dijous, de desembre 29, 2011

Castell de Sant Salvador i Serra de Rodes




Dues setmanes de feina a Figueres (que va acabar essent només una) van servir de pretext per escapar de sa roqueta durant uns dies i poder fer alguna ruta per les velles conegudes muntanyes gironines. Tanmateix, les presses per preparar la maleta i partir (l'antelació és un concepte desconegut al departament d'ensenyament) no em van donar temps per agafar la velo, així que em vaig haver de conformar amb dos parells de sabates: les de caminar i les de córrer.

Em vaig vaig allotjar a casa d'uns amics a Palau-Saverdera, al peu del Cap de Creus. Per tant, hi havia com a mínim una víctima segura dels meus passos: el castell de Sant Salvador, fins al qual no havia pujat mai, sobretot perquè amb la velo no fa gaire bon pujar, i en part també perquè quan arribàvem fins al monestir de Sant Pere de Rodes, als peus del castell, ja teníem ganes de començar la davallada!


Girant la vista enrere a mitjan pujada cap a l'ermita de Sant Onofre. 

Castanyers amb vestit de tardor.


Així idò, el primer dia que vaig poder, que va ser ni més ni menys que un bon divendres dematí, em vaig calçar les "chiruques" i vaig enfilar el caminet que puja de Palau-Saverdera, a uns 40 m. per damunt la mar, cap a la blanca ermita de Sant Onofre, a 414 m., que ressalta ja de lluny pel contrast amb el fons de la fosca paret de roca.

Des d'allà es gaudeix d'una esplèndida panoràmica sobra la badia de Roses, com en dóna fe la següent foto (m'imagin que un dia de tramuntana, amb l'aire net, les vistes deuen ser encara més espectaculars).



El camí continua planejant per una pista en bon estat que ressegueix la falda de la muntanya en direcció al Mas Ventós. Una vegada allà, s'entén immediatament que, donat el seu emplaçament, no podrien haver-li posat un nom millor.

A partir del Mas Ventós el camí torna a enfilar-se cap amunt fins que arribam a l'ermita de Santa Helena, a 538 m., punt on decidesc aturar-me a fer un mos.

Ermita de Santa Helena amb el Port de la Selva al fons.

Arribant al monestir de Sant Pere de Rodes.


Des de Santa Helena al monestir de Sant Pere de Rodes hi ha només uns centenars de metres per un camí encimentat sense gaire desnivell. Una vegada al monestir, vaig dubtar per uns minuts de si entrar. Totes les vegades que he pujat fins allà ha estat dalt velo, i mai no vaig entrar-hi per por de deixar la velo defora sense lligar. Finalment, vaig decidir seguir. Si fa mil anys que és aquí, segur que m'esperarà alguns anys més perquè hi pugui entrar!

El monestir de Sant Pere de Rodes (500 m.) des de mitjan pujada cap al castell de Sant Salvador (676 m.).

Torres del monestir.

Vaig seguir el camí cap amunt per l'estret i empinat corriol que duu fins al castell de Sant Salvador (també anomenat de Verdera o de Sant Salvador de Verdera), a 676 m. per damunt la mar. Una vegada dalt, tot l'esforç de la pujada es veu recompensat amb escreix per una panoràmica magnífica de 360º: des d'allà es domina perfectament la plana de l'Empordà, el Cap de Creus, la serra de l'Albera i les muntanyes de l'Alta Garrotxa, etc. No és per atzar que van construir un castell justament allà dalt!

Ser al castell tot sol envoltat de tot allò, i no el sou, era l'autèntica recompensa pels dies de feina a Figueres. Sé que sona molt romàntic, però exactament açò és el que vaig pensar: "només per açò ja valia la pena venir!".

Castell de Sant Salvador (676 m.) des del cim de Rodes (670 m.).

Panoràmica de la badia de Roses i de la serra de Rodes des del Castell de Sant Salvador.


I tanmateix, encara hi quedava potser el millor de la ruta: carenejar per la serra de Rodes per un camí amb talls tècnics i amb més i més vistes mirés cap on mirés. Cap a l'est, a l'esquerra, s'estenia tot el Cap de Creus; cap a l'oest, a la dreta, la plana -des d'allà dalt, més plana que mai- de l'Empordà; al davant la cresta de la serra de Rodes amb la badia de Roses al fons.

La badia de Roses vista des de la part final de la serra de Rodes, a punt de començar davallar final cap a Mas Fumats.

Quan la serra va pedre altura, el camí em va abocar a una urbanització, Mas Fumats. Des d'aquí fins a Palau-Saverdera només hi quedaven uns pocs quilòmetres molt plans per entre terrasses de pedra seca i camps d'oliveres.

Part final de la ruta per entre parets seques i oliveres. A dalt es veu la serra de Rodes, que des d'aquí sembla ben poca cosa.



Si voleu descarregar-vos el track podeu anar a la pàgina de Wikiloc.

Perfil de la ruta, amb una distància de 15 km i un desnivell acumulat de 820 metres.

dimarts, de novembre 08, 2011

De Menorca a Escòcia



No... no és que me'n vagi de viatge a Escòcia, que ja m'agradaria! Tot i que, ben mirat, aquests dies no crec que hi hagi gaire diferències entre Menorca i Escòcia, a part d'uns graus de temperatura, és clar!

De Menorca a Escòcia és el viatge audiovisual d'aquest article: d'un vídeo de la Volta a Menorca amb BTT que es va celebrar la setmana passada a un vídeo d'un aficionat al ciclocross (i a l'edició de vídeo) de Peebles, a Escòcia.

Per cert, molt breument, per qui no conegui la Volta a Menorca amb BTT:

És una marxa cicloturista en tres etapes que es caracteritza en primer lloc per no ser competitiva (sí, ja sé açò ho diuen totes, però en aquest cas és de ver: fins i tot hi ha returades per fer reagrupaments), i en segon lloc per tenir una figura insòlita: els guies, unes quantes desenes de participants vestits amb un malloc estampat amb pell de vaca que, com el seu nom indica, tenen la funció de guiar la resta de participants (i, no menys important, d'aguantar-los les barreres, que a Menorca no n'hi ha poques!).

I una tercera peculiaritat (en teoria només havia de penjar dos vídeos, però ja m'estic enrollant altra vegada): una de les activitats que han envoltat la Volta a Menorca amb BTT són unes jornades... sí, heu sentit bé: unes jornades, amb conferències, xerrades, taula rodona. Les jornades, dedicades als camins, sota el lema "recuperar el passat per gaudir del futur"; un tema prou sensible a Menorca...

Un dels conferenciants, en Rafael López Monné, va fer al respecte aquest excel·lent comentari al seu blog:

"Les jornades no les organitzen pas l’Administració, sinó un club ciclista, el de Ciutadella. M’encanta. I no sols pel que té de demostració de l’empenta de la societat civil (més indispensable ara que mai) sinó perquè, a més a més, ajuda a trencar els tòpics dels ciclistes de BTT com a ansiosos adrenalínics només preocupats per llançar-se muntanya avall. La realitat sempre és més complexa i és fantàstic que des d’aquesta petita illa ens arribin noves lliçons de cultura. No és estrany que hagi estat aquí on diputats s’hagin posat al davant de marxes per enfrontar-se a terratinents per reclamar la titularitat pública del seu magnífic camí de ronda, el camí de Cavalls."

I ara sí, els vídeos promesos! El primer, d'en Joan Allés sobre la Volta amb BTT (aquí i aquí n'hi ha més d'altres edicions):




I el segon, d'un tal Andy Wardman des d'Escòcia, a bord d'una velo de ciclocross:

dilluns, d’octubre 31, 2011

Uep es quart aniversari! (amb Danny MacAskill)


Se m'ha tornat a passar, i aquesta vegada per quasibé dues setmanes! El passat 18 d'octubre va ser el teu aniversari, i una altra vegada me'n vaig tornar a oblidar. L'any passat ja et vaig fer un escrit per disculparme de l'imperdo- nable descuit, però aquesta vegada ja he passat tota mesura... No sé què dir-te ni amb quina cara t'he de mirar. 

Per si no fos poc, fa més d'un mes que no t'explic cap història. I no perquè no hi hagi res a explicar, sinó per simplement per deixadesa. Des que vam començar la nostra relació, aquell 18 d'octubre de 2007, hem tingut els nostres alts i baixos, durant alguna època t'he tingut mig abandonat...

Tot i així, tu has seguit fidel com sempre, i sempre que vénc a veure't segueixes aquí, tal qual et vaig deixar la darrera vegada.

Promet que aquesta mateixa setmana tornaré amb una historieta de btt i de Menorca. Mentre, et deix amb aquest petit regal d'aniversari. És un vídeo preciós que segur que t'agradarà:






Per molts anys, Uep sa velo!

diumenge, de setembre 18, 2011

Tour-tour a Pirineus (1) Tourmalet i Luz Ardiden




La primera etapa del Tour-tour-a Pirineus es pot resumir en dos noms: Tourmalet i Luz Ardiden. La nostra primera coincidia amb 12a etapa del Tour de França, que sortia de Cugnaux, passava pels ports d'Hourquette d'Ancizan (que nosaltres vam fer a la 3a etapa), Tourmalet i acabava en alt a Luz Ardiden.

Amb l'emoció del primer dia d'escola (o més ben dit, del primer dia de vacances), vam començar a vogar de bona hora des de Lourdes, on ens allotjàvem. Ben prest ens vam posar a roda d'un grupet d'anglesos que feien el mateix que nosaltres: vogar primer per esperar els corredors després. Tanmateix, o bé estaven més forts o bé no tenien prou present el que els venia al davant, així que els vam deixar fer al seu ritme i vam seguir amb un ritme un pèl més suau. No vam tardar gaire a avançar-los...


Els primers quilòmetres els vam fer amb uns anglesos que feien més o menys el mateix que nosaltres i que molts altres: vogar primer, i esperar els corredors després.


Tot i que la primera ascensió del dia, el Tourmalet, comença oficialment a Sainte-Marie de Campan, a 18 km de la "sommet", o bé a Campan, a 23, en realitat ja vam anar guanyant altura des de Lourdes mateix, a 50 km de coronar el Tourmalet. Per tant, no era qüestió de gastar cartutxos abans d'hora. Així ens ho mostra el perfil:


Perfil dels 135 km i 3.200 metres de desnivell de la ruta, amb dos pits un poc descompensats: el de l'esquerra és el Col du Tourmalet, el de la dreta Luz Ardiden.


Sigui com sigui, allà on comença vertaderament la pujada és a Sainte-Marie de Campan. L'animació del poble i la pancarta d'inici de port del Tour de França així ens ho indiquen. Després d'uns puja-i-baixes inicials, la carretera s'enfila cap amunt de forma moderada però amb ferma decisió, sobretot a partir del poblet de Gripp. A partir d'aquí no hi haurà cap descans fins que coronem el port.

Tampoc no hi haurà grans rampes que ens faixin posar drets. N'hi ha un parell al 10%, a Sainte-Marie de Campan mateix, un parell al 12% a l'estació d'esquí de La Mongie, i una al 13% a 2 km per coronar. Tanmateix, la sensació que tenim és que el port es deixa fer si no s'hi va amb frisseres i s'agafa un ritme que no ofegui. Una cosa ben diferent deu ser fer-ho en carrera...


Inici de l'ascensió al Tourmalet, al poble de Sainte Marie de Campan. Fins a dalt hi manquen més de 17 km per superar 1.268 metres amb una pendent mitjana del 7,5%.

En una ascensió de 18 km, la qual demana més d'una hora al ritme tranquil a què la feim nosaltres, poden passar moltes coses. Al principi el que ens crida més l'atenció és la gentada que ja és al carrer, a peu de carretera, veient la continua processó de cicloturistes que s'enfilen Tourmalet amunt. Són gent dels pobles dels voltants, gent major, fillets, famílies... Per ells és un dia de festa, i com a tal sembla que el viuen.

El segon que ens crida l'atenció és la gran quantitat de cicloturistes que emulen (a càmera lenta) els corredors del Tour. En sorprèn la quantitat i la qualitat; en concret, la diversitat. N'hi ha de les més diverses procedències... N'hi ha, com nosaltres, que van amb velos més o menys noves, lleugeres, ben equipades... Però també n'hi ha que qualquen autèntiques relíquies de carretera, altres que s'hi aventuren amb velos de muntanya, fins i tot es veu alguna velo de passeig. El que més ens sorprendrà, davallant el Tourmalet, serà creuar-nos amb una parella de japonesos amb velos de ciutat d'aquelles amb rodes petites i tija llarga, que es pleguen.



En Xevi i en Xavi, els Zipi-Zape gironino-menorquins que m'acompanyaven amunt i avall dels ports pirinencs.

El tercer que ens trobam són les caravanes. Caravanes i més caravanes que han passat la nit a la vora de la carretera. Algunes exhibeixen banderes, altres escrits i pancartes d'ànim als corredors. S'han instal·lat a la vora del camí, a un pam de l'abisme emboirat, i amb el desplegament que tenen al seu voltant (festers, taules i cadires, antenes i televisors...) és com si mai no s'haguessin mogut d'allà.


En Xavi pujant al Tourmalet, en la zona on els arbres ja havien deixat pas a la boira.

La quarta cosa que ens surt al pas és la boira. A partir de certa altitud entram literalment dins els núvols, fet que confereix un cert aire èpic a l'ascensió però que, per altra banda, ens impedeix gaudir de les vistes espectaculars que ben segur hi deu haver a banda i banda de la carretera. El fet que hi hagués boira donava més protagonisme a una altra cosa molt característica de qualsevol port ciclista: les pintades sobre l'asfalt. Entre algunes de més previsibles animant els ídols nacionals i forans (Voeckler, germans Schleck...), de tant en tant fan aparició d'altres més divertides, com una que deia "Perico yonki".

La cinquena cosa que marca l'ascensió és ni més ni menys que aquest senyor:



En efecte, aquest és el famós dimoni del Tour, l'autèntic i original, el que tantes vegades ha tret el cap a les nostres pantalles, fent aparició espontània en el moment més inesperat d'una etapa. Com no podia ser d'altra manera, ens vam aturar a fer-nos una foto amb ell. És l'únic moment de la pujada que posarem un peu a terra, però no hi ha dubte que era per una bona causa.


A dalt del Tourmalet, a 2.115 metres sobre el nivell de la mar.

Per acabar, arribam a l'anunciada "sommet". A dalt hi ha tal gernació que en els darrers metres hem de fer equilibris per entre la gent que innunda la carretera. Aquí podeu veure un vídeo del darrer quilòmetre d'ascensió:





Després de la foto de rigor al costat de l'estàtua d'Octave Lapize, ens abrigam (a més de 2.000 metres i amb boira hi fa fred) i iniciam el llarg descens cap a Luz-Saint-Saveur. Al cap de ben poc els núvols deixen pas a un cel ben blau i s'obre al nostre davant l'espectacular paisatge muntanyós que ens hem perdut a l'ascensió. Passen pocs minuts fins que la roba ens comença a fer nosa.

En sentit contrari hi circulen també multitud de cicloturistes, inclosos els dos japonesos amb velos plegables que he esmentat abans, que pugen al Tourmalet a esperar-hi el pas de la carrera. Tot i que el descens es fa molt més ràpid que la pujada, ens esteim una bona estona traçant curves i gaudint de la sensació de velocitat. 

En un tres i no res som a Luz-Saint-Saveur, concorregut poble al fons de la vall, punt on acaba el descens del Tourmalet i s'inicia l'ascens a Luz Ardiden. Abans de començar a pujar, però, ens aturam a fer un mos i a carregar aigua.


En Xevi, en Xavi i jo al poble de Luz-Saint-Saveur, al peu del descens del Tourmalet i a l'inici del port de Luz Ardiden.


Quan ja hem recuperat forces emprenem la marxa en direcció a l'estació d'esquí de Luz Ardiden. Tot i que no és tan cèlebre com el Tourmalet, l'ascensió a aquest port ha viscut també alguna jornada històrica del Tour de França. Els seus 14 km a una pendent mitjana del 7'5% permeten superar un poc més de 1.000 metres de desnivell fins arribar als 1.715. Un dels atractius principals de la pujada són les 34 -tal com ho sentiu, 34!- corbes en ferradura que caracteritzen el traçat sinuós de la carretera a Luz Ardiden. 

Altra vegada ens trobam amb molta gent, fins i tot més que al Tourmalet, i és que aquest és el primer final en alt important del Tour 2011. Unes tres hores abans de l'arribada de la carrera la gendarmerie ja ens convida a posar peu a terra i seguir pujant amb la velo al costat, cosa que nosaltres feim només fins que arriba una corba i ens perden de vista. Venim de molt enfora com per deixar-nos perdre aquesta pujada!


Aquesta és la perspectiva que teníem dels quilòmetres finals l'ascensió a Luz Ardiden, que vam fer unes quatre hores abans que hi arribessin els corredors.


Així com avancen els quilòmetres anam trobant més i més gent d'arreu, però sobretot bascos vestits del característic color carabassa de l'equip Euskaltel-Euskadi. Poc després de la pancarta de 2 km per meta, veient que seria difícil trobar un forat lliure des d'on tenir una bona perspectiva, decidim aturar en un punt on podem contemplar ben bé uns 2 kms d'ascensió.

Aquí esperam, morts de fred, asseguts a l'asfalt que encara aguanta un poc d'escalfor del sol del matí. L'espera és llarga, però finalment arriba la caravana comercial, "caravana friqui" com la vam batejar nosaltres fa un parell d'anys, que almenys ens amenitza un poc l'espera.


Abans del pas dels corredors passa la tradicional caravana comercial del Tour ("caravana friqui", com l'anomenam noltros) per amenitzar l'espera dels aficionats.


I l'espera arriba al seu final amb l'aparició de dues taques a la llunyania, sobre l'asfalt, rodejats de motos i cotxes oficials, i anticipats pel vol dels tres helicòpters que capten aquelles meravelloses estampes que ens ofereix la retransmissió de la carrera. Una de les taquetes que apareix és carabassa, el qual fa embogir els centenars d'aficionats bascos que omplen les vores del camí. És com si la muntanya fos un gran ésser viu que de cop rugís com un monstre enfurismat... diria que se'ns va posar la pell de gallina si no fos perquè ja feia un parell d'hores que li teníem per culpa del fred.


Aficionats bascos animant els escapats Vanendert i Samuel Sánchez, asturià de l'equip Euskaltel, que acabà guanyant l'etapa.


Després del pas de la carrera, vam iniciar el descens amb la multitud de cicloturistes que havien anat pujant durant tot el dia i, també, amb alguns corredors que, ja acabada la carrera, devien dirigir-se a l'hotel. Vam haver de davallar molt a poc a poc ja que la carretera estava completament col·lapsada, i és una llàstima perquè hauríem disfrutat d'allò més de traçar les 34 famoses corbes de Luz Ardiden.

Una vegada a Luz-Saint-Saveur, vam agafar la directa cap a Lourdes, a bon ritme, sempre en lleuger descens o planejant. Els primers quilòmetres, infiltrats dins de la "caravana friqui"; després ja tots tres sols fins arribar al càmping, amb 135 kms i 3.200 metres de desnivell a les cames.

Només hi quedava descansar i recuperar-se, que l'endemà ens esperava una altra etapa de més de 130 quilòmetres i amb un altre colós pirinenc pel mig: el Col d'Aubisque.

dimarts, d’agost 30, 2011

Camí de cavalls de migjorn (M-Sud)




Un parell de bones sortides amb kayak (aquesta i aquesta) i la vessa de posar-me a escriure han endarrerit la publicació d'aquesta ruta que vaig fer a principis d'agost, quatre dies després de fer la M-nord.

Aquest estiu he fet només tres sortides amb btt: una d'uns 60 km; el camí de Cavalls de tramuntana, la M-nord, d'uns 97 km, i que ja va sortir al blog; i el camí de Cavalls de migjorn, la M-sud, de 90 km, que és la protagonista d'avui. En dues de les tres sortides, idò, he fet tot el camí de Cavalls.

Poc abans de les 8.30 h del matí vaig sortir de la colàrsega del port de Maó. 7 hores i un quart després, cap a les 15.40 h, vaig arribar a Ciutadella acalorat, cremat pel sol i amb el cul madur de passar per damunt les roques de vora la mar. Res de nou. Segons les dades del track, en moviment vaig fer unes 6 hores i mitja, comptant les estones que vaig fer desviat del camí.

El millor de la ruta van ser probablement les estampes de la mar plana, clara, transparent a la meva esquerra... el millor, o el pitjor? Com ja vaig comentar a la crònica de la M-nord, vogar amb la temptació tan a l'abast afegeix un punt de duresa psicològica! Sobretot si la calor apreta!

En realitat, el pitjor de la ruta són els trams per damunt roca, sobretot a la part final, a partir de Cala'n Turqueta fins a Ciutadella. En molts d'aquests trams hi ha un camí un poc més endins, a vegades a molts pocs metres, que és infinitament més còmode i ràpid; no té res a veure. Però per alguna raó s'ha traçat el camí de Cavalls per damunt les roques i, si es tracta de fer-lo tot, és per allà on s'ha de passar.

Una altra part un tant farragosa és la que transcorre entre Punta Prima i Binissafúller, quasi tot per asfalt o per trams molt rocosos.

Però ep!, no vull donar una imatge equivocada de la ruta! La M-sud és una gran ruta; no està al nivell del nord, però té trams fantàstics. El meu preferit és sens dubte el que va de Binigaus a Cala Mitjana, el que té més desnivell del sud i el més interior de tot el camí de Cavalls, però també és agraïda tota la part que va des de Binisafúller fins a Son Bou, o el tall més curt entre Macarella i Cala'n Turqueta.

Si tot va bé, una de les properes sortides serà per fer altra vegada tot el camí de Cavalls d'una tirada.

Aquest és el perfil de la ruta, d'un poc més de 1.100 metres de desnivell acumulat:


Aquí podeu explorar el traçat de la ruta:


I aquí teniu l'enllaç al track al wikiloc.

diumenge, d’agost 14, 2011

Kaiac amb llamps i lluna d'agost: de Fornells a cala Morell



Ahir vespre en Jaume, en Pau i jo vam anar a testar un remei anti-estrès infal·lible: remar a la llum de la lluna. Ja coneixíem aquest remei, però crec que ahir en vam provar la fórmula definitiva.

Vam sortir de ses Salines de Fornells devers les 8 del capvespre i, després d'aturar-nos a Pregonda i el Pilar per fer un mos i unes cervesetes, vam arribar a cala Morell passada la 1 de la matinada.

La fórmula del remei consisteix en un conjunt d'ingredients no sempre fàcils de reunir: mar en calma, costa escarpada i verge (i per tant sense contaminació lumínica), una bona embosta de milles (prop de 16, o sigui uns 30 quilòmetres), nevereta amb cerveses, un poc de menjar, bona companyia, lluna plena, cel esquitxat per alguns nivolats aïllats i temperatura ideal per no patir ni fred ni calor.

Tot açò, ben remenat i condimentat amb una tempesta elèctrica a la part final de la ruta, s'ha d'aplicar a cos i ànima durant unes cinc hores.

Si després del tractament encara teniu símptomes, és que patiu un estrès és crònic i, proveu el que proveu, mai no el podreu curar.



diumenge, d’agost 07, 2011

Un tros de nord amb kaiac: de Macaret a cala Viola




Si dijous passat vaig recórrer en solitari tot el nord amb btt, dissabte va ser l'hora de fer-ne un bocí amb kaiac, amb la companyia d'en Pau i en Jaume. Devers les 17 h vam començar a remar de la platgeta de na Macaret, amb els kaiacs ben carregats d'aigua, menjar, roba de recanvi, sac i màrfega.

Vam anar resseguint la línia de costa, saltant-nos alguna entrada com s'Arenal d'en Castell o sobretot Fornells, i fent entrada en algunes arraconades i cales: ses Olles, cala Pudent, cala d'en Tosqueta; en algunes coves: cova de ses Bruixes, cova dels Anglesos; i fins i tot en el torrent de Cala Tirant (o més ben dit, de Lluriac) fins que la vegetació ens va impedir de seguir més endavant.


Torrent de Lluriac, que desemboca a la platja de cala Tirant.

El més divertit va ser sens dubte travessar la bocana de Fornells, amb les grans onades que aixecaven les llanxes que hi entraven i en sortien. El més bucòlic, la posta de sol que ens va sorprendre just després de superar el cap de Cavalleria.

La idea inicial era quedar a dormir a cala Viola, a prop de Cavalleria, i seguir remant en sol demà matí fins a Cala Morell. La previsió incerta del vent, però, ens va fer desistir a darrera hora i vam tornar cap a Ciutadella, després, açò sí, d'esvair les merescudes cerveses i bona part del menjar que dúiem.

Ens van sortir 14'7 milles (27'3 km), que vam fer en unes 4 hores en moviment, 4:30 en total.




divendres, d’agost 05, 2011

Camí de cavalls de tramuntana (M-Nord)



Fa un poc més de dos anys vam fer, amb en Toni, tot el Camí de cavalls del nord d'una tirada. Almenys tot el que en aquell moment estava obert. Devíem ser dels primers que ho fèiem, perquè hi havia trams que es notava que encara hi havia passat molt poca gent. Aquí podeu llegir la cònica d'aquella ruta i veure les fotos que hi vaig penjar.

Fa més o menys un any hi vam tornar, amb en Jaume, però ens vam deixar el darrer tall, des Grau a sa Mesquida. Al cap de dues setmanes vam fer tot el Camí de cavalls "non-stop", i aquella va ser també la primera vegada que recorria tot el Camí de cavalls del nord amb el traçat actual sencer.

Ahir, sense res millor per fer, em vaig aixecat dematinet i devers les 7 h vaig sortir de Ciutadella en direcció a la Torre del Ram. Vuit hores més tard, poc passades les 15 h, arribava a la colàrsega del port de Maó, on havia deixat el cotxe el capvespre abans.

El comptaquilòmetres marcava 97 km; el GPS, 95'8. Pel que fa al temps en moviment, el GPS marcava 7 h 12 min, mentre que el CompeGPS em diu 6 h 44 min. En qualsevol cas, vaig estar al voltant d'una hora aturat, el just per obrir barreres i barretes, agafar aigua a la font de sa Teula, a Cala Tirant i a Addaia (feia molta calor: vaig beure uns 10 litres), canviar les piles del GPS, treure'm les sabates per creuar els torrents de Binimel·là i Cala Tirant (no volia banyar les cales d'aigua salada) i espolsar-me l'aranya enorme que em vaig endur amb la cara i que es va refugiar en la meva esquena.

Però si una cosa puc destacar de la ruta d'ahir és la calor, molta calor, que vaig patir. Els que coneixeu el Camí de cavalls sabeu que les ombres són escasses, sobretot al nord. A més, el fet de tenir la mar al costat durant quasi tota l'estona, amb imatges temptadores com la de la foto de més amunt, fa que psicològicament sigui més dur...

Us deix amb el perfil i l'enllaç al wikiloc:

EnllaçEl desnivell acumulat és d'uns 2.200 metres.



divendres, de juliol 29, 2011

Tour-tour a Pirineus. Encalçant el dimoni



Des de fa cinc anys, a l'estiu hi ha almenys una cita obligada amb la velo, ja sigui la de roda prima, la de roda gruixada o la de càrrega. Durant tres estius vam fer el que anomenàvem Girotour, un conjunt de bones rutes de btt per diferents indrets de les comarques gironines. Un d'aquells estius també vaig vogar en solitari pel nord de Sardenya, carregat amb les alforges. L'any següent vam fer el mateix per Irlanda; aquella vegada vam ser vuit. L'estiu passat va tocar el torn a Islàndia, viatge que a dia d'avui encara espera la seva crònica al blog.

I a la fi, després de molt d'endarrerir-ho, aquest estiu ha arribat l'hora de la roda prima. I per celebrar-ho hem decidit peregrinar a Lourdes. Lourdes, com tothom sap, és un indret procliu als miracles, i més o menys açò és el que em feia falta si volia resistir cinc dies seguits amb en Xevi i en Xavi, una mena de Zipi i Zape catalano-menorquins.

Lourdes, com també deveu saber -i no ho sabeu, no patiu que ara us ho explic- és al departament francès d'Hautes-Pyrénées, on hi ha alguns dels ports de muntanya més cèlebres dels Pirineus: Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque, Peyresourde, Hautacam, Luz Ardiden i tants d'altres. El nostre objectiu, per tant, era ni més ni menys que escalar uns quants de colossos pirinencs i, de pas, veure-hi passar aquells que els han convertit en mítics: els corredors del Tour de França. Però no només els corredors: també el famós dimoni del Tour que tantes vegades hem vist a la pantalla, des de ca nostra.

En principi havíem previst fer quatre rutes, de les quals finalment només en vam fer tres. Els propers dies n'aniré penjant les cròniques:

1) Lourdes - Bagnères de Bigorre - Campan - TOURMALET - Luz-Saint-Saveur - LUZ ARDIDEN- Argelès-Gazost - Lourdes: 135 km.
2) Lourdes - Louvie-Juzon - Laruns - COL D'AUBISQUE - COL DU SOULOR - Argelès-Gazost - Lourdes: 133 km.
3) Sainte-Marie de Campan - HOURQUETTE D'ANCIZAN - Ancizan - Arreau - COL D'ASPIN - Sainte-Marie de Campan: 60 km.

El quart dia, diumenge 17 de juliol, teníem previst fer els ports de Val Louron i de Peyresourde, en una ruta d'uns 130 km. Per desgràcia, el temps, que fins llavors ens havia respectat bastant, es va embrutar: el dissabte a vespre es va posar a ploure i no va aturar en tota la nit i tot l'endemà. Açò significava que, si fèiem la ruta, a part de banyar-nos, passar fred i patir a les baixades, tampoc no veuríem gaire cosa dels ports que teníem previst pujar, ja que estarien coberts pels núvols. Finalment vam decidir tornar cap a Girona, on vam fer un parell de rutes pels voltants de Tossa i per les Gavarres; després, açò sí, d'haver-nos premiat amb un bon "chuletón" a Besalú.

divendres, de juliol 01, 2011

Uep sa velorució!



Ara que és temps de crisis, evolucions i revolucions, també n'hi ha que proposen que faguem la velorució, la revolució més pacífica i neta que hom pugui imaginar.

Açò és el que pregona aquesta pintada en un mur d'una ciutat francòfona: "Evolution, revolution... velorution!". Podria ser París, Brusel·les, Montreal, tantes altres...

Sigui com sigui, a Ciutadella, on no tenim "carril bici" sinó "carril velo", també ens podríem permetre aquest joc de paraules: evolució, revolució, velorució. Només el joc de paraules?

dimecres, de juny 22, 2011

Prèvia de Sant Joan (també) dalt el Toro





Ahir explicava que dilluns, per celebrar el meu aniversari, vaig pujar al Toro amb en Jaume. No estava previst, sinó que va ser a causa d'un rampell que em va agafar al passar per davant del trencant, as Mercadal. Avui hem tornat a sortir amb en Jaume, i me l'ha tornada, tal vegada per celebrar que esteim de festes. Quan passàvem pes Mercadal, en tost de prendre cap al camí de Tramuntana, com també havíem de fer dilluns, en Jaume s'ha desviat cap a la muntanya (així l'anomenam) més alta de Menorca.

Ja que hi érem, hem aprofitat per fer quatre fotos per completar la crònica d'ahir. Com ja vaig comentar, la pujada al Toro són tres quilòmetres d'ascens ininterromput, amb rampes de fins al voltant del 20%, com resa una pintada a l'asfalt abans de la primera rampa forta:



En només tres quilòmetres es passa dels aproximadament 60 metres d'altitud des Mercadal als 362 metres de dalt el Toro, el qual suposa una pendent mitjana de l'11%. A més, la pujada és molt irregular, de manera que és impossible mantenir un ritme constant i còmode. Segurament és per açò, i per les fortes rampes que s'han de superar, que la pujada al Toro es pot convertir fàcilment en un autèntic infern:


Una vegada a baix, hem seguit amb la ruta inicialment programada: camí de Tramuntana, carretera de Fornells a Maó, pujada a sa Roca, camí de sa Cucanya, camí d'en Kane, es Mercadal i altra vegada cap a Ciutadella. En total, 90 quilòmetres amb un bon desnivell per ser Menorca.


Una de les corbes empinades de la pujada al Toro.


Açò és ell! Si l'arribau a veure, és que heu arribat a dalt.


dimarts, de juny 21, 2011

Aniversari dalt el Toro



Ahir dilluns vaig fer 31 anys. Oficialment, aquesta és l'edat en què un deixa de ser jove. Per celebrar-ho, vaig treure a trotar el cavall de ferradura prima amb en Jaume... Ja ens entenem: la velo de carretera.

Quan passàvem pes Mercadal, i en un rampell completament irracional, em vaig desviar i vaig enfilar la pujada cap al Toro quan en principi havíem de seguir recte cap al camí de Tramuntana. En Jaume, sense pensar-s'ho gaire, em va seguir amb cara de fillet malcriat.

Tal vegada volia desafiar el pas del temps, o les lleis que em fan vell, no ho sé. El que sí us puc assegurar és que el Toro, amb els seus 3 quilòmetres de pujada ininterrompuda i les seves rampes de fins al 21% (almanco açò resa una pintada damunt l'asfalt, al costat d'una altra pintada que diu "l'infern"), és un port molt dur per fer amb velo de carretera. Molt més dur que altres de més llargs... i més si fa calor, ja que no espereu trobar-hi una ombra.

Sigui com sigui, en les properes setmanes em tocarà pujar-hi qualque altra vegada si vull arribar més o menys preparat a la cita d'aquest estiu amb l'Alt Pirineu francès. Hi vaig acompanyat d'en Xevi i en Xavi, que vindrien a ser una mena de versió catalanomenorquina dels Zipi i Zape. Aprofitarem per veure el pas del Tour de França pels mítics Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque i companyia, després d'haver-hi fet la nostra corresponent pujada.

divendres, de juny 10, 2011

L'harmonia dels 104 dàlmates de les Gavarres



Després dels 101, els 102 i els 103, enguany tocava fer els 104. Per quart any consecutiu, uns quants amics i coneguts ens vam trobar dissabte a Fornells de la Selva, a Cal Petit, can Llorenç, per intentar complir l'objectiu de fer 104 quilòmetres exactes, ni un més ni un menys. Els tres anys precedents ho havíem aconseguit, en gran part gràcies a la bona estrella del gran del Cal Petit.

Quan aquest diumenge, cap al final de la ruta, més o menys per Llambilles, en Llorenç va agafar la davantera del grup i va començar a calcular mentalment els camins que havíem de recórrer per aconseguir la nostra fita, tot feia indicar que ho aconseguiríem altra vegada. Per quarta vegada consecutiva aconseguiríem fer els quilòmetres exactes que ens havíem proposat sense fer afegits al final per arribar-hi.

El lloc, el dia i l'hora ja feia mesos que estaven fixats: a Cal Petit, el 4 de juny a les 7 h del matí. Aquesta vegada, no només faríem més quilòmetres que les altres vegades, sinó que també seríem més per a fer-los: 14 ciclistes per fer 104 quilòmetres. Ja ho deien els grecs: la música és l'harmonia del nombre... 14, 104... Podia haver-hi més harmonia? Tot i que no vam sentir ni una cançó, els 104 dàlmates van ser més musicals que mai.

Una de les novetats d'enguany va ser la presència d'una dàlmata, la Fernanda, en el pilot de dalmatians. Alguns com en Xevi, en Josep, en Tolo, els Joans o n'Oriol, a part d'en Llorenç i de jo mateix, ja som habituals de la cita. Altres com en Ricard, en Jaume, n'Albert o n'Arnau era la primera vegada que hi participaven. Val a dir que els dos darrers els vaig sentir anomenar per primera vegada a la primera edició dels dàlmates, a la qual finalment van faltar.



Vam fer més pistes que altres vegades, en part perquè alguns corriols que vam intentar o bé estaven molt embardissats o bé directament la vegetació i els arbres caiguts per la nevada de l'any passat els havien tancat per complet.

Vam anar sumant quilòmetres a un ritme bastant suau i, sobretot al principi, sense gaires aturades ni cap incidència. Açò sí, quan devers les 11.30 vam arribar dalt els Àngels, on havíem d'aturar a berenar (esmorzar pels continentals), n'hi havia un parell que els havien sortit unes curioses plomes damunt el casc i amenaçaven seriosament amb abandonar. Per sort, les llesques de pa amb oli i tomàtiga fregada i un bon assortit d'embotits ens van donar forces i van fer reviscolar els nostres dos ocellots!




Havíeu vist mai uns cicliestes tan senyorets? Tots ben assegudets en una cadira... bé, tots no: n'hi ha un que, estirat enterra, es resisteix caparrudament a civilitzar-se.


Després d'un bon berenar, tots 14 dalmatians vam prosseguir la marxa amb la ferma intenció d'enllaçar pistes ràpides i completar els 104 quilòmetres quan abans millor. La ferma intenció, però, va durar ben poc: a la primera que vam trobar un corriol ens hi vam llençar sense dubtar-ho. Al cap de poc vam comprovar que ens havíem equivocat: la primavera, que és molt dura amb els corriols, l'havia omplert de bardisses que ens van deixar els braços i les cames ben marcats. Almenys va ser molt divertit sentir la coral de crits que fèiem per culpa de les punxes i les branques que se'ns anaven clavant. Va ser el moment més musical del dia.

Quan vam sortir del corriol vam dir: "a partir d'ara sí, només pistes!", fins que en Josep, al cap d'uns minuts, va proposar agafar el corriol que davalla, davallava més ben dit, del Montnegre cap a Madremanya. Aquesta vegada no només ens vam trobar bardisses, sinó arbres caiguts i vegetació de tot tipus que s'havien apropiat del caminet.

Així com altres anys havíem patit una plaga de punxades, aquesta vegada ens va afectar el virus dels canvis romputs, el qual és encara més devastador que el primer. El gran afectat pel virus va ser n'Oriol, que va trencar ell tot sol més coses que tots els altres junts. De fet, em sembla que darrerament li surt a canvi romput per setmana, més o menys. Aquesta vegada el va salvar per ben poc, i gràcies a la manya de n'Arnau, que va redreçar la patilla i va solucionar no sé prou bé com un problema amb una molla del canvi. Açò sí, tot el que quedava de ruta, 40 i pico quilòmetres, n'Oriol els va haver de fer amb el plat mitjà i uns quants pinyons del mig.




Al cap d'uns quants quilòmetres, i aquesta vegada per la pista ben ampla que davalla de Montnegre cap a la carretera de Santa Pellaia, en Josep va perdre una rodeta del canvi. Ara sí que l'hem feta bona! Vam reunir altra vegada el comité de crisi i finalment vam solucionar el problema gràcies a la idea (em sembla que d'en Ricard o de n'Arnau) de posar-hi un trosset de plàstic perquè aguantés la cadena. El plastiquet va aguantar miraculosament fins al final.



Després d'uns quilòmetres per pistes (ara sí) que ens van dur als Metges i a prop del Puig d'Arques, vam decidir emprendre la tornada cap a Fornells. El meu GPS marcava uns 80 quilòmetres, i volíem evitar sobretot passar-nos de rosca. Havíem de clavar els 104! No havíem fallat les tres primeres vegades, i tampoc no podíem fer-ho aquesta.

Arribant a Llambilles en Llorenç va reviscolar, va treure forces de no se sap ben bé d'on i es va posar davant a estirar del grup. Anava calculant en veu alta, però per si mateix, els camins que havíem d'agafar per fer els 7 o 8 quilòmetres que ens faltaven. Fins aquí un, fins allà dos, fins no sé on, tres... I així fins als 104. Exactament igual que les altres vegades. Tot semblava indicar que una altra vegada els clavaríem.


Travessant no sé quina riera, a prop de Fornells, per damunt d'uns troncs que estaven instal·lant en aquell precís instant i que us assegur que patinaven molt perillosament!


Després d'aquesta riera es van formar dos grups: el d'en Llorenç, que guiava els darrers quilòmetres de la sortida, i la resta, que ens vam entretenir travessant la riera. Al principi el camí no tenia pèrdua possible, així que vam pedalar a bon ritme per intentar agafar els altres. Tanmateix, en un tram que el camí anava pel costat de les vies del tren, van aparèixer unes rodades que travessaven les vies davall un pont amb el terra ben efangat. Teníem per tant dues possibilitats: seguir recte al costat de les vies, o creuar-les seguint les rodades marcades al fang.

Finalment vam optar per la segona opció, però no vam estar gaire a començar a dubtar, ja que un poc més endavant el camí es dividia en dos més i havíem de decidir altra vegada quin agafar. Després de telefonar en Llorenç, vam confirmar el que ens temíem: ens havíem equivocat, hauríem d'haver seguit recte.

Així idò, amb aquest tram de més que vam fer (d'anada i tornada) afegíem uns centenars de metres que podien ser nefastos per complir l'objectiu de fer ni més i menys que 104 quilòmetres. Si els càlculs d'en Llorenç eren acurats, per primera vegada fallaríem en el nostre intent i faríem més distància de la que ens havíem proposat. I pel que sembla, els càlculs d'en Llorenç mai no fallen. Quan li vaig dir que ens havíem desviat un poc de la ruta, em va contestar convençut: ens passarem.

I així va ser. Poc abans d'arribar al punt de sortida el 105 va saltar al meu GPS, l'encarregat, des d'aquells primers 101 de fa quatre anys, de mesurar la distància recorreguda.

El més important, però, va ser que per primera vegada vam acabar tots els que havíem començat. Tot i les importants avaries que van patir en Josep i n'Oriol, tots 14 vam arribar junts al punt de sortida. No és més que suficient açò per compensar el fet que uns pocs metres ens fessin superar la barrera dels 104? Al cap i a la fi, de 14 a 104 només hi va un zero, i ja se sap que el zero no val res!


Els 14 caçadors de dàlmates... 14? I n'Albert, on és?


Com sempre, un dels moments més esperats va ser la paella al final de la ruta que ens va preparar n'Anna.


Per cert, a qualcú li sona aquest 600?


Si voleu explorar o descarregar-vos el track, el trobareu com sempre al wikiloc.