Assumptes pendents: tots els sants i les roques

El passat novembre en Lluc, en Xevi i un servidor vam anar a fer la ruta dels 3 cims (així la van titular a cicloide, tot i que estrictament de cims se'n fan 4: Rocacorba, Santa Lena, Sant Roc i Sant Grau). En aquella ocasió vam haver de retallar la ruta a la part final, saltant-nos el puja-i-baixa a Sant Grau, per culpa de les molèsties que patia al meu genoll dret. La ruta ens va agradar. Ens vam proposar tornar-hi algun dia per fer-la sencera, amb tots els sants i totes les roques.

Aquest dia va arribar ahir, amb nova companyia: en Coke, que, al contrari del que pugui semblar, no està patrocinat per la Coca-Cola. El recorregut d'ahir va ser exactament el mateix que l'altra vegada fins que, a mitja baixada de Sant Roc, ens vam desviar a la dreta per un corriol menys trialero del que vam seguir mesos enrere. Amb un parell de desviacions de la ruta incloses, ens van sortir 71 quilòmetres amb uns 1.600 metres de desnivell. No està malament per ser un dijous.

La novetat respecte el novembre van ser les quantitats industrials de fang que ens embrutaven i dificultaven la tracció en els moments més inoportuns. De pujada a Santa Lena, un camí tallat per una enorme bassa ens va obligar a fer una variant per un corriol que ja havíem transitat en una altra ocasió.

El dia, que havia estat grisot i amenaçador durant tot el matí, es va esclarir com per art de màgia mentre menjàvem un plàtan a dalt de Sant Roc, deixant-nos disfrutar encara d'algunes imatges de colors vius.

Una vegada a dalt de Rocacorba vam notar un descens dràstic de les temperatures. El ventet provinent dels Pirineus nevats ens va gelar orelles, nas, mans i peus que ja teníem humits per culpa del fang i dels arbustos banyats. A la imatge es veu la pista que baixa de Rocacorba en direcció a Granollers de Rocacorba. Tot i ser relativament ampla, no es pot dir que sigui una baixada còmoda ni fàcil: pedres, branques i fang obligaven a estar en alerta permanent.

Les pluges d'aquesta setmana han aconseguit que -per fi!- les rieres i torrents duguin un poc d'aigua.

Masia en runes de camí cap a Sant Grau. Aquest cel de postal no té res a veure amb el cel gris i tapadot d'una estona abans.

Unes vaques pasturant als peus de Sant Roc.

Cingle de Sant Roc. Des d'aquí sembla més poca cosa del que en realitat és. A dalt del cingle hi neixen diverses baixades trialeres que valen molt la pena.

En Coke desafiant l'abisme dret damunt d'una llosa, a dalt del cingle de Sant Roc. De baixada, l'abisme ens va desafiar a noltros! Aquí el dia ja es començava a aclarir, però l'aire encara estava un poc entelat. Tot i que a la foto no es pot apreciar, amb els nostres ulls podíem divisar Rocacorba, el Cap de Creus i el Golf de Roses, el Montgrí i les Illes Medes, les Gavarres, Girona, Cassà, Llagostera, l'Ardenya, les Guilleries, etc.

Sa roqueta, de punta a punta. Paisatges, carreres i camins (3 de 3)

Lo bo prest s'acaba, lo dolent no és acabador... Anem a liquidar aquesta sèrie d'articles sobre la travessia de Menorca, que ja comencen a fer olor de "no acabador"!

Si a l'anterior escrit rallàvem dels pobles i punts d'interès cultural per on passa la ruta, ara és el torn dels paisatges i els espais naturals.

Un dels trams més bells de la ruta és el que passa per un tall de Camí de Cavalls de la costa nord, entre Cavalleria i Binimel·là. Açò sí, per fer-lo em vaig desviar a l'altura d'Es Mercadal de la ruta que m'indicaven els rètols i el gps. Amb aquesta variació, la ruta va guanyar uns quants quilòmetres i també un poc de dificultat tècnica.

Platja de Cavalleria. Les platges del nord de Menorca, d'arena i roca fosques i vegetació arbustiva, contrasten amb les del sud, envoltades de pinars i amb una arena blanca i fina.

Un dels millors trams de la ruta -i també un dels més tècnics- és el que transcorre pel Camí de Cavalls. Al fons de la imatge, retallant la línia de l'horitzó, s'hi veuen les Illes Bledes.

Un altre tall del pas del Camí de Cavalls entre Cavalleria i Cala Mica. Vogar per aquest carrerany envoltat de roques i aigua és com resseguir els confins del món.

Cala Mica. L'accés a aquesta cala no és gaire fàcil, i açò fa que normalment estigui quasi deserta de gent. En aquesta ocasió hi havia una família que havia aprofitat el diumenge per fer-hi una excursió.

La platja de Binimel·là és una de les que té una arena més gruixuda i fosca. El que perd en vistositat ho guanya en sonoritat quan les onades remouen rítmicament les minúscules pedres... Juntament amb la de Cavalleria, la platja de Binimel·là ja havia visitat aquest bloc en una altra ocasió.

El simple fet de passar per aquests paratges ja és suficient com per fer aital voltera. Tanmateix, en el meu cas hi havia també una altra motivació més concreta: a mitjan matí es celebrava a Binimel·là una carrera de mountainbike puntuable a nivell de Balears. A més, entre els corredors hi havia tres bons amics que, tot sigui dit de pas, no van fer cap mal paper! Punxades a part, està clar... ;)

Instants abans del tret de sortida.

Aquest circuït disposa d'un entorn de luxe. Els espectadors ho agraïm; els participants, en canvi, no en deuen poder disfrutar, ja que els camins que ressegueix el circuït, plens de pedra solta i roques, no conviden a badar gaire.

Imatge presa des de damunt del Pont de s'Alairó, de camí cap a Ferreries. Poc després de passar per aquí passarem per la pujada més llarga dura de la jornada, que ens elevarà fins a Sant Antoni de Ruma.

Després de passar Ferreries enfilam la carretera de Cala Galdana per, al cap d'uns centenars de metres, desviar-nos a la dreta per empalmar amb el Camí Reial. Juntament amb el tram de Camí de Cavalls, aquest és el bocí més tècnic de la ruta. A nivell paisatgístic, és també un dels talls més recomanables. A la web de l'Ajuntament de Ferreries hi trobareu informació interessant sobre aquest camí. A continuació en transcriuré alguns fragments per acompanyar les imatges.

"El camí Reial, conegut també com a camí Vell, és una de les vies de comunicació més antigues de Menorca que comunicava Ciutadella amb Maó. El més probable és que sigui d'origen medieval, tot i que no es pot descartar que hagi format part d'una calçada romana, avui desapareguda. Es deien reials els camins que, com les carreteres actuals, servien per al trànsit púbic i depenien del poder polític corresponent."

A mitjan Camí Reial trobam una cova: Sa Cova Reial. "A més del probable ús com a habitacle prehistòric, el seu paper en la nostra ruta és ser un punt de referència important entre els qui feien camí. Un cabrer, un pagés o un caçador podien estar-se a recer de la cova en cas de mal temps, o simplement en trobar-se allà i quedar a l'ombra fresca durant l'estiu."

Cap al final del Camí Reial hi ha una costa que ens farà agafar fort el manillar i, potser, canviar el plat mitjà pel petit. La de la imatge no és la Costa de na Salema, però farem com si ho fos. "No gaire enfora de la cova Reial, s'enfila una llarga pujada coneguda com la costa de na Salema. Aquest topònim ens remet a uns orígens evidents del temps dels moros. En aquest sentit, gràcies a uns bons amics nord-africans, sabem que la paraula salema prové de l'àrab i significa pau, serenitat, felicitat. Per tant, la costa de na Pau, na Serena, na Feliç, però com diu l'amo en Joan de s'Aranjassa, també es podria referir a la tanca d'Algendar que duu aquest nom i que està ubicada a la seva banda esquerra."

Però l'espai natural que sens dubte sorprendrà més a qui no conegui Menorca és el Barranc d'Algendar. Seguint amb les informacions que ens brinda la web de l'Ajuntament de Ferreries (jo seria incapaç d'emprar aquestes paraulotes): "El barranc d'Algendar és l'accident més important de l'altiplà miocènic del sud menorquí, de gran bellesa natural i paisatgística. Aquest barranc constitueix d'una forma totalment natural el límit entre els termes municipals de Ferreries i Ciutadella. La riquesa de la fauna i la flora d'Algendar ha configurat el seu territori com una reserva natural de gran valor ecològic, amb alguns endemismes propis."

"Un rierol d'aigua fresca i cristal·lina travessa la fondalada i recull les aigües pluvials dels vessants confinants fins a desembocar al riu de Cala Galdana després de recórrer 10 quilòmetres."

"Si la flora i la fauna ja són per si mateixos motiu d'atracció, no ho són menys els fantàstics penya-segats amb una alçada de 80 metres, que imposen un sentit de grandiositat. (...) La literatura popular ha creat nombroses llegendes i mites: Sa nuvia d'Algendar és sens dubte la més coneguda. Narra les peripècies d'una jove pagesa que una nit de lluna plena és raptada per un moro que se n'havia enamorat."

A partir d'aquí ja no hi resta gaire per arribar a Ciutadella. Després de travessar el Barranc d'Algendar enfilam el Camí Vell... i cap a poble! S'ha acabat el petit periple a través de sa roqueta. A partir d'ara, les rutes d'aquests dies seran circulars.

Sa roqueta, de punta a punta. Patrimoni històric i cultural (2 de 3)

Una de les peculiaritats de Menorca l'abrumadora omnipresència de la pedra. L'abundància d'aquest material ha fet que tots els menorquins, des dels primers pobladors de la cultura talaiòtica (cap al 2.000 aC) fins a dia d'avui, hagin tingut una especial fal·lera per fer les més diverses construccions: els talaiots, taules i navetes del neolític balear, calçades romanes, bouers, parets seques, pintoresques barraques i ponts de bens, etc. Com que açò per si sol ja donaria per una sèrie de tres articles més, i no és plan d'avorrir massa el personal, sols posaré unes quantes fotos d'alguns dels jaciments prehistòrics que trobam en aquest periple de travessar l'illa. Només perquè us en fagueu una idea, comentaré dues curiositats: primera, que la longitud de tota la paret seca de Menorca posada en fila supera la de la famosa muralla xinesa; segona, que a Menorca s'han contat tretze poblats, dos-cents seixanta-set talaiots, vint-i-cinc taules, seixanta-quatre navetes i sis-cents noranta-una troballes diverses, gairebé totes a la meitat sud. Sa roqueta és petita, però com diu la dita: "en es pot petit hi ha sa bona confitura".

Botador integrat a la paret seca típic de la part de llevant de l'illa. Al fons, el talaiot de Torellonet Vell.

El talaiot de Torellonet Vell és a simple vista un dels més ben conservats de l'illa.

Recinte de la taula del poblat de Talatí de Dalt. Al fons, el talaiot.

Poblat de Talatí de Dalt. La pedra sovint adopta formes ben capritxoses.

El poblat de Trepucó es troba ben aferrat a Maó. Tant la taula i el seu recinte com el talaiot són dels més grans i ben conservats de l'illa.

La del conjunt de Torralba d'en Salort és segurament la més emblemàtica de totes les taules, tant per les seves dimensions (si a la foto hi hagués una persona dreta al costat de la taula, en veuríem poc més que el bust) com per la perfecció de les seves línies.

La Naveta des Tudons, a mig camí entre la carretera general i el Camí Vell de Ciutadella, he sentit a dir que és la construcció més antiga d'Europa. Com en el cas del port de Maó, no ho he anat a comprovar; ja m'està bé així. Cada vegada que hi vaig em deman com s'ho devien fer aquella gent per arreplegar totes aquestes pedres i col·locar-les una damunt l'altra amb aquesta harmonia. Quan la majoria de les nostres cases ja hagin caigut enterra, la Naveta des Tudons segurament continuarà allà, impassible, aguantant xàfecs i tramuntanades. Conta la llegenda que la pedra que hi falta a dalt és dins d'un pou no gaire enfora d'aquí... però ja l'explicarem un altre dia, que açò se suposa que és un bloc de mountainbike!

A Menorca també hi abunden les pedreres de marès. En aquesta ruta passam just per damunt de les Pedreres de s'Hostal, suvora Ciutadella. Les formes artificials i atzaroses de la pedra confereixen un encant especial a aquests espais. Des de fa uns anys aquestes pedreres han estat rehabilitades i condicionades per l'associació Líthica, organitzant-hi actes ben diversos, des de cursos d'escultura a discoteques a l'aire lliure.

La ruta passa per un bon punyat de pobles de l'illa: Maó, Llucmaçanes, Alaior, Es Mercadal, Ferreries i Ciutadella. És difícil que ens perdem perquè la ruta està senyalitzada en molts de punts amb uns rètols de llenya ben visibles que ens indiquen la direcció i la distància que hi queda per arribar a cada poble. Tanmateix, si intentau seguir la ruta només guiant-vos per aquests rètols dubtareu en diverses ocasions sobre quin camí agafar, ja que només s'indiquen les principals cruïlles.

Aparatosos rètols que anam trobant pel camí. Tal vegada hauria valgut més fer-los més petits i posar-ne en més quantitat, ja que molts de trencants no estan senyalitzats.

Just sortir de Maó enfilam aquest caminet en direcció de Llucmaçanes. Tot i que és relativament curt, va ser una grata sorpresa descobrir-lo. Com podeu comprovar a la imatge, en aquest tram és difícil sortir-se del camí.

Al cap de poc de sortir de Maó arribam a Llucmaçanes. A la imatge veim l'Església de Sant Gaietà, construïda el 1885.

A l'horitzó hi podem veure Alaior, amb el campanar de Santa Eulàlia que presideix el poble, i la muntanya d'El Toro just a la seva dreta.

L'Església de Sant Pere Nou, a les afores d'Alaior.

Durant el segle XVIII es van succeïr tres dominacions angleses a Menorca que salvaren els illencs de l'aplicació dels Decrets de Nova Planta i que suposaren en general la millora de les condicions de vida de la població. D'entre tots els governadors, el més recordat és Richard Kane, que ha quedat en la memòria dels menorquins com a benefactor de l'illa. Açò, és clar, sobretot a la part de llevant, ja que va ser ell qui traslladà la capital de Ciutadella a Maó l'any 1714. Una de les principals realitzacions de Richard Kane va ser una via que durant un temps creuava el territori de punta a punta. Aquest eix, conegut com a Camí d'en Kane (a la imatge), actualment va de Maó fins a un petit tram passat Es Mercadal en direcció a Ferreries.

El lloc de s'Aranjassa, a prop del Camí d'en Kane, amb el Toro de fons. El Toro, amb els seus 358 m. d'altitud, és la muntanya més alta de Menorca. A dalt de tot hi ha el hi ha el Santuari de la Verge del Toro, construït al 1670 sobre una església gòtica.

Plaça Pare Camps d'Es Mercadal.

El nucli antic d'Es Mercadal es caracteritza per l'omnipresència del blanc. Moltes de les seves cases tenen fins i tot la teulada emblanquinada. (Imatge extreta de la web de l'Ajuntament.)

Encara que estigui enclotat, Ferreries és el poble de l'illa que es troba a major altitud. L'església que veim a la imatge és la de Sant Bartomeu, que es va acabar de construïr l'any 1770. Més d'un segle més tard, el 1884, s'hi va afegir la torre del campanar, que actualment és el punt més alt del poble. Darrere de Ferreries hi podem observar el turó de Son Granot, al cim del qual hi ha una petita ermita dedicada a l'Immaculat Cor de Maria.



Després d'unes quantes hores de vogar i veure com d'altres voguen per Binimel·là (vegeu el següent article), arribam al cap de ponent de l'illa, Ciutadella. A la imatge s'hi veu el carrer de Ses Voltes amb una coca-rossa preparada per seure a la fresca. (La foto l'he trobada a internet, no record on).

Diferents perspectives del port de Ciutadella: la primera des de damunt el pont i la segona des del moll comercial. Tot i que és molt més petit i recollit que el de Maó -o precisament per açò-, el seu encant és innegable. (Aquestes fotos també són extretes d'internet, i tampoc no record d'on exactament).

Sa roqueta, de punta a punta (1 de 3)

Altra vegada vacances, i una vegada més feim cap en direcció a Menorca carregats amb la motxilla i la velo. Una bona manera de viatjar amb la velo és agafar el barco: no s'ha de pagar cap suplement, no cal desmuntar i embalar la velo, i molt important: no fa falta deixar-la en mans d'insensibles maleters. Amb el barco de Transmediterranea el viatge de 9 hores cap a sa roqueta es fa de nit, arribant a Maó a primera hora del matí. L'entrada al port a la llum de l'auba no té preu.

El port de Maó diuen que és el port natural més gran d'Europa. No ho he anat a comprovar, així que m'ho creuré. Històricament ha tingut una gran importància estratègica i comercial. Va ser el reclam que atragué l'interès d'anglesos i francesos per Menorca durant el segle XVIII, i el motiu que feu que els anglesos traslladessin la capital de l'illa de Ciutadella a Maó. La bocana del port va estar protegida durant segles pel Castell de Sant Felip, que va ser enderrocat i substituït per la Fortalesa de la Mola en el segle XIX.

La Casa Mir, exemple del modernisme maonès, gaudeix d'unes esplèndides vistes al port.

Arribats a Maó, hi havia dues possibilitats: que em vinguessin a cercar amb cotxe o bé posar-me a vogar fins a Ciutadella. Com que a les 11 hi havia una carrera de mountainbike a Binimel·là, la millor opció era anar tirant xino-xano cap allà dalt velo, veure la carrera, i després acabar d'arribar fins a Ciutadella. A més, fa poc han senyalitzat alguns camins rurals que permeten travessar Menorca d'un cap a l'altre per camins fàcils i per enmig de paisatges de postal. En Tiago ha penjat el track d'aquesta ruta titulant-la com a Trans Menorca, sols que el seu track va de ponent a llevant i jo la vaig fer en la direcció contrària. A més, en un moment donat em vaig desviar de la ruta en direcció a Cavalleria, resseguint un tros del camí de cavalls que passa ben ran de la mar. Amb aquesta petita voltera em van sortir un total de 73 quilòmetres.

La dificultat tècnica de la ruta és pràcticament nul·la, ja que gairebé tota transcorre per camins rurals amples, a trossos de terra i altres asfaltats. Hi ha alguns talls més tècnics, com ara el tram de Camí de Cavalls, el Camí Reial de Ferreries, o la pujada del Barranc d'Algendar cap al Camí Vell de Ciutadella, però són l'excepció. Tampoc no hi ha cap gran pujada, a excepció potser de la de Sant Antoni de Ruma. Tot i així, l'acumulació de quilòmetres gairebé sense deixar de vogar pot convertir aquesta ruta en moderadament dura si es fa a bon ritme.

Un dels punts forts de la ruta són els paisatges per on transcorre. El fet de creuar l'illa de punta a punta permet fer-se una petita idea de la diveritat de formes i colors que ofereix, tot i que per fer-nos-en una idea exacta hauríem de donar una volta molt més completa que aquesta.

Una tanca amb una era al mig i una cantonada a la dreta. L'emblanquinat de l'era i la cantonada contrasten amb el verd del sembrat.

El menorquí és un paisatge fortament humanitzat: pertot s'hi veu la petjada humana, però sempre (bé, sempre, sempre no, perquè enganar-mos) de forma integrada amb l'entorn. En aquesta imatge podem observar unes tanques amb bens pasturant a prop d'Alaior. En primer pla, una típica barrera d'ullastre. Al mig de la imatge, les típiques parets seques. A la part superior, uns típics cables d'electricitat (i/o de telèfon, no vos ho sabria assegurar).

Vaques disfrutant de l'abundància de verd que hi ha en aquesta època, a prop de Ferreries.

La major part de la ruta transcorre per camins com aquest. En ocasions fins i tot són camins rurals asfaltats, de manera que la dificultat tècnica en la majoria de casos és pràcticament nul·la.

Gavarres, 100 quilòmetres. Quantitat amb trampa i descuits

Dissabte havia de ser un gran dia: a l'agenda hi posava Oix - Beget - Camprodon. Aquesta és la ruta que va estrenar aquest bloc, i es podria dir que també ens va estrenar a noltros com a bikers. És una ruta fantàstica per moltes raons: entorn inhòspit, duresa física i tècnica, anècdotes succeïdes en les ocasions en què l'hem feta, etc. Per tot açò, divendres vam anar a dormir de bona hora amb els nervis d'un fillet petit el dissabte de Reis. Aixecats ben demantinet, no gaire passades les 7 ja érem dins la furgo d'en Josep en direcció a Oix; tot en ordre, més puntuals impossible. Per aquells paratges ens hi ha passat quasi de tot, però sempre hem acabat fent alguna cosa. Però ai las!, aquesta vegada la cosa venia realment torçuda! A l'altura de Castellfollit se sent un merda! (amb perdó): un de noltros s'havia deixat casc i guants a casa. A partir d'aquí, un cúmul de descuits i despropòsits: ens passam la desviació cap a Banyoles i de nerviosos que estàvem no ens en adonam fins prop de Figueres; arribam allà on havíem aparcat l'altre cotxe i el senyor s'havia deixat els llums encesos... Total, que ens va quedar clar que no era bon dia per aventurar-nos per paratges hostils; millor fer quelcom més domèstic... mmm què podríem fer? Què vos sembla si feim 100 quilòmetres per les Gavarres, per exemple? I així purgam els sentiments de culpabilitat. Venga idò, fet!

Així és com dissabte, que havia de ser un gran dia, va acabar essent un gran dia. Ho havia de ser per qualitat, i ho va esser per quantitat. Per fer la ruta ens vam inspirar en el track penjat per Eduard al wikiloc. El track sortia de La Bisbal d'Empordà, però noltros ho vam fer de Bordils, així que ens van acabar sortint aquests 100 quilòmetres amb poc més de 2.000 m de desnivell acumulat. Malgrat tot, hem de reconèixer que hi va haver un poc de trampa: els 100 els vam fer, però d'aquests, uns 30 van ser per asfalt. Els 70 restants, gairebé tots per pistes en molt diversos estats, alternades per algun corriol (de pujada, eh, josep?) i per algun tall de baixadeta un poc més tècnica. En qualsevol cas, el fort d'aquesta ruta ja hem dit que no és la qualitat, sinó la quantitat. Per completar-la vam necessitar gairebé 7 hores de pedalar; en total, aturades incloses, 9 hores de ruta.

Amb aquesta quilometrada, a més, ja podem dir que ens hem fet totes les Gavarres! Totes, totes, evidentment no les farem mai, però en qualsevol cas podem dir que, amb els d'ahir, hem passat per la bona part dels indrets més característics d'aquestes muntanyes.

Fent l'aligot a prop de Sant Cebrià de Lledó.

Com he comentat, vam fer la sortida de Bordils per carretera en direcció a Sant Martí Vell i Madremanya. Poc després de passar per aquest bell i petit poble, ens desviam a la dreta cap al Mas Ripoll en direcció a Montnegre. Al cap d'una estona de passar Montnegre travessam la carretera GI-664, que va de Sant Sadurní de l'Heura a Cassà passant per Santa Pellaia, i arribam a la Font de l'Alzina. Com que ens hi vam aturar just fa unes setmanes en la nostra ruta vessuda i encara ens queden molts quilòmetres per davant, creuam el Daró (avui un poc més ple) i començam a pujar fort cap a Sant Cebrià de Lledó, que es troba just als peus d'Els Metges (369 m.). Quan sembla que hauria de venir una baixada, resulta que encara ens queda una estona de seguir suant, ja que la pròxima estació no és altra que el Puig d'Arques (535 m.). A partir d'aquí sí que començam a baixar. Ens aturam a la Font Josepa, on ens asseim a menjar un poc i fer un glop d'aigua tot admirant la formidable perspectiva que hi ha des d'allà: just al nostre davant podem contemplar part del camí fet baixant del Puig d'Aques, amb el cim en qüestió al fons. Després d'una breu pujadeta, seguirem baixant durant una bona estona, passant per Romanyà de la Selva. Gairebé al final de la baixada, a prop de la Font Picant de Bell-lloc, passam pel que ens va semblar una planta embotelladora i poc després empalmam amb el carrilet.

Aquí comença la segona part de la ruta. Ja hem creuat les Gavarres en una direcció; ara ens tocarà fer-ho en la direcció oposada. Abans, però, tenim una estona de vogar tranquilament pel carrilet, travessant la part més civilitzada de la ruta: els Aros de Santa Cristina, de Castell i de Platja. En aquests moments s'enyoren un poc els racons més salvatges de l'Alta Garrotxa, on qui t'amenaça és un brau amb unes bones banyes i no un cotxe amb rodes i un bon parafang. Després d'un curt tall de carretera, ens desviam en direcció al Camí Vell de Platja d'Aro, que ens elevarà fins a l'altura de Can Tirant, on una hospitalària senyora ens ompl els bidons d'aigua. En aquest mas ens desviam cap a Cabanyes, passant per un camí amb moltes rames rompudes enmig del camí. Més endavant enganxam amb un corriol molt més divertit que ens durà fins a prop de Calonge. Travessam Calonge i començam la darrera però també la més dura de les pujades de la jornada, que ens elevarà fins al Puig Cargol (363 m.). Seguim pel mateix camí i al cap de poc ens desviam pel Camí Ral, més tècnic i divertit, que ens duu fins a Fitor. Arribats allà un senyor que flita l'aire amb un spai d'aroma de calçot ens recomana un camí diferent al que teníem previst. L'aroma de calçot ens embriaga, les seves paraules sonen convincents. Així que tiram cap a Can Plaja per agafar una baixadeta per un corriol pedregós i ple d'arrels, amb talls tècnics, que desemboca en una pista gens tècnica ni pedregosa que ens condueix a Les Cases Noves i Fonteta.

Arribats aquí, tot i que encara ens falten prop de 20 quilòmetres, tenim la sensació que la ruta s'acaba, ja que el que ens espera a partir d'ara és tot per asfalt. Així idò, com que encara tenim prop de dues hores de llum, ens asseim a la terrassa de la Pastisseria Font de La Bisbal d'Empordà, despatxam unes pastes bisbalenques i uns beures reconstituents, i tornam a enfilar camí en direcció a Bordils. En arribar a Corçà trencam a l'esquerra cap a Monells per anar a cercar la bella carretera que travessa una zona típicament empordanesa, amb les Gavarres a l'esquerra i boscos i prats verds a banda i banda de la carretera. Passam per Millars, Madremanya, Sant Martí Vell i finalment entram a Bordils, improvisant un final de carrera en esprint.

Quan arribam a Bordils, després de 9 hores de ruta, ningú ja no se'n recorda d'Oix. Sembla impossible que en un mateix dia haguem fet tota aquesta quilometrada (tant en cotxe com en velo), travessant 5 comarques gironines: Gironès, Pla de l'Estany, Garrotxa, Alt Empordà i Baix Empordà.

Tanta pista convidava en molts moments a sortir-se del camí per cercar diversió. N'hi ha que en són especialment aficionats.

Sant Cebrià de Lledó, just als peus d'Els Metges (369 m.).

Font Josepa. En una ruta tan llarga és important tenir controlats uns quants punts per repostar aigua, sobretot si la ruta es fa a l'estiu. Aquí veim en Xevi omplint el seu biberó a la Font Josepa, una font d'alt standing amb un rètol informatiu i un nombre de telèfon per informar-se de l'estat de l'aigua. Tot molt ben pensat, a no ser pel petit detall que allà no hi ha cobertura de cap companyia de telefonia mòbil.

El Puig d'Arques (535 m.) vist des de la Font Josepa. No fos per l'estació meteorològica que hi ha a dalt (a la foto gairebé imperceptible), des d'aquí seria impossible endevinar que al davant hi tenim el punt més alt de les Gavarres.

Romanyà de la Selva. Un dels bells racons que humanitzen aquestes pacífiques muntanyes.

Calonge. La mar no surt a la foto per ben poc.

De pujada per una pista amb el ferm desfet. Hi ha talls de la ruta que passen per camins pitjors que aquest, i vos podem assegurar que els 70 quilòmetres a les cames, jutament amb la constant traïció de pedra i rames soltes, dificulten la correcta tracció (perdó pel joc de paraules).

Un altre exemple d'una pista on costava molt d'avançar. Tot i que es va afanyar a pujar a la velo quan va veure que li anava a fer una foto, en Xevi feia un moment havia hagut de posar un (només un?) peu a terra. En qualsevol cas, s'ha de dir al seu favor que la foto, com sol passar, no fa justícia a la forta pendent que efectivament hi havia en aquest punt.

Un prat verd amb el Montgrí de fons, ja arribant a Fonteta.

Alguns punts del Baix Empordà recorden lleugerament a la Toscana italiana. En concret, Millars, envoltat de xipresos, és un dels punts que més s'hi assembla. Per desgràcia, a la foto no gairebé no s'aprecien ni el nucli de cases ni els xipresos que l'envolten.

També recorda a la Toscana el poblet de Madremanya. Clar que ara sortirà algú i em dirà que no vengui amb aquests estúpids típics tòpics, que l'Empordà s'assembla a l'Empordà i punt. Bé idò, si tu ho dius...

Aquest és el perfil de la ruta (teniu en compte que en aquest perfil sembla com si les pujades i baixades fossin més picades del que realment són; açò és degut a que a l'eix horitzontal hi ha 100 quilòmetres en ves dels usuals 50):

Si voleu explorar el track, podeu fer-ho aquí:

Aquí vos hi podeu descarregar el track.