Girotour '09. Pedraforca i Comabona. Adéu a les fosques i amb el llistó amunt

Com deia a l'anterior crònica, dia 9 de juliol ens vam despertar amb unes vistes magnífiques de la Cerdanya i la Serralada del Cadí. Allà mateix ens vam despertar dia 10, amb la diferència que aquell matí hi havia roba estesa i, també, que és justament cap allà, cap a la Serralada del Cadí, on ens dirigiríem per fer la nostra ruta: la pujada al Comabona sortint del poble de Saldes, a la falda del Pedraforca.


A diferència de l'anterior crònica, a més, aquesta necessita un poc d'introducció. "Un poc" és un dir; de fet, retrocediré fins al principi que vaig començar a agafar la velo a Girona, fa devers quatre anys.

Quatre anys de viure a Girona han donat per fer moltes i molt bones rutes. Vaig començar tot sol, i a vegades amb n'Ibai, o amb n'Erwann, fent un poc de carrilet i camins més o manco fàcils. Com comença la majoria, supòs.

Record perfectament el primer dia que em vaig endinsar en les Gavarres. Acostumat a Menorca, que tenia molt més apamada, el paisatge de les Gavarres em semblava monòton, amb tot de valls i camins aparentment idèntics els uns als altres. Aquell primer dia em vaig ben perdre. El fet de perdre'm no és notícia; seria la primera de moltes vegades que em perdria... però des de llavors, sempre que he passat per aquells mateixos camins, he rigut i he pensat com és possible que em desorientés fins a tal punt estant tant a prop de Girona.

Al cap d'un any i mig, més o manco, vaig conèixer un personatge curiós, l'Homo Ciclens Xevilensis. Ens vam fer amics pujant a Rocacorba, o més ben dit baixant, quan el vaig fer caure i va tòrcer la patilla del canvi (de tant en tant encara m'ho recorda). Bé, de fet, no estic segur que aquell dia encara ens fessim amics... almanco ell de jo supòs que no.

Al cap de poc, també pujant a Rocacorba, vam conèixer en Josep, especímen d'Homo Ciclens Senglarensis que vestia roba ampla -sense proteccions davall-, arrossegava unes cobertes de 2'30 i que s'enfilava pels marges i anava solcant tots els camins a base de derrapades. Amb el temps en Josep va anar posant rodes més primes. Qualcuns es van afegir a l'equip, i a qualcuns, com és natural, els vam perdre de vista. El cas és que en un parell d'anys vam anar fent rutes de tot color, algunes d'elles realment espectaculars, tant pels voltants de Girona com pel conjunt de les comarques gironines. Les cròniques publicades en aquest bloc, tot i que no són un recull exhaustiu de les rutes que hem fet, en donen un poc d'idea.

A què ve tot açò ara? Explic tot açò perquè aquesta etapa, des que no visc a Girona, de qualque manera s'ha acabat. I es va acabar, simbòlicament (dic simbòlicament perquè no s'ha acabat del tot), amb la millor sortida que hem fet mai: la darrera ruta del Girotour d'enguany, a la Serra del Cadí. I no només va ser la millor, sinó que el perill d'algunes parts, i la manera com la vam acabar, a les 23h i sense llums, li va donar aquell petit regust de gesta que sempre acompanya les millors rutes. Ells no ho saben, perquè no els hi vaig dir, però en els darrers quilòmetres se'm va fer un petit nus al coll.

En Toni, amb la seva inseparable fletxa, assenyala la direcció cap on prendrem: el Pedraforca.

Deixem-nos de preàmbuls i anem per feina. Parlem de la ruta.

Si vos dic que la va tenir 50 quilòmetres, de cap manera podreu fer-vos-en una idea. Si hi afegesc que el desnivell acumulat va ser de més de 2.800 metres, tal vegada començareu a entendre un poc de què va. Però el que millor idea pot donar és tenir en compte que una de les parts més difícils de la ruta és la carena, que damunt el mapa apareixia com la més plana i, per tant, en teoria més assequible. En qualsevol cas, aquesta és una d'aquelles rutes que és impossible d'explicar només amb paraules i imatges. Tot i així, com que qualque cosa hem de dir, en farem un poc de crònica:

Vam iniciar la ruta a Saldes. Just sortir del poble, ens enfilam per un caminoi gens ciclable de pujada, així que començam la jornada carregant el ferro a l'espatlla. Amb el precedent del dia anterior (el descens de Perafita a Andorra), no era cap bon auguri començar d'aquella manera, i així ho donaven a entendre els seus renecs d'en Josep.

Després d'un primer tall molt dur per un corriol que s'enfilava de mala manera, vam anar guanyant altitud de forma progressiva resseguint la falda del Pedraforca per la pista ampla de la foto de dalt. Aquesta pista, que es pot observar perfectament a la foto de més avall, va del mirador de Gresolet (a l'esquerra, fora de la imatge) fins al Coll de les Bassotes, passat el Collell (a la curva de més a la dreta):

Però és a partir del Coll de les Bassotes, poc després del Collell, que va començar la part dura de la pujada, quasi sempre per damunt del típic prat enganxós que podeu veure en les següents imatges.

Molt a prop del Coll de les Bassotes, punt a partir del qual abandonam la pista fins d'aquí a unes quantes hores.

Dues imatges, amb en Toni a la primera i en Josep a la segona, vogant per damunt de l'estora de velcro verd.

Hi ha pujades dures i farragoses, però aquesta, tot i ser molt exigent i haver-te de guanyar la pendent a cada pedalada, és de les més polides que he fet mai, si no la que més. Bona part de la gràcia, és clar, és deguda al paisatge i a les vistes espectaculars que t'envolten... amb aquells prats de verd impecable esquitxats de vaques i arbres aquí i allà, tallats al fons per les imponents parets de la cara nord del Pedraforca:

Ara bé, no tot és verd en aquesta ruta, ni molt manco. Quan guanyes altitud el verd va deixant pas a una herba cada vegada més forta i, finalment, a la roca completament pelada. És llavors quan ets realment conscient de l'altitud o, dit d'altra manera, de fins a quin punt l'hivern és extrem allà dalt, on hi ha capes i capes de neu acumulada durant mesos.

En aquesta imatge es veu clarament la transcisió entre el continu de verd dels prats més baixos i la roca pelada de les altituds.

En Toni i en Xevi vencent la rampa final d'una de les parts dures de la pujada, amb una pendent molt forta i sostinguda. Ja havíem fet un bon tros d'ascensió, però no teníem ni idea del que ens esperava per davant...

Vos heu fixat amb les vaques de l'horitzó?

Hi ha moments que sembla que podries agafar arrancada, pigar un bot i enfilar-te damunt del Pedraforca... ara que, havent vist les fondalades que hi ha entremig, jo no ho provaria...

Arribant al punt d'aquesta foto, just semblava que assolíem el cim. N'estàvem ben convençuts... fins que, una vegada a dalt, vam veure que no es tractava més que d'un plec de la Serralada i que encara ens quedava mooolt de camí per davant! De totes maneres, ja que hi érem, vam aprofitar per fer-nos una foto amb el Pedraforca de fons.

En aquestes tres imatges podeu veure, d'esquerra a dreta, el que ens vam trobar darrere el que pensàvem que era el cim. És curiós, perquè tot i semblar que ja érem gairebé a dalt ens quedava encara un bon tros de camí. Allà dalt tot sembla més petit...

Açò és part del que cercàvem: la sensació d'estar vogant a la Lluna, amb la petita diferència que allà dalt la gravetat sembla fins i tot més forta del normal!

Com ja ens havia passat uns quilòmetres abans, vam fer una altra falsa coronació de cim. Ens vam enfilar fins a aquest cim pensant que era el Comabona, però quan vam ser-hi a dalt i vam mirar cap a la dreta vam comprovar que per arribar al Comabona encara ens hi quedava una estoneta. Allò era la Serra Pedregosa. Ja que hi érem, però, vam aprofitar per fer una aturadeta i un mosset.

I bé, per llarga que sigui la pujada, a força d'empènyer i alenar arriba un moment que ets a dalt! I allà, quan te l'has guanyada, i si el dia acompanya, tens una gran recompensa: impressionants vistes que, de ben segur, no disfrutaries tant si haguessis pogut pujar sense fer cap esforç. Podem dir que ja en tenim un més, el Comabona, de 2.547. De ben segur, aquesta deu ser una de les rutes amb velo de més altitud que es poden fer a Catalunya.

A dalt de tot del Comabona (2.547).

Impressionant estimball amb la Cerdanya al fons.

Mirant cap al sud-oest.

Enorme trenc a la roca. A baix de tot, molt borrós, la Cerdanya.

Les estries de la roca característiques del Comabona.

Mirant cap al nord-est.

Cavalls i vaques que pasturen la poca herba que hi ha a l'altitud.

Ja ho deia en Xevi: la carena no serà gens fàcil. És caparrut com una mala cosa, però noltros no ens quedam curts. Així que... vam enfilar la carena. I allà, com ell deia, les vam passar canutes. Alguns trossos van ser de pel·lícula, com podeu comprovar en les fotos de més avall. En la majoria de casos la caiguda a esquerra o dreta era molt més perillosa del que la imatge pot donar a entendre.

Coll de Tancalaporta, just davall del Comabona. És un dels noms de coll més curiós que he sentit mai, i més encara si et demanes on punyetes deu ser la ditxosa porta?

Si no m'equivoc, açò és el Pradell (2.202 metres). En aquest cas, el nom sembla molt més justificat que el de Tancalaporta (el de la imatge anterior).

En Toni superant un petit "repitet" (com es deu dir "repechón" en català?), amb la Cerdanya, borrosa, al fons a la seva esquerra.

Imatge preciosa de la vessant nord de la carena de la Serrada del Cadí, concretament de la Serra de la Moixa, que en aquesta part vam resseguir per un carrerany molt recte que passava just per davall de les grans roques de la cresta.

Aquesta foto i la de més amunt corresponen a la Serra de la Moixa. Sempre m'ha fet gràcia trobar paraules molt "menorquines" en els topònims catalans i pensar que abans, òbviament, allà també hi eren d'ús comú.

Imatge de la vessant sud, concretament del Serrat de la Musa, que vam fer per un caminoi de pedreta petita i a estones contraperaltat, amb una perillosa caiguda de centenars de metres a la dreta... El vam fer, com podeu observar a la imatge, en bona part a peu.

A la imatge de més amunt no s'aprecia, però sortir-nos un pèl del carrerany significava rodolar inevitablement pendent avall, molt avall, centenars de metres més avall. Qualque tros vam provar de fer-lo dalt velo, però hi ha moments en què realment val la pena aturar-te un moment, pensar un poc i posar els peus a terra (en els dos sentits, figurat i literal).

Passada la pitjor part de carena va començar la baixada. I la baixada, molt llarga i per tipus de terreny i nivells de dificultat molt diferents, no ens va decebre. En cap moment no ens vam avorrir; al contrari: corriols més ràpids, més lents, amb escalons, trams amb més pendent, parts poc o gens ciclables, amb curves tancades i escalonades, per enmig d'arbres, per la falda de l'alta muntanya pelada, per un caminet que travessava un prat, per dins d'un barranc, per terreny molt humit...

Llàstima que, com sempre, la baixada sigui la part de la ruta en què hi ha manco fotos. Comprendreu que no és el mateix alliberar una mà per agafar el mòbil mentre puges que fer-ho quan baixes i et ve just aguantar-te dalt la velo. En qualsevol cas, quan hi ha fotos, difícilment donen idea de com era la baixada en realitat. A partir d'aquí, idò, algunes de les poques imatges de la davallada:

Un servidor disfrutant de la davallada.

A partir de determinat moment ens vam començar a trobar aigua, el qual ens feia davallar de tant en tant de la velo i, en general, afegia un punt de dificultat quan era la roca del camí la que estava humida.

Hi ha part de la baixada que no era en absolut ciclable, i no ho dic tant per la imatge de dalt com per altres moments en què avançàvem literalment pel mateix llit del torrent, al fons d'un barranc. És possible que en èpoques molt plujoses, o amb el desgel de la primavera, sigui pràcticament impossible fer aquesta part de la ruta amb la velo al costat i sabates de ciclisme. En qualsevol cas, si voleu evitar aquesta part, hi ha la possibilitat, quan arribeu al Refugi de Sant Jordi, d'agafar el GR-107 en tost del PR que vam seguir noltros. Si seguiu el GR en direcció a Gréixer i Bagà, l'opció que defensava en Xevi, fareu més volta però segurament anireu per un camí més ciclable (Xevi, segurament tenies raó). Açò sí, si optau pel GR us perdeu el que va ser, sens dubte, un dels grans moments de la jornada: topar-nos amb aquest salt d'aigua, on vam poder fer un revitalitzant bany d'aigua gelada:

L'autocensura només em permet penjar aquesta imatge, però creis-me que va valer la pena submergir-nos en la reclosa de davall el salt d'aigua.

L'Homo Ciclens Xevilensis, vencent una rampeta de roca de pujada a la primera foto i uns escalons-tobogan de davallada a la segona. Açò podria haver estat el final de la ruta si no fos per la quilometrada que encara ens restava fer per pista, la darrera part a les fosques, fins arribar a Saldes.

Idò sí, com ja he repetit en un parell d'ocasions, la cosa va acabar... a les fosques. En part perquè entre pitos i flautes ens havíem enredat i havíem començat la ruta al migdia; en part perquè ens ho vam prendre amb molta calma, i en part perquè, com no podia ser d'altra manera, ens vam perdre i vam acabar fent un poc de Benny Hill (si recordau l'entrada del programa entendreu perfectament què vos vull dir... bé, excloent la companyia femenina, és clar).

Una anècdota curiosa va ser que, en un moment en què estàvem completament perduts i ja començàvem a posar-nos nerviosos perquè se'ns feia fosc, el mòbil va captar un poc de cobertura i vaig rebre un missatge sms que deia: "Ei joan! Per on pares?". "Per on pares?", vaig pensar jo... què és açò, recotxineo? I què sé jo, per on par! Què més voldria que poder-t'ho dir!

I fins aquí la crònica. Com he dit al principi, així, a les fosques i amb el llistó amunt, es va acabar simbòlicament la meva -primera- etapa de vida a Girona. Segur que hi ha moltes maneres infinitament més còmodes i civilitzades de posar un punt i a part, però se me n'ocorren poques de millors.

Perfil altimètric de la ruta, que va tenir un desnivell acumulat de 2.827 metres en només 50 quilòmetres.

Si clicau damunt la imatge anireu a parar a la web del wikiloc, on podreu explorar i descarregar-vos el track.

Girotour '09. De la Cerdanya a Andorra per Perafita

Just aquí, a una altitud de poc més de 1.700 metres, vam despertar la matinada del 9 de juliol del 2009. Sortint de la tenda, mirant cap al sud, teníem unes vistes magnífiques sobre la Cerdanya i, al fons, sobresortint per damunt dels ennivolats baixos, la serra del Cadí. En una de les puntetes del Cadí podíem identificar el Comabona, cim que teníem reservat per l'endemà, dia 10.

Però el plan per divendres 9 era dirigir-nos en la direcció contrària, cap al nord-oest. El nostre objectiu no era altre que anar a Andorra a veure el pas del Tour de France en la seva 7a etapa, amb inici a Barcelona i final en alt a Arcalís. Teníem l'anada més o manco planificada: saltar des de la Cerdanya a Andorra passant per Perafita; el que no sabíem com faríem era la tornada... Al final ens va sortir una ruta de 88 kms amb un desnivell acumulat de 2.350 metres.

El càmping on vam fer estada durant les nits del 8 i el 9 de juliol, molt recomanable per cert, és el Cortal del Gral, uns 3 o 4 quilòmetres més amunt de Lles. El millor -i pitjor- d'aquest càmping és que està a més de 1.700 metres, i açò vol dir que a les nits i a la matinada hi fa bastant de fred. No vos recoman anar-hi amb un sac d'aquells d'anar a la platja com el que jo duia... Ara bé, despertar allà dalt no té preu. I poder agafar la velo i entrar automàticament a dins de la ruta, tampoc.

Així idò, sense saber prou on anàvem i amb el culet estret per la rasqueta de la matinada, vam començar a vogar darrere la roda d'en Xevi, que se suposava que sí que sabia el que es feia. Vam arribar per asfalt fins al Refugi el Cap del Rec, a l'Estació d'esquí de fons de Lles. A partir d'aquí ens vam posar a seguir el GR 11 que, com veureu a la foto, no sempre era del tot ciclable:

Alternant caminois enmig de bosc, pistes i trossos de prat vam arribar als estanys de la Pera:

A partir de l'estany, les darreres curves per pista abans d'entrar en un estret caminet per enmig d'un prat. A poc a poc el caminet s'anà desdibuixant fins a deixar-nos directament damunt de l'enganxosa estora d'herba.

I finalment, com no podia ser d'altra manera tenint en compte que el guia de l'expedició era un Homo Ciclens Xevilensis, un poc de B-T-a-pié fins assolir l'altitud dels 2.587 metres del Coll de Perafita, per on passa la frontera Catalunya-Andorra (en Toni, que tenia por de tropissar amb la línia invisible de la frontera, en aquest tros caminava aixecant els peus molt amunt). El millor del B-T-a-pié, més enllà d'exercitar els bessons, és que et permet contemplar el paisatge amb més calma. I de paisatge, com veureu més avall, en vam contemplar molt... massa i tot!

Tot el que puja, com ja sabeu, baixa. Però ah!, n'hi ha tantes de maneres de baixar! Al principi tot semblava indicar que ens divertiríem d'allò més fins arribar a Escaldes:

Però a partir del punt de la darrera foto la cosa es va començar a embrutar. Al principi ho anàvem trempejant com podíem, fent qualque peu enterra... fins que vam haver de posar-nos la velo damunt l'espatlla per davallar, atenció!, dels 2.200 fins als 1.300 metres sense poder-hi pujar damunt ni un sol moment. Prop vam fer de fer-nos mal en un parell de caigudes... i prop vam fer de predre un amic; més ben dit, que un de noltros, en Xevi, perdés tres amics de cop.

Durant una bona estona vam davallar pel costat d'aquest rierol. Al principi el sentíem molt avall, al fons del barranc, fins que, cap al final, el vam resseguir d'aprop.

En definitiva, tot açò només era per arribar a Andorra i veure passar el Tour. Que si va valer la pena tant d'esforç i dues hores llargues d'espera per veure'ls passar mig minut? No ho sé. Però sí que sé que aquell vespre els quatre girotourencs vam dormir molt més satisfets del que ho hauríem fet si haguéssim seguit l'etapa còmodament des del sofà de ca nostra.

Dues imatges del pas del Tour. La primera del grupet d'escapats i la segona del pilot.

Després de veure passar el pilot, només hi restava tornar fins al càmping a prop de Lles. A l'hora de discutir per on ho fèiem, només una cosa estava clara: no tornaríem per allà on havíem vingut. Finalment, vam optar per tornar per carretera, davallant cap a la Seu d'Urgell i enfilant per amunt altra vegada cap a la Cerdanya. En total, uns 60 quilòmetres per asfalt.

Per acabar, la traca final: una pujadeta de 14 km des de Martinet, a uns 900 metres d'altitud, fins als 1.700 del càmping del Cortal del Gral.

Aquest és el peculiar perfil altimètric de la ruta. El desnivell acumulat és de 2.350 metres.

Clicau damunt la imatge per anar al Wikiloc i descarregar-vos i/o explorar el track.