Com més tens per explicar, més costa posar-te a escriure. Açò passa sobretot quan vas curt de temps: saps que no tens prou estona per fer-ho prou bé com es mereix la ruta, i en lloc de fer una crònica aigualida prefereixes directament no fer cap tipus de crònica.
Més o menys açò és el que em va passar amb el viatge a Islàndia de 2010. El que hi vam viure era tan especial que la pressió a l'hora de fer la crònica em paralitzava i feia que posposés un dia rere altre les cròniques del viatge. Fins a dia d'avui, només he estat de penjar un vídeo d'aquell viatge.
Abans que passi açò amb el viatge als Pirineus d'aquest estiu, em posaré a fer una crònica resumida de la segona jornada, amb la confiança que les imatges expliquin un poc el que jo no diré, o bé que finalment m'acabi enrollant, que és el més probable que passi.
Octave Lapize, guanyador del Tour del 1910, empenyent la velo port amunt.
El protagonista de la segona etapa del nostre Tour-tour a Pirineus era ni més ni menys que el Col d'Aubisque, a 1.709 metres d'altitud, un dels colossos del Pirineu francès i un port mític del Tour de França. De fet, és el segon port més visitat pel Tour de França: 42 ascensions des del 1947.
La primera visita del Tour va ser l'any 1910. El guanyador d'aquella etapa i del Tour del 1910, Octave Lapize, va dir a l'arribada que els organitzadors del Tour eren uns assassins. I probablement tenia raó, ja que l'etapa d'aquell dia va tenir 326 km i va incloure l'ascensió, per aquest ordre, del Peyresourde, l'Aspin, el Tourmalet, l'Aubisque i l'Osquich. Per aquella època, per suposat, cap d'ells no estava asfaltat, de manera que allò devia ser més semblant a una carrera de ciclocross d'ultra-fons -si és que açò existeix- que altra cosa. Supòs que molts altres corredors que venien darrere de Lapize devien dir coses més lletges que "assassins", però com que no ho va enregistrar cap periodista, els seus improperis s'han perdut en l'oblit dels temps.
Sigui com sigui, avui en dia la carretera del Col d'Aubisque està asfaltada (el mateix Tour de França va pagar en el seu dia la primera asfaltada), i els corredors ja no hi arriben amb prop 300 km a les cames. Al Tour del 2011, unes hores després de passar-hi nosaltres, hi va passar en primer lloc el francès Jeremy Roy, que anava escapat i que va mantenir la primera posició fins a pocs metres de meta, al centre de la ciutat de Lourdes, quan el norueg Thor Hushov li va passar "per sobre". Tots ens vam compadir d'ell, i especialment en Xevi, que es va sentir molt identificat des de llavors amb el ciclista francès.
Quan succeïa tot açò nosaltres sèiem còmodament en un bar, cervesa a mos, només a uns centenars de metres de la meta. Havíem fet 133 km i ja feia una bona estona que havíem coronat el Col d'Aubisque, probablement el port que ens ha deixat més bon record de tots els que vam fer aquells dies: Tourmalet, Luz Ardiden, Aubisque, Soulour, Horquette d'Ancizan i Aspin.
Poble de Laruns, on comença l'ascensió a l'Aubisque.
La part inicial de la pujada la vam fer esperonats per un ciclista amb equipació "casual". Val a dir que el més esperonat de tots era el que duia el mallot d'Irlanda.
El que duia el mallot d'Irlanda, que ja pujava tot sol i es tirava fotos a ell mateix per matar l'avorriment, passant per les galeries del km 9, poc abans de les segones rampes al 12%.
La cara bona de l'Aubisque és la que comença al poble de Laruns, i aquesta és per suposat la que vam fer nosaltres. El port té una distància de 17,3 km sostinguts a un promig del 7%, amb algunes rampes prou llargues del 12% i 13%.
La primera part, com és habitual, transcorre a l'ombra d'una densa massa boscosa. De tant en tant es travessa algun rierol i un estret barranc al qual m'agradaria tornar per aturar-me a contemplar-lo, ja que no ens vam aturar per res des de Laruns fins a dalt... bé, a excepció d'una vegada que ens vam desviar, a l'alçada de la Gourette, per una rampa extra que no portava enlloc.
És justament a partir de l'estació de la Gourette que comença la part més espectacular del port: la carretera es torna més estreta i avança aferrada a la paret de la muntanya. La vegetació ja és més escassa, i s'obre un panorama espectacular de cims i profundes valls. Impressiona veure Laruns, allà baix, tan avall...
Però a partir d'aquí comença també la part dura, amb rampes sostingudes del 12% i el cansament acumulat a les cames. Paisatges que tallen l'alè (que per cert ja ens en queda ben poc, després de 14 km d'ascensió), l'ambient festiu del Tour de França, un dia esplèndid, aquella sensació de "uf açò no s'acaba mai!"... Els quilòmetres finals del Col d'Aubisque ens quedaran a la memòria per molt de temps, potser per sempre.
Els darrers dos-cents metres, amb la meta a la vista, el pendent un poc suavitzat i els aficionats que ens animàvem com si fóssim els mateixos Faber i Lapize que es disputaven la victòria el 1910, tot açò ens va donar ales per fer un esprint final que en Xavi, que havia arribat bastant abans, va immortalitzar en aquesta foto:
Velos gegants a dalt de l'Aubisque, en homenatge als gegants que tantes vegades han coronat aquest port.
Tot i que si m'hagués de quedar amb una part de la ruta aquesta seria com ja he dit els darrers quilòmetres d'ascensió, s'ha de dir que la part inicial de la baixada, de fet el que és pròpiament el descens de l'Aubisque en direcció al Soulour, no desmereix per res la vessant de Laruns. El paisatge és altra vegada espectacular, amb l'afegit que la carretera no té cap tipus de protecció de l'abisme que s'obre a la seva esquerra.
En aquesta part hi ha un detall molt especial: un túnel picat a la pedra, sense il·luminar, innundat per centenars de goteres, que, incomprensiblement, els corredors del Tour creuen sense pràcticament reduir la velocitat!
Sigui com sigui, aquesta va ser la part de la ruta que va merèixer més fotos:
A partir d'aquí, no podem dir que hi quedés poca cosa (teníem uns 60 km per davant), però en qualsevol cas el millor i més dur ja havia passat. Ens restava coronar el Soulour, port que des d'aquesta vessant és realment curt, i la llarga baixada en direcció a Argelès-Gazost, divertida com totes les baixades però no especialment atractiva si la comparam amb altres que vam fer.
Coronant el Soulour, que des d'aquesta vessant és ben poca cosa.
Si alguna cosa podem destacar de la part final de la ruta va ser que a 15 km de Lourdes l'organització del Tour ens va obligar a desviar-nos per una carretera secundària i fer un portet que, psicològicament, va ser el més dur del dia.
El final ja el sabeu: un parell de cerveses en un bar de Lourdes veient per la tele el pas del Tour per allà on just feia unes hores havíem passat nosaltres.
Lourdes, ciutat on ens allotjàvem, i ciutat que en Jeremy Roy i el nostre Xevi per sempre duran en el record.
Ah, i me n'oblidava! Per si no en teníem prou, de retorn al càmping ens vam perdre i vam acabar donant voltes i més voltes a Lourdes...
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
