Diumenge 4 d'abril, dia de Pasqua, tercer dia d'Euskotour. He passat una mala nit: tenia una espineta clavada que no em deixava trobar la postura còmoda per conciliar el son; és l'espineta de l'abandó del dia abans, que encara avui em dura, i que em durarà per algun temps més.
Fa mal dia. Mentre esmorzam veim una cortina d'aigua que cau a l'altra banda del vidre de la finestra. Ja teníem clar, però, que si anàvem a Euskadi ens exposàvem a açò, perquè, com vaig dir ja a la primera crònica de l'Euskotour: "el sirimiri moja mogollón".
Prop de 1.600 metres de desnivell en uns 50 i pocs kms.
Amb la pluja que seguia caient a intervals vam muntar les velos dalt el cotxe d'en Coku i vam enfilar cap a Bermeo, un poble costaner i pesquer (una cosa i l'altra no sempre van juntes). El trajecte amb cotxe va ser llarg, no només pel quilometratge sinó per la quantitat de revolts que vam arribar a traçar... És el que té resseguir les carreteres costaneres: la N-634, la GI-638, la BI-3438, la BI-2238, la BI-3239 i la BI-2235 (cadascuna d'elles de categoria inferior a les precedents). En total, 113 km a una velocitat mitjana relativament baixa.
Arribats finalment a Bermeo, vam aparcar al moll, ben damunt del port:
Finalment tot s'acaba convertint en rutina. Tampoc els viatges s'escapen d'una dosi de quotidianitat... En el nostre cas, uns dels ritus indefugibles era aquest: fixar les velos damunt del cotxe i tornar-les a treure, almenys dues vegades al dia.
Bermeo tenia aquell dia una animació especial: petards, música al carrer... Tot d'una vam pensar que devia ser l'habitual de cada diumenge, però al vespre vam saber la causa real d'aquell caliu: el 4 d'abril era el Berri Eguna, el dia de la pàtria basca.
Quan finalment vam començar la ruta ja era el migdia. Després d'hores de ploure, la pluja finalment s'havia aturat. Açò sí, feia un fred que pelava.
La ruta va començar, com és habitual, amb alguns problemes per enfilar el camí correcte. Una vegada encaminats, vam començar a guanyar alçada progressivament per una carretera secundària d'asfalt, que va deixar pas a una pista de formigó i finalment a un camí de terra. Cada vegada que canviàvem de terreny augmentava la pendent. D'aquesta manera vam anar guanyant altura i traient-nos roba. El sol finalment havia fet la seva aparició i ens acompanyaria bona part del dia. Havíem estat de sort.
Un viatge com aquest sempre t'uneix; "para lo bueno y para lo malo", que diuen en castellà. El pròxim Euskotour jo crec que el podem fer amb aquesta "triple-velo". Com es deu dir aquest trasto? Tríndem?
En uns 7 km vam ascendir dels zero metres sobre el nivell del mar fins als 350. A partir del km 4 les rampes van començar a ser duríssimes, i en alguns casos no vam tenir més remei que posar un peu a terra i empènyer ferro alguns metres. El terreny fangós i les branques d'eucaliptus que hi havia enmig del camí no ajudaven gaire a traccionar, que diguem.
Vam pedalar una bona estona per dins d'un gran bosc d'eucaliptos, un arbre que mai no m'ha agradat (no sé perquè, però sempre m'ha semblat un tant artificial), i des d'aquell dia encara menys, per la quantitat de "residus" que deixa caure enmig del camí: branques, trossos d'escorça, fulles, fruits... i la característica olor d'eucaliptus, per suposat.
No tenc cap foto dels boscos d'eucaliptus, però en canvi sí tenc aquesta de pins alts i prims, arbres que, com ja haureu endevinat, em cauen més simpàtics.
Una vegada més, i ja fa anys que vam perdre el compte, havíem fet una pujada molt dura seguida de ni més ni menys que una baixada per formigó. Altra vegada vam pensar amb en Josep i les seves grans veritats (o els seus grans renécs, que vindria a ser el mateix).
Del quilòmetre 7 al 12 vam descendir 300 metres dels 350 que havíem pujat fins al moment. A partir del 12 fins al 30 ens esperaven 18 quilòmetres gairebé ininterromputs de pujada, alternada per algun tram mvs o menys llarg de lleugera baixada. En qualsevol cas, entre el quilòmetre 25 i el 30 vam guanyar 400 metres de desnivell: dels 280 fins als 680 del Sollube.
Pujant al Sollube per una pista amb una pendent bastant amable però amb una grava gruixada que, arribats a cert punt, dificultava enormement la tracció. En Coku té la teoria que els bascos quan tenen una pendent suau posen algun impediment que endureixi d'alguna manera la pujada.
Darrers metres de l'ascensió al Sollube, per asfalt. A dalt: una gran panoràmica i també una plantació de grans antenes, com passa en moltes muntanyes: El Toro, Rocacorba, Turó de l'Home, i tantes i tantes altres (i per favor, absteniu-vos de fer broma amb El Toro, que ficar-se amb els més petits és de covards!).
Vistes des de dalt del Sollube mirant al Cantàbric.
Vistes des del Sollube mirant més o menys cap a l'est.
Uep!
En un moment donat vam decidir escurçar la ruta, ja que no teníem temps suficient de fer-la tota i ser a Donosti a hora per dutxar-nos i homenatjar-nos amb un bon tiberi, però açò vindrà al final.
El Sollube no entrava pròpiament en la ruta que teníem prevista, ja que només el vorejàvem. Tanmateix, ja que havíem fet bastanta drecera, ens vam poder permetre de desviar-nos uns pocs quilòmetres i poder-lo coronar.
Amb aquesta retallada ens va sortir la ruta més suau de l'Euskotour: 50 i pocs quilòmetres amb un desnivell de 1.530 metres que, en qualsevol cas, no estan gens malament.
Al poblet de Zugastieta, mirant un panell amb un mapa de les rutes del Busturialdez BTT Zentroak. Feia molt poc que havíem enllaçat amb la tornada de la ruta, fent una bona drecera.
La ruta la vam dissenyar a partir de rutes del Busturialdez BTT Zentroak més algun tall de tracks replegats del Wikiloc. A diferència del centre de Debabarrena, aquestes rutes no eren gaire tècniques i el desnivell era un poc menor. Açò sí, seguim xerrant d'Euskadi, i per tant el desnivell està assegurat.
En qualsevol cas, tot i ser tècnicament poc exigent, altra vegada van predominar els paisatges de postal. Sobretot, les vistes de gairebé 360º des de dalt del Sollube que surten a les fotos de més amunt, però també moltes altres com aquestes:
Com ja havia succeït en les dues anteriors rutes de l'Euskotour (sobretot en la primera), anàvem intercalant camins de terra amb trams de carreteres com la de la foto, que en ocasions presentaven pendents prou considerables.
Creuament de mirades entre en Coku i una vaca frissona víctima dels seus encants.
Res a dir. Hi ha imatges que parlen per si soles.
En Coku, amb paravents, encarant la baixada.
Capvespre plàcid. Després de l'aigua que queia durant el matí i com estava el cel, poc ens esperàvem que ens acabaria fent un dia així....
Part final de la ruta, per una zona molt fangosa que va fer les delícies d'en Xevi (per si no ho sabíeu, en Xevi és de la família dels felins).
Com ja he avançat, el dia va acabar amb corregudes per aconseguir trobar un restaurant obert. Primer de tot vam provar a la sidreria de dalt el monte Igeldo, que justament aquell dia estava tancada. Ja eren prop de les 23h, i ja se sap, que a aquesta hora les cuines comencen a tancar. A altres països, ja fa hores que estan tancades. El plan B, si fallava la sidreria, era un buffet lliure oriental. Sí, ja sé que una cosa i l'altra tenen poc a veure, però la gana és la gana, i en aquests dos llocs et garanteixen que sortiras ben sadoll. L'estampa va ser la següent: 23h, avinguda de Zurriola, davant del Kursaal, corrent pel carrer com si ens persegís un lleó... De fet, sí que ens perseguia un lleó, però el duem a dins! Aquesta ànsia per menjar només l'he sentida després de dies seguits d'anar amb velo tot el dia. Darrerament havia estat estat practicant amb els palillos xinos, però vaig decidir que no era el millor dia per seguir amb les pràctiques: l'ús dels palillos requereix d'una paciència de la que en aquell moment estava completament mancat.
La cosa s'ha acabat i, així comptant a ull, sembla que no hi falta ni cap braç ni cap cama. Les closques també hi són totes, tot i que hauríem de veure què hi ha realment a dins... o millor no...
.
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada