"Avui he tornat a néixer. Sé que sona exagerat, però aquesta és la sensació que tenc ara mateix al cos...". Així vaig començar la crònica d'aquesta etapa de viatge el dia 8 de desembre, devers les 10 del vespre, estirat dins la tenda a Caleta de Famara, al nord-oest de Lanzarote. El relat seguia més o menys així:
El dia ha començat de la manera més plàcida possible. He berenat tranquil·lament al pati interior de la casa on he llogat l'habitació, he preparat amb parsimònia el meu equipatge i he arribat fins a la ferreteria d'Haría, just unes quantes cases més avall. No necessitava cargols, ni "superglue" (ja arribarà el moment) ni cap eina per adobar la velo. Necessitava una tenda de campanya, i resulta que allà en tenien una de molt barata i lleugera, justament la que necessitava!
Abans de partir m'he despedit de la senyora alemanya que m'ha llogat l'habitació. A propòsit d'aquesta senyora, fa tota la impressió que l'única raó per la qual viu a Haría és el clima, ja que segueix veient la televisió alemanya, parla amb gent alemanya per telèfon i, com es pot comprovar al llibre de visites, els seus hostes, i fins i tot els seus moixos, també són alemanys:
Abans de sortir del poble he passat per la plaça. Ahir vespre no hi havia prou llum per fer-hi una foto... i, coses que passen, resulta que avui matí n'hi havia massa!
Plaça León y Castillo d'Haría.Sortint d'Haría he tornat a passar per Máguez i, una vegada allà, m'he desviat a l'esquerra en direcció a Ye, passant pel costat del volcà Helechos. La carretera travessa la zona més muntanyosa de Lanzarote, i una de les zones de l'illa on es poden observar més cultius. Des de Máguez fins al Mirador del Río, primer objectiu del dia, es va guanyant altitud progressivament. Com sol passar, he tornat a tenir el vent de cara, malgrat anar en la direcció oposada que ahir al capvespre, quan també el duia de cara...
En un moment donat he vist una senyal a l'esquerra que m'indicava el Mirador del Río, però he decidit seguir recte i passar per Ye. Ye és un petit poble de cases blanques que té l'aire de tots els pobles d'aquesta zona. A més, té la curiositat de compartir el nom amb la que fins fa poc s'anomenava "i grega" castellana. Just passat el poble he tombat a l'esquerra (ara sí) en direcció al Mirador del Río.
Volcà d'Helechos, de 581 metres.
El més peculiar de Ye és que la senyal a l'entrada del poble és quadrada.
Una família treballant el seu tros de terra negra, aparentment erma.
El grup gironí-olotí de Tonis, Jordis i Laura.A dos-cents metres de Mirador del Río ha aparegut a l'horitzó la silueta familiar de cinc genets de bístia de doble roda. Els he saludat amb una mà i he somrigut posant bona cara, intentant dissimular el patiment dels darrers metres de pujada a contravent. Açò de trobar-nos en un moment o altre de la ruta s'està convertint en tradició, i hem decidit celebrar-ho fent-nos una foto junts (per si de cas no ens tornam a veure, ha dit algú...).
M'han comentat les espectaculars vistes que hi ha des del mirador que tenim a tocar, i cap al qual em dirigia. Hem comentat també els plans que teníem per la resta de la ruta. Els he comentat la meva intenció de dormir més enllà de Caleta de Famara, on ells passaran la nit. Il·lús! Gràcies puc donar que som aquí, ara mateix, a Caleta de Famara, abans que m'hagi agafat la fosca o m'hagi passat quelcom pitjor.
Ens hem despedit una vegada més i cadascú ha emprès el seu camí: ells, cap a Guinate; jo, cap al mirador. El Mirador del Río, situat a l'extrem nord de Lanzarote, a 479 metres d'altitud, és un balcó d'excepció damunt l'illa de la Graciosa. Quasi dóna la impressió que si agafessis prou embranzida podries saltar fins a la terrassa d'un bar de Caleta de Sebo... Bé, segurament açò és un poc exagerat, però ja ens entenem. En qualsevol cas, des del mirador he pogut resseguir a la perfecció, quasi com si fos un mapa o el Google Earth, el recorregut de la ruta del dia abans.
La Graciosa des de Mirador del Río.
Després de fer les pertinents fotos he reemprès la marxa decidit a trobar la pista (açò és el que jo cercava) que voreja els acantilats per la banda de la mar i que m'havia de dur sense gaires dificultats fins a Famara. Aquest camí surt al mapa turístic que em van donar diumenge al vespre a l'aeroport, i també l'havia vist al Google Maps. Per tant, havia d'existir i, amb tota lògica, estar en condicions suficients perquè hi pogués transitar un cotxe... sí, "amb tota lògica".
Al cap de poc he vist un cami empedrat, ample, que abandonava el camí asfaltat: havia de ser aquest, no podia ser altre! El camí feia baixada cap a les Salinas del Río, com havia de ser. Al cap de poc es transformava en unes escales empedrades, molt incòmodes de fer amb la velo carregada, que davallaven fins a un petit mirador al bell damunt dels acantilats. Una vegada allà, he vist a la meva esquerra les figures diminutes dels gironins-olotins que s'enfilaven cap a dalt resseguint acantilats amb les velos a l'esquena.
En el meu cas, i segons el que m'indicava el mapa, ara tocava davallar fins a les Salinas del Río, que tenia als meus peus, 350 metres més avall. El camí que tenia al davant, o més ben dit al davall, seria una trialera ben interessant -a estones, prou difícil- de fer amb una bicicleta de muntanya normal, però no amb el trasto feixuc que jo passejava; amb prou feines podria baixar a peu arrossegant els 30 quilos bons que deu pesar.
Vistes al Bajo Risco, a les Salinas de Río i a la Graciosa des del petit mirador on comença l'empinat descens.
Després de reflexionar uns minuts he decidit davallar, fent bona aquella màxima nostra, mai escrita i ni tan sols pronunciada, que resa: "davant el dubte, tira cap endavant!". He començat el descens amb el clar pressentiment d'estar-me ficant a la gola del llop. A baix en teoria havia de trobar el camí més o menys transitable que m'indicaven els mapes. Si no el trobava, o el camí era inexistent, refer aquell camí de pujada seria dur, molt dur. Possiblement hauria de pujar les coses per parts: primer la velo i després les alforges, el qual significava vèncer 700 i pico metres de desnivell ben carregat, i baixar entremig, altra vegada, 350 metres per anar a cercar les alforges.
Una vegada a baix, i amb aquestes perspectives tan descoratjadores en ment, m'he posat a cercar el suposat camí, descartant els que a primera vista semblava que s'acabaven tancant. Al cap d'uns 10 minuts ja he els havia descartat tots. El darrer camí pel qual he optat desembocava en unes dunes per les quals es feia molt difícil avançar.
El Bajo Risco, que forma part del Parque Natural del Archipiélago Chinijo, és un espai completament verge i solitari (a expcepció d'una cabana i les antigues salines, actualment en desús) on s'hi poden trobar platgetes com la de la foto.
No sé exactament quant de temps he estat donant voltes per la planície de les Salinas del Río, el Bajo Risco, encaixonada entre penyassegats i la mar. Allà baix no hi corria l'aire; la calor oprimia el meu cos, poc acostumat a les temperatues estivals. Per paga, l'aigua començava a escassejar... He estat a punt de rendir-me i ja m'estava mentalitzant per pujar el l'empinat camí cap al Mirador del Río. "Per una vegada vencerà el sentit comú, encara que sigui de forma obligada", m'he dit.
Llavors he vist, d'enfora, una línia que resseguia les parets dels immensos acantilats i que s'anava elevant fins que, al més lluny que aconseguia veure, a trossos ja no s'advertia. Convençut que aquell havia de ser el camí correcte (era l'única opció), m'he dirigit cap allà, cercant per entre els camps de lava i les dunes un pas mínimament transitable. Quan l'he trobat, resulta que era ni més ni menys que el primer camí que havia descartat en arribar a baix. Al cap de poc es transformava en un estret corriol pedregós, tallat per sargalls i cobert per la vegetació. I açò era només el començament...
Aquí hauria d'haver decidit tirar enrere; agafar-m'ho amb calma i tornar a cercar el còmode camí d'asfalt que m'esperava més amunt. "Hauria d'haver", quina conjugació verbal més punyetera! El seu sol ús pressuposa reconeixement de l'error, penediment, impotència per no poder tornar a enrere i corregir l'error comès...
El "còmode camí d'asfalt" que m'esperava més amunt, amb els acantilats del Risco de Famara al davant i, més enfora, la badia de Caleta de Famara.
M'han comentat les espectaculars vistes que hi ha des del mirador que tenim a tocar, i cap al qual em dirigia. Hem comentat també els plans que teníem per la resta de la ruta. Els he comentat la meva intenció de dormir més enllà de Caleta de Famara, on ells passaran la nit. Il·lús! Gràcies puc donar que som aquí, ara mateix, a Caleta de Famara, abans que m'hagi agafat la fosca o m'hagi passat quelcom pitjor.
Ens hem despedit una vegada més i cadascú ha emprès el seu camí: ells, cap a Guinate; jo, cap al mirador. El Mirador del Río, situat a l'extrem nord de Lanzarote, a 479 metres d'altitud, és un balcó d'excepció damunt l'illa de la Graciosa. Quasi dóna la impressió que si agafessis prou embranzida podries saltar fins a la terrassa d'un bar de Caleta de Sebo... Bé, segurament açò és un poc exagerat, però ja ens entenem. En qualsevol cas, des del mirador he pogut resseguir a la perfecció, quasi com si fos un mapa o el Google Earth, el recorregut de la ruta del dia abans.
La Graciosa des de Mirador del Río.Després de fer les pertinents fotos he reemprès la marxa decidit a trobar la pista (açò és el que jo cercava) que voreja els acantilats per la banda de la mar i que m'havia de dur sense gaires dificultats fins a Famara. Aquest camí surt al mapa turístic que em van donar diumenge al vespre a l'aeroport, i també l'havia vist al Google Maps. Per tant, havia d'existir i, amb tota lògica, estar en condicions suficients perquè hi pogués transitar un cotxe... sí, "amb tota lògica".
Al cap de poc he vist un cami empedrat, ample, que abandonava el camí asfaltat: havia de ser aquest, no podia ser altre! El camí feia baixada cap a les Salinas del Río, com havia de ser. Al cap de poc es transformava en unes escales empedrades, molt incòmodes de fer amb la velo carregada, que davallaven fins a un petit mirador al bell damunt dels acantilats. Una vegada allà, he vist a la meva esquerra les figures diminutes dels gironins-olotins que s'enfilaven cap a dalt resseguint acantilats amb les velos a l'esquena.
En el meu cas, i segons el que m'indicava el mapa, ara tocava davallar fins a les Salinas del Río, que tenia als meus peus, 350 metres més avall. El camí que tenia al davant, o més ben dit al davall, seria una trialera ben interessant -a estones, prou difícil- de fer amb una bicicleta de muntanya normal, però no amb el trasto feixuc que jo passejava; amb prou feines podria baixar a peu arrossegant els 30 quilos bons que deu pesar.
Vistes al Bajo Risco, a les Salinas de Río i a la Graciosa des del petit mirador on comença l'empinat descens.Després de reflexionar uns minuts he decidit davallar, fent bona aquella màxima nostra, mai escrita i ni tan sols pronunciada, que resa: "davant el dubte, tira cap endavant!". He començat el descens amb el clar pressentiment d'estar-me ficant a la gola del llop. A baix en teoria havia de trobar el camí més o menys transitable que m'indicaven els mapes. Si no el trobava, o el camí era inexistent, refer aquell camí de pujada seria dur, molt dur. Possiblement hauria de pujar les coses per parts: primer la velo i després les alforges, el qual significava vèncer 700 i pico metres de desnivell ben carregat, i baixar entremig, altra vegada, 350 metres per anar a cercar les alforges.
Una vegada a baix, i amb aquestes perspectives tan descoratjadores en ment, m'he posat a cercar el suposat camí, descartant els que a primera vista semblava que s'acabaven tancant. Al cap d'uns 10 minuts ja he els havia descartat tots. El darrer camí pel qual he optat desembocava en unes dunes per les quals es feia molt difícil avançar.
El Bajo Risco, que forma part del Parque Natural del Archipiélago Chinijo, és un espai completament verge i solitari (a expcepció d'una cabana i les antigues salines, actualment en desús) on s'hi poden trobar platgetes com la de la foto.No sé exactament quant de temps he estat donant voltes per la planície de les Salinas del Río, el Bajo Risco, encaixonada entre penyassegats i la mar. Allà baix no hi corria l'aire; la calor oprimia el meu cos, poc acostumat a les temperatues estivals. Per paga, l'aigua començava a escassejar... He estat a punt de rendir-me i ja m'estava mentalitzant per pujar el l'empinat camí cap al Mirador del Río. "Per una vegada vencerà el sentit comú, encara que sigui de forma obligada", m'he dit.
Llavors he vist, d'enfora, una línia que resseguia les parets dels immensos acantilats i que s'anava elevant fins que, al més lluny que aconseguia veure, a trossos ja no s'advertia. Convençut que aquell havia de ser el camí correcte (era l'única opció), m'he dirigit cap allà, cercant per entre els camps de lava i les dunes un pas mínimament transitable. Quan l'he trobat, resulta que era ni més ni menys que el primer camí que havia descartat en arribar a baix. Al cap de poc es transformava en un estret corriol pedregós, tallat per sargalls i cobert per la vegetació. I açò era només el començament...
Aquí hauria d'haver decidit tirar enrere; agafar-m'ho amb calma i tornar a cercar el còmode camí d'asfalt que m'esperava més amunt. "Hauria d'haver", quina conjugació verbal més punyetera! El seu sol ús pressuposa reconeixement de l'error, penediment, impotència per no poder tornar a enrere i corregir l'error comès...
El "còmode camí d'asfalt" que m'esperava més amunt, amb els acantilats del Risco de Famara al davant i, més enfora, la badia de Caleta de Famara.
Vista satèl·lit del camí fet en la tercera etapa del viatge, entre Haría i Caleta de Famara. Aquí podeu explorar i/o descarregar-vos el track. (continuarà...)
%201-04-2024.JPG)
.JPG)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada