Uep es tercer aniversari!

Darrerament m'he portat molt malament amb tu.

Ja fa tres mesos que pràcticament no xerram. Tot i que seguesc fent coses, ja no et cont res.

Ja fa estona, quan aquí encara feia calor, vaig anar amb sa velo (uep!) a donar la volta a Islàndia, un país verd, negre i blanc on tot és molt extens, tot està molt quiet i tot és molt fred o molt calent.

En aquella illa llunyana va succeir un fet dramàtic: va morir la que fins llavors havia estat la protagonista de quasi totes les històries que t'explicava, i ni açò em vaig dignar a comunicar-te.

Però tota notícia trista cedeix pas a una de feliç... Una nova velo ha pres el relleu, amb la innocència i la il·lusió d'un fillet del cel. Té molt de camí per recórrer, i s'haurà d'esforçar de valent si vol emular la seva precedent! Tu saps bé que ho tindrà difícil... Tal vegada si te l'hagués presentada abans, cosa que no he fet i que ben segur em retrauràs, hauries pogut explicar-li alguna història èpica i molt didàctica protagonitzada per la seva avantpassada.

Entretant també he fet alguna sortida amb el meu nou joguet, el kaiac. Una d'especial va ser la que vam fer amb en Jaume: tota la costa sud de Menorca en un capvespre i un matí, aturant a dormir a cala Fustam. Ens van passar anècdotes dignes d'explicar-te, com l'animal que sense voler vaig copejar amb la pala (era una tortuga, o era un esqual?) o l'aiguada que ens va caure prop de la Cova des Pardals i que ens va fer sentir com si voléssim molt amunt, enfora de la línia de l'horitzó.

Un altre dia, fent curricant amb el kaiac, es va agafar una llampuga ben polida que finalment se'ns va escapar... hauries d'haver sentit els crits de ràbia que em van sortir! Ens vam prometre tornar-hi, però la feina i altres coses ens ho han impedit.

Però tu de tot açò no n'has sabut res...

Tampoc no t'ho vaig dir quan vaig anar a veure en Tolo i en Xevi, assidus personatges d'aquest blog, i per primera vegada vam anar a la muntanya sense velo, així tal qual, amb les cames i prou, a caminar. Ens sentíem com despullats! Tot i que ens semblava impossible haver fet només 20 quilòmetres, vam veure racons que amb la velo normalment ens queden amagats:

Ja ho veus, estimat blog: tenim un greu problema de comunicació.

I per si no n'hi havia prou, ara va i se'm passa el teu aniversari! No hi he caigut fins avui: era dilluns, el 18 d'octubre! Em sap molt de greu, esper que un dia o altre m'ho puguis perdonar.

Hi ha dies que pens si aquesta deixadesa no serà indicativa que la nostra relació ja ha arribat a la fi; que millor seria deixar-ho estar, que cada ú fes el seu camí...

Però llavors, de cop, m'entren unes ganes incontenibles de contar-te coses; i a vegades, fins i tot, de fer coses per poder-te-les contar!

Si no t'importa, em prendré uns dies més de reflexió; els necessit. Però promet tornar-te a explicar històries plenes d'anècdotes i fotos ben polides! Sí, ja ho sé, serà difícil que tot torni a ser com abans, però que nos quiten lo bailado!, no ho trobes?

Molts anys de part del teu millor i únic cronista!