dilluns, d’octubre 26, 2009

Amb alforges per Irlanda (3 de 9). Tralee - Dingle - Annascaul

Tercer dia de viatge per Irlanda i primera etapa interessant. És a dir: primer dia en què les velos ens serveixen no només de transport, que ja és molt, sinó també de mitjà per explorar i viure d'aprop paisatges d'aquells que se't claven a la retina. Hi ha cert tipus de sensació que es fa pregar, que demana, tota capritxosa, d'un acompanyament detallista i un decorat exquisit, d'olors humides i aires frescos a la pell, colors verds, blancs i blaus als ulls, renous de rierols i de fricció neumàtica als oïdes, tot amanit amb vinagreta d'alens i suor. Aquesta és la sensació que, almanco jo, anava a cercar a Irlanda, i va ser al tercer dia quan la vam assaborir per primera -però, per sort, no per darrera- vegada. Si haguéssim de batejar la sensació, Connor Pass serien els seus noms de pila; Dingle el seu llinatge (a Irlanda, recordau-ho, només en tenen un).

La tercera etapa de l'Eiretour consistia en recórrer la distància que separa Tralee, on havíem passat la nit, d'Annascaul, a la península de Dingle. Ara bé, hi havia dues alternatives: la directa, molt curta i bastant planera; o la bona, que consistia en allargar considerablement la ruta i afegir un petit port, el Connor Pass. Tot i els dubtes inicials, finalment ens vam decidir unànimement per fer la ruta llarga, que suposava endinsar-nos en la península de Dingle passant pel Connor Pass i el poble de Dingle. Després d'haver-ho fet, dubt molt que qualcú se'n penedís.

Així idò, la tercera etapa de l'Eiretour va acabar amb 77 kms i amb el desnivell acumulat més alt de totes les que faríem en el viatge.


La tercera etapa, almenys a vista d'astronauta, és la meva preferida. Com sempre, fent clic damunt la imatge fareu un viatge virtual al Wikiloc, on podeu descarregar-vos i/o explorar el track i/o el mapa.

Aquest també va ser el primer dia en què vam vogar clarament amb el vent en contra, sobretot a la primera part del camí. I, una vegada més, com és inevitable a l'oest irlandès, ens va ploure. Es veu que allà tenen una dita, que deixen anar en la típica conversa d'ascensor sobre el temps (d'ascensor, pròpiament, no en vam veure cap; però ja m'enteneu què vull dir...): "si no t'agrada el temps, espera mitja hora". Tal dit, tal fet: que plovia? Idò tranquils, que d'aquí mitja hora, i normalment bastant manco, deixarà de ploure. Però, per desgràcia, la mateixa dita es podria capgirar i emprar-se en les bones ocasions: "si t'agrada el temps, aprofita, que d'aquí ben poc ja no t'agradarà tant...".

D'aquesta manera, els dos primers dies ens aturàvem a cada moment a posar-nos i treure'ns els plumes (o paravents, o xubasqueros...), però prest vam començar a veure que no podíem fer-ho sempre així, perquè el temps canviava constantment. Així, n'hi havia que optaven per mantenir el plumes posat en les estones que no plovia o fins i tot quan sortia el sol; mentre que altres preferien arriscar-se a banyar-se un poc quan plovia, confiant que ja s'eixugaria quan, al cap de poc, tornés a sortir sol. Personalment, el que més nosa em fa de dur plumes és que acabes igualment banyat, però de la suor que s'hi va acumulant a dins, que encara és pitjor...


Brandon Bay, amb el cap de Brandon al fons.

Des de Tralee fins a Brandon Bay el camí era bastant planer, tot i que qualque repetxó i sobretot el vent en contra li van donar un puntet de duresa. Ben prest ens va començar a ploure, no fos cas que ens féssim il·lusions! Ben prest, també, vam començar a veure la petita serralada que s'alça al llarg de la península de Dingle, i que en un moment donat havíem de creuar. En molts de punts, les muntanyetes estaven tapades per densos núvols, i açò ens feia patir perquè, una vegada a dalt del Connor Pass, no puguéssim gaudir d'una de les gràcies de pujar-lo: les vistes a banda i banda de la península.

Si no record malament, va ser aquest dia que una petita frenada del qui anava davant va provocar un efecte en cadena de frenades i, donat que tots anàvem enganxats a la roda del davant per aprofitar el rebuf, vam fer prop a tenir el primer accident del viatge. En Pau va fer ben prop a caure a la cuneta. Res greu.ra que anomen en Pau.

A l'anterior crònica vaig xerrar de na Paula, la doneta sensual del manillar d'en Pau que ens feia de guia... Idò resulta que em vaig equivocar de nom, i ja m'ho pensava. El seu nom és Marta, esper que em perdoni. Per cert, que na Marta també va estar a punt de caure a la cuneta.

I així vam anar avançant, juntets, fins que una senyal que deia "Connor Pass / Dingle" ens va desviar cap a l'esquerra i la cosa es va començar a empinar. Res terrible, però tenint en compte que anàvem amb el sobrepès de les alforges, suficient per fer-nos alenar de valent i fer una bona suadeta. En qualsevol cas, com ja he dit i repetesc, va valer la pena.



En Xavi amb cara de ciclorgasme, pujant al Connor Pass.


Al cap de pocs minuts, en Xavi segueix marcant ritme en la pujada al Connor Pass, sempre per l'esquerra. A pocs metres per arribar a dalt, amb un canvi de ritme vaig fer saltar les ferratines a la seva velo i el vaig deixar ben clavat (ala, ja tens tema per fer un comentari). Per cert, en Xavi aquí ja no duu plumes: a vegades també els el trèiem o posàvem en marxa...



Un servidor circulant per la dreta (és que, si no, no sortia a la foto). A la bandereta menorquina no li faltava gaire per trobar la seva companya irlandesa, que vaig trobar -finalment- al poble mariner de Dingle.




Vistes que ens quedaven a la dreta durant tota la pujada: una vall impecablement verda, sense cap arbre ni pràcticament arbusts, tacada per uns quants petits llacs, amb nivolats a dalt i la Brandon Bay a baix, al fons.


video
Vídeo de la pujada al Connor Pass filmat per n'Albert.



Magnífica panoràmica muntada per n'Albert. El paisatge dels voltants del Connor Pass em recordava clarament el de les fotos que havia vist en el seu blog, direcció Reikyavik, sobre el seu viatge amb furgoneta, l'estiu passat, a Islàndia. Quan li vaig comentar, em va dir que sí, que era igual, sols que a Islàndia hi havia més aigua; voldràs dir "encara més" aigua, vaig pensar jo. Per cert, també val molt la pena visitar el seu altre blog, direcció Lofoten, sobre el seu viatge d'aquest estiu, també en furgoneta, a Noruega.


Una bena enfilada damunt una paret seca. Bé, açò de "seca" a Irlanda és un dir...



Tirant una foto en direcció a Dingle, el poble cap on havíem d'iniciar el descens. "Groc sobre verd", es podria titular aquesta foto tirada per en Gus.



Tots manco un, en Pau, que per lògica havia d'estar darrere la càmera.


No sé exactament quants de quilòmetres tenia la pujada, però diria que tres. Tampoc no vam controlar el temps que vam necessitar per pujar-la.

En qualsevol cas, un indicador de la llargada d'una pujada és si la davallada és suficientment llarga com perquè et faci perdre un poc la noció del temps. I en efecte, la davallada de Connor Pass cap a Dingle ens va permetre xalar una bona estona. Jo notava les banderes que aletejaven i repicaven darrere meu, tement que es rompés la canya. En Xavi i en Pau, just davant meu, es picaven per arribar el primer a baix.

Una vegada a Dingle, ens asseim en passeig suvora els molls del port i treim els entrepans preparats el vespre anterior a Tralee. Després de dinar, les estones que el sol guaitava per entre els nivolats i ens escalfava la pell ens entrava una sopor irressitible que alguns en efecte no van poder resistir, estirant-se enterra enmig mateix del passeig marítim. Els civilitzats turistes de Dingle posaven cara de pomes agres a la vista -i, tot s'ha de dir, olfacte- del grup de maleducats ciclistes mediterranis.

Després del dinar i el mig-xubec costava reempendre el viatge, així que ens vam entretenir un poc a fer el turista, cercant qualque souvenir per regalar a s'al·lota o a la família. Jo em vaig dedicar a cercar una bandereta d'Irlanda per enganxar al costat de la menorquina, ja que la idea des d'un bon principi era aquesta: fer com si la velo fos una embarcació que solqués les aigües amb les banderes del país on es navega -a dalt- i, optativament, del país d'on es prové -a baix. En aquest cas, la combinació era curiosa: dues illes de parets seques, la gran a dalt i la petita a baix.


Port de Dingle.


A Dingle, després de dinar, n'hi havia que van aprofitar els raigs de sol intermitents per escalfar-se un poc i fer un xubequet.


Els Tomassos Molina irlandesos deuen anar de cul. Feia un dia frescot, humidot, tapadot, i de cop el dia es torna clarot, calentot i amb un bon solot. Resultat: als cinc-cents metres de pedalar, primera aturada per treure'ns roba. No n'aprendrem!

Després d'uns vint quilòmetres més o manco ràpids veim el cartell d'entrada al poble d'Annascaul. Ja hi som, o almanco açò ens pensam. Annascaul sembla un poble petit; molt petit. De fet, més que un poble és un carrer, un carrer de casetes baixes amb un banc, un petit supermercat i dues o tres tavernes molt familiars. Veim un home que travessa el carrer i vaig cap a ell per demanar-li on és l'alberg. Sigui com sigui, tractant-se d'un poble tan petit, la meva pregunta només pot tenir una possible resposta: "go straight ahead, it's on the left hand", amb una possible variant: "it's on the right hand". Però no, la respota no va ser exactament aquesta, sinó: "Go straight ahead, keep going on the main road and you will see it on the right, after the grocery. It's about two miles away from here". "Two miles" ve a ser tres quilòmetres, i açò no va fer cap gràcia als membres del pilot, alguns dels quals ja estaven fins les pilotes de seure damunt la cosa dura que les velos duen per seient.

Com sol passar en aquests països on la gent és amable, després de contestar-te la pregunta amb les degudes indicacions, solen cobrar-se el servei ofert fent-te ells mateixos alguna pregunta. Interessat per les banderetes que duia enfilades en una canya rudimentàriament fixada a la meva velo, el bon home d'Annascaul va dir: "What a beautiful flag! Where is it from?". Llavors li vaig haver d'explicar tot el que ja sabeu, que som de Menorca, que venim de Shannon i ens dirigim a Killarney per després anar a Dublín a veure els U2... I aquí va i salta el bon home d'Annascaul: "Oh, really? Wich concert are you attending? I'm going to saturday's gig!". Molt bé idò, ens veim allà company!


Bandera d'Irlanda, acabada d'estrenar, acompanyant la més petitona de Menorca.


Una vegada arribam a l'alberg, constatam el que ja ens temíem: està aïlladot de la civilització, i a l'alberg tampoc no és que hi hagi un ambientàs que diguem. Com que hi ha cuina, en Xavi i jo decidim buidar les alforges i tornar a rere fins a Annascaul a comprar un poc de menjar. Aquest tercer dia vam consolidar una dinàmica que havíem iniciat a Tralee i que serà una constant al llarg de tot el viatge: arribar a l'alberg, fer compra de sopar i de berenar (esmorzar pels continentals) i dinar, i així, al vespre, mentre uns preparen el sopar, uns altres preparen uns bocates pel dinar -normalment en ruta- d'en sol demà. En aquest cas, com que no ens havíem de moure de l'alberg, vam afegir a la compra unes cerveses, patates i fruits secs. Carregats de cervesa i menjar, els tres quilòmetres d'Annascaul a l'alberg es van fer quasi tant durs com els tres del Connor Pass. (No és ver, però quedava bé dir-ho.)

El Dingle Gate Hostel estava enfora de tot rastre d'urbanitat. Tanmateix, teníem quelcom millor atesa la nostra incurable ludopatia: taula de ping-pong, un billar en estat precari i, per en Xavi Lennon, un piano amb el qual torturar els nostres refinats timpans (ala, ja tens un altre tema per comentar). Gus, es pot saber en què pensaves quan li vas mostrar la maleïda cançoneta?

En Nasi feia ja tres dies que carregava una pilota de futbol que ens vam trobar, com per art de màgia, a l'Aeroport de Girona, després que acabéssim de dir: "ostres quin descuit, no hem pensat a comprar pilota!". I és que, si una cosa sabíem d'Irlanda, és que ens oferiria camps de futbol de gespa a cada moment. Com que l'alberg tenia una parcel·la amb herba ideal per fer uns tocs, açò és el que hi vam fer.


Just arribar a l'alberg, el primer que van fer els més ludòpates, abans de dutxar-se o aclarir res, van ser uns tocs de ping-pong.


A les dues primeres cròniques hem aparegut birra a mos. No penseu, però, que tot va ser beure. Després de passar una bona part de dia vogant, quan ens assèiem a taula érem com vuit llimes acabades d'estrenar. Crec que tots, sense excepció, vam guanyar pes, tot i que, com podeu comprovar a la imatge, açò no significa que ens alimentéssim malament del tot.



Continuarà...

3 comentaris:

Albert ha dit...

Weis! Fantàstica crònica del dia del Connor Pass! Podriem instaurar el dia Connor Pass cada 22 de juliol en homenatge al gran dia que vam passar vogant per la península de Dingle!
Per cert, m'agradaria convertir-me en un heroi més dels que van tornar fins a Annascaul a comprar menjar i mam! Així podré pensar que la meva presència va significar quelcom important per a tu i en Xavi...
Els relleu de'n Xavi em van arribar al fons del cor...

vier ha dit...

Ja se que m'estimes molt Albert, pero l'heroica la vas fer el dia de Kinvara. Aquell dia vam fer més de 2 milles, i ben pops...
I Joan... clar que faré una "mueta". Es ver que vas arribar primer a n'Es Connor Pass. No podia profanar un puesto tan venerat com aquest... passa conor, passa...
Per cert, açò de Xavi Lennom m'ha agradat. No hi ha res com ser polifacètic i tenir repertori jejeje. Ho sou exagerats!!!

Bona crònica!!

Albert ha dit...

kinvara? a mi tots els noms me sonen igual... però jo t'estimo a Kinvara, Annascaul i on faci falta!