dilluns, d’octubre 29, 2007

Entre senglars i caçadors. Bordils i Madremanya

Les Gavarres són un massís format per un conjunt de cims de manco de 500 metres d'altitud. Les seves formes arrodonides, que Josep Pla va definir com a “elefantíaques”, permeten que la immensa majoria dels seus camins i corriols siguin ciclables, convertint-lo en un territori ideal per a la pràctica del mtb. A la web del Consorci de les Gavarres hi trobareu molta informació i imatges sobre aquest espai natural. Aquí en teniu un parell de mostres:

Les Gavarres enmig de boira.



Panoràmica des de la carretera de Madremanya.


La zona del castell de Sant Miquel, els Àngels, el Montnegre, etc. és el destí de bona part de les sortides amb btt que faig, sobretot entre setmana, perquè està a tocar de Girona. Com que aquest cap de setmana començaven les Fires de Sant Narcís tocava fer alguna cosa més "familiar", així que ració doble de Gavarres!

Dissabte, per la banda de Girona i Quart: uns 30 quilòmetres ressenguint les fletxes que marcaven l'itinerari d'una caminada que es feia l'endemà. Tot i que hi havia un tram de pujada marcada com a "molt difícil" per als que van a peu (imaginau-vos per noltros), en general va ser una volta interessant. Ens va sorprendre gratament sobretot la baixada, per corriols ràpids i estrets.

Diumenge, per Bordils i Madremanya: uns 40 quilòmetres guiats per en Xevi, que és de noltros qui millor es coneix aquella vessant de les Gavarres. La ruta va començar gairebé sense temps per l'escalfament, amb uns 10 quilòmetres de pujada gairebé sostinguda fins a dalt de tot dels Àngels. Tot d'una ja vam patir les conseqüències del canvi d'hora, del desnivell, i -alguns- també de les cerveses de la nit abans a "barraques": roba fora! Una vegada a dalt dels Àngels ens vam dirigir cap a Montnegre, però abans d'arribar-hi vam agafar un camí de baixada a l'esquerra que en un moment donat es transforma en un corriol humit i cobert de vegetació, preciós. Aquesta va ser la millor part de la ruta, i la més desconeguda per tots excepte en Xevi. En aquesta part de la ruta vam gaudir de la càlida companyia dels caçadors de senglars i els seus gossos. Com que de senglars no n'havíem vist, fent broma comentàvem que és com si noltros ocupéssim el seu lloc. Un poc més refinats, però tampoc no gaire. Després d'uns quilòmetres de puja i baixa, a estones per pistes amb vistes privilegiades al Montgrí i altres per corriols sinuosos i ràpids, arribàvem a la Font Picant de Madremanya. Aquest indret deu ser un dels racons més humits de les Gavarres, és com un petit oasi de verdor, aigua... i runes. Sí, sí: runes. Resulta que la font en qüestió raja en el que temps enrere degué ser el pati -interior o exterior?- d'una casa.



A partir d'aquí la ruta ja no ens deparava cap sorpresa: tornada cap a Bordils per l'estreta carretera de Madremanya i cap a dinar!

M'he oblidat de comentar que ahir era també un dia d'invents. Vaig fer una "xapussa" per fixar la càmera al manillar, però quan ho tenia tot a punt va començar a fallar la càmera. Quan no és una cosa, és l'altra. Amb els pocs vídeos que vaig poder gravar he fet aquest muntatge dedicat als senglars i als seus caçadors. Que visquin tots, però enfora. ;)



Per acabar, el perfil de la ruta:


dimarts, d’octubre 23, 2007

Vogant per l'Alta Garrotxa. Segon assalt

En tot hi ha una primera vegada. L'amorosa i la sexual són cèlebres, però no són ni molt menys les úniques. Siguin en l'àmbit que siguin, les primeres vegades sempre tenen un aire especial, alguna cosa que les fa irrepetibles, encara que sovint no hagin estat "la millor". Aquesta és, per exemple, la "primera vegada" que es publica una ruta en aquest bloc; tot i que potser no serà la millor crònica, segur que per sempre serà la primera. Pel que fa a les rutes amb btt, que és del que aquí es tracta, hi va haver una ruta que va tenir aquest regust de "primera vegada". Òbviament no era la primera ruta amb btt que feia, però sí que va ser la primera de certa envergadura. Diguem que va marcar un abans i un després en les meves sortides amb btt.

La ruta en qüestió la va "idear" el company en Xevi. Bé, açò de que la va "idear" és un dir, perquè el que vam acabar fent poc tenia a veure amb la seua "idea" inicial! Mirat amb sang freda, hauríem de titllar aquella jornada de fracàs rotund. Per resumir només diré que la ruta va durar unes 11 hores (vam fer el darrer tram ben fosc), va tenir 15 quilòmetres més dels previstos (part dels quals amb la velo al coll)... i açò malgrat que no vam fer els quilòmetres que tocava, sinó uns altres! I tanmateix, va ser una aventura irrepetible. Bé, almenys açò esper: que no es repeteixi! ;)

Idò bé, la qüestió és que ahir vam decidir rememorar aquella gesta. Aprofitant els corriols que havíem descobert per accident l'altra vegada, en Xevi va redissenyar el recorregut. En total, uns 53 quilòmetres, 1.400 metres de desnivell positiu acumulat i unes 5 hores efectives de ruta (és a dir, de pedaleig). Es tracta d'una ruta amb gran quantitat de corriols amb trams molt tècnics, alternats amb pistes que permeten rodar millor i gaudir amb més calma de l'entorn. El fet que hi hagi tants de trams tècnics és el que fa necessàries tantes hores per completar aquesta ruta de poc més de 50 quilòmetres.

Sortim d'Oix per anar a cercar el PR186, que coincideix a estones amb el GR11, i pel qual transcorre la major part de la ruta. Aquest camí comença essent una pista molt pedregosa encaixonada entre la Serra de Bestracà i el Ferran (933 m.). S'enfila cap a la vall d'Hortmoier, on hi ha uns impressionants roures mil·lenaris (que, tot sigui dit, no vam saber localitzar) i una ermita, Sant Miquel d'Hortmoier, que no deu ser gaire més recent. Aquí comença una de les pujades de la jornada, que ens remunta fins a la Collada dels Muls. Aquesta part de pujada es fa a l'ombra dels roures, castanyers i bacs que ens acompanyaran al llarg de tot el camí. I després de la pujada, la baixada pel Bac de les Feixanes; la més trialera de la ruta, que ahir encara estava banyada per les pluges de les darreres setmanes i no vegeu com patinava! Una vegada acabada la trialera ja som suvora Beget, encisador poble medieval encaixonat en una vall prepirinenca. Glop de la font, barreta, foto de rigor, i tornam-hi que hem fet bo! Segona pujada del dia, que ens remunta fins a Salarsa, on ens espera impassible l'ermita de Sant Valentí. Ho he d'admetre: aquests petits temples perduts enmig de la muntanya em captiven. Deixam enrere l'ermita (que ella, a diferència de noltros, té tot el temps del món) i planejam una estona per enmig de prats i per pistes més o manco en bon estat. En arribar a Bolòs (on trobarem una altra ermita, Santa Maria de Bolòs), toca altra vegada agafar fort el manillar i apretar les cames: pujada que ens remunta fins al Coll de la Creueta (1079 m.), molt a prop de Camprodon, passant pel Coll de la Masó (833 m.) i el Coll de Bolòs (922 m.). El Coll de la Creueta, com era d'esperar, deu el nom a una creueta que segur que deu haver desafiat innumerables ventades, pluges i nevades. A banda i banda de la creu, dos bancs de pedra amb vistes a les valls respectives: asseguts en l'un gairebé podem veure Camprodon; des de l'altre, tota la zona de Salarsa i Bolòs. Reprenent el PR186, que havíem abandonat a Bolòs donat que aquell tram està pràcticament perdut, ens endinsam gradualment en una zona ben poc transitada per bípeds. Resseguim una carena que travessa un bon feix de colls: d'en Sivilla, del Remei, de l'Alec, de Canemar, de la Bau, de Reclusanys... tots ells per damunt dels 1.000 metres d'altitud. Aquesta darrera part es fa majoritàriament per corriols idíl·lics, però també per camins més amples que no decebran el més exigent.

Per fer-vos-en una idea més acurada, aquí teniu un petit reportatge que he muntat:



Tanmateix, el vídeo no fa justícia a la qualitat de la ruta, ja que no hi surten els millors trams. Com sol passar, a les parts més interessants no se t'acut agafar la càmera perquè es necessiten les dues mans (i més) per mantenir-se sobre la velo. Així idò, la ruta transcorre per un ampli ventall de corriols que no surten al vídeo: ràpids entre arbres, tècnics, trialeros, rocosos, suaus, abruptes... A la foto en podeu veure una petita mostra. En aquest cas, la cosa era verda i relliscosa.



Aquest és el perfil de la ruta:



Aquí vos podeu descarregar el track.



Per acabar, una estampa de tardor:

divendres, d’octubre 19, 2007

Viatges

Sardenya
Irlanda
Mallorca

Euskadi
Islàndia
Lanzarote
Brasil (Llorenç de Cal Petit)

Rutes per les comarques gironines

Rutes pel Gironès
Rutes per la Garrotxa

Rutes per l'Alta Garrotxa

Rutes per la Selva
Rutes pel Baix Empordà
Rutes per l'Alt Empordà

Rutes pel Ripollès
Rutes per la Cerdanya

Rutes per les Gavarres
Rutes per les Guilleries

dijous, d’octubre 18, 2007

Sa velo comença a rodar

Uep sa velo! només pretén ser un altre dels molts blocs que poblen la blogosfera bttera. S'hi descriuen de forma personal rutes amb btt per les comarques gironines, per Menorca o per altres indrets amb suport audiovisual, mapes, informació tècnica, quilometratge i desnivell, tracks gps, etc. El motiu per engegar aquest bloc és l'enorme servei que m'han fet altres blocs i webs semblants per conèixer noves rutes o simplement per gaudir de les sortides d'altri.

El mountainbike és sens dubte un esport en auge. El tòpic el descriu com una pràctica que combina dues vessants: el ciclisme en tant que pura activitat física i el senderisme en tant que gaudi i descoberta de la natura. Res a objectar, excepte dos petits matisos: primer, que també s'hi pot gaudir del patrimoni cultural escampat per les muntanyes, i segon, que a vegades també pot esdevenir autèntic esport d'aventura!

En el meu cas, m'he aficionat al mountainbike de forma gradual, mogut per la meva afició a l'esport i a la natura i per la mala influència d'un parell d'amics que s'hi dediquen des de fa més temps i amb més idea. Si tu també ets aficionat a la btt o la natura i vols afegir un comentari o informació addicional a alguna de les rutes, no dubtis en fer-ho!

* Uep: interjecció emprada a Mallorca i Menorca per cridar algú, fer-lo atendre o fer-lo anar amb compte.
** Velo: gal·licisme que s'empra a Menorca per anomenar la bicicleta.