Imatge de la nostra vuitena etapa, d'uns 60 quilòmetres, vista des del cel.
En aquesta etapa vam vogar per la carretera que rodeja la zona de The Burren i que ressegueix la costa per la vora de la mar.Penúltima etapa del viatge. En dos dies ens queden per fer uns 150 quilòmetres. No són molts, però són suficients tenint en compte el vent -i l'aigua- que fa a la zona de The Burren, els culets escaldats que hi comença a haver i els genolls dels corredors a peu (Albert i Gus) que comencen a queixar-se.
L'etapa del dilluns 27 de juliol, d'uns 60 quilòmetres, ens havia de dur de Kinvarra, on havíem passat la nit, fins a Lisdoonvarna, molt a prop dels famosos Cliffs of Moher. Així idò, després del berenar de rigor, d'untar-nos els genolls amb crema analgèsica -que vells que esteim!- i de repartir-nos els entrepans que, com sempre, havíem preparat a la nit anterior, prosseguim la marxa en direcció a Lisdoonvarna.
Durant tota la ruta vam anar resseguint la zona anomenada The Burren, una de les parts d'Irlanda amb més personalitat i que, així d'entrada, pel nom, semblaria que és una zona plena d'ases. A jutjar pel que vam poder comprovar noltros, d'ases n'hi havia com a mínim set, la majoria d'ells -sis, per ser exactes- amb un sospitós accent menorquí i l'altre, el setè, amb accent empordanenc.
Però no eren els ases l'única cosa de The Burren que ens podria recordar a Menorca -o fins i tot a l'Empordà. Aquí hi abunden els dòlmens -sí, sí, Llorenç: has llegit bé- i, el que és més curiós, una espècie de taules de pedra molt semblants a les que tenim a Menorca. Una foto d'un d'aquests dòlmens que he trobat per Internet:
En conjunt, als The Burren està ple de formacions rocoses ben estranyes:
I les més curioses són aquestes, que diria que també són en aquesta zona però que nosaltres ens vam passar de llarg (la foto me la va passar en Llorenç):
Aquests cilindres hexagonals són una de les petites meravelles que ens vam deixar a la vora del camí. I és que, anant en velo, si vas sumant petites desviacions a la ruta t'acaba sortint un quilometratge molt més gran del que tenies previst. En aquesta etapa, teníem dues alternatives diferents però totes dues molt bones: resseguir la costa o enfilar per l'interior. Podíem fer l'una o l'altra, però, per desgràcia, no totes dues. Ens vam decantar per la costa, i açò és el que ens vam trobar:
L'etapa del dilluns 27 de juliol, d'uns 60 quilòmetres, ens havia de dur de Kinvarra, on havíem passat la nit, fins a Lisdoonvarna, molt a prop dels famosos Cliffs of Moher. Així idò, després del berenar de rigor, d'untar-nos els genolls amb crema analgèsica -que vells que esteim!- i de repartir-nos els entrepans que, com sempre, havíem preparat a la nit anterior, prosseguim la marxa en direcció a Lisdoonvarna.
Durant tota la ruta vam anar resseguint la zona anomenada The Burren, una de les parts d'Irlanda amb més personalitat i que, així d'entrada, pel nom, semblaria que és una zona plena d'ases. A jutjar pel que vam poder comprovar noltros, d'ases n'hi havia com a mínim set, la majoria d'ells -sis, per ser exactes- amb un sospitós accent menorquí i l'altre, el setè, amb accent empordanenc.
Però no eren els ases l'única cosa de The Burren que ens podria recordar a Menorca -o fins i tot a l'Empordà. Aquí hi abunden els dòlmens -sí, sí, Llorenç: has llegit bé- i, el que és més curiós, una espècie de taules de pedra molt semblants a les que tenim a Menorca. Una foto d'un d'aquests dòlmens que he trobat per Internet:
En conjunt, als The Burren està ple de formacions rocoses ben estranyes:
I les més curioses són aquestes, que diria que també són en aquesta zona però que nosaltres ens vam passar de llarg (la foto me la va passar en Llorenç):
Aquests cilindres hexagonals són una de les petites meravelles que ens vam deixar a la vora del camí. I és que, anant en velo, si vas sumant petites desviacions a la ruta t'acaba sortint un quilometratge molt més gran del que tenies previst. En aquesta etapa, teníem dues alternatives diferents però totes dues molt bones: resseguir la costa o enfilar per l'interior. Podíem fer l'una o l'altra, però, per desgràcia, no totes dues. Ens vam decantar per la costa, i açò és el que ens vam trobar:
En Gus amb les alforges a punt de rebentar, amb el plumes dels Island Games, el maillot de l'equip Kelme i un genoll adolorit.
Castellet a la badia de Galway.
Imatge d'un camp de blat espigat que a ca nostra correspondria a finals de maig o mitjan juny, i que a Irlanda costava de veure fins i tot a finals de juliol...
Preciós codolar que la carretera ressegueix just per damunt. Ens va agradar tant que ens hi vam fer més de trenta fotos... A continuació, tres de tantes:
Una de grup. En Jordi ja no hi surt perquè a aquestes alçades ja devia fer feina a Menorca...
En Tonyo i en Nasi, tan fiets com quan anaven a escola as Born. 
I un servidor, amb aquesta mania que ens agafava a tots d'obrir els braços quan hi ha un poc de ventet fresc i el paisatge ens agrada...
Un petit instant de felicitat d'un infant amb el ventre ple i sa mare que el serva... Llàstima de qualque germanet que semblava que hagués dinat mongetes blanques amb botifarra! Segur vos ensumau de què xerr...
El tercer o quart cementeri que surt a les cròniques d'Irlanda. No és que tengui cap mania especial pels cementeris; però no em direu que no són polits...
Una altra imatge que podria ser ben menorquina: paret seca, terreny ondulat i parcel·lat amb petits prats, arbustos i arbres baixos, i la mar de fons.
Imatge panoràmica que va muntar n'Albert. Si hi clicau al damunt la podreu veure millor.
A diferència del que veuríem al dia següent, als Cliffs of Moher, en aquesta zona les roques moren suaument dins la mar...
I el mateix fan els prats...
Ara que ja fa uns mesos que hem tornat d'Irlanda, cada vegafa que veig una foto d'un de noltros pedalant per l'esquerra de la carretera m'enduc un ensurt... "Albert què fas!? Que no ho veus que t'enduran!?". 
Aquesta és sens dubte una de les carreteres més polides que vam recórrer en tot el viatge. Al Mediterrani és gairebé impensable una carretera com aquesta, que recórre solitària el litoral just per la vora, sense edificacions de cap tipus que l'envoltin.
Després d'unes hores de vogar per aquestes carreteres, açò és el que et vénen ganes de fer: obrir els braços i cridar, com sol fer en Nasi, "llibertaaaat"!
Una altra imatge ben irlandesa: carretera estreta, arbret tocat pel vent, verd de l'herba, bestiar, aigua de la mar i cel amb nivolats.
L'home és un animal de rutines, fins i tot quan és enfora de casa. Com cada dia, acabàvem la jornada cuinant un sopar generós. Al The Burren Sleepzone Hostle hi vam estar com reis. La cuina era immensa, i la nevera era tan gran que hi entràvem a dins caminant. Si hagués trobat una nevera com aquella l'estiu passat, quan viatjava per Sardenya, m'hi hauria passat una bona estona a dins...
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada