Així de bé va començar el darrer dia de viatge a Lanzarote, que va ser el més relaxat de tots: tenia per davant 55 kms fins a Arrecife, passant per la zona de vinya coneguda com la Geria. Per primera vegada, vogaria només per asfalt i amb estones de vent a favor. Açò és el que vaig apuntar a la meva llibreteta el capvespre, quan vaig arribar a Arrecife:
Avui matí quan m'he aixecat he anat a berenar tranquil·lament al bar "Las Bajas". L'aire fresquet del matí era agradable, però es notava a l'ambient que seria un dia de molta calor. En aquesta hora del matí el poble de Caleta de Famara té un ambient ben curiós: pels carrers de terra hi corren cans amollats, i s'hi veuen passejar senyors majors equipats del corresponent capellet o, indistintament, joves surfistes provinents de qualsevol indret del món. La mescla de gent dóna un aire ben peculiar -i agradable- a Caleta de Famara.
Avui matí quan m'he aixecat he anat a berenar tranquil·lament al bar "Las Bajas". L'aire fresquet del matí era agradable, però es notava a l'ambient que seria un dia de molta calor. En aquesta hora del matí el poble de Caleta de Famara té un ambient ben curiós: pels carrers de terra hi corren cans amollats, i s'hi veuen passejar senyors majors equipats del corresponent capellet o, indistintament, joves surfistes provinents de qualsevol indret del món. La mescla de gent dóna un aire ben peculiar -i agradable- a Caleta de Famara.
Un senyor passeja de bon matí pels carrers sense asfaltar de Caleta de Famara.Després de berenar he agafat la velo i he arribat fins a la platja. He passat una estona observant els surfistes... sembla que avui no hi havia molta sort amb les onades: la majoria d'ells s'estaven estirats amb la panxa damunt la taula, esperant que s'aixequés una onada que els tregués de l'ensopiment.
Al fons a la dreta s'alçaven majestuosos els acantilats del Risco de Famara. Entre i entre els ulls se m'hi desviaven i em causava una sensació ben estranya: han passat poc més de dos dies des que el vaig creuar i des de llavors no he deixat de pensar-hi... de pensar en com d'aprop vaig estar d'estimbar-me. Tot i així, mirar al Risco no em provocava cap sensació desagradable; al contrari: em seduïa, m'atreia...
Al fons a la dreta s'alçaven majestuosos els acantilats del Risco de Famara. Entre i entre els ulls se m'hi desviaven i em causava una sensació ben estranya: han passat poc més de dos dies des que el vaig creuar i des de llavors no he deixat de pensar-hi... de pensar en com d'aprop vaig estar d'estimbar-me. Tot i així, mirar al Risco no em provocava cap sensació desagradable; al contrari: em seduïa, m'atreia...
Sortint de Caleta de Famara, amb la Graciosa al fons.
Poble de Mozaga, si la memòria no em falla.Quan semblava que ja no podia fer més calor m'he enfilat a la velo i he partit en direcció a Teguise. No hi he entrat perquè tenc previst anar-hi demà al matí a veure el mercat que hi fan els dissabtes. En arribar a l'encreuament de Teguise he girat a la dreta en direcció a Yaiza, per la carretera que travessa la zona coneguda com la Geria.
La Geria és una zona vitícola molt característica pels tancats de paret en semicircumferència anomenats "abrics". Aquestes parets tenen la funció de protegir les parres dels forts vents que assoten l'illa. L'arena negra, provinent de cendra volcànica i anomenada "picón", permet recollir la rosada de la nit i evita que el sol evapori la poca humitat de la terra durant el dia. És impressionant com aconsegueixen que d'aquella terra negra, completament estèril, en broti un esquitx de verd.
La Geria és una zona vitícola molt característica pels tancats de paret en semicircumferència anomenats "abrics". Aquestes parets tenen la funció de protegir les parres dels forts vents que assoten l'illa. L'arena negra, provinent de cendra volcànica i anomenada "picón", permet recollir la rosada de la nit i evita que el sol evapori la poca humitat de la terra durant el dia. És impressionant com aconsegueixen que d'aquella terra negra, completament estèril, en broti un esquitx de verd.
També impressiona veure les figueres que neixen dins els forats o coves de camps de lava que sembla que s'han refredat just fa unes hores, protegits també per trams de paret seca. Aquest terreny seria descartat d'entrada pels agricultors d'arreu, però quan és l'únic de què disposes, d'alguna manera te les has d'enginyar per fer del defecte virtut.
A Menorca també en sabem un poc, d'açò: al llarg dels segles hem aprofitat la ingent quantitat de pedra solta que cobreix l'illa per a construir un entramat de parets seques amb la doble funció de tenir el bestiar fàcilment controlat i, de pas, d'alliberar la terra de tanta pedra per fer-la més conreable. A part, les parets seques tenen altres benecifis indirectes, com ara servir de refugi a tota mena de bestioles o fer redossa a plantes i arbusts; precisament com les parets d'abric de Lanzarote.
Travessant aquests camps de vinya he vogat amb el vent a favor, crec que per primera vegada en tot el viatge. Quan fa vent, els ciclistes sempre el duim de cara. És una d'aquelles lleis inexorables que regeixen el món. Una altra és aquella que afecta als pescadors i fa que els peixos siguin més i més grossos com més temps fa que van ser pescats. També n'hi ha de similars que afecten els cercadors de bolets i molts altres recol·lectors de gestes.
En arribar a Uga, el poble del salmó fumat, he girat a l'esquerra en direcció a Arrecife. M'hi quedaven els darrers quilòmetres del viatge, que són més de tràmit que altra cosa. En el que m'hi quedava de camí el paisatge no ofereix res d'especial: tota la zona del sud-est està bastant urbanitzada...
Per paga, com que he girat quasi 180º, tornava a dur el vent de cara. El peix era així de gros...
Arribant a Arrecife, a punt de tancar el cercle.
Com a colofó al viatge, el cel m'ha regalat un ruixat de gotes grosses i fredes, d'aquelles que amenacen amb convertir-se en un fort aiguat però que, pel que sembla, a Lanzarote el costa deixar-se anar.
Una vegada a Arrecife, he vingut directament cap al carrer León y Castillo, el més cèntric i comercial, i m'he premiat amb una Dorada i una tapa de pop per celebrar el final del meu periple conejero. Quan escric açò, amb la segona cervesa a mitges, no tenc la sensació d'estar dient "adéu" a Lanzarote, sinó "fins la pròxima". No sé quan, però tenc la certesa que hi tornaré.
A Menorca també en sabem un poc, d'açò: al llarg dels segles hem aprofitat la ingent quantitat de pedra solta que cobreix l'illa per a construir un entramat de parets seques amb la doble funció de tenir el bestiar fàcilment controlat i, de pas, d'alliberar la terra de tanta pedra per fer-la més conreable. A part, les parets seques tenen altres benecifis indirectes, com ara servir de refugi a tota mena de bestioles o fer redossa a plantes i arbusts; precisament com les parets d'abric de Lanzarote.
Travessant aquests camps de vinya he vogat amb el vent a favor, crec que per primera vegada en tot el viatge. Quan fa vent, els ciclistes sempre el duim de cara. És una d'aquelles lleis inexorables que regeixen el món. Una altra és aquella que afecta als pescadors i fa que els peixos siguin més i més grossos com més temps fa que van ser pescats. També n'hi ha de similars que afecten els cercadors de bolets i molts altres recol·lectors de gestes.
En arribar a Uga, el poble del salmó fumat, he girat a l'esquerra en direcció a Arrecife. M'hi quedaven els darrers quilòmetres del viatge, que són més de tràmit que altra cosa. En el que m'hi quedava de camí el paisatge no ofereix res d'especial: tota la zona del sud-est està bastant urbanitzada...
Per paga, com que he girat quasi 180º, tornava a dur el vent de cara. El peix era així de gros...
Arribant a Arrecife, a punt de tancar el cercle.Com a colofó al viatge, el cel m'ha regalat un ruixat de gotes grosses i fredes, d'aquelles que amenacen amb convertir-se en un fort aiguat però que, pel que sembla, a Lanzarote el costa deixar-se anar.
Una vegada a Arrecife, he vingut directament cap al carrer León y Castillo, el més cèntric i comercial, i m'he premiat amb una Dorada i una tapa de pop per celebrar el final del meu periple conejero. Quan escric açò, amb la segona cervesa a mitges, no tenc la sensació d'estar dient "adéu" a Lanzarote, sinó "fins la pròxima". No sé quan, però tenc la certesa que hi tornaré.
La qüestió ara és: quin serà el proper destí de les meves alforges?
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada