dilluns, de maig 17, 2010

Els 103 dàlmates de les Gavarres, en remull



103 dàlmates en remull.


Segons el diccionari, un miracle és un fet altament improbable, extraordinari, que no es pot explicar per causes naturals. Què passa, però, quan un pressumpte miracle s'esdevé en repetides ocasions? Llavors és probable que estiguem davant d'un fet natural d'una complexitat tal que se'ns havia aparegut com a sobrenatural. Quina és la probabilitat que una vinjolita ("oreneta" en català continental) retrobi i reconegui el seu niu d'entre centenars de gairebé idèntics, després de recórrer milers de quilòmetres en una migració d'anada i tornada?

Si hi pensau bé, és pràcticament impossible que succeeixi açò, i semblaria talment que esteim davant d'un fet miraculós. I anant al cas que ens ocupa, quina és la probabilitat de repetir, per tercera vegada consecutiva, el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat de fer per les Gavarres? No sembla cosa de bruixes, com a mínim? De bruixes no ho sé, però de bruixot, segurament que sí: del bruixot de Cal Petit. Aquí el teniu, feliç com un gínjol, o més ben dit com un senglar, dins una bassa d'aigua espessa i fangosa:




Tot va començar fa tres primaveres. En Xevi, en Llorenç i jo teníem ganes d'anar a fer els "100 kms Camins de les Guilleries", una prova de les dures. Com totes les que es fan a Sant Hilari. Per sort (dic "per sort" perquè el meu estat de forma no estava per aquests trots), aquell any la cursa de Sant Hilari no es va celebrar. Els que coneixen el bruixot de Cal Petit, però, saben que és dels que no donen el braç a tòrcer, així que, acte seguit de comunicar-me que no es feien "els 100 kms", ja m'estava proposant una altra trastada: fer 101 kms, ni un més ni un menys, per les Gavarres. El repte no eren només la quantitat de quilòmetres, sinó el fet de fer-ne exactament 101. Provau-ho i veureu com no té res de fàcil!


Els 9 caçadors de dàlmates que dissabte ens vam donar cita a Cal Petit.

Quan vam haver acabat, encara sense acabar-nos de creure que ho haguéssim aconseguit, ens vam conjurar per repetir la gesta cada any, però afegint-hi un km més. D'aquesta manera, la primavera passada vam fer els 102 kms de les Gavarres, en part gràcies a les nostres cames i en part a les arts negres del bruixot de Cal Petit. Com que la cosa havia començat amb el 101, els vam tornar a anomenar dàlmates... tot i que un d'ells més tost s'assemblava a un Pitt Bull rabiós. Per aquelles alçades ja sabia que me'n tornava a viure a Menorca, i vaig fer una petita promesa: que seguiria tornant a Girona cada any a fer els dàlmates de les Gavarres.

Enguany, idò, en tocaven 103. I com que la màgia del bruixot és en bona mesura innata, i açò vol dir que no es perd, altra vegada es va materialitzar la probabilitat més improbable. La vinjolita va tornar al seu niu.

A les 8 del matí els 9 dalmatians d'enguany érem darrere la línia de sortida de Cal Petit, a Fornells de la Selva: en Xesco, en Jaume, en Joan de Tossa, n'Oriol, en Tolo, en Josep, en Xevi, en Llorenç (el bruixot en qüestió) i jo. Com a primera novetat d'aquesta edició (però no com a darrera), el bruixot ens va encendre un coet per donar la sortida:


En Llorenç ens tenia una sorpreseta preparada per a la sortida: un coet que va volar ben amunt i va petar ben fort per donar inici a la tercera edició dels dàlmates de les Gavarres.


Imatge aèria de la ruta. Aquí podeu descarregar-vos i/o explorar el track.


2.400 metres de desnivell acumulat.


El nostre propòsit era el següent: enllaçar pistes amples des de Fornells de la Selva fins al Puig d'Arques i, una vegada allà, empalmar amb el traçat de la Conca del Daró 2010. La raó de fer-ho així era molt senzilla: després de la quantitat d'arbres caiguts per la nevada, i de la feinada feta pels de la Bisbal per preparar la marxa, aquesta era pràcticament l'única manera d'assegurar-nos alguns corriols nets d'arbres caiguts.




La nota dominant de la ruta, però, va ser l'aigua. Aigua de rieres que corria fresca i neta; aigua que corria però que no estava neta; aigua de basses, quieta i fangosa; aigua líquida caiguda del cel, i aigua sòlida de l'infern caiguda també, curiosament, del cel.

Al primer torrent que ens vam trobar ens vam aturar, el vam estudiar. Un es va treure les sabates, un altre va passar a peu coix (deixant a dalt el peu que ja tenia banyat i submergint el que tenia sec, per cert), un altre va llençar la velo i hi va saltar al darrere (a que no endevinau de qui es tracta?)...


Diferents maneres de creuar una riera: llençant la velo i saltant, a peu coix, o traient-se les sabates i els calcetins.


A partir de la segona riera, però, es van acabar els miraments. Amb els peus ja ben xops i les cadenes sense oli, poc importava ja tornar-nos a banyar les vegades que fes falta. Cap de noltros no recordava, probablement, una ruta en què haguéssim vist tanta aigua. Aquesta va ser sens dubte el tret diferencial dels 103 dàlmates: l'aigua. Vam creuar rieres, basses i rius a peu, dalt velo i, en el cas de n'Oriol, també nedant.





A peu, o dalt velo, sempre en remull!

Al final, cap al quilòmetre 40, quan vam arribar a la Bisbal, l'aigua ja ens atreia de tal manera que vam decidir creuar el Daró, no pel pont que teníem el davant, que ens hauria permès creuar-lo en qüestió de segons, sinó per davall, pel bell mig del riu. No estàvem refent la Conca del Daró? Idò que es noti! O, com deia aquell que ara està de moda: que n'aprenguin!




Creuant el Daró que, en contra del que sol ser habitual, està exhuberant.


Una element molt important de les dues primeres edicions dels "dàlmates" havia estat el menjar, així que aquesta vegada no podia ser menys. Tal com havíem previst, ens vam aturar a berenar ("esmorzar" pels del continent) en un bar de la Bisbal, amb els peus encara ben xops d'aigua tèrbola del Daró.



Berenar a la Bisbal, ja ho sabíem, tenia un perill important: després venia la pitjor pujada de la ruta, des de la Bisbal fins al Puig d'Arques. En Tolo i en Josep, que ja havien fet la "Conca del Daró" i sabien bé el que els esperava per davant, van decidir abandonar l'expedició en aquell moment. En Tolo tenia excusa (qüestions de feina), i en Josep el perdonam perquè quan vam acabar la ruta encara ens esperava per dinar a Fornells, a Cal Petit.

Com ja he comentat, la pujada des de la Bisbal fins al Puig d'Arques va ser infernal. Amb la panxa plena i afrontant una pendent llarga i sostinguda que no s'acabava mai... Per paga, en un moment donat ens vam sortir del traçat de la marxa de la "Conca del Daró", i allà on hi hauria hagut un parell de descansos en la pujada ens vam trobar les rampes més fortes de totes... I a que no sabeu perquè ens vam sortir? En efecte, va ser cosa del bruixot, que va seguir pedalant amunt i amunt sense aturar, disfrutant com un fillet petit amb sabates nova (o més ben dit, amb bici nova!).

El pilot de dalmatians, quan encara hi érem tots.


Vam seguir amb baixada, i després amb pujada... i en Jaume va decidir que ja en tenia prou. Érem a prop al coll del matxo mort, o a prop d'allà. En Jaume va davallar cap a Cassà i noltros cap a Sant Sadurní de l'Heura, per on ens vam sortir altra vegada del recorregut previst. Com ja ha passat en les dues edicions anteriors, aquestes desviacions són les que al final ens ham ajudat a clavar els 101, 102 o 103 kms de cada cas.


Pujant per pistes suaus... i a vegades no tant suaus.


Tot i que el temps ens havia acompanyat durant tot el matí, cap al migdia la cosa es va començar a posar lletja. Enmig de les Gavarres s'havia format un núvol negre de tempesta que deixava anar algun rot (ai, perdó, que se m'han desordenat les lletres: "tro", volia dir). Primer van començar unes gotes fines que en Xevi va qualificar de "sirimiri", però no acabava de dir la paraula i ja començaven a caure gotes com una moneda d'euro. Al cap de ben poc es va posar a pedregar, i de baixada ja podeu imaginar-vos com fibla, la cosa. Amb els ulls aixinats, la boca de pinyol i el culet estret vam arribar a Sant Cebrià de Lledó (o Els Metges, si ho preferiu), on ens vam poder arredossar una estona i jugar una partideta de futbolín. Aquesta sí que no vos l'eperaveu eh? Futbolín enmig de les Gavarres... Jo tampoc, sincerament!


Només ens faltaven unes cerveses...


Després d'acabar la partida, i veient que la tempesta s'estava encalmant, vam decidir reempendre la marxa que, si no, d'aquell pas no arribaríem mai a Fornells de la Selva! Els primers quilòmetres, de baixada, ens pelàvem de fred. La cosa va canviar quan vam començar a pujar, i sobretot al cap d'una estona, quan vam tornar a tenir sol i a suar altra vegada.

Quan vam arribar a Montnegre, N'Oriol i en Xesco van decidir que es retiraven. Quedàvem, d'aquesta manera, 4 dels 9 caçadors de dàlmates que al matí havíem partit de Cal Petit. Quatre, els mateixos que l'any passat, sols que aquesta vegada amb en Llorenç i jo hi havia en Joan i en Xevi.

Sigui miracle, màgia negra del bruixot o fenomen natural, la qüestió és que el gran de Cal Petit ens va tornar a guiar en els darrers quilòmetres fins a complir els 103 que ens havíem proposat, ni un més ni un menys.


Entrant a Cal Petit, amb 7 hores de vogar a les cames i 103 kms al meu GPS.


I, com no podia ser d'altra manera, vam acabar la jornada com bé ens mereixíem. Aquesta vegada l'encarregada de fer-nos el dinar va ser n'Anna, que ens va preparar una fideuà deliciosa:





I així de feliç és com em vaig quedar després d'aquest gran dia...




L'any que ve, 104!

7 comentaris:

EDU ha dit...

Bona cronica Joan, i bona ruta,quina mullada us vareu fer, pero despres la paella....feia bona pinta!!!!! quina enveja, jo aqui amb el genoll a enlaire.
http://edu1968.blogspot.com/
Edu

Anna ha dit...

Així m'agrada!!!
Sa meua primera aparició as teu blog!!! quina il.lusió!! que es noti qui va fer feina!
Però per es 104 jo només duré ses patates xurres!! jajaj!!! què nooooo.... què és una broma...
Quan volgueu vos torn a fer un bon dinarot x recuperar forces!!

Anna

joan ha dit...

una diada per a explicar-la als nets!!!!

gracies a tothom per la vostra companyia, i a ses cuineres pel tiberi que ens varem fotre!!

JOAN SERRA

Xevi ha dit...

Quina emoció. Quin moment més emotiu, la foto de la fideuá

j o a n f t ha dit...

Edu: l'any que ve toquen 104, aixi que ja ho saps!

Anna: no fa falta esperar as 104 eh perque ens faixis una fideua com aquesta!

Joan: ens veim d'aqui poc, no??? ;)

Xevi: ets un hoho (Adria dixit)

oriol ha dit...

Molt bona la crònica, la ruta marcada amb el gps... Com sempre en Joan s´ho curra molt. M´ho vaig passar molt i molt bé, l´any que vé els 104 dàlmates.
Llàstima perdre´m la fideuà, Anna feia molt bona pinta.

tolo ha dit...

Molt i molt bé sa crònica! me sap greu no haver pogut completar sa ruta, i sobretot després de veure sa fideuà que va fer l'Anna.
Quan vaig arribar a Cal Petit me sembla que els hi vaig fer un susto. Anava tard i a la correguda vaig haver de pirar.

Salut a tothom! I l'any que vé traje d'aigua, eh!