dissabte, de setembre 20, 2008

Cal Petit a les Amèriques. Continuo en aquest país tan curiós (6 de 8)

Cinquena entrega de les cròniques del Petit pel gran país americà, marcada pels grans contrastos entre la cèlebre anècdota dels cocos -feis el favor, no vos la perdeu!- i els místics sentiments de llibertat a què es sent transportat després de llargues hores veient el món sobre dues rodes.




5 de març


Dividint els estats d’Alagoas i Serguipe hi ha el riu Sao Francisco.
És el tercer més important del país.
Els últims dies de ruta pel litoral brasiler m’he fet un fart d’agafar barquetes per travessar molts dels rius que hi ha per aquí, molts dels quals, en el seu estadi més inferior es converteixen en estuaris, compartint les seves aigües amb l’oceà.
Les ribes son molt riques en fauna i flora.
Em va sorprendre la gran quantitat de manglars que composen les denses selves, impenetrables i deshabitades per la dificultat que comporta moure’s per aquest entramat d’arrels aèries que tant caracteritzen els manglars.
Vaig tenir la fortuna de sortir un matí a navegar amb una barqueta molt rudimentària d’aquestes que es desplacen per les aigües nomes fent servir una llarga canya per impulsar-se clavant-la al fons fangós.






Ja coneixia el projecte que des de principis dels anys 80, i impulsat pel govern brasiler, esta reitroduint a les costes d’aquest immens país, un mamífer marí que gairebé es donava per extingit.
O peixe boi.
Al llarg dels 7.000 kms de litoral que té el Brasil es va fer una extensa recerca del peixe boi i amb prou feines si en van catalogar 150 parelles.
El peixe boi és un manati herbívor rar que s’alimenta de plantes subaquàtiques i que freqüenta els manglars.
Pot arribar a fer de 5 a 6 mts i pesar una tona.
De moviments molt lents, era una presa molt fàcil per als pescadors que malvivien al Brasil de la primera meitat del segle 20 i que no estaven per escatimar recursos, arribant pràcticament a extingir-lo.
Va ser tan crítica la situació d’aquest animal que quan es va fer l’estudi molts dels pescadors a qui se’ls preguntava pel peixe boi no sabien ni de què se’ls parlava.
Jo vaig tenir la immensa sort de veure’n un de molt a prop.
Tant, que inclús va passar per sota de la nostra barqueta.
Si hagués volgut l’hauria tombada d’un cop de cua. Just abans de passar per sota nostre va treure el morro per respirar i li vaig poder veure la cara.
Semblava un animal prehistòric
I em preguntareu:
no li vas fer cap foto?
Doncs no, però el vaig filmar amb la càmera de fotografiar.
És una passada!
em vaig quedar amb la boca oberta.


Remuntant el riu Sao Francisco Velho Chico com li diuen per aquí, en veus molts d’animals.
Les terres de l’interior del nordest brasiler son semi-àrides. Tan sols endinsant-te 30 o 40 kms cap l’interior el paisatge canvia radicalment.
A la costa tot és exuberància i generositat.
Abunden tota classe de fruiters i arbres florits de colors llampants.





Però el que ha fet mes famoses les platges brasileres, a part de la sorra blanca i les aigües tranquil·les i transparents sovint de colors turquesa que enamoren, són els cocoters.
Els cocoters arran de mar donen una imatge de platja tropical, que et venen ganes de penjar-hi una hamaca i penjar-te tu també allà una bona temporada pescant i veient el temps passar a un ritme tan relaxat que quan penses en com es viu en el mal anomenat primer món et venen ganes de riure. O de plorar. O de fer-ho tot a la vegada.
Penjar una hamaca a sota dels cocoters, quina bona idea, pensareu.
I una merda seca lligada amb un cordill!
Estava jo l’altre dia fent una de les poques feines a què estic obligat, o sigui estava pixant a l’ombra d’un cocoter de 20 mts d’alçada quan de sobte em va estroncar la pixera una estrepitosa patacada que va ressonar a 50 cms dels meus peus.
Quan vaig recuperar l’alè, de poc no em pixo a sobre.
Bufava força vent i un dels cocos que penjava de la part mes alta de l’arbre va decidir independitzar-se de la família just en aquell precís moment.
No us imaginéssiu pas que els cocos pengen dels arbres tal i com estem acostumats a veure’ls a les botigues.
Allò de color marro només és la part interior del fruit.
Un coco quan és madur esta envoltat d’una cobertura de color verd la qual triplica el volum i el pes dels cocos que estem acostumats a veure.
Son tan o mes grossos que una pilota de handbol.
quan vaig haver acabat l’última feina que em quedava per fer aquell dia, o sigui espolsar-la i guarda-la, vaig agafar el coco i me’l vaig beure. S’havia esquerdat just pel lloc on tocava.
En solo comprar tot sovint, ja que en venen per tot arreu. Cada dia me’n bec 3 o 4. Estan boníssims i son bastant barats.
Normalment costen 1 real i 1 euro son 2,5 reals.



Un altre dia que m’havia quedat sense aigua vaig intentar pujar a dalt d’un cocoter per despenjar-ne un i hidratar-me.
Ja havia vist com es feia i semblava fàcil.
Quan ho vaig intentar em vaig ben decepcionar.
Em resultava del tot impossible fer-ho com ho feien els natius. Realment tenen una habilitat al·lucinant. S’agafen del tronc per la part del darrera i amb l’esquena blincada posen els peus per davant i pugen com si caminessin pel tronc.
Em vaig quedar assegut a terra una bona estona intentant articular algun moviment una mica graciós, pensant-me que això de fer el mico filós era fàcil.
Que n’ets de burro. Ruc, ruc. Diria el bo d’en Sisu.
Al final vaig desistir de la idea d’emular aquesta gent però no la de pujar al cocoter.
Hi ha altres maneres, no?
Sempre hi ha altres maneres per a tot...
Amb els col·legues del Graf quan ens volem enfilar a un arbre ens abracem a ell amb els braços i les cames i comencem a pujar fent uns moviments rítmics de contracció i extensió molt semblants als que fa un cuc quan es desplaça per terra.
Doncs bé, si serveix per un pi també serveix per un cocoter no?
Ja em tens abraçat al collons de cocoter i enfilant-me pel tronc vestit de ciclista amb el maillot, de colors llampants perquè els conductors em vegin de ben lluny, el culot, les botes, els guants i el camelbak inclòs amb la manguera penjant.
De sobte me n’adono que soc just al costat de la carretera i que la gent que em veu amb aquella pinta es parteix de riure.
Ja podeu riure que aquest coco me’l fotré jo!
Per sort l’arbre és bastant petit i nomes fa uns sis metres.
Quan arribo a l’alçada del fruit desitjat (no us penseu, n’he desitjats molts de cocos, però sempre solen anar de dos en dos) la cosa se’m complica molt i molt.
Com sempre sol passar amb els cocos que van de dos en dos...
Ara he d’allargar una mà i agafar-ne un. Això vol dir perdre un dels punts d’anclatge, cosa que no em fa molta gràcia en les circumstancies en què em trobo.
Bé, ara no em puc fer enrere.
Allargo la mà amb molta precaució i en grapejo un per comprovar-ne la densitat.
aquí no hi ha ningú que et piqui els dits com passa de vegades amb els cocos que van de dos en dos.
Ah manyac!!!
Això es molt mes difícil del que em pensava!
Aquest cabró està tan fermament arrapat que m’hauria pogut penjar d’ell sense que s’arranqués de l’arbre.
Amb raó els fan caure amb aquells cops de matxet tan forts.
Bé, analitzem la situació.
Ara només m’aguanto amb una mà i les dues cames.
Evidentment ara no és el moment de fer-se enrere.
De més enlaire he caigut, us ho puc ben assegurar, i en aquests moments em ve a la ment, però no puc pas desistir.
Per això soc de capricorn.
Els capricorn quan foten la banya en un forat, calceu-vos!
Per cert Oriol, el teu nano va néixer al gener, no?
que no us passi res tiu!
us farà ballar per un peu...
Al final agafo el coco i opto per cargolar-lo.
Tius, un consell:
no se us acudeixi fer mai això mateix amb els cocos que van de dos en dos.
La castanya que us caurà serà pla mes sonada que l’estruendo que fotria jo si em fallés un altre punt d’anclatge i estampés la meva carcanada directament contra el terra.
Després de molta perseverança i tenacitat aconsegueixo, amb un ample somriure a la cara, arrencar-lo.
Ja molt i molt cansat torno a abraçar-me a la mare dels cocos i intento fer el moviment de pujada però a la inversa.
Impossible.
Estic massa esgotat per retenir el meu pes en aquella ridícula situació i em deixo anar pel tronc de l’arbre talment com ho feien els antics bombers quan en els parcs hi teníem les famoses barres per baixar volant a la cotxera.
Ah noi!!!
Però l’arbre no és pas cap barra...
Arribo a baix. Tot un poema.
L’operació ha durat ben bé 12 o 14 minuts.
El ventre de les cames, la panxa, el pit i els braços esgarrapats. Suat. Exhaust.
D’una de les cuixes ja m’està sortint sang.
Això sí, content com un pèsol.
Feliç com un tornavís.
El meu primer coco!





El Sertao
Així es com es diuen les terres de l’interior del nordest del Brasil.
És un territori vast, amb alguns desnivells forts per anar amb bici, però a mi ja m’agrada.
És bastant sec i també molt rural. Aquí les distancies ja prenen una altra dimensió. No suporta la gran densitat de població del gran sud ni tampoc de les ciutats inhumanes del litoral.
És un altre Brasil. I és que Brasil té moltes cares.
Hi pedalo durant dos dies i torno cap a la costa.
Precisament perquè m’agrada.
I molt.
Me’l reservo.
Quan escullo un territori per viatjar procuro seguir una línia.
Si vaig per la costa intento conèixer-la al màxim per tenir una perspectiva prou àmplia.
Pedalar pel Sertao té un encant especial. Tot és molt tranquil perquè hi ha molt poc moviment.
Em recorda sensacions molt bones que he tingut en altres viatges.
La Patagònia em ve a la ment.
Allà pedales sense preocupar-te absolutament de res.
Allò és supervivència en estat pur.
Menjar i aigua.
I prou!
Allò és una autentica passada!
Estem parlant de milers de kms. d’absoluta llibertat.
Amb les necessitats bàsiques cobertes, surts el matí a primeríssima hora per aprofitar la màgia de la llum en aquell moment del dia.
Amb tot un infinit davant dels teus ulls.
Pedales i pedales amb la ment completament absorta per uns pensaments que només he tingut quan t’envaeix aquesta sensació que costa tant de trobar:
la llibertat.
Vas a sobre de la bici i deixes escapar la mirada.
I se’n va.
Se’n va tan lluny com vol, com pot, perquè es lliure.
Pensaments completament al·lucinants t’envaeixen, fantàstics, màgics.
Aquella terra, batuda per un vent incessant, dur, glaçat, té una força especial que t’entra cap dins.
I la ment se’n va, perquè és lliure. Es deslliga del cos i comença a volar.
Pots pedalar des de l’alba fins que es pon el sol, just allà on has perdut la vista.
Pots pedalar tant com vulguis.
Els sentits se n’han anat per una banda i els sentiments per una altra.
L’esgotament, el dolor, la son, no les busquis, van per lliure.
Un dia, a la Patagònia i després de rodar mes de 170 kms i quan ja es feia fosc, se’m va passar pel cap la idea de continuar pedalant tota la nit. Volia arribar a la Siberia, una estància que estava 80 o 90 kms mes enllà.
No pas per un repte, ni per la vacil·lada de fer no sé quina bestiesa per explicar, ni totes aquestes tonteries que de vegades ens dóna per fer.
Simplement em donava tan bon rollo girar els pedals que no volia parar.
Em sentia eufòric.
En altres circumstàncies el vent en contra em fa sortir la ràbia, les ganes de plorar o d’aixafar la bicicleta i engegar-ho tot a rodar.
Allà no.
Aquell vent és molt diferent.
Hi ha un cantautor argentí que es diu José Larralde al que considero el meu pare espiritual.
Deu tenir uns 70 anys.
Té unes lletres increïbles.
Canta sobre la vida en el camp, la vida dels gauxos, dels peons caminers, de la terra i de l’aigua dels rius.
Un dia parlant de música amb una senyora argentina li vaig preguntar per en Larralde.
Em va dir que no era capaç d’escoltar més de tres cançons seguides perquè se li posava la pell de gallina i s’emocionava moltíssim.
A mi em passa el mateix.
En Larralde és una mica com en Labordeta però a lo bestia.
En Labordeta ha fet molts viatges per l’Espanya profunda i ho ha plasmat en les seves cançons.
En Larralde ha fet el mateix a l’Argentina.
Però és que l’Argentina fa 5000 kms de punta a punta.
Ademés ha treballat en els oficis mes durs del camp argentí i sempre ha viscut de la manera més humil, moltes vegades inclús dormint al ras a la pampa, la duríssima pampa argentina.
Té una cançó que parla del vent que diu així:

Que cruz la que lleva el viento
que aunque vuela pa ande quiere
no tiene rumbo ni pago ni rancho ande alguien le espere.
Que cruz la que lleva el viento y hay gente que le envidea
cuanto espacio pa uno solo piensa el que mira de afuera.
Cuanto campo pa correrlo, cuanta sombra, cuanto sol
cuanta seca lo hizo polvo, cuanta lluvia lo empapó
cuantos tiemblan a tu paso cuantos rien por vos.
Tu llanto florece campos, tu aliento quiebra la flor.
Que cruz la que lleva el viento
que amargura hay en su voz
El que vive su destino tiene sobrada razón
la envidia mide la fuerza pero no mide el dolor.
Que cruz la que lleva el viento
ciego, invisible tendón cardinal de la distancia transparencia
del adios que se revuelca
en si mismo eterno y agónico.
Que cruz la que lleva el viento, su aliento quiebra la flor.
Que cruz caera sobre el alma de quien cuidarla olvidó.


Dedicat a la isarda mes ben parida de SHS.




Al Sertao vaig tenir una mica aquesta sensació de llibertat.
Només ho he aconseguit quan porto bastant de temps pedalant.
Deixes volar la ment al seu aire.
I se’n va, vola, vola.
Amunt, amunt.
- Hola nano, com vas?
- Tudo bom?
Sento que em diuen.
No veig res.
- Què passa tiu?
En aquesta dimensió encara em costa veure-hi amb claredat, però n’estic aprenent.
De tot se n’aprèn en aquesta vida.
- Ei, som aquí soci...
Hòstia santa, sí que he volat enlaire!
Estan tots estassats en unes àmplies hamaques de fil de coco amb els peus i les ales penjant.
Son els meus Àngels de la Guarda.
Van tots completament fumats, els putes.
- Ens has donat moltíssima feina, ho saps?
És clar, aquí al Sertao hi ha moltíssima tranquil·litat.
No hi ha els camions de les carreteres del sud ni tots els manguis ni xoriços de les grans ciutats.
O sigui que aquests rastes alats s’han agafat un descanset.
Això sí, sempre n’hi ha un de guàrdia, com a la puta mili...
Tius, me’n vaig per avall que es fa tard i m’he de buscar un cau per dormir.
Txau!
Em saluden tots amb aquest gest tan característic que al Brasil fa servir absolutament tothom, amb el puny tancat i aixecant el dit gros.
Quin bon rollo de gent, sí senyor!






Estava cantat que em passaria...
En un viatge d’aquestes característiques i en un país com aquest era quasibé impossible que no em passés.
estava cantat!
Ja m’ho havia advertit més d’un. Ves amb compte que...
Sí, realment el perill hi era, però vaig assumir el risc des del primer moment.
Qui tingui por que es compri un gos!
I he llepat.
Al final he llepat!
Les possibilitats hi eren, és clar, i molt més encara anant tot sol.
Hi ha factors que són completament aliens a la teva voluntat i no ho pots controlar tot.
Però què hi farem...
Aquestes situacions són del tot imprevisibles i quan menys t’ho esperes, ja has rebut.
Et pot passar en qualsevol lloc,
Al tombar una cantonada, en una estació de bus o en una de tren, en un ascensor, en un local nocturn, al carrer de nit, o a plena llum del dia, tant li fot.
El cas es que m’ha passat i ara n’he de pagar les conseqüències.
Aquest cop els Àngels de la Guarda no estaven a l’aguait.


Continuarà...

1 comentaris:

Idoia Perich ha dit...

Buscant rutes i saltant d’un enllaç a un altre, vaig a parar a aquest blog. Vaig llegint i, quan me n’adono, em passa el temps. És un gust llegir aquestes cròniques i veure aquestes fotos! I just ara, me n’adono d’una altra cosa: no et conec, però sé qui ets! –una foto en què remates estones ja mortes et delata-. No hem topat per la muntanya, però vaig cobrir una xerrada teva sobre els nous menorquins a Ferreries i poc després ens vam trobar al jaleo des Migjorn! M’ha fet gràcia descobrir aquesta faceta teva, molt bona faceta, per cert! A seguir xalant, pedalant, escrivint, fotografiant… que es nota que, quan es fa de gust, surt bé! i… gustosament segueixo amb la visita.