Arribar i empènyer. Tots els cavalls del camí del nord

Ara fa un any, vaig arribar a Maó, com cada Setmana Santa, amb un barco procedent de Barcelona i, com sempre, al meu bitllet de transport hi deia "acomodación butaca" (d'acord amb açò de la butaca, però a veure qui m'explica l'acomodación, que se suposa que alguna cosa deu tenir a veure amb la comoditat, no?). Com que la meva destinació final era Ciutadella, vaig encolomar la maleta a una persona coneguda i vaig travessar sa roqueta de punta a punta transitant camins i carreranys a cop de pedal.

Dissabte passat feia el mateix trajecte en barco, com sempre amb molta acomodación, i enguany tenia ganes de repetir l'experiència d'arribar i empènyer, d'acabar el viatge a casa travessant l'illa de cap a cap. Però més que repetir, podríem dir que la vaig redoblar. Primer, perquè em va venir a esperar a Maó en Toni, bon amic que ens va enganxar a tots plegats en açò del mountainbike; i segon, perquè preteníem travessar sa roqueta, no per camins accessibles i planers com l'altra vegada, sinó per la seva part més exigent: el Camí de Cavalls de la costa nord.

Si voleu explorar el track, feis click a la imatge.

Després d'anys de reivindicacions i litigis, des de fa pocs mesos el Camí de Cavalls és, per fi, transitable en la seva totalitat. Tenint en compte que aquest era el primer cap de setmana de l'any amb horari d'estiu, no m'estranyaria gens que en Toni i jo fossim els dos primers aligots que feim la M-nord, tot el Camí de Cavalls de costa nord d'una sola tirada. El nom d'aquesta ruta, inspirat en el d'una famosa autopista, quasi sembla una broma de mal gust, ja que si a alguna cosa no s'assembla (ni hauria d'assemblar-se mai) el Camí de Cavalls és a una autopista.

A diferència del litoral sud de Menorca, on hi abunden les cales de postal, amb fina arena blanca i pins fins a peu de platja, el nord és abrupte i escarpat, amb arraconades i codolars de roca fosca castigada per la tramuntana. En aquest medi esquerp només hi gosen créixer plantes i petits arbres i arbusts molt adaptats a les inclemències del vent i la saladura, com ara el càrritx, els socarrells, les mates, els ullastres, etc. Alguns trams del Camí de cavalls no són ciclables en absolut, i molts d'ells només ho són per qualcú que tengui una certa experiència dalt velo.

La ruta té un total de 90 quilòmetres i gairebé 1.700 metres de desnivell acumulat, el qual, tenint en compte les dimensions i l'orografia de Menorca, no està gens malament. Per fer-la vam necessitar 8 hores en moviment, entre pedalar i, a estones, empènyer velo amunt per un coster empinat. En conjunt vam necessitar més de 10 hores, comptant aturades per dinar, fer qualque barreta i tirar qualque foto.

La primavera dóna una vistosa capa de pintura als paisatges, i per açò és probablement la millor època per fer aquesta ruta, i qualsevol ruta, tant a Menorca com arreu.

Verd fins al caire dels acantilats. Qualcú que només conegui la Menorca resseca dels mesos d'estiu podria pensar que aquesta imatge correspon més aviat a una illa atlàntica... però no.

De tant en tant, una caseta blanca i orfe d'arquitecte esquitxa el litoral verge del nord. Tot i que la imatge ens inspiri serenor, de ben segur que aquesta caseta ha conegut d'aprop la virulència de la mar.

Vogant entre parets seques i ullastres, un clàssic.

Petit pont blanc a l'Albufera des Grau.

En alguns moments, el Camí de Cavalls travessa qualque cala o codolaret just a tall d'aigua. Al fons, sa Torreta.

Cala Tortuga, si no m'equivoc. Aquesta perspectiva de la cala no m'és gaire familiar, ja que normalment s'hi accedeix des del far de Favàritx, més a ponent.

Avui més val caure cap a l'esquerra! És un dels pocs consells que vos puc donar per fer aquesta ruta.

Una de tantes cales d'arena gruixuda, en aquest cas just a la vora de Cala Tirant.

Tres imatges de les salines de Montgofre, un dels diversos racons de què havia sentit a xerrar però que mai fins dissabte no havia visitat. Sens dubte és un dels molts punts forts de la ruta.

En alguns moments el Camí de Cavalls s'interna més cap a l'interior.

Resseguint un carrerany per entre mates de càrritx, amb un punyat de muntanyoles de fantasia al davant.

Vogant entre roques.

Si el sud de l'illa és ideal per a les imatges de postal, de cales d'arena blanca, aigües transparents i frodosos pinars, el nord convida a fer fotos un poc més "artístiques" dels contrastos de colors, roques de formes estranyes, imponents penyassegats, etc.

Passant entre més roques.

Arribant a Montgofre s'intueixen les primeres casetes de Na Macaret.

Aquesta platja no l'havia vista mai, i ara ja no record quina era... és que en vam veure tantes, en un sol dia!

Petita cala a prop de Tirant. El solet del migdia ens convidava a submergir-nos en les seves aigües transparets, però no ens volíem escaldar.

Platja de Cavalleria. Ai! Si tinguéssim aquella caseta esventegada...

Moltes estones, com en aquest tram entre Cavalleria i Binimel·là, el Camí de Cavalls ressegueix els contorns de sa roqueta.

Travessant Cala Mica, entre Cavalleria i Binimel·là.

Moltes parets seques moren a la mar. Al fons, el far de Cavalleria i l'Illa dels Porros.

Bens pasturant al nord de Ciutadella.

Llum del capvespre i primeres espigues de blat a La Vall.

Els dos aligots que vam fer la travessa, amb Cala Pregonda de fons.

Perfil altimètric de la ruta. Les altures, com és evident, estan equivocades. La mínima (449 metres) correspon a 1 o 2 metres per damunt del nivell de la mar. La màxima, per tant, seria d'uns 130 metres. El desnivell acumulat és de gairebé 1.700 metres.