dilluns, de maig 24, 2010

Camí de cavalls (i d'ases) de tramuntana



Resseguint els confins de sa roqueta pel camí de cavalls del nord. La foto és d'aprop dels Alocs. El tram de Cala Pilar fins aquí ja començava a ser dur, però a partir d’ara vindria el pijor…

Davallant a Cala Barril, just havent superat la part més difícil de la ruta que, més que de cavalls, és ben bé d'ases. Al meu costat, una de les moltes valises que marquen el pas del camí de cavalls (GR 223). Al fons, les illes Bledes.


Cada any, més o menys per aquesta època, tenc una pàjara o, com a mínim, un conat de pàjara. Ja és com una tradició. Amb el cos acostumat a suar poc, després del llarg hivern, les primeres calorades em solen jugar una mala passada. “Pàjara”, quina paraula més polida!

La de l’any passat, a la XI Tramunbike, va ser una pàjara antològica que esper no tornar a patir mai més a la vida. Aquell dia, el primer que vogava amb veritable calor després de mesos, havia sortit a donar-ho tot; i quan ho dones tot, a vegades et quedes sense res… El problema va ser que quan vaig passar pel primer avituallament, a Sant Iscle, no hi havia més que una furgoneta amb totes les coses (aigua, menjar) a dins i dues persones esperant la clau de la furgoneta. Jo feia un minut que acabava de fer el darrer glop que m’hi quedava al bidó, i per davant tenia 15 llargs (i durs) quilòmetres fins al següent avituallament, a les Encies. Una vegada allà, ja amb els primers símptomes de deshidratació, vaig fer el que no havia d’haver fet: voler recuperar en un minut tota l’aigua que no havia begut la darrera hora. De pas, també hi vaig posar una bona dosi de menjar, per si de cas.

Sortida de la Tramunbike de l'any passat.

Quan va ser hora de reempendre la marxa i em vaig posar sobre la velo, vaig veure tot d’una que hi havia cosa que no anava bé… No vaig tardar gaire en posar un peu a terra i vomitar tot el que havia begut i menjat a l’avituallament. A partir de llavors, no vaig poder beure ni menjar res més, ja que el cos no acceptava ni l’aigua: tot el que li ficava per la boca, al cap de no res ho treia per allà on havia entrat. En resum: vaig fer tota la Tramunbike (60 kms prou durs) amb només mig litre d’aigua, amb diversos vòmits i rampes a les cames. Vaig arribar més mort que viu, i en bona mesura gràcies a en Xevi, que em va empènyer als darrers quilòmetres.


Imatge satèl•lit de la ruta. Feis clic aquí per anar a wikiloc i descarregar-vos i/o explorar el track.


Amb aquell precedent en ment, aquest dissabte, primer dia realment calorós de l’any, ens vam embarcar en Jaume i jo a fer la M-nord: tot el camí de cavalls del nord de Menorca, o sigui, mitja volta a l’illa (per duresa, un poc més de mitja). Ara fa poc més d’un any ja l’havíem feta amb en Toni, tot i que llavors el tram de Cala Morell a Cala’n Blanes encara no estava obert.

Per sort, dissabte no vaig arribar a la pàjara, tot i que prop hi vaig fer. Com que no vam poder sortir abans de les 10, els pitjors trams del camí de cavalls (dets Alocs a Cala Barril) ens van coincidir amb les hores més caloroses del dia. Per la paga, tot i anar suvora de la mar, no feia bafa d’aire. Així va ser com just érem al km 30 de ruta i, tant en Jaume com jo, ja vam tenir el primer avís que allò no seria gens fàcil.

Perfil altimètric. A vegades es diu que amb quilometratge no n’hi ha prou per saber la duresa d’una ruta, que també fa falta saber el desnivell. Però açò tampoc no és ni molt menys correcte: en aquest cas, el desnivell de 1.700 metres no dóna la més mínima idea de la duresa de la ruta. Per cert, la part que s’assembla la Sagrada Família correspon aproximadament al tram més dur de la ruta, entre el Pla de Mar i Cala Barril.

El camí de cavalls, que està valisat en la seva totalitat des de fa ben poc, i que ara ja és un GR (el 223 concretament) transcorre pràcticament tot per camins estrets, sovint damunt mateix de les roques, a la vora de la mar, i a estones també per dins de bosc. Té alguns trams poc o gens ciclables, sobretot al nord. De fet, tot el tram des de Cala’n Blanes fins a Cala Morell es pot fer a estones dalt la velo, però amb bastantes complicacions, i s’acaba consumint una gran quantitat d’energies per mantenir un ritme de ruta més aviat baix. A la llarga, els petits esforços per superar les desenes d’entrebancs que es presenta el camí en aquest tram de ruta acaben passant factura. Per fer aquesta part dalt velo fa falta ser un poc ase, que és el que semblam nosaltres a vegades.


Torre del Ram. Un dels pocs moments de la part inicial de la ruta en què vaig gosar treure una mà del manillar per tirar una foto en marxa.


Foto des de dalt des Milocar, un dels penyals més alts de Menorca. Al cap de poc, per cert, va aparèixer una miloca que semblava no tenir-nos por i que voltava al nostre damunt, a molt poca altura, amb el seu característic estil de carronyaire.


A partir de Cala Morell fins als Alocs és en la major part ciclable. En conjunt, aquesta primera part no se’ns va fer gaire dura, però sabíem que a partir d’aquí venia l’hora (un hora llarga) de la veritat, l'hora dels autèntics ases. Aquest tram l'havia fet en dues ocasions i ja de per si és dur. Ara bé: fer-lo amb la calor d’aquests dies és una altra cosa. Les pujades es fan pràcticament totes a peu, amb la velo a l’esquena. Les baixades, picades, en un moment et fan descendir el que t’ha costat Déu i ajuda de pujar. Com diuen els Manel, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Açò podríem haver cantat a dalt de cadascuna de les moltes pujades que separen els Alocs de Cala Barril.


Vogant per damunt dels penyals de s’Escullar, amb Cala Morell a l’altra banda de l’olla. Al fons de tot s’entreveuen sa punta Rotja i es Cap Gros.

Arribant a Ses Fontanelles vam començar a sentir cridòria i riures que ens van recordar que esteim en Cinquagesma, i que n’hi ha que s’ho munten millor que noltros. Després que ens convidessin amablement a seure i prendre una cervesa vaig sentir un crit inconfusible que provenia de la mar: en efecte, era en Pau, havia de ser ell, que passejava amb sa barqueta i un quinto a mos. Tu sí que en saps…

Pujadeta picada i a estones tècnica des del Pla de Mar en direcció a Cala Pilar.


Cala Pilar, que enguany té poca arena.


Una vegada a Cala Barril, vam fer broma: a partir d’ara tot és baixada. Esteis frescos! Sí que és cert que s’ha passat la part més dura, però encara queda molt, molt, per davant. Sigui com sigui, el camí de cavalls té molts pocs trams, si és que n’hi ha algun, que siguin per omplir. No hi ha quilòmetres regalats, ni paisatges monòtons o insípids. Tampoc no hi ha plans ni gaire baixades que permetin rodar ràpid per satisfer la voracitat del comptaquilòmetres. Tot és curt, lent, empinat per amunt, empinat per avall. En resum: un autèntic trencacames força tècnic.


Girant la vista enrere per veure el camí fet en els darrers minuts. Al fons, la Muntanya Mala, amb els penyals de l’Anticrist (per alguna raó se’ls devia posar aquest nom) que cauen damunt d’un codolar.


La M-nord és un autèntic trencacames, un puja-i-baixa constant.


Vora vora la mar, amb les Illes Bledes al fons.

Girant la vista enrere, altra vegada.


Ara bé: la sensació de vogar pels mateixos confins de sa roqueta no té preu. A una banda, roca, càrritx, socarrells i mates; a l’altra, mar immensa, i enmig dels dos, tu i la velo dibuixant la forma de sa roqueta (si mirau el track de tota la volta a Menorca veureu que té pràcticament la mateixa forma que l’illa).

Sigui com sigui, després de deu hores i pico de suar i empènyer pedals avall, vam arribar a Es Grau. Estàvem rebentats. Havíem partit massa tard, el cop de calor al quilòmetre 30 ens havia passat factura, i les tres aturades que havíem fet per menjar i beure ens havien fet perdre un temps que ara ens faltava. Tot i que la nostra intenció era resseguir tot el camí de cavalls fins a Maó, era evident que ja no teníem temps de llum suficient per intentar-ho, així que vam agafar la carretera des Grau a Maó amb un regust agredolç. Agre perquè no havíem aconseguit fer tota la ruta que ens havíem proposat, i dolç perquè amb un tres i no res arribaríem a Maó i, per fi, les nostres cames podrien descansar un poc.

En total ens van sortir 95 kms amb un desnivell de 1.700 metres. Vam fer-los en unes 9 hores en moviment i 11 hores en total.


Els contrastos en el paisatge són espectaculars.


Cala Barril.


Açò és el que vam demanar al cambrer de l’Ecomuseu del Cap de Cavalleria, que ens ho va servir molt amablement i un poc sorprès. El calorada era important.


Cala Tortuga, a tall d'aigua.


El cap de Favàritx (amb el seu far ) a la llum del capvespre.


Arraconada que no sé quin nom deu tenir, a prop de Sa Torreta. Per cert, no diríeu que hi falta aigua? O que hi sobra material... una de dues.


Platja de Sa Torreta.


Sa Torreta a contrallum, i reflaxada damunt la mar, que per cert estava com un plat.


4 comentaris:

oriol ha dit...

Ostres Joan que guapo i que dur que es veu.
T`estàs posant fort, els dàlmates, cami d´ases...

j o a n f t ha dit...

Ep Oriol! Fort no sé si m'hi posaré, però d'aquest pas aviat podré muntar un zoo, amb tants d'animals!

Ja que hi som, també hi podríem tancar algun que tu i jo coneixem dins el zoo... ;)

Salut!

Txema ha dit...

Guapo, guapo, guapo!!! La veritat es que veient aquestes fotos, et venen ganes d'agafar la velo i pujar a un avió!!! Molt guapes les fotos i molt bona ruta!!. No savia que ho havies passat tant malament l'any passat a la Tramun, soposo que aquest any ho has tingut mes facil alhora de decidir-te si la feies o no. jeje. Vinga, cuida't i continua fent aquestes rutes que ens posen les dents llargues. Fins aviat!!

j o a n f t ha dit...

Ei Txema! Sí... el Camí de cavalls, sigui el tram que sigui, és una gran ruta!

Enguany no he anat a la Tramun, però per una simple raó: perquè era a Menorca. Si hagués estat a Girona, no m'ho hauria pensat ni un segon! De fet, fins i tot em vaig plantejar de venir cap allà expressament... però aquest mes de maig ja havia fer el "cupo" i a més tenia cosa a Menorca...

Salut!