dimarts, d’abril 17, 2012

360ºx3, el repte de la triple volta a Menorca d'Arnau Julià




 Arnau Julià, atleta d'ultrafons gironí que ha estat quatre vegades campió d'Espanya de raids d'aventura i campió del món l'any 2010 amb l'equip Buff-Thermocool, s'ha proposat ni més ni menys que donar tres voltes seguides a Menorca. 

Sí, sí, tal com ho heu sentit: tres voltes, una darrera l'altra, cadascuna en una disciplina diferent: kayak, btt i corrents. Els nombres d'aquest repte són tan grans que és difícil que els simples mortals ens en puguem fer una idea:
  • 541 km en total
  • Més de 6.000 metres de desnivell acumulat
  • 187 km corrents
  • 187 km amb btt
  • 90 milles nàutiques (uns 167 km) amb kayak
Aquí trobareu tota la informació: 


A més, els que coneixen el Camí de Cavalls saben que no és un camí ni molt menys fàcil. Sobretot amb btt, el fet que sigui tan tècnic i rocós fa que s'avanci molt lent i que el desgast físic i mental sigui molt gran.

Qualsevol podria pensar que Arnau Julià és un inconscient que no sap el que es fa, si no fos perquè atesora un currículum digne d'admiració: a part dels títols esmentats més amunt, Arnau s'ha proposat i ha superat reptes com la travessa dels Pirineus Non-Stop amb bici de carretera en 52 hores (900 km i més de 22.000 m de desnivell). Els seguidors del blog potser recorden que en el seu dia vam publicar-ne la crònica.

El darrer gran repte personal al que s'ha enfrontat Arnau Julià va ser les dues voltes a la Carros de Foc que va fer l'any passat, en un temps de pel·lícula: 23h 59' i 40''! Si no heu llegit la crònica que va penjar al seu blog us recomanam que us feu perquè no us decebrà: 2 vueltas a la Carros de Foc (últimas horas). D'aquesta manera, es convertia en la primera i única persona que aconseguia fer dues voltes a la Carros de Foc i, a més, dins el límit que s'havia proposat de 24 h, temps que ja voldríem molts per fer una sola volta.

Molta sort Arnau!

diumenge, d’abril 15, 2012

Vídeo de Camí de Cavalls 360º amb Fernanda Maciel i Arnau Julià


Fa un parell de setmanes vam tenir l'oportunitat de compartir uns dies a Menorca amb dos grans esportistes i dues gran persones, Fernanda Maciel i Arnau Julià. Entre altres coses, vam dedicar un parell de capvespres a gravar imatges per al vídeo promocional de Camí de Cavalls 360º, que avui ha sortit a la llum. Aquí el teniu, esperem que us agradi!

dijous, de març 01, 2012

Camí de Cavalls 360º, el repte de la volta a Menorca a través del GR 223


Camí de Cavalls 360º és la volta a Menorca per etapes a través del GR 223, un sender ancestral de 185 km que ressegueix fidelment la costa menorquina i que ha estat protagonista de moltes cròniques d'aquest blog.

El Camí de Cavalls té un gran atractiu per a la pràctica de la BTT, Senderisme o Trail Running, però presenta un inconvenient important: gran part del camí està totalment mancat de qualsevol tipus de servei. Per tant, per poder-lo fer és necessari conèixer bé els trams, els punts on és possible avituallar-se, i disposar d'allotjaments i del servei logístic necessari per no haver de carregar l'equipatge o poder traslladar-se de l'inici o el final d'etapa fins a l'allotjament.

El Camí de Cavalls 360º es pot fer en tres possibles modalitats: Senderisme, Trail Running o BTT. Cada modalitat disposa de tres variants possibles: la volta sencera (360º), la meitat nord (180º N) o la meitat sud (180º S). També hi ha diferents nivells perquè cadascú pugui adaptar el repte als seus gustos i possibilitats.

Tot açò és el que s'ofereix en aquesta nou projecte darrere del qual hi ha el Uep sa velo! Us convidam a visitar la nostra web i us desafiem a encarar el repte de la volta a Menorca!


dimarts, de febrer 07, 2012

Camí de cavalls blancs


Vorera nevada amb l'illa de l'Aire al fons.

Camí de cavalls blancs. Aquest és el títol que volia posar a aquesta entrada, i així ho he fet. Tanmateix, he de reconèixer que el títol s'aguanta per un fil... o més ben dit, s'aguanta damunt una fina capa de neu.

El febrer de fa dos anys, quan tota l'illa va quedar coberta de neu, em vaig quedar amb les ganes d'agafar la velo i rememorar ni que fos tímidament una mítica sortida que vam fer amb en Xevi fa tres anys pel Montseny.

Aquesta vegada em vaig conjurar per no deixar passar l'oportunitat, així que diumenge matí vaig carregar la velo dins el cotxe i vaig travessar la nostra petita illa fins a Maó, on, segons deien, el dia abans havia fet una bona nevada.

A l'alçada d'Alaior va començar a aparèixer el paisatge nevat, tot i que no tant com m'esperava. Quan vaig ser a Maó, la cosa era més verda que blanca. Açò sí, estava nevant, feia prou fred (més o menys 1º C, que a Menorca significa molt de fred), i el pitjor de tot: la tramuntana t'injectava el fred fins als ossos. Aquesta fita del Camí de Cavalls dóna un poc d'idea de com vaig quedar després de la ruta:



Com un surfista que cerca la bona onada, vaig estar rodant pels voltants de Maó fins que, decebut, vaig treure la velo i em vaig posar a vogar en direcció a Punta Prima.

Va ser justament allà, a Punta Prima, on vaig trobar l'onada que buscava: neu (poca) vora la mar. Vaig treure la càmera, vaig tirar una foto i... se'm va acabar la bateria! La foto en qüestió és la primera de totes.

Abans, n'havia pogut tirar dues més: la de la fita estil Pisa de més amunt i aquesta de la cala Alcaufar amb un ninot de neu que acabaven de fer tres valents fillets:




dilluns, de gener 30, 2012

Tour-tour a Pirineus (2) Col d'Aubisque i Soulor




Com més tens per explicar, més costa posar-te a escriure. Açò passa sobretot quan vas curt de temps: saps que no tens prou estona per fer-ho prou bé com es mereix la ruta, i en lloc de fer una crònica aigualida prefereixes directament no fer cap tipus de crònica.

Més o menys açò és el que em va passar amb el viatge a Islàndia de 2010. El que hi vam viure era tan especial que la pressió a l'hora de fer la crònica em paralitzava i feia que posposés un dia rere altre les cròniques del viatge. Fins a dia d'avui, només he estat de penjar un vídeo d'aquell viatge.

Abans que passi açò amb el viatge als Pirineus d'aquest estiu, em posaré a fer una crònica resumida de la segona jornada, amb la confiança que les imatges expliquin un poc el que jo no diré, o bé que finalment m'acabi enrollant, que és el més probable que passi.


Octave Lapize, guanyador del Tour del 1910, empenyent la velo port amunt.

El protagonista de la segona etapa del nostre Tour-tour a Pirineus era ni més ni menys que el Col d'Aubisque, a 1.709 metres d'altitud, un dels colossos del Pirineu francès i un port mític del Tour de França. De fet, és el segon port més visitat pel Tour de França: 42 ascensions des del 1947.

La primera visita del Tour va ser l'any 1910. El guanyador d'aquella etapa i del Tour del 1910, Octave Lapize, va dir a l'arribada que els organitzadors del Tour eren uns assassins. I probablement tenia raó, ja que l'etapa d'aquell dia va tenir 326 km i va incloure l'ascensió, per aquest ordre, del Peyresourde, l'Aspin, el Tourmalet, l'Aubisque i l'Osquich. Per aquella època, per suposat, cap d'ells no estava asfaltat, de manera que allò devia ser més semblant a una carrera de ciclocross d'ultra-fons -si és que açò existeix- que altra cosa. Supòs que molts altres corredors que venien darrere de Lapize devien dir coses més lletges que "assassins", però com que no ho va enregistrar cap periodista, els seus improperis s'han perdut en l'oblit dels temps.

Sigui com sigui, avui en dia la carretera del Col d'Aubisque està asfaltada (el mateix Tour de França va pagar en el seu dia la primera asfaltada), i els corredors ja no hi arriben amb prop 300 km a les cames. Al Tour del 2011, unes hores després de passar-hi nosaltres, hi va passar en primer lloc el francès Jeremy Roy, que anava escapat i que va mantenir la primera posició fins a pocs metres de meta, al centre de la ciutat de Lourdes, quan el norueg Thor Hushov li va passar "per sobre". Tots ens vam compadir d'ell, i especialment en Xevi, que es va sentir molt identificat des de llavors amb el ciclista francès.

Quan succeïa tot açò nosaltres sèiem còmodament en un bar, cervesa a mos, només a uns centenars de metres de la meta. Havíem fet 133 km i ja feia una bona estona que havíem coronat el Col d'Aubisque, probablement el port que ens ha deixat més bon record de tots els que vam fer aquells dies: Tourmalet, Luz Ardiden, Aubisque, Soulour, Horquette d'Ancizan i Aspin.

Poble de Laruns, on comença l'ascensió a l'Aubisque.


La part inicial de la pujada la vam fer esperonats per un ciclista amb equipació "casual". Val a dir que el més esperonat de tots era el que duia el mallot d'Irlanda.


El que duia el mallot d'Irlanda, que ja pujava tot sol i es tirava fotos a ell mateix per matar l'avorriment, passant per les galeries del km 9, poc abans de les segones rampes al 12%. 

La cara bona de l'Aubisque és la que comença al poble de Laruns, i aquesta és per suposat la que vam fer nosaltres. El port té una distància de 17,3 km sostinguts a un promig del 7%, amb algunes rampes prou llargues del 12% i 13%.

La primera part, com és habitual, transcorre a l'ombra d'una densa massa boscosa. De tant en tant es travessa algun rierol i un estret barranc al qual m'agradaria tornar per aturar-me a contemplar-lo, ja que no ens vam aturar per res des de Laruns fins a dalt... bé, a excepció d'una vegada que ens vam desviar, a l'alçada de la Gourette, per una rampa extra que no portava enlloc.

És justament a partir de l'estació de la Gourette que comença la part més espectacular del port: la carretera es torna més estreta i avança aferrada a la paret de la muntanya. La vegetació ja és més escassa, i s'obre un panorama espectacular de cims i profundes valls. Impressiona veure Laruns, allà baix, tan avall...

Però a partir d'aquí comença també la part dura, amb rampes sostingudes del 12% i el cansament acumulat a les cames. Paisatges que tallen l'alè (que per cert ja ens en queda ben poc, després de 14 km d'ascensió), l'ambient festiu del Tour de França, un dia esplèndid, aquella sensació de "uf açò no s'acaba mai!"... Els quilòmetres finals del Col d'Aubisque ens quedaran a la memòria per molt de temps, potser per sempre.

Els darrers dos-cents metres, amb la meta a la vista, el pendent un poc suavitzat i els aficionats que ens animàvem com si fóssim els mateixos Faber i Lapize que es disputaven la victòria el 1910, tot açò ens va donar ales per fer un esprint final que en Xavi, que havia arribat bastant abans, va immortalitzar en aquesta foto:



Velos gegants a dalt de l'Aubisque, en homenatge als gegants que tantes vegades han coronat aquest port.

Tot i que si m'hagués de quedar amb una part de la ruta aquesta seria com ja he dit els darrers quilòmetres d'ascensió, s'ha de dir que la part inicial de la baixada, de fet el que és pròpiament el descens de l'Aubisque en direcció al Soulour, no desmereix per res la vessant de Laruns. El paisatge és altra vegada espectacular, amb l'afegit que la carretera no té cap tipus de protecció de l'abisme que s'obre a la seva esquerra.

En aquesta part hi ha un detall molt especial: un túnel picat a la pedra, sense il·luminar, innundat per centenars de goteres, que, incomprensiblement, els corredors del Tour creuen sense pràcticament reduir la velocitat!

Sigui com sigui, aquesta va ser la part de la ruta que va merèixer més fotos:





A partir d'aquí, no podem dir que hi quedés poca cosa (teníem uns 60 km per davant), però en qualsevol cas el millor i més dur ja havia passat. Ens restava coronar el Soulour, port que des d'aquesta vessant és realment curt, i la llarga baixada en direcció a Argelès-Gazost, divertida com totes les baixades però no especialment atractiva si la comparam amb altres que vam fer.

Coronant el Soulour, que des d'aquesta vessant és ben poca cosa.

Si alguna cosa podem destacar de la part final de la ruta va ser que a 15 km de Lourdes l'organització del Tour ens va obligar a desviar-nos per una carretera secundària i fer un portet que, psicològicament, va ser el més dur del dia.

El final ja el sabeu: un parell de cerveses en un bar de Lourdes veient per la tele el pas del Tour per allà on just feia unes hores havíem passat nosaltres. 


Lourdes, ciutat on ens allotjàvem, i ciutat que en Jeremy Roy i el nostre Xevi per sempre duran en el record.

Ah, i me n'oblidava! Per si no en teníem prou, de retorn al càmping ens vam perdre i vam acabar donant voltes i més voltes a Lourdes...  

dijous, de gener 19, 2012

Francesos voladors


De tant en tant m'arriben vídeos que conviden a aixecar-se de la cadira i anar a a fer l'animal per allà fora... I molt de tant en tant penj algun d'aquests vídeos al blog.

Avui en penjaré dos: el primer us tallarà la respiració. Em va arribar per primera vegada a través de n'Albert, un tiu amb molts de blogs (té aquest d'Islàndia, aquest de Noruega, aquest dels Pirineus i aquest altre de Nova Zelanda que ben segur que prest omplirà de contingut).

Amb el segon hi he topat per casualitat avui remenant el Facebook, i és semblant al típic que els aficionats a la btt hem vist moltes vegades però que no deixa de sorprendre'ns i provocar-nos admiració i un punt d'enveja.

En comú tenen que són fets i protagonitzats per francesos, i també que tots ells, d'una manera o altra, volen. Aquesta és l'excusa que he trobat per penjar-los junts, tot i que la vertadera raó és que estic segur que us agradaran: