Cal Petit a les Amèriques. Romeo i Julieta (3/8)

Aquí teniu la segona de les cròniques llorencíaques.

11 de gener de 2008

hola de nou a tots!!!!!!!!
Estem rebent hòsties de totes bandes!!!!!
ja no ens queda cap galta per parar, ni de la cara ni del cul.
Miquel, no pensis malament que això és serio, per déu!!!!
La carta als reis va resultar del tot infructuosa,tot i que semblava que en un principi els havíem encamelat...
Després de 8 dies de llarga espera i veient com passaven de llarg els reis i tot el seu sèquit, i deixant-nos sense bicicletes i encara menys sense les armes que els havíem demanat, vam haver de recórrer als barris baixos de la ciutat per comprar pel nostre compte tot l’arsenal que necessitàvem.
Al bell mig del barri mes pobre, i perfectament camuflada, hi havia una mansió molt i molt luxosa...
Si una cosa aprens viatjant és a espavilar-te solet i no dependre de ningú, al teu aire.
Un dels nostres lemes favorits és aquell que diu:
yo, como Juan Palomo
yo me lo guiso, yo me lo como.
o inclús un altre de millor
Yo como Juan Gomes...
A veure qui sap com continua, vinga!!!!





Bé, total tampoc tenien el subfusell que buscàvem, però tenien uns llançagranades que ens van fer molta patxoca i sobretot un llançaflames que a mi em va fer molt de pillu.
en aquella casa hi havia material suficient per declarar-li la guerra al mateix bin laden.
ho vam acabar de completar amb unes bombes lapa per enganxar a sota dels avions i unes traques valencianes per que sembles que allò havia de ser una festa i despistar el personal.
Tampoc vam tenir sort.
Algun collons de talp de la policia, segurament infiltrat en les capes més baixes de la xarxa de tràfic d’armes del barri més podrit de la ciutat, va copsar de ple la nostra operació i ens van fotre de mig a mig.
Merda de noves tecnologies!!!!
segur que teníem els telèfons punxats, o ens vigilaven per satèl·lit, jo què sé!!!
i això que anàvem disfressats de netejabotes...
Nosaltres, feliços, vam arribar a l’aeroport amb tota la il·lusió dels nens petits.
Què collons havíem de pensar que sospitarien de dos marrecs plens de mocs.
Els collons d’en Bamba!!!!!!
Allà hi havia més polis que el dia que va venir en Juanca a Girona!!!!!
Res, al cap d’una estona ens trobàvem tancats a la garjola i condemnats a treballs forçosos, a cavar rases per passar la fibra òptica.
Ja ho dic jo, merda de noves tecnologies!!!
el primer dia vam quedar destrossats. A l’hora de dinar ja havíem ordit un pla per fotre el camp d’aquella mena de camp d’extermini.
Ho teníem tot planejat fins l’últim detall.
Com que treballàvem en sectors diferents vam acordar retrobar-nos a la nostra cel·la portant cada un el xapo que fèiem servir per treballar.
No vulgueu ni imaginar el que ens va costar amagar-lo perquè no ens descobrissin, amb aquell mànec tanc llarg...
Miquel, que t’he dit que no pensessis malament, hòstia, que som molt petits, joder!!!





Ara parlant seriosament.
Mai m’hauria imaginat que després de rebre una de les formacions mes acurades de la meva carrera professional, altament qualificada, i ara reconeguda com a especialitat, podria posar en practica una de les tècniques més difícils d’executar.
Després de 9 anys a l’elit he entès moltes coses de la vida.
I la idea ens la va donar el putu talp...
Li vaig fer un curs accelerat a en Sisu i ho va captar en dos minuts.
I per això 9 anys vaig pensar jo???
Amb una mà agafes el mànec
Amb l’altra també.
Blinques l’esquena i ajups el cap, que et recorda això, Miquel???
i comences a picar.
Pam pam pam pam pam...
No teníem gaire temps i no podíem pas fallar.
Els plànols els teníem en un rotllo de paper de vàter que vam haver de sacrificar perquè a en Sisu li havia fet mal el ranxo del dinar.
No m’estranya gens, ja que a mi em va semblar trobar-hi una cosa llarga i prima que semblava la cua d’una rata.
A mi no em va fer mal.
Ja us he dit que he estat 9 anys a l’elit.
Ens entrenen per estar 3 mesos perduts a la Sibèria només amb una canya de pescar i un tallaungles per si ens ataca un ós. Oi Albert?
Després de perdre el nostre planell subterrani de la ciutat vam continuar a ull.
Pam pam pam pam pam...
Semblava que portàvem orelleres de ruc.
Ho teníem completament memoritzat fins l’últim centímetre.
I no vam fallar!!!!!!
Quan vam tornar a respirar fresc havíem anat a petar de ple al bell mig de l’única botiga de bicicletes de tot el Paraguai, que ja no és tan guai, no...
Vam tenir el temps just de pillar unes Scott de puta mare i 4 tonteries més i sortir volant abans no ens tornessin a descobrir i ens estaquessin una bola de ferro de 100 kgs dels ous...
només de pensar-hi vam enfilar la ruta 1 encara de nit i a la primera pedalada i amb la ràbia que dúiem a sobre la bici es va aixecar de davant i vam travessar tot el país amb la roda dreta!!!!!!
semblàvem dos míssils!!!!!!
ara ja som a l’altre costat del riu Parana, en una ciutat fronterera que ni fu ni fa que es diu Posadas, a l’Argentina.
Això sí, disfrutant de la nostra llibertat i fent botifarra als de l’altre costat del riu, sí Miquel sí, també els ensenyem el cul...
D’aquí uns mesos se celebren eleccions presidencials al Paraguai
i en un dels cartells promocionals del Partido Colorado plantats al costat de la carretera em va semblar veure-hi promocionat com a diputat, la cara del fill de puta que ens va vendre les armes...

En un dels molt viatges que vam haver de fer al putu aeroport, vam coincidir amb una noia que tan punt va baixar del bus es va enganxar amb nosaltres.
No li feia gaire gràcia anar sola.
Doncs bé, al cap de 5 minuts de xerrar amb ella ens vam adonar que era una persona molt interessant.
Es deia Ursula i era de Suïssa.
Va tenir mes sort que nosaltres i va recuperar tot el seu equipatge.
De tornada cap a la ciutat la vam acompanyar fins al seu hospedatge i allà ens va presentar les seves amigues.
El lloc on estaven les tres amigues era 1000 vegades millor que el nostre. La Ursula ens va dir que l’habitació del costat de la seva estava buida i vam decidir fer el trasllat, perquè ens imaginàvem una estada llarga i anguniosa i almenys que fos una mica agradable.
Era el dia 31 de desembre.
Vam acordar muntar una festa per la nit.
Miquel, què collons estàs pensant???
no canviaràs mai...
Els amos de la pensió ens van preparar tot el sopar, com fan cada any amb els seus hostes aquest dia tan especial.
Nosaltres ens en vam encarregar de la pirotècnia, com no.
Aquí gasten uns petards que podrien fer volar un blindat per sobre d’un edifici de 5 plantes i estampar-lo dins del pati d’un convent de monges.
Aaaaaahhhh....!!!!!!!
quins records els que ja teniu una edat, eh?
En diuen matasuegras, no vegis com peten!
jo allà ja vaig començar a pensar en la nit de l’aeroport...

La Ursula ens va explicar que és antropòloga i que venia a visitar a la seva mare que feia 40 anys que vivia al Chaco, una regió molt peculiar de l’oest del paraguai, que ja no és tan guai
El Chaco es un territori molt extens compartit entre paraguai, argentina i Bolívia, on hi viuen des de sempre els indis guaranís, que no hi entenen de fronteres.
La mare de la Ursula, que també es antropòloga, va arribar al Chaco amb el seu marit i quan va veure el que els estaven fent als indis se li va encongir el cor.
Va decidir dedicar tota la seva vida a ajudar a aquella gent.
Ara sí que el paraguai no té res de guai...
Després de la primera guerra mundial molts europeus, sobretot alemanys i ucraïnesos i russos es van desplaçar cap aquí perquè el govern del paraguai els donava terres per conrear. Estem parlant de estancias de milers i milers d’hectàrees, que han sigut desforestades, vallades, i explotades fins la sacietat.
A hores d’ara encara hi arriba molta gent del Brasil i d’uruguai per trinxar-ho tot.
Haurieu de veure la maquinaria que fan servir.
Fa por!!!!!!
i nosaltres que buscàvem tranquil·litat...
Just la nit de cap d’any també va arribar a l’hospedatge, la Vera, que també es antropòloga i també és suïssa.
Ho heu endevinat???
La Vera i la Ursula són germanes.
La Vera feia 8 anys que vivia estudiava i treballava a mèxic, a la capital, una monstruosa ciutat de 20 milions d’habitants.
Ella venia amb el seu home, que es diu Uve. No tinc ni punyetera idea de com s’escriu però es pronuncia així.
També els acompanyava en Federico, el seu gos.
Tots ells són descendents dels que van arribar després de la gran guerra,amb una mà a davant i l’altra a darrera.
Ara són immensament rics.
Tots menys la família de la Ursula que dedica tots els seus esforços a ajudar als Guaranís.
Conèixer a la Verena, és una de les coses que més m’han impressionat en els 15000 kms que porto per aquest continent.
Un dia us en explicaré més detalls, perquè val la pena.
Tot el Chaco del paraguai esta dominat per una mena de secta, controlada pels menonitas, que són tota aquesta penya que ho han rebentat tot.
Tenen unes tendències religioses molt peculiars, però el que les caracteritza més és que fan passar tot déu pel tubu.
L'Uve es un d’aquests grandíssims propietaris riquíssims que es desplacen per la finca amb avioneta i la Vera, juntament amb la seva germana i sobretot la seva mare son l’altra cara de la moneda.

Estar a casa de la Verena fa posar la pell de gallina.
A tota hora arriben indis de tot arreu per demanar-li ajuda o consell, amb bicicleta o a peu. Vénen de molt lluny i semblen autèntiques animes en pena.
El contrast amb els vehicles de luxe dels menonites és per posar-se a plorar.
La gran tasca de la Verena és aconseguir que els indis recuperin part de les terres perdudes.
Us sona la història? igual que la que explicava en Shakespeare...
La pobra Vera em va explicar que aquesta situació l’està portant fins a l’extrem de caure malalta.

Va, tallo el rotllo.
El pròxim dia us prometo una història mes divertida.
Salut i força!!!!!!!