantalla del mòbil vaig pensar: "Quina la deu tramar aquest ara?". Si vos dic que en Llorenç és el bèstia que s'ha passat tres mesos damunt la velo voltant pel Brasil començareu a entendre perquè vaig pensar açò. Si a més hi afegesc que l'any passat va participar en els "100 kms Camins de les Guilleries", considerada per molts una de les proves de btt més dures d'Europa, ja m'entendreu millor i potser desitjareu que no vos truqui. Però si a més de tot açò vos assegur que aquell dia va sortir de ca seua, a Fornells de la Selva, va fer 55 kms fins a Sant Hilari, on hi havia la sortida de la cursa, i després va tornar pedalant altra vegada fins a Fornells, fins i tot tindreu temptacions d'apagar el mòbil. Bromes a part, la veritat és que em va alegrar la trucada, ni que fos per donar-me una mala notícia: els 100 kms de les Sant Hilari aquest any no es celebren. Però com no podia ser d'altra manera, acte seguit em proposa una nova endemesa: els 101 kms de les Gavarres per a tots els Ciclohilaritecus que s'han quedat amb les ganes d'anar a les Guilleries. Per suposat, m'hi apunt sense dubtar-ho ni un moment! Així matarem dos pardals d'un tir: primer, pedalar 100 kms per les Gavarres sense la trampa que vam fer no gaire temps enrere; i segon, treure'ns l'espina de no poder anar als 100 kms de Sant Hilari, que ens havíem marcat com una fita al calendari (perdó pel rodolí, m'ha sortit sense voler).

Va ser pura casualitat, com fruit d'un miracle, arribar a Fornells amb els 101 quilòmetres exactes que ens havíem proposat de fer.

A les 7, hora "oficial" de la sortida, només hi havia 3 ciclistes a Fornells de la Selva. Després de la decepció incial, ens decidim a partir. Ells s'ho perden! Éren les 7:20 del matí i teníem al davant 9 hores i 25 minuts de ruta per superar un desnivell positiu de 2.671 metres. En moviment vam fer 6 hores i 54 minuts amb una mitjana de 14,4 kms/hora.

El recorregut de la ruta va constar de tres parts. La primera, de Fornells de la Selva fins al castell de Sant Miquel, un puja i baixa esgotador que vam fer a tota màquina. Les presses i la dificultat d'alguns trams van provocar diverses caigudes, sis en concret: quatre d'en Llorenç (vaig tenir la sort de presenciar-ne tres, totes elles prou espectaculars) i dues de meues (açò de caure ja amenaça amb convertir-se en tradició). Tot just partir, en Llorenç comença a posar cara de fillet malcriat. Ens mena cap a uns tobogans que ja vam fer mesos enrere a dins d'un 4x4. Ho comprovam tot d'una, no cal insistir-hi gaire: en aquests casos la velo és més àgil que el cotxe tot terreny. Com era previsible, la ruta comença forta, enfilant corriols del circuït de btt de Quart. A partir d'aquest poble començam a pujar quasi sempre per corriols cap a Castellar de la Selva, on ens desviam cap a Can Bruguera per enfilar un carrerany que voreja la Riera de Celrà en direcció a la Vall Preona. Pujant cap a Can Mascort per una pista ampla ens desviam a la dreta per anar a cercar un camí que planeja pel fons de la Vall Fetgera, molt verda per cert. El nostre objectiu és el corriol que hi ha al final d'aquest camí, que ens elevarà fins a la pista que va de Montnegre a la carretera dels Àngels. Però abans d'arribar al corriol hem de passar per Can Marcó del Clot. Els tres cans que hi ha en aquest mas comencen a córrer al darrere noltros amb actitud amenaçant, però giren cua ràpidament en reconèixer en Xevi. Al cap i a la fi, un dàlmata s'assembla a un doberman, sols que el primer té més bona fama i unes taquetes que el fan molt cursi. Quan ja som a l'esmentada pista giram a l'esquerra en direcció a la carretera dels Àngels, des d'on iniciem el descens enllaçant els camins van entrecreuant la carretera asfaltada. Després de passar per Can Pol giram a la dreta cap a Can Barrell. En Llorenç ens vol menar a una baixada trialera fins a la Font dels Lleons que en Xevi i jo desconeixem. Efectivament, la baixada és trialera, enmig de castanyers, preciosa. En Llorenç cau, jo caic, en Llorenç torna a caure, ens aixecam, arreglam una maneta de fre espatllada i seguim fent camí. Pujam cap a Sant Miquel vorejant el Galligants, passant per Can Pol i el Puig Estela (378 m.). Com una premonició del que vindria, arribam a dalt de Sant Miquel (394 m.) amb 35 quilòmetres exactes, els que ens havíem proposat de fer tot i que no hem fet el recorregut previst. Allà ens hi espera en Joan, el germà d'en Llorenç, amb un cistell ple de bon menjar: pans de pagès, botifarra, fuet, formatge, tomàtigues, oli i vi (aquest el vam reservar pel dinar, que encara quedaven molts quilòmetres per davant).

En Llorenç baixant cap a la Font dels Lleons per un corriol preciós enmig de castanyers.

El mateix instant de la foto anterior, però vist des de més avall.

En Xevi i en Llorenç intentant arreglar una maneta de fre mig espatllada. No era precisament un bon moment per anar sense frens... Com que la mecànica no és el meu fort, vaig aprofitar per tirar unes fotos.

Aquestes fotos mai no mostren la inclinació real que hi ha, però supòs que vos podeu fer a la idea de que baixar açò sense frens podria haver comportat la cinquena i definitiva caiguda d'en Llorenç. Per sort no va ser així.

Posant taula a dalt de Sant Miquel. Moltes vegades havia vist aquestes taules, però mai no m'hauria imaginat que un dia m'hi menjaria un tiberi com aquell!

En Llorenç tallant botifarra negra. En Xevi en aquest examen va treure mala nota: a diferència dels bons dàlmates, ell només menja formatge.

Els tres aprenents de dàlmata asseguts a taula amb en Joan. Gràcies a ell i a l'organització i generositat d'en Llorenç vam poder disfrutar d'aquest moment tan gratificant i totalment inèdit en les nostres sortides.

La segona part de la ruta la vam iniciar amb la panxa plena a rebentar. Davallam de Sant Miquel pel corriol paral·lel a la pista i després per un corriol tècnic que ens mena fins a les mines del Nen Jesús, a la Riera de Mavalls (no és la típica baixada a les mines, sinó una alternativa amb menys inclinació). Després de creuar un parell de torrents molt a prop de Celrà vam començar a pujar altra vegada en direcció al Puig de Batet (384 m.), molt a prop dels Àngels. En aquesta pujada vam passar per un lloc interessant que ni en Llorenç ni jo no coneixíem, Sant Joan de l'Erm. Se'ns van acudir unes quantes maneres d'aprofitar aquell espai deshabitat. Una vegada dalt, vam tornar a passar per l'amplíssima pista que va de la carretera dels Àngels a Montnegre. Després d'un tall de carretera de Montnegre iniciam altra vegada el descens donant la volta per pista al Montigalar (466 m.) i, per corriol, resseguint la falda del Puig del Suro Robat (394 m.). Quan arribam a Sant Sadurní de l'Heura duim uns 65 quilòmetres. Anam directament a cercar la font. Al damunt, ben visible, hi ha un cartell que resa: "Sistema no potable; Toxic System", però en aquell moment, amb una calor estiuenca i els bidons buits, no estàvem per sistemes.

Sant Joan de l'Erm, un racó preciós i amagat, prop de Celrà.

Omplint el bidó a la font de Sant Sadurní de l'Heura.

El rètol diu: "Sistema no potable; Aigua no potable; Toxic System". Els paquets de tabac diuen: "Fumar mata". I no sé si ho diu ningú o no, però a vegades feim coses dalt velo que bé mereixerien un rètol d'advertència.

La tercera part de la ruta estava previst que passés pel Puig d'Arques, però els mapes ens juguen una mala passada i, després de donar voltes i voltes al mateix lloc decidim replantejar la ruta. Enfilam cap als Metges (427 m.) per una pista pedregosa que s'empina fort cap amunt. A en Llorenç li surt l'instint bomber i comença a pujar amb la sirena posada... Foc! Foc! En alguna recta el veim de lluny, fins que el perdem de vista definitivament. A en Xevi li surt la vena de fisioterapeuta i comenta l'injust que és que no hi hagi cap cim anomenat Els Fisios. Havent superat els Metges ens aturam a Can Castelló de Dalt, on el propietari d'aquest antic mas ens dóna aigua i una bona estona de conversa a l'ombra de l'edifici. A partir d'aquí, sense aturades fins a l'arribada a Fornells, gairebé tot per pista alternada per algun corriol, passant per Sant Cristòfol del Bosc, la Plana d'en Sabater, Llambilles i Quart.

I vet aquí el miracle. Era gairebé impossible que passés. De fet, en alguns moments ja no comptàvem amb aconseguir-ho. Quan donàvem voltes a prop de Sant Sadurní de l'Heura tot feia indicar que faríem més quilòmetres del compte. Però va succeïr: el déu dels comptaquilòmetres, desafiant les lleis de la probabilitat, va determinar que arribéssim davant de la suculenta paella amb 101 kms clavats al gps! Aquest punt de fortuna va fer encara més gran la satisfacció per l'esforç realitzat. I com una bona pel·lícula, que ha de tenir un bon final, vam acabar la jornada atacant el magnífic arròs que en Pep ens havia preparat a l'arribada.

En Pep ens va preparar una paella deliciosa. La col·laboració d'en Pep i en Joan van fer que la jornada fos especial, més que una simple ruta amb btt.

En Xevi servint-se el seu tercer plat d'arròs.

Els tres únics alumnes, aplicats ells, que no van fer campana. Aquí els veim amb cara de satisfacció després d'aprovar amb bona nota el curs de ca amb taques.

En resum: bona companyia, aire lliure, exercici físic, un pessiguet d'emoció i molt bon menjar! Què més es pot demanar? Potser un dolmen? Els dàlmates ja m'entenen...

Ens veim a la propera edició!

Aquí teniu el perfil altimètric de la ruta:

Aquí vos podeu descarregar el track. Veureu que no té 101 quilòmetres, sinó 97. Açò és perquè l'he depurat de totes les voltes que vam fer quan no trobàvem el camí correcte.

Fent balanç. Puigmal (2.913), sostre ciclable de Catalunya

Ara que s'atraca el final d'any, tots feim, poc o molt, allò de girar la vista enrere i passar revista, fer balanç del que han estat els nostres darrers 300 i pico dies. Entenem-nos: excepte els jueus més escrupolosos, la majoria no ens asseim amb un full al davant per fer una llista de coses bones i dolentes. El passar revista el feim la majoria de vegades d'una manera difusa, i potser més d'una manera emocional que no racional. Així, el balanç que treim de l'any que s'acaba és segurament més un sentiment (o sensació?) que no una idea clara de com ha anat la cosa.

...molts ja deveu dir, amb raó: "tot açò està molt bé, però anam per feina!". Venga idò, anam-hi! Girant la vista (o el cor, com preferiu) enrere, i cenyint-me per suposat al que he viscut damunt de la meva velo, el balanç d'aquest 2007 és més que positiu. Tot i que faig mountainbike des de fa més temps, no és fins al gener d'aquest any que m'hi vaig començar a dedicar amb certa continuïtat. En aquests dotze mesos, les nombroses sortides que he fet m'han obsequiat amb molts de moments inoblidables. I no ho dic només per repetir el tòpic, que ara n'és època, sinó també perquè és ben de ver. El mountainbike m'ha brindat l'oportunitat de conèixer nova gent i fer nous amics; m'ha permès de descobrir moltíssims indrets meravellosos que d'altra manera m'haurien restat per sempre desconeguts; i, per suposat, ha fet que millorés la meva forma física i les meves habilitats tècniques damunt la velo.

"Girotour"

D'entre tots els moments màgics que em vénen al cap, faig un esforç per triar-ne alguns. Un d'ells és sens dubte la visita a mitjan juliol de dos bons amics menorquins, els principals culpables que m'aficionés al mountainbike. Venien cegats per la fe en les meves capacitats per orientar-me enmig de la muntanya, disposats a que els guiés en un tour per alguns dels indrets més interessants de la província de Girona (per açò vam batiar aquesta empresa "Girotour"). Vam vogar pels voltants de Girona, per l'Alta Garrotxa (Bassegoda), per la Serra de Finestres, Les Gavarres i el Puigsacalm. Més de 200 quilòmetres amb uns 6.800 metres de desnivell acumulat. La veritat és que ens vam pedre molt menys del que jo mateix tenia previst, ja que només en una ocasió ens vam veure totalment desamparats enmig de la muntanya. Ells van saber dissimular prou bé en els moments en què havien de reduir el ritme per esperar-me, cosa que agraesc. També ens vam autohomenatjar amb uns sopars desproporcionats; recordarem per molt de temps la cara d'incredulitat d'alguna cambrera quan veia el ritme amb què despatxàvem plats de pasta i pizzes. Potser algun també recordarà el revers de la cambrera quan se n'anava cap a la cuina a passar la comanda, però açò és gra d'un altre paller, com se sol dir. La qüestió és que en tot moment hi va haver molt bon rollo, com sempre hi ha hagut entre noltros, però amb l'al·licient afegit d'una bona setmana de vacances dalt velo. El Girotour '07 va ser tot un èxit, i més encara ho haurà de ser el Girotour '08.

Ascensió al Puigmal (2.913)

Un altre moment màgic d'aquest 2007 el vam viure el passat 9 de setembre. Un grup de bikers del foromtb.com ens vam marcar tota una fita: l'ascensió amb btt al Puigmal, a 2.913 metres per damunt del nivell de la mar. El Puigmal, situat entre la Vall de Núria i la Cerdanya, és el cim més alt d'aquesta part oriental dels Pirineus. Les seves formes arrodonides possibiliten la seva ascensió dalt velo, cosa més o menys excepcional en cims d'aquesta altitud. Pel que sembla (o el que diuen), el Puigmal és el punt ciclable més alt de Catalunya. Tot un luxe, idò, poder dir que l'hem pujat!

Un dels punts forts de la jornada va ser el bon rollo que en tot moment va regnar en la comitiva. Alguns ja ens coneixíem directament, però la majoria només ens havíem relacionat a través dels nostres alter egos en el foromtb. O sigui que, a més d'una excel·lent jornada de btt i de natura, va ser també una magnífica ocasió per conèixer bona gent en un entorn immillorable.

La ruta en qüestió tenia uns 47 quilòmetres amb uns 1.600 metres de desnivell positiu acumulat. Vam sortir de Planoles de bona hora agafant la carretera cap a Puigcerdà. Al cap d'uns quilòmetres d'asfalt, que ens van servir per escalfar i per començar a guanyar un poc d'altura, ens vam desviar cap a Dòrria. Aquí vam fer el primer reagrupament, on molts es van treure alguna prenda i algun va haver de reparar la primera punxada. Des de Dòrria vam enfilar el Camí del Bosc de Dòrria, que passa per una zona que diria que és de pi negre (corregiu-me si m'equivoc!). En un moment donat aquest camí canvia de nom: Camí dels Carlins; primer de tot fa pujada i després ve un tram que es fa planejant per la Font de Santou, fins que la cosa es torna a inclinar cap amunt per elevar-nos al Pla de l'Orri de Dalt. Una vegada travessat aquest suposat pla (a algú li va semblar que fos gaire pla?), vam arribar al Coll de la Creu de Meians (1.930), on vam fer un tercer reagrupament (el segon me l'he saltat). A partir d'aquí el camí gairebé coincideix amb la frontera francesa, passant pel Collet de Sant Salvador, el Cim de Coma Morera (2.206), el Pla de les Salines de Dalt, la Serra de Gorrablanc fins al Pla de Gorrablanc, per arribar finalment al famós Pas dels Lladres (2.530). No és per fer un joc de paraules fàcil, però el cert és que aquí alguns ja teníem més fam que un lladre, de manera que vam aprofitar per fer desaparèixer un bocata i unes quantes barretes asseguts a la redossa d'un amagatall per caçadors. Ja refets i amb la panxa plena, vam iniciar el tram final de pujada passant pel Bressol del Puigmal. El darrer tram, que no és més que una tartera empinada, el vam haver de fer amb la velo al coll. I no sé si és psicològic o què, però en aquell moment hauria posat la mà al foc que a prop de 3.000 metres d'altitud et falta més aire del normal! Una vegada a dalt, ens esperava la recompensa de les vistes espectaculars, de la sensació provocada per la immensitat de les fondes valls que rodegen el Puigmal i, per suposat, de la satisfacció d'haver assolit la fita que ens havíem marcat. Fotos de rigor, reposar aliments, i cap avall que fa baixada! I tanta si en feia, de baixada! Sobretot el primer tall, la tartera que havíem pujat a peu. Carregar la velo al coll va valer la pena: la baixadeta sens dubte s'ho valia! Per cert que des d'aquell moment el canvi mai no m'ha tornat a funcionar prou bé. En total ens esperaven 15 quilòmetres de baixada continuada fins a Planoles, primer per la tartera i per un caminet fins al Pas dels Lladres altra vegada, des d'aquí fins al Collet de les Barraques travessant un prat inclinat com una mala cosa anomenat "La Vaquerissa", seguit d'una pista amb esses i, per acabar, d'una carretera amb corbes sinuoses. Una vegada a Planoles, unes coca-coles i unes cerveses per celebrar l'èxit de l'esdeveniment i... "ens veim pel foro"!

Aquí teniu el perfil:

Aquest és el muntatge de fotos i vídeos que vaig fer en el seu moment, amb música dels Smashing Pumkins:




El company forero Ignasi (àlies Ignirav), que també és aficionat a penjar coses al youtube, va fer un muntatge excel·lent dels seus vídeos i algun tall dels que jo li havia passat:

"KDDs foreras Cat"

El mes de març d'aquest any es va organitzar a través del foromtb.com una trobada (KDD en l'argot del fòrum) de foreros d'arreu de Catalunya. Aquí hi podeu llegir com va anar la cosa, i aquí hi podeu veure les fotos de la jornada. La ruta escollida va ser la volta al pantà de Susqueda (ahir la vam fer amb uns companys, d'aquí a poc en penjaré la crònica). L'èxit de la convocatòria va ser rotund, amb gran nombre de participants i bona organització. És per açò que ja se n'està preparant una segona edició, de cares a febrer o març de 2008. De moment, s'està en període de propostes, així que si qualcú que s'hi vulgui apuntar hi vol dir la seva ho pot fer tant al foromtb.com com al fòrumbtt.cat. Encara no s'ha escollit la ruta que es farà (tot apunta a que serà pel Bages), però sí que ja hi ha logo de la trobada: