Migjorn menorquí en un capvespre i un matí

Public la crònica d'una ruta amb kaiac feta a principis de setembre. La vaig començar a escriure fa un mes i mig, però fins ara no l'havia acabada:

Com tots els que poblen aquest blog, el rodolí del títol és fortuït. Tenia altres opcions: "Migjorn menorquí en dues etapes" o "Migjorn menorquí en 24 hores", però els dos casos donaven lloc a equívoc. Ni xerram de dos dies sencers, ni de 24 hores remant sense aturar, sinó de dos mitjos dies: del migdia de dimecres al migdia de dijous. El més exacte era, idò, dir-ho pel seu nom: un capvespre i un matí és el que vam necessitar per fer les 27'5 milles (51 kms) que separen Biniancolla, a prop de Punta Prima, a l'extrem sud-oriental de l'illa, de Santandria, a la banda de Ponent.

La idea inicial era sortir de la Cala d'Alcaufar, a la banda de llevant, i passar la nit a Atalis. Tanmateix, ja des d'enfora, mentre avançavem per la carretera, vam veure que el llevant que havia bufat tot el dia havia aixecat massa mar, així que vam optar per guaitar a Punta Prima per si hi havia més sort i podíem sortir d'allà

Degut a l'estat de la mar no vam tenir més remei que sortir de Biniancolla, racó redossat de les onades que rompien arreu.

A Punta Prima, però, la cosa estava igual o pitjor: a les onades que entraven per llevant s'hi afegien les -més grans- de migjorn del temporal dels dies previs. Tot i que anava a menys, la mar de fons era considerable; suficient almenys perquè descartéssim sortir de Punta Prima i anéssim a cercar una raconada més redossada. Probablement l'únic racó on podíem fer-nos a la mar era Biniancolla, un poc més cap a ponent. Tot i que a la boca de la raconada s'hi veia un bon remenot, des d'allà almenys podíem pujar tranquil·lament al kaiac i començar a remar.

Imatge satèl·lit del traçat del primer tram, de 14 milles mitja. Podeu explorar i/o descarregar-vos el track aquí.

Així idò, amb els kaiacs carregats d'aigua, menjar, sacs, tenda i roba de recanvi vam encarar decidits la sortida de Biniancolla; en el meu cas, que som menys experimentat que en Jaume, remava decidit, però he d'admetre que també amb un cert temor...

Una vegada a fora, l'espectacle de les onades vistes de tan a prop em va impactar. En Jaume n'ha viscudes de tot color dins el kaiac, però a jo aquesta sensació d'estar pujant i davallant contínuament petits -i no tan petits- desnivells de líquid se'm feia ben estranya... Quan encaràvem una onada, venga a remar cap amunt!; i una vegada a dalt -amb unes precioses vistes, per cert-, venga remar cap avall lliscant per damunt l'aigua! De cop, ho perdia tot de vista, en Jaume inclòs: tot eren parets d'aigua al meu voltant. Al cap d'uns segons, a dalt de l'onada, m'envoltava altra vegada el paisatge de la mar ondulada i, al fons, la costa esquitxada de blanc.

Vam avançar direcció ponent allunyats dels penya-segats. A poc a poc la mar s'anava encalmant, però les onades venien més juntes i, en realitat, feia més mal navegar. Sobretot, per culpa de les onades que rebotaven a les immenses parets de roca i que feien que mai sabessis per quina banda t'havien de venir.

Aquesta part de costa sempre ha estat la més desconeguda per jo. De fet, l'havia vista només des de l'avió o des del barco que va a Barcelona, que dóna la volta pel sud quan al nord hi fa mal temps. Vistos d'aprop, els acantilats d'entre es Canutells i Son Bou són impactants, amb trencs i coves immensos que un altre dia de més calma hauríem d'anar a explorar.

Quan dúiem unes tres hores de remar sense aturar i ja érem per davant de la cala de Sant Llorenç em va succeir un fet insòlit: quan vaig clavar la pala esquerra, en un moviment ja completament rutinari, aquesta no es va enfonsar dins l'aigua, com era d'esperar, sinó que va topar amb un cos feixuc i relativament dur que surava -o nedava- a pocs centímetres del kaiac. Tot d'una em vaig girar per veure què era, però el reflex del capvespre no em va deixar veure més que una part del seu cos (la cua? una aleta?) que sobresortia per defora l'aigua i, acte seguit, una ombra que s'endinsava cap a les profunditats...

Quin animal era? No ho sé. Tot d'una em va semblar més bé un esqual o semblant, però al cap d'uns minuts em vaig convèncer que era una tortuga de dimensions considerables. Seguesc tenint els meus dubtes, i segurament ja no ho sabré mai. Si es tractava d'una tortuga, vos podeu imaginar quina deu ser la probabilitat de donar un cop de pala enmig de la immensitat del mar a una tortuga que està flotant a la deriva? Només que l'hagués tinguda a la meva dreta hi hauria passat pel costat sense ni adonar-me'n. També podria tractar-se d'un animal que, encuriosit, nedava al costat del kaiac. Tot i la meva curta experiència amb el kaiac, no seria la primera vegada que ho veig, però tot i així costa d'imaginar que estés remant una estona amb un peixot al meu costat...

Ja està! Ara hi caic! Mentre ho posava per escrit he vist clar del que es tractava: només podia ser un dofí curiós que em seguia d'aprop, com tant els agrada fer! I el que vaig veure era la seva cua... de cop ho veig ben clar! Tal vegada si la mar hagués estat més plana l'hauria vist, d'enfora, fent els típics saltirons que acustumen a fer.

Un palista mirant un dofí que neda a prop. La imatge l'he treta d'Internet. Cercant al google "kayak+dolphin" o similar trobareu algunes imatges més de kaiacs amb dofins a prop. En el meu cas, tot i que el vaig tenir molt més a prop, no vaig arribar a veure'l; açò sí, li vaig pigar un cop de pala!

Encara em tenia pensatiu l'anècdota del -ara ho sé- dofí quan vam arribar a Son Bou. Hi vam passar de llarg: es feia fosc i les onades, tot i que en aquesta zona eren molt més petites que a la part de llevant, rompien amb força a la platja. Només ens quedava remar un poc més de mitja hora per arribar a Cala Fustam, lloc escollit per passar-hi la nit.

Vam tenir sort que Fustam, cala estreta i redossada, ens queia just en el punt on ens tocava posar peus a terra. En primer lloc, perquè ja que estava a punt de fer-se fosc i no hi havia lluna. En segon lloc, perquè des de Biniancolla fins a Cala Fustam no hi havia ni un sol racó on hagúessim pogut desembarcar sense perill de volcar i ser arrossegats per les onades.

Dues imatges dels kaiacs i la tenda (islandesa d'adopció, per cert) a Cala Fustam.

Quan vam haver desembarcat, vam fer un petit bany per treure'ns la sal aferrada a la pell, vam muntar la tenda (quins records d'Islàndia!), vam ben sopar (amb cervesetes fresques incloses, gentilesa d'en Jaume) i ens vam estirar a contemplar el cel estrellat fins que el fred i el cansament ens van fer entrar a la tenda.

Imatge satèl·lit de la segona part de la ruta, amb 13 milles. Podeu explorar i/o descarregar-vos el track aquí.

En sol demà no record a quina hora ens vam aixecar. Sé que em vaig aixecar amb la sensació d'haver dormit bé. Vam berenar i, si no record malament, fins i tot vam fer un cafè (gentilesa d'en Jaume, altra vegada). Quan ho vam tenir tot aclarit, ens vam posar a remar amb la idea de ser a Santandria, on havíem deixat el cotxe el migdia del dia abans, més o menys damunt la una.

Imatge de Cala Fustam a primera hora del matí. Com es pot comprovar, la mar s'havia encalmat moltíssim durant la nit.

Tres hores i 45 minuts més tard, a la una exactament, tal com ens havíem proposat, vam arribar a Santadria. Per enmig, unes 13 milles amb nivolats amenaçadors que venien del nord. Si el capvespre abans l'anècdota va ser el dofí, el moment més destacat del tram matinal va ser sens dubte l'aiguat espectacular que ens va amollar a l'alçada de la Cova des Pardals.

Anant cap allà, va aparèixer un seguit de barques que anaven en sentit contrari a noltros, i que ens recomanàven amb gestos que giréssim cua. Al davant teníem una fosca cortina d'aigua, i la força del vent començava a augmentar. Al cap d'uns minuts van començar a caure gotes de les grosses, d'aquelles que fiblen. Impactaven amb una força tal damunt la mar que en un tres i no res es van aplanar les onades que el vent havia aixecat. A més, els esquitxos i el polsim que provocaven les gotes s'afegien a la cortina d'aigua que queia del cel per crear un escenari irreal, com si hi hagués una continuïtat entre el cel i la mar; com si s'haguéssin unit, no en sentit figurat, sinó de forma ben visible. D'un veler que passava enfora no en vèiem més que de mitja vela per amunt, i encara de forma borrosa...

Foto que em va tirar el meu germà en Lluís uns dies abans dins el torrent de Trebalúger. Amb en Jaume hi vam passar de llarg...

El matí va acabar amb un cel ben net i la mar ben plana a la banda de ponent. Arribant a Santandria, exactament a la una, tal com havíem calculat, ja quedava enfora el mal temps del dia abans i d'aquell matí mateix.

Com sempre, les darreres milles (o quilòmetres, quan ho feim dalt velo) ens les vam passar tramant un parell o tres d'animalades més grosses que aquella que estàvem a punt d'acabar.

Ben mirat, ara que acab la crònica, no pensau que hauria estat millor titular-la "migjorn menorquí amb una aiguada i un dofí"?

Uep es tercer aniversari!

Darrerament m'he portat molt malament amb tu.

Ja fa tres mesos que pràcticament no xerram. Tot i que seguesc fent coses, ja no et cont res.

Ja fa estona, quan aquí encara feia calor, vaig anar amb sa velo (uep!) a donar la volta a Islàndia, un país verd, negre i blanc on tot és molt extens, tot està molt quiet i tot és molt fred o molt calent.

En aquella illa llunyana va succeir un fet dramàtic: va morir la que fins llavors havia estat la protagonista de quasi totes les històries que t'explicava, i ni açò em vaig dignar a comunicar-te.

Però tota notícia trista cedeix pas a una de feliç... Una nova velo ha pres el relleu, amb la innocència i la il·lusió d'un fillet del cel. Té molt de camí per recórrer, i s'haurà d'esforçar de valent si vol emular la seva precedent! Tu saps bé que ho tindrà difícil... Tal vegada si te l'hagués presentada abans, cosa que no he fet i que ben segur em retrauràs, hauries pogut explicar-li alguna història èpica i molt didàctica protagonitzada per la seva avantpassada.

Entretant també he fet alguna sortida amb el meu nou joguet, el kaiac. Una d'especial va ser la que vam fer amb en Jaume: tota la costa sud de Menorca en un capvespre i un matí, aturant a dormir a cala Fustam. Ens van passar anècdotes dignes d'explicar-te, com l'animal que sense voler vaig copejar amb la pala (era una tortuga, o era un esqual?) o l'aiguada que ens va caure prop de la Cova des Pardals i que ens va fer sentir com si voléssim molt amunt, enfora de la línia de l'horitzó.

Un altre dia, fent curricant amb el kaiac, es va agafar una llampuga ben polida que finalment se'ns va escapar... hauries d'haver sentit els crits de ràbia que em van sortir! Ens vam prometre tornar-hi, però la feina i altres coses ens ho han impedit.

Però tu de tot açò no n'has sabut res...

Tampoc no t'ho vaig dir quan vaig anar a veure en Tolo i en Xevi, assidus personatges d'aquest blog, i per primera vegada vam anar a la muntanya sense velo, així tal qual, amb les cames i prou, a caminar. Ens sentíem com despullats! Tot i que ens semblava impossible haver fet només 20 quilòmetres, vam veure racons que amb la velo normalment ens queden amagats:

Ja ho veus, estimat blog: tenim un greu problema de comunicació.

I per si no n'hi havia prou, ara va i se'm passa el teu aniversari! No hi he caigut fins avui: era dilluns, el 18 d'octubre! Em sap molt de greu, esper que un dia o altre m'ho puguis perdonar.

Hi ha dies que pens si aquesta deixadesa no serà indicativa que la nostra relació ja ha arribat a la fi; que millor seria deixar-ho estar, que cada ú fes el seu camí...

Però llavors, de cop, m'entren unes ganes incontenibles de contar-te coses; i a vegades, fins i tot, de fer coses per poder-te-les contar!

Si no t'importa, em prendré uns dies més de reflexió; els necessit. Però promet tornar-te a explicar històries plenes d'anècdotes i fotos ben polides! Sí, ja ho sé, serà difícil que tot torni a ser com abans, però que nos quiten lo bailado!, no ho trobes?

Molts anys de part del teu millor i únic cronista!