Vogant per Sardenya (2 de 2)

Els que llegiu aquest bloc de tant en tant potser ja haureu advertit que qui hi escriu, un servidor, és un poc cuentista, amb certa tendència a l'exageració i una especial inclinació a queixar-se dels dolors de genoll. No ho sé, tal vegada és cosa només meua, però hi ha estones en què juraria que les meves articulacions em volen fer la vida impossible. És el que em va passar el segon dia de viatge, de camí cap a la Isola Rossa, en què una molèstia al genoll esquerre es va anar intensificant fins a convertir-se en un dolor que gairebé no em deixava pedalar. Així idò, ben prest ja em va quedar clar no només que no podria acomplir els objectius que m'havia marcat en un bon inici (vegeu la primera part de la crònica), sinó també que hauria de fer algun dia de semi-repòs si no volia enviar a fer punyetes la gran cita de l'estiu, el Girotour '08 (vegeu-ho en alguna crònica del futur, si el temps lliure i la inspiració acompanyen). Així va ser com, de forma molt improvisada, vaig decidir fer una aturada de dos dies a l'Arxipèlag de la Maddalena, a la part nord-oriental de l'illa, just davant de Palau.

L'Arcipelago della Maddalena és un Parco Nazionale format per 7 illes majors i nombroses illes petites, esculls i illots de roca granítica. Tres d'aquestes illes, la Budelli, la Rázoli i la Santa Maria, són completament verges i, per tant, un important atractiu turístic. Com a turista que jo era, també em provocaven una forta atracció, però per desgràcia no vaig poder-hi anar per culpa del mestral que va començar a bufar el matí del primer dia. En qualsevol cas, l'estada semi-permanent a l'illa de la Maddalena em va permetre fer una cosa que, només amb tres dies de viatge, ja em començava a fer molta il·lusió: descarregar tot l'embalum que duia damunt el portaequipatges i vogar amb una velo de pes més raonable. Així idò, vaig dedicar els dos dies d'estada a l'arxipèlag per fer dues rutes d'uns 30 quilòmetres cadascuna, amb ritme dominguero total, aturant-me sempre que em venia de gust a tirar una foto o fer una calada (prendre un bany, pels centrals). El primer dia vaig fer la volta a l'illa de Caprera, germana de nom a la petita illa balear, infestada de paparres, corbs i senglars. Sí, sí, tal com ho sentiu: infestada de senglars. Cinghiali consentits per cert, ja que els turistes els hi donen menjar i clar, els marranos animals, quan veuen un especímen humà, senten l'irresistible impuls de perseguir-lo a la captura d'un bon mos. Que graciós, eh? Aquesta és la raó perquè hi hagin fixat cartells que resen: Vietato dar da mangiare ai cianghiali. Jo, com a bon ciutadà turístic, vaig fer el possible per acatar escrupulosament les ordres de l'autoritat illenca. L'illa de Caprera, a part de senglars i paparres, també té unes quantes cales ben polides, dignes fins i tot de la nostra aimada Menorca. I el més important: té algunes parts ombrívoles! Oh, que bé que es voga a l'ombra del pi ver!

La segona ruteta light per l'arxipèlag la vaig fer en sol demà, per la part oriental de l'illa de la Maddalena, aturant-me a fer un bon bany a Cala Spalmatore, inspeccionant-ne el fons marí i, posteriorment, les càmares del xiringuito (perquè aquesta cala en té un aprop). Escoltant el nou disc de Coldplay, i de forma compulsiva la peça Strawberry Swing (és la música que em va acompanyar en tot el viatge i, podríem dir, tot l'estiu), vaig recórrer les estretes carreteres d'aquesta illa en què, a diferència de la majoria d'illes, realment tens la sensació d'estar en una illa. En conjunt, les dues rutes de semi-repòs em van permetre recuperar-me lleugerament de les molèsties al genoll, així que el darrer dia em vaig veure amb forces per fer una tirada final de més de noranta quilòmetres, com vau poder llegir a la primera part de la crònica.

Evidentment, no tot va ser anar en velo, però aquest és un bloc de velos -uep!- i don per fet que als lectors no els interessarà que relati la resta d'activitats i endemeses que vaig dur a terme per aquelles terres. Només diré que aquella primera setmana de juliol s'hi feia un festival de cinema anomenat La valigia dell'attore, on es projectaven pinícules -perdó, que ara en diuen flims- filmades a Sardenya o en les quals hi participassin actors o directors sardos, amb presència de cos present dels actors -i actrius- en qüestió. Hi vaig anar els dos vespres, i no només per disfrutar de la fresqueta de l'aire acondicionat; també per practicar un poc d'italià i veure bon cinema -perquè sí, era bo! Vaig veure Jimmy della collina, protagonitzada per un antiheroi autodestructiu i ensems carismàtic; i Tutta la vita davanti, on la protagonista és una llicenciada en filosofia que, tot i la seva vàlua a la universitat, té dificultats per obrir-se pas en el món professional... no sé de què em sona.

Un carrer qualsevol de la ciutat de la Maddalena. Voltros també veis lo mateix que jo, tots els cotxos aparcats damunt les voreres?

Les illes d'aquest arcipelago estan envoltades de nombrosos esculls granítics que, en contrast amb el blau de les aigües de la mar, ofereixen estampes de gran bellesa plàstica.

No sé si ho vaig comentar a la primera part de la crònica o no -sincerament, ara em fa vessa rellegir-la per comprovar-ho-, però per si de cas ho dic ara: una de les millors coses de viatjar tot sol és que coneixes a molta gent, més de la que coneixes quan viatges acompanyat, en què ja tens en tot moment amb qui comentar la jugada. Molta gent es sent encuriosida en veure qualcú que pul·lula tot sol per allà i et demanen d'on ets, a on vas i d'on véns. A la imatge hi podeu veure en Luigi, en Césare i na Marta, una molt bona gent del nord d'Itàlia que em van convidar a dinar a la seva caravana, així sense més.

El port de la Maddalena rebossa d'embarcacions de tot tipus, mesura i color.

Moll del port de Maddalena, amb la illa de Caprera, al fons, il·luminada pels darrers rajos de sol del capvespre.

Cala Spalmatore, a l'Isola Maddalena.

La Maddalena des de Caprera. En primer pla es veuen els típics esculls granítics que envolten les costes d'aquestes illes.

Un petit torrent a l'Isola Caprera. Al fons, la Maddalena.

Finestreta en unes restes d'unes instal·lacions militars, a l'Isola Caprera.

Una de les nombroses cales de Caprera.

Petita barca fondejada en una arraconada de la Maddalena. Al fons, Caprera.

Més barquetes, en aquesta ocasió amarrades a un pantalà flotant. Altra vegada, Caprera de fons.

A la Isola de la Maddalena s'hi arriba des de Palau a bord d'aquest ferry.

Estampa típicament sarda: natura viva combinada amb brutesa i deixadesa.

Les illes de la Maddalena i de Caprera estan connectades per aquesta carretera que transcorre damunt la mar. Segurament -dic segurament perquè no en tenc ni idea- devien construir aquesta carretera per arribar a les instal·lacions militars nord-americanes que hi ha en aquella illa.

Carrer més cèntric de Tempio Pausania, petita ciutat de nom poètic situada a l'interior de la província de la Gallura i envoltada per grans extensions de bosc d'alzina surera esquitxat per nuraghis i prominències rocoses.

Com moltes altres coses de Tempo Pausania, la seva estació de trens també fa honor al nom d'aquesta petita ciutat.

I encara més honor al nom de la ciutat fa aquesta vella locomotora rovellada, aturada a les vies des de ves a saber quan...

Menorca i Sardenya, i supòs que en general totes les illes del Mediterrani occidental, tenen nombroses similituds. Una d'elles és la important presència del cavall en la celebració de festes patronals i/o populars, omnipresent a Menorca i més o menys freqüent també a Sardenya. Una altra similitud molt important és la nombrosa presència de restes arqueològiques de dues civilitzacions germanes, els talaiòtics de Menorca i els nuraghi de Sardenya. El de la imatge és el nuraghe Maiore que hi ha a pocs quilòmetres de Tempio Pausania, que recorda en part a les navetes i en part als talaiots menorquins.

La tomba dei giganti Pascaredda és de gran bellesa plàstica i, en aquest cas, més diferent de les restes que es poden trobar a Menorca. Està formada per una façana còncava -o convexa?- de lloses, la més cèntrica de les quals té una petita obertura per on, m'imagin, es devien fer ofrenes i/o proveir d'aliments el giganti en qüestió. Quan em vaig allargar per guaitar per aquella obertura, se m'aparegué al davant una llarga tomba tacada de clarobscurs que, ho he de reconèixer, em torbà lleugerament l'ànim. Era com espiar per un forat la immensitat silenciosa dels temps que omplen aquests sepulcres.

Dues imatges del paisatge típicament mediterrani de l'interior de Sardenya.

Matant una estona morta -un tempio pausania- a l'espera d'un bus que m'havia de dur fins a Sassari, on reprendria el viatge a bord de la velo en la darrera etapa fins a l'Alguer.

He dit que no explicaré totes les endemeses que vaig fer per aquells móns de Déu, però sí que relataré, per acabar aquesta crònica, una anècdota insignificant que succeí mentre desmuntava la tenda al càmping de la Maddalena. Resulta que una de les piquetes estava misteriosament fixada enterra; no hi havia qui la desclavés. Després de batallar durant una bona estona, vaig decidir fer un darrer esforç estirant amb totes les meves forces. Vaig aconseguir alçar la petita espasa, però per premi no vaig obtenir una princesa, pobre de jo, sinó un potent raig de fang que em va anar directament als ulls i la cara, embrutant-me tota la roba i cegant-me per uns instants. L'estampa d'un ciclista cegat, enfangat, ballant desconcertat amb una piqueta a la mà al costat d'un raig d'aigua que sortia del terra com si del dors d'una ballena es tractés, havia de provocar, per força, un atac de riure als turisti italiani que van tenir la sort de presenciar el patètic espectacle. A qui se li acut manar plantar una tenda just per damunt on passen les tuberies? Aquests sardos...

Fins sempre, Sardenya!