Sa roqueta, de punta a punta (1 de 3)

Altra vegada vacances, i una vegada més feim cap en direcció a Menorca carregats amb la motxilla i la velo. Una bona manera de viatjar amb la velo és agafar el barco: no s'ha de pagar cap suplement, no cal desmuntar i embalar la velo, i molt important: no fa falta deixar-la en mans d'insensibles maleters. Amb el barco de Transmediterranea el viatge de 9 hores cap a sa roqueta es fa de nit, arribant a Maó a primera hora del matí. L'entrada al port a la llum de l'auba no té preu.

El port de Maó diuen que és el port natural més gran d'Europa. No ho he anat a comprovar, així que m'ho creuré. Històricament ha tingut una gran importància estratègica i comercial. Va ser el reclam que atragué l'interès d'anglesos i francesos per Menorca durant el segle XVIII, i el motiu que feu que els anglesos traslladessin la capital de l'illa de Ciutadella a Maó. La bocana del port va estar protegida durant segles pel Castell de Sant Felip, que va ser enderrocat i substituït per la Fortalesa de la Mola en el segle XIX.

La Casa Mir, exemple del modernisme maonès, gaudeix d'unes esplèndides vistes al port.

Arribats a Maó, hi havia dues possibilitats: que em vinguessin a cercar amb cotxe o bé posar-me a vogar fins a Ciutadella. Com que a les 11 hi havia una carrera de mountainbike a Binimel·là, la millor opció era anar tirant xino-xano cap allà dalt velo, veure la carrera, i després acabar d'arribar fins a Ciutadella. A més, fa poc han senyalitzat alguns camins rurals que permeten travessar Menorca d'un cap a l'altre per camins fàcils i per enmig de paisatges de postal. En Tiago ha penjat el track d'aquesta ruta titulant-la com a Trans Menorca, sols que el seu track va de ponent a llevant i jo la vaig fer en la direcció contrària. A més, en un moment donat em vaig desviar de la ruta en direcció a Cavalleria, resseguint un tros del camí de cavalls que passa ben ran de la mar. Amb aquesta petita voltera em van sortir un total de 73 quilòmetres.

La dificultat tècnica de la ruta és pràcticament nul·la, ja que gairebé tota transcorre per camins rurals amples, a trossos de terra i altres asfaltats. Hi ha alguns talls més tècnics, com ara el tram de Camí de Cavalls, el Camí Reial de Ferreries, o la pujada del Barranc d'Algendar cap al Camí Vell de Ciutadella, però són l'excepció. Tampoc no hi ha cap gran pujada, a excepció potser de la de Sant Antoni de Ruma. Tot i així, l'acumulació de quilòmetres gairebé sense deixar de vogar pot convertir aquesta ruta en moderadament dura si es fa a bon ritme.

Un dels punts forts de la ruta són els paisatges per on transcorre. El fet de creuar l'illa de punta a punta permet fer-se una petita idea de la diveritat de formes i colors que ofereix, tot i que per fer-nos-en una idea exacta hauríem de donar una volta molt més completa que aquesta.

Una tanca amb una era al mig i una cantonada a la dreta. L'emblanquinat de l'era i la cantonada contrasten amb el verd del sembrat.

El menorquí és un paisatge fortament humanitzat: pertot s'hi veu la petjada humana, però sempre (bé, sempre, sempre no, perquè enganar-mos) de forma integrada amb l'entorn. En aquesta imatge podem observar unes tanques amb bens pasturant a prop d'Alaior. En primer pla, una típica barrera d'ullastre. Al mig de la imatge, les típiques parets seques. A la part superior, uns típics cables d'electricitat (i/o de telèfon, no vos ho sabria assegurar).

Vaques disfrutant de l'abundància de verd que hi ha en aquesta època, a prop de Ferreries.

La major part de la ruta transcorre per camins com aquest. En ocasions fins i tot són camins rurals asfaltats, de manera que la dificultat tècnica en la majoria de casos és pràcticament nul·la.