Lanzarote (3) Mirador i Salinas del Río

"Avui he tornat a néixer. Sé que sona exagerat, però aquesta és la sensació que tenc ara mateix al cos...". Així vaig començar la crònica d'aquesta etapa de viatge el dia 8 de desembre, devers les 10 del vespre, estirat dins la tenda a Caleta de Famara, al nord-oest de Lanzarote. El relat seguia més o menys així:

El dia ha començat de la manera més plàcida possible. He berenat tranquil·lament al pati interior de la casa on he llogat l'habitació, he preparat amb parsimònia el meu equipatge i he arribat fins a la ferreteria d'Haría, just unes quantes cases més avall. No necessitava cargols, ni "superglue" (ja arribarà el moment) ni cap eina per adobar la velo. Necessitava una tenda de campanya, i resulta que allà en tenien una de molt barata i lleugera, justament la que necessitava!

Abans de partir m'he despedit de la senyora alemanya que m'ha llogat l'habitació. A propòsit d'aquesta senyora, fa tota la impressió que l'única raó per la qual viu a Haría és el clima, ja que segueix veient la televisió alemanya, parla amb gent alemanya per telèfon i, com es pot comprovar al llibre de visites, els seus hostes, i fins i tot els seus moixos, també són alemanys:

Abans de sortir del poble he passat per la plaça. Ahir vespre no hi havia prou llum per fer-hi una foto... i, coses que passen, resulta que avui matí n'hi havia massa!

Plaça León y Castillo d'Haría.

Sortint d'Haría he tornat a passar per Máguez i, una vegada allà, m'he desviat a l'esquerra en direcció a Ye, passant pel costat del volcà Helechos. La carretera travessa la zona més muntanyosa de Lanzarote, i una de les zones de l'illa on es poden observar més cultius. Des de Máguez fins al Mirador del Río, primer objectiu del dia, es va guanyant altitud progressivament. Com sol passar, he tornat a tenir el vent de cara, malgrat anar en la direcció oposada que ahir al capvespre, quan també el duia de cara...

En un moment donat he vist una senyal a l'esquerra que m'indicava el Mirador del Río, però he decidit seguir recte i passar per Ye. Ye és un petit poble de cases blanques que té l'aire de tots els pobles d'aquesta zona. A més, té la curiositat de compartir el nom amb la que fins fa poc s'anomenava "i grega" castellana. Just passat el poble he tombat a l'esquerra (ara sí) en direcció al Mirador del Río.

Volcà d'Helechos, de 581 metres.

El més peculiar de Ye és que la senyal a l'entrada del poble és quadrada.

Una família treballant el seu tros de terra negra, aparentment erma.

El grup gironí-olotí de Tonis, Jordis i Laura.

A dos-cents metres de Mirador del Río ha aparegut a l'horitzó la silueta familiar de cinc genets de bístia de doble roda. Els he saludat amb una mà i he somrigut posant bona cara, intentant dissimular el patiment dels darrers metres de pujada a contravent. Açò de trobar-nos en un moment o altre de la ruta s'està convertint en tradició, i hem decidit celebrar-ho fent-nos una foto junts (per si de cas no ens tornam a veure, ha dit algú...).

M'han comentat les espectaculars vistes que hi ha des del mirador que tenim a tocar, i cap al qual em dirigia. Hem comentat també els plans que teníem per la resta de la ruta. Els he comentat la meva intenció de dormir més enllà de Caleta de Famara, on ells passaran la nit. Il·lús! Gràcies puc donar que som aquí, ara mateix, a Caleta de Famara, abans que m'hagi agafat la fosca o m'hagi passat quelcom pitjor.

Ens hem despedit una vegada més i cadascú ha emprès el seu camí: ells, cap a Guinate; jo, cap al mirador. El Mirador del Río, situat a l'extrem nord de Lanzarote, a 479 metres d'altitud, és un balcó d'excepció damunt l'illa de la Graciosa. Quasi dóna la impressió que si agafessis prou embranzida podries saltar fins a la terrassa d'un bar de Caleta de Sebo... Bé, segurament açò és un poc exagerat, però ja ens entenem. En qualsevol cas, des del mirador he pogut resseguir a la perfecció, quasi com si fos un mapa o el Google Earth, el recorregut de la ruta del dia abans.

La Graciosa des de Mirador del Río.

Després de fer les pertinents fotos he reemprès la marxa decidit a trobar la pista (açò és el que jo cercava) que voreja els acantilats per la banda de la mar i que m'havia de dur sense gaires dificultats fins a Famara. Aquest camí surt al mapa turístic que em van donar diumenge al vespre a l'aeroport, i també l'havia vist al Google Maps. Per tant, havia d'existir i, amb tota lògica, estar en condicions suficients perquè hi pogués transitar un cotxe... sí, "amb tota lògica".

Al cap de poc he vist un cami empedrat, ample, que abandonava el camí asfaltat: havia de ser aquest, no podia ser altre! El camí feia baixada cap a les Salinas del Río, com havia de ser. Al cap de poc es transformava en unes escales empedrades, molt incòmodes de fer amb la velo carregada, que davallaven fins a un petit mirador al bell damunt dels acantilats. Una vegada allà, he vist a la meva esquerra les figures diminutes dels gironins-olotins que s'enfilaven cap a dalt resseguint acantilats amb les velos a l'esquena.

En el meu cas, i segons el que m'indicava el mapa, ara tocava davallar fins a les Salinas del Río, que tenia als meus peus, 350 metres més avall. El camí que tenia al davant, o més ben dit al davall, seria una trialera ben interessant -a estones, prou difícil- de fer amb una bicicleta de muntanya normal, però no amb el trasto feixuc que jo passejava; amb prou feines podria baixar a peu arrossegant els 30 quilos bons que deu pesar.

Vistes al Bajo Risco, a les Salinas de Río i a la Graciosa des del petit mirador on comença l'empinat descens.

Després de reflexionar uns minuts he decidit davallar, fent bona aquella màxima nostra, mai escrita i ni tan sols pronunciada, que resa: "davant el dubte, tira cap endavant!". He començat el descens amb el clar pressentiment d'estar-me ficant a la gola del llop. A baix en teoria havia de trobar el camí més o menys transitable que m'indicaven els mapes. Si no el trobava, o el camí era inexistent, refer aquell camí de pujada seria dur, molt dur. Possiblement hauria de pujar les coses per parts: primer la velo i després les alforges, el qual significava vèncer 700 i pico metres de desnivell ben carregat, i baixar entremig, altra vegada, 350 metres per anar a cercar les alforges.

Una vegada a baix, i amb aquestes perspectives tan descoratjadores en ment, m'he posat a cercar el suposat camí, descartant els que a primera vista semblava que s'acabaven tancant. Al cap d'uns 10 minuts ja he els havia descartat tots. El darrer camí pel qual he optat desembocava en unes dunes per les quals es feia molt difícil avançar.

El Bajo Risco, que forma part del Parque Natural del Archipiélago Chinijo, és un espai completament verge i solitari (a expcepció d'una cabana i les antigues salines, actualment en desús) on s'hi poden trobar platgetes com la de la foto.

No sé exactament quant de temps he estat donant voltes per la planície de les Salinas del Río, el Bajo Risco, encaixonada entre penyassegats i la mar. Allà baix no hi corria l'aire; la calor oprimia el meu cos, poc acostumat a les temperatues estivals. Per paga, l'aigua començava a escassejar... He estat a punt de rendir-me i ja m'estava mentalitzant per pujar el l'empinat camí cap al Mirador del Río. "Per una vegada vencerà el sentit comú, encara que sigui de forma obligada", m'he dit.

Llavors he vist, d'enfora, una línia que resseguia les parets dels immensos acantilats i que s'anava elevant fins que, al més lluny que aconseguia veure, a trossos ja no s'advertia. Convençut que aquell havia de ser el camí correcte (era l'única opció), m'he dirigit cap allà, cercant per entre els camps de lava i les dunes un pas mínimament transitable. Quan l'he trobat, resulta que era ni més ni menys que el primer camí que havia descartat en arribar a baix. Al cap de poc es transformava en un estret corriol pedregós, tallat per sargalls i cobert per la vegetació. I açò era només el començament...

Aquí hauria d'haver decidit tirar enrere; agafar-m'ho amb calma i tornar a cercar el còmode camí d'asfalt que m'esperava més amunt. "Hauria d'haver", quina conjugació verbal més punyetera! El seu sol ús pressuposa reconeixement de l'error, penediment, impotència per no poder tornar a enrere i corregir l'error comès...

El "còmode camí d'asfalt" que m'esperava més amunt, amb els acantilats del Risco de Famara al davant i, més enfora, la badia de Caleta de Famara.

Vista satèl·lit del camí fet en la tercera etapa del viatge, entre Haría i Caleta de Famara. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track.

(continuarà...)

Lanzarote (2) La Graciosa i Haría

Deixant enrere la Punta Fariones, camí de la Graciosa.

La primera etapa del viatge a Lanzarote va acabar amb la curta travessa d'Orzola a Caleta de Sebo, a l'illa de la Graciosa.

Caleta de Sebo m'impacta, potser pel desconeixement del que hi trobaria. Carrers sense asfaltar, gent cuinant al bell mig del carrer, senyors i senyores majors amb el capell autòcton, de forma molt peculiar, tot de casetes blanques i baixes... Sembla com si el temps s'hi hagués aturat fa unes dècades. O almenys és aquesta la sensació que provoca al turista acabat d'arribar, jo en aquest cas.

Caleta de Sebo, que té uns 700 habitants, depèn del municipi de Teguise, a l'illa de Lanzarote. La Graciosa, al seu torn, forma part de l'arxipèlag Chinijo, juntament amb les illes Montaña Clara, Alegranza i els dos petits illots Roque del Este i Roque del Oeste.

La Caleta en qüestió.

Carrers sense asfaltar i cases blanques.

L'esplanada del moll, on hi ha la majoria (tres o quatre) de bars i restaurants del poble.

Després de fer una aturada en un petit supermercat per aprovisionar-me de menjar i beure, em dirigesc a la Pensión Enriqueta. Me l'ha recomanada n'Albert, que hi va ser el Nadal de fa dos anys. N'Albert, per cert, és un tiu amb molts de blogs (té aquest sobre Islàndia, aquest sobre Noruega, i aquest altre sobre els Pirineus).

L'Enriqueta és tota una personalitat aquí al poble. M'atén descalça, amb gest franc. Salvant les distàncies, em recorda una persona estimada que vam perdre fa exactament tres anys. Sense dir-m'ho directament, em dóna a entendre que si no ferm bé la velo corr el perill de no trobar-la al seu lloc l'endemà al matí. Com que no trobam la manera d'assegurar-la, em deixa que la tanqui a un petit magatzem als baixos de la pensió, al costat d'una petita fruiteria.

Per allà hi corre la que deu ser la seva néta, una filleta petita de cara graciosa (no és cap joc de paraules) que també va descalça, camina amb el cap alt i passeja dos fils de moc que li pengen dels narius. Em demanana "cómo te llamas?", "cuántos años tienes?", i em presenta el seu petit gos, anomenat Goofy. La globalització ha fet estralls.

Pensión Enriqueta.

Vaig a dormir prest, almenys per l'hora local, que arrossega la famosa "hora menos".

L'endemà matí m'aixec abans de les vuit, beren del que havia comprat el vespre anterior al petit supermercat del poble i guait per la finestra. Veig uns ciclistes que enfilen en camí que surt del poble en direcció al nord de l'illa. Pel nombre, supòs que deuen ser els gironins-olotins; més tard confirmaré que anava ben encaminat.

Jo m'ho prenc amb més calma. El primer que faig és anar a veure l'Enriqueta per demanar-li si em pot guardar les alforges fins al migdia. Així podré anar a voltar l'illa sense haver de carregar un pes innecessari. La crid des de fora casa seva, però ningú no em respon. He d'entrar pràcticament fins a la cuina, on m'atén la que supòs que deu ser la seva filla i per tant mare de la néta.

Abans de posar-me en marxa arrib fins al moll, on hi ha els bars i restaurants del poble, per prendre un cafè amb llet. El cafè, tot sigui dit de pas, no és el fort d'aquestes illes. El tracte de la gent, en canvi, compensa amb escreix aquesta i altres possibles mancances.

Paisatge semi-desèrtic de la Graciosa.

Em pos en marxa en direcció a l'extrem nord-est de l'illa, on hi ha un nucli de cases anomenat Pedro Barba. Tot i que les cases podrien acollir molts més habitants, només n'hi ha dos d'empadronats, el qual em fa suposar que deu ser un nucli vacacional.

En lloc d'agafar la pista que comunica Caleta de Sebo amb Pedro Barba em decant per un caminet estret que ressegueix els límits de l'illa. Al principi s'hi avança amb facilitat, i fins i tot té dues fileres de pedres a banda i banda per delimitar-lo. Arribat un punt, però, on hi ha una senyal que indica perill per despreniments, el camí es comença a complicar i, durant un bon tros, em veig obligat a carregar la velo al coll. Que ho ets beneit! Tu ves jugant... ja veuràs, ja!

Òbviament, la senyal està a l'inrevés.

Petites caletes i codolars amb els acantilats que s'alcen per sobre les Salinas del Río al fons.

Tot i que és molt més lent que l'altre, val la pena agafar aquest camí. Es passa per un parell d'arraconades prou polides, a part de comptar sempre, a l'altra banda de la franja d'aigua, amb la visió dels acantilats que s'aixequen sobre les Salinas de Río. Me'ls mir d'enfora amb admiració, ignorant que, d'aquí molt poc, hi viuré alguns dels moments més delicats de la meva vida.

Després de Pedro Barba, encar la part nord de l'illa, intentant en tot moment passar al màxim d'aprop de la costa. El paisatge em sedueix. El vent en contra i l'arena del camí, que dificulten enormement l'avanç, encara ajuden a donar-li més personalitat. Per sort, en general no hi ha gaire desnivell...

Pedalar per aquí és com reviure, fusionades, les sensacions viscudes a la Maddalena i Caprera, a Sardenya, amb d'altres de més recents a Islàndia.

Isla Alegranza sobre l'horitzó.

La petita illa de Montaña Clara, a tocar de la Graciosa.

El moment culminant de la volta a la Graciosa és, probablement, quan, després d'una pujadeta curta i picada, se m'estén al davant la imatge majestuosa de la solitària Playa de las Conchas, rere un tel de polsim d'aigua en suspensió, assetjada per les incansables onades. Deix la bici recolzada en una roca, obr els braços i respir profundament.

La velo, alleugerida del pes de les alforges, amb la Playa de las Conchas i les siluetes de la Montaña del Mojón, la Montaña Amarilla i el Risco de Famara al fons.

Després de creuar la platja em trob el grup de barcelonins amb qui havia coincidit el dia anterior. Al cap de poc em trob els gironins-olotins. Tots ells fan la ruta organitzada Pedales de Lava i, per tant, segueixen el mateix pla: avui els toca dormir a la Graciosa.

La meva intenció, en principi, és agafar la barca cap a Orzola de les 12:30, ja que la propera no és fins a les 15 hores. Són les 11:30 i en principi vaig bé de temps. Quan som als peus de la Montaña del Mojón tenc dues opcions: seguir recte de davallada i plantar-me a la Caleta de Sebo en pocs minuts, o agafar el camí de la dreta, que voreja la muntanya per la part occidental, més a prop de la costa. Un graciosero que passa caminant pel camí m'informa que l'opció de la dreta acaba tallada per la Montaña Amarilla, a l'extrem sud de l'illa. Si és així, no seré a temps d'agafar la barca de les 12:30; res greu, en tot cas.

Agaf cap a la dreta i arrib fins a la Punta del Pobre amb un molest vent en contra. Una vegada allà, corrobor el que m'ha dit el graciosero: és impossible resseguir la Montaña Amarilla per la banda de la mar. Sé per n'Albert que és possible creuar per damunt les seques, als peus de la muntanya, fins a l'espectacular Playa de la Cocina, però no avui: la marea és massa amunt i les onades se m'endurien com un trosset de suro.

La Montaña Amarilla cau a la mar en forma de penyassegats que impedeixen creuar fins a la Playa de la Cocina.

Montaña del Mojón, amb el seu característic dibuix.

Com que, per molt que corri, ja no seré a temps a agafar la barca de les 12:30, m'assec tranquil·lament a menjar fruits secs i galetes. Una vintenta de gaviotes aixequen el vol i es posen a planejar a pocs metres al meu davant, jugant amb el vent... Me les qued mirant una bona estona; de petit sempre deia que, quan fos gran, volia ser ornitòleg. Un ornitòleg com els dels documentals. Alguna cosa me n'haurà quedat, d'aquella primerenca vocació.

Al cap de poc apareix, a la punta que hi ha als meus peus, el grup de barcelonins que fan la Pedales de Lava. Jo ja m'he cansat de mirat gaviotes i emprenc el camí de tornada a Caleta de Sebo, passant pel petit coll de la Peña Laja, entre la Montaña del Mojón i la Montaña amarilla, un camí entre dunes en el qual es fa molt difícil avançar.

Les onades són la víctima predilecta dels nombrosos surfistes que visiten aquestes illes.

Una vegada a Caleta de Sebo, recull les alforges de casa de n'Enriqueta, menj un poc, faig un cafè al Café de la Tierra en companyia dels gironins-olotins i m'embarc cap a Orzola. La Graciosa m'ha agradat; me n'enduc un bon record...

Quan arrib a Orzola, em pos a pedalar tranquil·lament en direcció a Haría. Som al nivell del mar i he de pujar fins als 300 i pico metres sense descansos, amb alguna rampa molt forta i a contravent. Al darrere hi duc 8 pinyons, el més gran crec que de 32 dents, i en un moment donat fins i trob a faltar un 34. Al meu davant, un cotxe té grans dificultats per avançar: el conductor ha de posar el fre de mà i, amb grans esforços, tornar a començar.

A la dreta del camí s'alcen dos volcans: La Quemada de Orzola i Monte Corona. Aquest segon, de 605 metres d'altitud, és un dels punts més elevats de Lanzarote. Després de passar el trencant cap al Mirador del Río (me'l guard per demà, amb l'esperança que hi hagi més visibilitat), agaf una carretera -encara més- secundària que travessa zones de voluntariosos cultius. Voluntariosos per les condicions tan adverses a què han de fer front els agricultors d'aquesta zona: relleu, terra pràcticament erma, vent, aridesa... El resultat de la seva feina al llarg dels segles és tot un entramat de retícules de paret seca que proporcionen un mínim refugi perquè una figuera o un cep tenguin el coratge de brotar i alçar-se uns pams d'enterra.

Entramat de paret seca.

Creuant el petit poble de Máguez veig al davant una paret vertical d'asfalt; una més, o potser la pitjor de totes. Les alforges estiren fort cap enrere... Per sort, una vegada dalt, descobresc que acab d'arribar al meu objectiu: Haría.

La vista del poble des de dalt és preciosa: encaixonat entre muntanyes negroses, amb tot de palmeres que sobresurten per entre les cases impecablement blanques. A la perruqueria del costat de l'Ajuntament m'informen que hi ha una senyora alemanya que lloga una habitació; és l'únic lloc que hi ha en aquest poble per passar la nit. Ni rastre de turisme. Els restaurants, a més, tanquen tots a les 21 h com a tard. L'únic que hi ha obert més enllà d'aquesta hora és el Centro Cultural, on aniré a sopar i prendre unes cerveses.

Per cert, a la ferreteria d'Haría hi veig una tenda molt lleugera i a molt bon preu; potser demà matí pas a comprar-la...

El poble de Máguez, als peus del volcà d'Helechos (581 m).

Fins i tot aquí s'adorna el Nadal amb flocs de neu... el que deia: la globalització ha fet estralls.

Haría, poble de palmeres i cases blanques.

Imatge satèl·lit de la ruta, o més ben dit, les dues rutes, d'aquesta jornada de viatge. Us podeu descarregar i/o explorar els tracks aquí i aquí.

Lanzarote (1) El nord-est: d'Arrecife a la Graciosa

Divendres 3 de desembre, poc passades les 5 del capvespre. El vol JK5789, amb la meua velo i jo mateix a dins, s'enlaira puntualment de l'aeroport de Menorca en direcció Barcelona. Minuts després, els controladors aeris d'arreu de l'Estat decideixen aixafar les vacances de milions de persones. Aquí no es mou ningú!

Jo no m'adon de tot el sarau que s'ha muntat fins que som dins el tren en direcció a Girona. Per sort, els maquinistes de la Renfe atenen obedients les seves obligacions laborals; almenys de moment... Diumenge 5, a l'hora d'agafar el vol en direcció a Lanzarote, tot ha tornat a la normalitat: els controladors han acotat cap i, a punta de pistola, fan per fi la seva feina.

Una vegada a Arrecife, un altre ensurt a l'aeroport: la caixa amb la velo que he facturat a Girona no apareix per enlloc. Uns altres passatgers del mateix vol, en Quim i na Marisa, també esperen davant la cinta d'equipatges especials: a ells tampoc no els surten les bicis que han embarcat a Girona. No podia ser que tot anés tan bé! A poc a poc comença arreplegar-se gent davant la cinta, molts provinents d'Itàlia... la majoria o tots ells esperen taules de surf. A veure si els maleteros hauran pres el relleu dels controladors!!!

Arrecife des del Castillo de San Gabriel.

El proper avió provinent de Girona no arriba fins dimecres. Açò em canvia completament el pla de viatge... Em començ a plantejar alternatives: llogar una moto és la que té més nombres. Almenys també té dues rodes. Finalment la cinta comença a moure's i apareixen les bicis d'en Quim i na Marisa. És bon senyal. Al cap de poc apareix la meva: quin alè!

Carregat amb la caixa que conté la velo i bona part del meu equipatge me'n vaig a agafar un taxi que em dugui fins a la pensió San Ginés d'Arrecife. Em deixen guardar la caixa i muntar la velo al taller que tenen just al costat de la pensió. A més, podré deixar-hi la caixa fins el dia d'agafar l'avió de tornada... Ni fet expressament!

Taller al costat de la pensió San Ginés.

A que no endevinau què és el primer que sobta quan surts de l'aeroport de San Bartolomé? Efectivament! No fa fred! Tot i que ja sabia que seria així, fins que no ho experiment no m'ho acab de creure. I és que la nit abans estàvem a 0º a Girona, a la matinada probablement encara menys...

No sé si és pel contrast o perquè és dins ciutat, però aquella primera nit em semblarà la més calenta de totes les que vénen. Muntant la velo els regalims de suor em baixen pel front. Resultat: una de les dues camisetes que m'havia enduit pel viatge ja queda inservible.

L'endemà, dilluns 6 de desembre, dia de la Constitució, és festiu. Pel que m'ha dit la gent amb qui he pogut parlar fins ara, sembla que he comès un petit error: no dur la tenda de campanya. Mira que vaig dubtar si agafar-la o no... Decidesc fer una volta per Arrecife per veure si en trob una d'econòmica. Tot i que és festiu, els comerços en teoria obriran... aquí, encara que no hi faixi fred, celebren el Nadal ben igual. Açò sí, es veu que la puntualitat no és el seu fort: a les 10 i mitja moltes botigues encara no han obert. Vaig donant voltes als carrers cèntrics i al passeig marítim, fent temps... la ciutat em decep. Cansat d'esperar, decidesc partir.

Tenc previst passar la nit a la Graciosa. Per arribar allà, resseguiré la costa nord-oriental per la ruta nº 9, que dóna la volta a l'illa majoritàriament per pistes i carreranys de terra i roques. El curiós del cas és que en tota una setmana no veuré rastre de les altres 8 rutes...

Balisa de la ruta nº 9 marcada pel Cabildo insular.

Tot i que amb una bici de muntanya es pot fer sense gaires complicacions, no és gaire recomanable fer la ruta nº 9 amb alforges, ja que en alguns moments és molt pedregosa, a vegades massa estreta, altres té escalons o obstacles mals de salvar amb la velo carregada... Tot i així, es pot fer, i la prova és que jo en vaig fer molts de talls.

Els primers quilòmetres són els menys atractius del viatge, o almenys es disputen aquesta condició amb els darrers que faré, d'aquí a una setmana. Discorren per Costa Teguise, quasi sempre pel passeig marítim, on s'ha de fer un veritable esforç d'agilitat al volant per no endur-se algun dels molts turistes de l'edat que en diuen "tercera" que hi passegen relaxadament... En aquest tram coincidesc amb uns ciclistes que més endavant em tornaré a trobar.

Des de Costa Teguise, girant la vista cap a Arrecife, al sud, es pot contemplar aquest paisatge tan bucòlic.

En tota aquesta primera part, l'única cosa que em crida realment l'atenció és un barco embarrancat a pocs metres de la costa, en una zona de molt poca fondària. Abans de veure'l amb els ulls, els meus narius l'havien detectat per la forta olor de ferro rovellat que desprèn.

Amb marea baixa, el barco queda a molts pocs metres de la vorera. Si feis una cerca al google amb les paraules "barco encallado costa teguise" podreu veure'n moltes imatges, algunes d'elles de nocturnes i bastant espectaculars.

Al cap d'una bona estona de vogar, per fi surt de la civilització. No és que la gent em faixi nosa, però a Lanzarote no hi he vingut a cercar urbanitzacions plenes de turistes. Quan entr en el primer camí de terra, tot canvia. De cop, s'estén un pont per sobre l'espai i el temps i connect amb quatre mesos abans i 4.000 quilòmetres més al nord: agost, pista F35, centre d'Islàndia.

Abans de partir, m'havia informat a la pensió San Ginés sobre les característiques de la ruta nº 9, i m'havien intentat dissuadir de ficar-m'hi amb les alforges. Sembla ser que alguns clients que han tingut s'havien queixat de l'estat del camí. A part, el propietari de la pensió parlava també per experiència pròpia. Per tant, jo anava amb un poc de desconfiança sobre el que em trobaria: tenia por de començar el viatge havent d'arrossegar la velo, carregada com anava, durant una partida de quilòmetres. Ja m'arribaria, ja, el moment de fer-ho! I seria molt pitjor del que em podia imaginar... Però no encara: la primera etapa, excepte alguns talls més o menys curts, la vaig fer tota dalt velo, a poc a poc, anant alerta de no trencar res.

Dues imatges dels camins de terra pels quals discorre la ruta nº 9 en els primers quilòmetres després de Costa Teguise.

Els trams més durs no són els que tenen més desnivell, sinó els que transcorren per damunt zones arenoses. Amb una velo de muntanya normal es faria difícil avançar, però amb les cobertes més primes que duu la meva i tot el pes que carrega a les alforges és pràcticament impossible que la roda de darrere no quedi irremeiablement enfonsada.

Una cosa que em sobta de tota aquesta zona arenosa és el color de l'arena: és blanca, o almenys daurada, el qual contrasta amb el color negrós de la roca volcànica. Pensant en l'explicació d'aquest fet m'ha vingut al cap la imatge de l'arena d'una platja menorquina a través del microscopi: un conglomerat de minúsculs caragolets i restes d'organismes diversos. L'arena de les platges menorquines és d'origen orgànic en un 80%, si no record malament, el qual es veu que és un percentatge elevadíssim. Només el 20% restant és d'origen geològic. En el cas de Lanzarote m'imagin que deu passar quelcom semblant. La següent imatge potser ens en dóna un poc de pista:

També podria ser, de totes maneres, que l'arena de Lanzarote tingués el mateix origen que la del desert del Sàhara, tan proper. Però aquí ja m'hi perd... Aquí teniu dues imatges on es veu perfectament el contrast entre el color de l'arena i el de la roca:

El tram entre Costa Teguise i Arrieta passa per tres nuclis poblats: la urbanització de Los Cocoteros, el poble de Guatiza i l'urbanització Charco del Palo. La primera té la peculiaritat de ser nudista: tothom va completament despullat, fins i tot quan seria més còmode anar vestit, com per exemple a l'hora d'aclarir el jardí. A més, les casetes i apartaments tenen les portes i finestres obertes de bat a bat, fet que fa sospitar sobre les motivacions profundes dels nudistes.

El poble de Guatiza té una de les atraccions turístiques més conegudes de l'illa: el Jardín de Cactus, la darrera obra de César Manrique, nom propi per antonomàsia a Lanzarote. No és que tengui res en contra d'en Manrique, però pas de llis atravessant l'aparcament atapeït de cotxes i autobusos.

Al cap de Charco del Palo decidesc agafar camí asfaltat: la carretera LZ-1. No tenc del tot clar per on segueix la ruta nº 9, ja que en aquest tram la carretera passa molt a prop de la costa. De fet, no gaire més endavant la ruta nº 9 es desvia cap a Ye, quan jo he d'anar més a l'est, a Orzola, per agafar la barca que em durà fins a la Graciosa.

Camí entre les salines i la font de la sal: l'oceà.

Blanc sobre negre.

Que bé que es roda per asfalt! Una de les dades més irrellevants per donar compte de la duresa d'una ruta en velo és el nombre de quilòmetres. No és res nou, però ho constat una vegada més, i ja en van moltes. Ara els quilòmetres pugen al GPS amb una facilitat sorprenent: vaig el doble de ràpid i m'estic cansant la meitat.

En un tres i no res som a l'encreuament amb l'estreta carretera LZ-205. A la dreta hi ha els Jameos del Agua; a l'esquerra, de pujada, s'arriba a la Cueva de los Verdes. M'aprop primer a los Jameos del Agua, que em queda més a prop i fa baixada. Si el Jardín de Cactus era la darrera, Els Jameos són la primera atracció arquitectònica dissenyada per César Manrique. Hi ha un gran aparcament que, com el del Jardín, està ple de cotxes i autobusos. Faig una ràpida inspecció des de l'exterior i decidesc no entrar: preferesc dedicar les dues hores que tenc de marge a visitar la Cueva de los Verdes.

Cueva de los Verdes.

La Cueva de los Verdes, que pren el nom d'una família que vivia a la zona, pertany a un tub volcànic de 6 quilòmetres de llargada, un dels més llargs del món. En una de les erupcions del volcà Monte de la Corona, fa només 4.000 anys, un riu de lava subterrani va donar lloc a aquesta gruta que comença a l'entrada de la Cueva de los Verdes i que avança fins al cor del mateix volcà. Per desgràcia, la visita guiada només comprèn una petita part de la gruta, en concret fins a l'auditori... sí sí, heu llegit bé: l'auditori. En una galeria una mica més ampla se les han enginyat per instal·lar-hi un senzill però espectacular auditori on es fan concerts una vegada al mes.

Darrers quilòmetres de la carretera LZ-1 abans d'arribar a Orzola.

Aquest és el moment del viatge en què veuré la mar més plana. Tanmateix, no us deixeu enganar per les aparences: les profunditats de l'oceà amaguen inèrcies submergides que, a l'apropar-se a la costa i perdre profunditat, s'aixequen en forma d'espectaculars onades. L'illot que s'aixeca sobre l'horitzó és el Roque del Este: tot i que no en sé res, no cal ser gaire espavilat per suposar que, com quasi tot en aquestes contrades, també és d'origen volcànic...

Després de sortir de la Cueva de los Verdes, i una vegada les pupil·les han recuperat el diàmetre oportú, reemprenc la marxa en direcció a Orzola. Hi queden pocs quilòmetres, tots per asfalt i, si no record malament, amb lleuger vent a favor. Si dubt, devia ser a favor, perquè quan és en contra (com serà la resta del viatge) no en tens cap dubte.

Quan arrib a Orzola, petit poblet costaner, que per lògica també deu haver estat, històricament, pescador i mariner, em dirigesc cap al moll per mirar d'embarcar-me en la primera barca que salpi cap a la Graciosa. Una vegada allà no fa falta ni que pregunti: em trob una munió de ciclistes que esperen per embarcar-se cap allà mateix que jo: tres barcelonins que m'he anat trobant al llarg del dia i un grup de dos gironins de nom Jordi, dos olotins que nomen Toni i una olotina que es diu Laura. Tots ells fan els Pedales de Lava, ruta organitzada per una empresa de l'illa, i me'ls aniré trobant en diversos moments del viatge.

Fins aquí la primera etapa del viatge. A la pròxima entrega, l'illa de la Graciosa i la zona muntanyosa d'Haría.

Barca vermella i barca blanca amb el Roque del Este flotant sobre l'horitzó.

Petit port d'Orzola, des d'on salpen les barca que connecten constantment la Graciosa amb Lanzarote.

Travessant l'estret que separa Lanzarote de la Graciosa a bord d'una de les barques de Líneas Romero.

Imatge satèl·lit d'aquesta primera etapa per Lanzarote, entre Arrecife i Orzola. Podeu descarregar-vos i/o explorar el track a wikiloc.