L'harmonia dels 104 dàlmates de les Gavarres

Després dels 101, els 102 i els 103, enguany tocava fer els 104. Per quart any consecutiu, uns quants amics i coneguts ens vam trobar dissabte a Fornells de la Selva, a Cal Petit, can Llorenç, per intentar complir l'objectiu de fer 104 quilòmetres exactes, ni un més ni un menys. Els tres anys precedents ho havíem aconseguit, en gran part gràcies a la bona estrella del gran del Cal Petit.

Quan aquest diumenge, cap al final de la ruta, més o menys per Llambilles, en Llorenç va agafar la davantera del grup i va començar a calcular mentalment els camins que havíem de recórrer per aconseguir la nostra fita, tot feia indicar que ho aconseguiríem altra vegada. Per quarta vegada consecutiva aconseguiríem fer els quilòmetres exactes que ens havíem proposat sense fer afegits al final per arribar-hi.

El lloc, el dia i l'hora ja feia mesos que estaven fixats: a Cal Petit, el 4 de juny a les 7 h del matí. Aquesta vegada, no només faríem més quilòmetres que les altres vegades, sinó que també seríem més per a fer-los: 14 ciclistes per fer 104 quilòmetres. Ja ho deien els grecs: la música és l'harmonia del nombre... 14, 104... Podia haver-hi més harmonia? Tot i que no vam sentir ni una cançó, els 104 dàlmates van ser més musicals que mai.

Una de les novetats d'enguany va ser la presència d'una dàlmata, la Fernanda, en el pilot de dalmatians. Alguns com en Xevi, en Josep, en Tolo, els Joans o n'Oriol, a part d'en Llorenç i de jo mateix, ja som habituals de la cita. Altres com en Ricard, en Jaume, n'Albert o n'Arnau era la primera vegada que hi participaven. Val a dir que els dos darrers els vaig sentir anomenar per primera vegada a la primera edició dels dàlmates, a la qual finalment van faltar.

Vam fer més pistes que altres vegades, en part perquè alguns corriols que vam intentar o bé estaven molt embardissats o bé directament la vegetació i els arbres caiguts per la nevada de l'any passat els havien tancat per complet.

Vam anar sumant quilòmetres a un ritme bastant suau i, sobretot al principi, sense gaires aturades ni cap incidència. Açò sí, quan devers les 11.30 vam arribar dalt els Àngels, on havíem d'aturar a berenar (esmorzar pels continentals), n'hi havia un parell que els havien sortit unes curioses plomes damunt el casc i amenaçaven seriosament amb abandonar. Per sort, les llesques de pa amb oli i tomàtiga fregada i un bon assortit d'embotits ens van donar forces i van fer reviscolar els nostres dos ocellots!

Havíeu vist mai uns cicliestes tan senyorets? Tots ben assegudets en una cadira... bé, tots no: n'hi ha un que, estirat enterra, es resisteix caparrudament a civilitzar-se.

Després d'un bon berenar, tots 14 dalmatians vam prosseguir la marxa amb la ferma intenció d'enllaçar pistes ràpides i completar els 104 quilòmetres quan abans millor. La ferma intenció, però, va durar ben poc: a la primera que vam trobar un corriol ens hi vam llençar sense dubtar-ho. Al cap de poc vam comprovar que ens havíem equivocat: la primavera, que és molt dura amb els corriols, l'havia omplert de bardisses que ens van deixar els braços i les cames ben marcats. Almenys va ser molt divertit sentir la coral de crits que fèiem per culpa de les punxes i les branques que se'ns anaven clavant. Va ser el moment més musical del dia.

Quan vam sortir del corriol vam dir: "a partir d'ara sí, només pistes!", fins que en Josep, al cap d'uns minuts, va proposar agafar el corriol que davalla, davallava més ben dit, del Montnegre cap a Madremanya. Aquesta vegada no només ens vam trobar bardisses, sinó arbres caiguts i vegetació de tot tipus que s'havien apropiat del caminet.

Així com altres anys havíem patit una plaga de punxades, aquesta vegada ens va afectar el virus dels canvis romputs, el qual és encara més devastador que el primer. El gran afectat pel virus va ser n'Oriol, que va trencar ell tot sol més coses que tots els altres junts. De fet, em sembla que darrerament li surt a canvi romput per setmana, més o menys. Aquesta vegada el va salvar per ben poc, i gràcies a la manya de n'Arnau, que va redreçar la patilla i va solucionar no sé prou bé com un problema amb una molla del canvi. Açò sí, tot el que quedava de ruta, 40 i pico quilòmetres, n'Oriol els va haver de fer amb el plat mitjà i uns quants pinyons del mig.

Al cap d'uns quants quilòmetres, i aquesta vegada per la pista ben ampla que davalla de Montnegre cap a la carretera de Santa Pellaia, en Josep va perdre una rodeta del canvi. Ara sí que l'hem feta bona! Vam reunir altra vegada el comité de crisi i finalment vam solucionar el problema gràcies a la idea (em sembla que d'en Ricard o de n'Arnau) de posar-hi un trosset de plàstic perquè aguantés la cadena. El plastiquet va aguantar miraculosament fins al final.

Després d'uns quilòmetres per pistes (ara sí) que ens van dur als Metges i a prop del Puig d'Arques, vam decidir emprendre la tornada cap a Fornells. El meu GPS marcava uns 80 quilòmetres, i volíem evitar sobretot passar-nos de rosca. Havíem de clavar els 104! No havíem fallat les tres primeres vegades, i tampoc no podíem fer-ho aquesta.

Arribant a Llambilles en Llorenç va reviscolar, va treure forces de no se sap ben bé d'on i es va posar davant a estirar del grup. Anava calculant en veu alta, però per si mateix, els camins que havíem d'agafar per fer els 7 o 8 quilòmetres que ens faltaven. Fins aquí un, fins allà dos, fins no sé on, tres... I així fins als 104. Exactament igual que les altres vegades. Tot semblava indicar que una altra vegada els clavaríem.

Travessant no sé quina riera, a prop de Fornells, per damunt d'uns troncs que estaven instal·lant en aquell precís instant i que us assegur que patinaven molt perillosament!

Després d'aquesta riera es van formar dos grups: el d'en Llorenç, que guiava els darrers quilòmetres de la sortida, i la resta, que ens vam entretenir travessant la riera. Al principi el camí no tenia pèrdua possible, així que vam pedalar a bon ritme per intentar agafar els altres. Tanmateix, en un tram que el camí anava pel costat de les vies del tren, van aparèixer unes rodades que travessaven les vies davall un pont amb el terra ben efangat. Teníem per tant dues possibilitats: seguir recte al costat de les vies, o creuar-les seguint les rodades marcades al fang.

Finalment vam optar per la segona opció, però no vam estar gaire a començar a dubtar, ja que un poc més endavant el camí es dividia en dos més i havíem de decidir altra vegada quin agafar. Després de telefonar en Llorenç, vam confirmar el que ens temíem: ens havíem equivocat, hauríem d'haver seguit recte.

Així idò, amb aquest tram de més que vam fer (d'anada i tornada) afegíem uns centenars de metres que podien ser nefastos per complir l'objectiu de fer ni més i menys que 104 quilòmetres. Si els càlculs d'en Llorenç eren acurats, per primera vegada fallaríem en el nostre intent i faríem més distància de la que ens havíem proposat. I pel que sembla, els càlculs d'en Llorenç mai no fallen. Quan li vaig dir que ens havíem desviat un poc de la ruta, em va contestar convençut: ens passarem.

I així va ser. Poc abans d'arribar al punt de sortida el 105 va saltar al meu GPS, l'encarregat, des d'aquells primers 101 de fa quatre anys, de mesurar la distància recorreguda.

El més important, però, va ser que per primera vegada vam acabar tots els que havíem començat. Tot i les importants avaries que van patir en Josep i n'Oriol, tots 14 vam arribar junts al punt de sortida. No és més que suficient açò per compensar el fet que uns pocs metres ens fessin superar la barrera dels 104? Al cap i a la fi, de 14 a 104 només hi va un zero, i ja se sap que el zero no val res!

Els 14 caçadors de dàlmates... 14? I n'Albert, on és?

Com sempre, un dels moments més esperats va ser la paella al final de la ruta que ens va preparar n'Anna.

Per cert, a qualcú li sona aquest 600?

Si voleu explorar o descarregar-vos el track, el trobareu com sempre al wikiloc.

Els 103 dàlmates de les Gavarres, en remull

103 dàlmates en remull.

Segons el diccionari, un miracle és un fet altament improbable, extraordinari, que no es pot explicar per causes naturals. Què passa, però, quan un pressumpte miracle s'esdevé en repetides ocasions? Llavors és probable que estiguem davant d'un fet natural d'una complexitat tal que se'ns havia aparegut com a sobrenatural. Quina és la probabilitat que una vinjolita ("oreneta" en català continental) retrobi i reconegui el seu niu d'entre centenars de gairebé idèntics, després de recórrer milers de quilòmetres en una migració d'anada i tornada?

Si hi pensau bé, és pràcticament impossible que succeeixi açò, i semblaria talment que esteim davant d'un fet miraculós. I anant al cas que ens ocupa, quina és la probabilitat de repetir, per tercera vegada consecutiva, el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat de fer per les Gavarres? No sembla cosa de bruixes, com a mínim? De bruixes no ho sé, però de bruixot, segurament que sí: del bruixot de Cal Petit. Aquí el teniu, feliç com un gínjol, o més ben dit com un senglar, dins una bassa d'aigua espessa i fangosa:

Tot va començar fa tres primaveres. En Xevi, en Llorenç i jo teníem ganes d'anar a fer els "100 kms Camins de les Guilleries", una prova de les dures. Com totes les que es fan a Sant Hilari. Per sort (dic "per sort" perquè el meu estat de forma no estava per aquests trots), aquell any la cursa de Sant Hilari no es va celebrar. Els que coneixen el bruixot de Cal Petit, però, saben que és dels que no donen el braç a tòrcer, així que, acte seguit de comunicar-me que no es feien "els 100 kms", ja m'estava proposant una altra trastada: fer 101 kms, ni un més ni un menys, per les Gavarres. El repte no eren només la quantitat de quilòmetres, sinó el fet de fer-ne exactament 101. Provau-ho i veureu com no té res de fàcil!

Els 9 caçadors de dàlmates que dissabte ens vam donar cita a Cal Petit.

Quan vam haver acabat, encara sense acabar-nos de creure que ho haguéssim aconseguit, ens vam conjurar per repetir la gesta cada any, però afegint-hi un km més. D'aquesta manera, la primavera passada vam fer els 102 kms de les Gavarres, en part gràcies a les nostres cames i en part a les arts negres del bruixot de Cal Petit. Com que la cosa havia començat amb el 101, els vam tornar a anomenar dàlmates... tot i que un d'ells més tost s'assemblava a un Pitt Bull rabiós. Per aquelles alçades ja sabia que me'n tornava a viure a Menorca, i vaig fer una petita promesa: que seguiria tornant a Girona cada any a fer els dàlmates de les Gavarres.

Enguany, idò, en tocaven 103. I com que la màgia del bruixot és en bona mesura innata, i açò vol dir que no es perd, altra vegada es va materialitzar la probabilitat més improbable. La vinjolita va tornar al seu niu.

A les 8 del matí els 9 dalmatians d'enguany érem darrere la línia de sortida de Cal Petit, a Fornells de la Selva: en Xesco, en Jaume, en Joan de Tossa, n'Oriol, en Tolo, en Josep, en Xevi, en Llorenç (el bruixot en qüestió) i jo. Com a primera novetat d'aquesta edició (però no com a darrera), el bruixot ens va encendre un coet per donar la sortida:

En Llorenç ens tenia una sorpreseta preparada per a la sortida: un coet que va volar ben amunt i va petar ben fort per donar inici a la tercera edició dels dàlmates de les Gavarres.

Imatge aèria de la ruta. Aquí podeu descarregar-vos i/o explorar el track.

2.400 metres de desnivell acumulat.

El nostre propòsit era el següent: enllaçar pistes amples des de Fornells de la Selva fins al Puig d'Arques i, una vegada allà, empalmar amb el traçat de la Conca del Daró 2010. La raó de fer-ho així era molt senzilla: després de la quantitat d'arbres caiguts per la nevada, i de la feinada feta pels de la Bisbal per preparar la marxa, aquesta era pràcticament l'única manera d'assegurar-nos alguns corriols nets d'arbres caiguts.

La nota dominant de la ruta, però, va ser l'aigua. Aigua de rieres que corria fresca i neta; aigua que corria però que no estava neta; aigua de basses, quieta i fangosa; aigua líquida caiguda del cel, i aigua sòlida de l'infern caiguda també, curiosament, del cel.

Al primer torrent que ens vam trobar ens vam aturar, el vam estudiar. Un es va treure les sabates, un altre va passar a peu coix (deixant a dalt el peu que ja tenia banyat i submergint el que tenia sec, per cert), un altre va llençar la velo i hi va saltar al darrere (a que no endevinau de qui es tracta?)...

Diferents maneres de creuar una riera: llençant la velo i saltant, a peu coix, o traient-se les sabates i els calcetins.

A partir de la segona riera, però, es van acabar els miraments. Amb els peus ja ben xops i les cadenes sense oli, poc importava ja tornar-nos a banyar les vegades que fes falta. Cap de noltros no recordava, probablement, una ruta en què haguéssim vist tanta aigua. Aquesta va ser sens dubte el tret diferencial dels 103 dàlmates: l'aigua. Vam creuar rieres, basses i rius a peu, dalt velo i, en el cas de n'Oriol, també nedant.

A peu, o dalt velo, sempre en remull!

Al final, cap al quilòmetre 40, quan vam arribar a la Bisbal, l'aigua ja ens atreia de tal manera que vam decidir creuar el Daró, no pel pont que teníem el davant, que ens hauria permès creuar-lo en qüestió de segons, sinó per davall, pel bell mig del riu. No estàvem refent la Conca del Daró? Idò que es noti! O, com deia aquell que ara està de moda: que n'aprenguin!

Creuant el Daró que, en contra del que sol ser habitual, està exhuberant.

Una element molt important de les dues primeres edicions dels "dàlmates" havia estat el menjar, així que aquesta vegada no podia ser menys. Tal com havíem previst, ens vam aturar a berenar ("esmorzar" pels del continent) en un bar de la Bisbal, amb els peus encara ben xops d'aigua tèrbola del Daró.

Berenar a la Bisbal, ja ho sabíem, tenia un perill important: després venia la pitjor pujada de la ruta, des de la Bisbal fins al Puig d'Arques. En Tolo i en Josep, que ja havien fet la "Conca del Daró" i sabien bé el que els esperava per davant, van decidir abandonar l'expedició en aquell moment. En Tolo tenia excusa (qüestions de feina), i en Josep el perdonam perquè quan vam acabar la ruta encara ens esperava per dinar a Fornells, a Cal Petit.

Com ja he comentat, la pujada des de la Bisbal fins al Puig d'Arques va ser infernal. Amb la panxa plena i afrontant una pendent llarga i sostinguda que no s'acabava mai... Per paga, en un moment donat ens vam sortir del traçat de la marxa de la "Conca del Daró", i allà on hi hauria hagut un parell de descansos en la pujada ens vam trobar les rampes més fortes de totes... I a que no sabeu perquè ens vam sortir? En efecte, va ser cosa del bruixot, que va seguir pedalant amunt i amunt sense aturar, disfrutant com un fillet petit amb sabates nova (o més ben dit, amb bici nova!).

El pilot de dalmatians, quan encara hi érem tots.

Vam seguir amb baixada, i després amb pujada... i en Jaume va decidir que ja en tenia prou. Érem a prop al coll del matxo mort, o a prop d'allà. En Jaume va davallar cap a Cassà i noltros cap a Sant Sadurní de l'Heura, per on ens vam sortir altra vegada del recorregut previst. Com ja ha passat en les dues edicions anteriors, aquestes desviacions són les que al final ens ham ajudat a clavar els 101, 102 o 103 kms de cada cas.

Pujant per pistes suaus... i a vegades no tant suaus.

Tot i que el temps ens havia acompanyat durant tot el matí, cap al migdia la cosa es va començar a posar lletja. Enmig de les Gavarres s'havia format un núvol negre de tempesta que deixava anar algun rot (ai, perdó, que se m'han desordenat les lletres: "tro", volia dir). Primer van començar unes gotes fines que en Xevi va qualificar de "sirimiri", però no acabava de dir la paraula i ja començaven a caure gotes com una moneda d'euro. Al cap de ben poc es va posar a pedregar, i de baixada ja podeu imaginar-vos com fibla, la cosa. Amb els ulls aixinats, la boca de pinyol i el culet estret vam arribar a Sant Cebrià de Lledó (o Els Metges, si ho preferiu), on ens vam poder arredossar una estona i jugar una partideta de futbolín. Aquesta sí que no vos l'eperaveu eh? Futbolín enmig de les Gavarres... Jo tampoc, sincerament!

Només ens faltaven unes cerveses...

Després d'acabar la partida, i veient que la tempesta s'estava encalmant, vam decidir reempendre la marxa que, si no, d'aquell pas no arribaríem mai a Fornells de la Selva! Els primers quilòmetres, de baixada, ens pelàvem de fred. La cosa va canviar quan vam començar a pujar, i sobretot al cap d'una estona, quan vam tornar a tenir sol i a suar altra vegada.

Quan vam arribar a Montnegre, N'Oriol i en Xesco van decidir que es retiraven. Quedàvem, d'aquesta manera, 4 dels 9 caçadors de dàlmates que al matí havíem partit de Cal Petit. Quatre, els mateixos que l'any passat, sols que aquesta vegada amb en Llorenç i jo hi havia en Joan i en Xevi.

Sigui miracle, màgia negra del bruixot o fenomen natural, la qüestió és que el gran de Cal Petit ens va tornar a guiar en els darrers quilòmetres fins a complir els 103 que ens havíem proposat, ni un més ni un menys.

Entrant a Cal Petit, amb 7 hores de vogar a les cames i 103 kms al meu GPS.

I, com no podia ser d'altra manera, vam acabar la jornada com bé ens mereixíem. Aquesta vegada l'encarregada de fer-nos el dinar va ser n'Anna, que ens va preparar una fideuà deliciosa:

I així de feliç és com em vaig quedar després d'aquest gran dia...

L'any que ve, 104!

102, després del 101. Un altre miracle a les Gavarres

Una vegada més, els déus ens han estat favorables. La possibilitat més improbable, una entre centenars o milers, s'ha tornat a materialitzar. L'ametlla va caure de punta, l'ou anava carregat de vermells, vam trobar l'agulla dins el paller. Els càlculs més acurats difícilment haurien pogut aconseguir el que, per segona vegada consecutiva, ha realitzat l'atzar i la bona estrella del gran del Cal Petit: fer el nombre exacte de quilòmetres que ens havíem proposat, ni un més ni un menys, ni un metre més ni un metre menys, sense necessitat de donar rodejos o forçar el recorregut. Ara fa un any ens vam proposar fer-ne 101, i ens en van sortir ni més ni menys que 101 clavats. Si no vos ho creis, mirau la crònica d'aquella sortida: El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres. Aquell mateix dia, el 4 de maig de l'any passat, ens vam proposar de repetir l'assanya cada any, però afegint-hi un quilòmetre cada vegada per poder controlar, d'aquesta manera, per quina edició anam. Així, aquest dissabte tocava fer-ne 102, i si no creis que vam fer-los, llegiu aquesta crònica!

Abans de les 8 del matí de dissabte, 9 valents ens vam trobar a Cal Petit, centre neuràlgic d'incomptables i innombrables animalades, disposats a fer els esmentats 102 quilòmetres. Per desgràcia, dels 9 que érem al principi només 4 vam arribar fins al final de la ruta amb velo. Festes d'aniversari, pàjares i punxades, moltes punxades, van fer caure com mosques, d'un en un, els integrants del pilot.

La ruta va tenir dues parts ben diferenciades: la primera, més corriolera, més tècnica i amb un poc més de desnivell, va transcórrer per Fornells, Quart, la Vall Preona, Can Mascort, font dels Lleons, Puig Estela, Cal Mistaire, Sant Miquel, Celrà i els Àngels; i en la segona, més ràpida, majoritàriament per pistes còmodes alternades per algun corriol, vam anar dels Àngels a Fornells passant per Sant Mateu de Montnegre, Coll de Llumeneres, els Metges, Llambilles, Mas Gelats i Quart. Entremig, el moment més agradable de la jornada: l'esmorzar-dinar que va preparar i ens va pujar na Isabel a dalt els Àngels.

Un dels moments clau de la ruta va ser quan, amb ja gairebé 100 quilòmetres a les cames, al bo d'en Llorenç, molt amic dels reptes ell, no se li va acudir res més que desafiar-nos a pujar l'empinada, molt empinada rampa, que s'enfila literalment fins a dalt del dipòsit que hi ha darrere de l'església de Santa Margarida de Quart. No hi pensàvem, en aquell moment, en els 102. Però va ser precisament gràcies a aquella petita desviació imprevista, aliena als càlculs, que vam arribar a Cal Petit amb els 102 quilòmetres exactes. Així idò, als 101 dàlmates s'hi va afegir, en aquesta ocasió, un pitt bull ben rabiós que ens clavava la dentadura afilada a les cames mentre ens enfilàvem al maleït dipòsit.

En resum: 101 dàlmates + 1 pitt bull = 102.

Els nombres de la ruta:

102 kms (108 si feim cas dels comptaquilòmetres)
Desnivell acumulat: 2.477 metres.
Temps de ruta (en moviment): 6 hores 45 minuts.
Velocitat mitjana (en moviment): 15 kms/hora.
Punxades: que recordi, 7 en ruta (i almanco 2 més de capuccino: en arribar a casa).

Tres imatges del pilot en moviment. Per desgràcia, al llarg del dia vam anar caient com mosques, i al final érem només quatre.

Pantalla del GPS a l'arribada, la prova del delicte. Ens mostra els 102 kms exactes, la velocitat mitjana en moviment (15 kms/hora), el temps en moviment (6 hores i 45 minuts) i el temps total de ruta (9 hores i 18 minuts).

Instant de l'arribada, captat per en Josep, que ens esperava mig endormiscat davall l'ombra d'un noguer.

Foto a l'arribada, davall el noguer de Cal Petit.

Perfil altimètric. El desnivell acumulat, 2.477 metres.

Imatge a vista d'ocell, treta del Google Earth.

Si voleu explorar o desacarregar-vos el track, feis click damunt la imatge.

El miracle dels 101 dàlmates de les Gavarres

Avui toca curs de dàlmates. El professor entra a classe, veu cadires buides i es disposa a passar llista. Venga idò, som-hi!

Xevi Sala de Bordils... Present!
Llorenç Parera de Fornells de la Selva... Present!
Joan Febrer de Ciutadella... Present!

Albert Roca de Quart... ABSENT!!!

Arnau Julià d'Anglès... ABSENT!!!

Miquel Collell de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!

Pep Permanyé de Sant Hilari Sacalm... ABSENT!!!

Tobi de Girona... ABSENT!!!

Un amb excusa més o menys creïble... ABSENT!!!

Un altre d'excusat... ABSENT!!!

Un amb la mà rompuda... ABSENT!!!

Com es nota que esteim a finals de curs... Serà açò? O potser és una altra cosa?

Fa un mes vaig rebre una telefonada d'en Llorenç. Només veure el seu nom a la pantalla del mòbil vaig pensar: "Quina la deu tramar aquest ara?". Si vos dic que en Llorenç és el bèstia que s'ha passat tres mesos damunt la velo voltant pel Brasil començareu a entendre perquè vaig pensar açò. Si a més hi afegesc que l'any passat va participar en els "100 kms Camins de les Guilleries", considerada per molts una de les proves de btt més dures d'Europa, ja m'entendreu millor i potser desitjareu que no vos truqui. Però si a més de tot açò vos assegur que aquell dia va sortir de ca seua, a Fornells de la Selva, va fer 55 kms fins a Sant Hilari, on hi havia la sortida de la cursa, i després va tornar pedalant altra vegada fins a Fornells, fins i tot tindreu temptacions d'apagar el mòbil. Bromes a part, la veritat és que em va alegrar la trucada, ni que fos per donar-me una mala notícia: els 100 kms de les Sant Hilari aquest any no es celebren. Però com no podia ser d'altra manera, acte seguit em proposa una nova endemesa: els 101 kms de les Gavarres per a tots els Ciclohilaritecus que s'han quedat amb les ganes d'anar a les Guilleries. Per suposat, m'hi apunt sense dubtar-ho ni un moment! Així matarem dos pardals d'un tir: primer, pedalar 100 kms per les Gavarres sense la trampa que vam fer no gaire temps enrere; i segon, treure'ns l'espina de no poder anar als 100 kms de Sant Hilari, que ens havíem marcat com una fita al calendari (perdó pel rodolí, m'ha sortit sense voler).

Va ser pura casualitat, com fruit d'un miracle, arribar a Fornells amb els 101 quilòmetres exactes que ens havíem proposat de fer.

A les 7, hora "oficial" de la sortida, només hi havia 3 ciclistes a Fornells de la Selva. Després de la decepció incial, ens decidim a partir. Ells s'ho perden! Éren les 7:20 del matí i teníem al davant 9 hores i 25 minuts de ruta per superar un desnivell positiu de 2.671 metres. En moviment vam fer 6 hores i 54 minuts amb una mitjana de 14,4 kms/hora.

El recorregut de la ruta va constar de tres parts. La primera, de Fornells de la Selva fins al castell de Sant Miquel, un puja i baixa esgotador que vam fer a tota màquina. Les presses i la dificultat d'alguns trams van provocar diverses caigudes, sis en concret: quatre d'en Llorenç (vaig tenir la sort de presenciar-ne tres, totes elles prou espectaculars) i dues de meues (açò de caure ja amenaça amb convertir-se en tradició). Tot just partir, en Llorenç comença a posar cara de fillet malcriat. Ens mena cap a uns tobogans que ja vam fer mesos enrere a dins d'un 4x4. Ho comprovam tot d'una, no cal insistir-hi gaire: en aquests casos la velo és més àgil que el cotxe tot terreny. Com era previsible, la ruta comença forta, enfilant corriols del circuït de btt de Quart. A partir d'aquest poble començam a pujar quasi sempre per corriols cap a Castellar de la Selva, on ens desviam cap a Can Bruguera per enfilar un carrerany que voreja la Riera de Celrà en direcció a la Vall Preona. Pujant cap a Can Mascort per una pista ampla ens desviam a la dreta per anar a cercar un camí que planeja pel fons de la Vall Fetgera, molt verda per cert. El nostre objectiu és el corriol que hi ha al final d'aquest camí, que ens elevarà fins a la pista que va de Montnegre a la carretera dels Àngels. Però abans d'arribar al corriol hem de passar per Can Marcó del Clot. Els tres cans que hi ha en aquest mas comencen a córrer al darrere noltros amb actitud amenaçant, però giren cua ràpidament en reconèixer en Xevi. Al cap i a la fi, un dàlmata s'assembla a un doberman, sols que el primer té més bona fama i unes taquetes que el fan molt cursi. Quan ja som a l'esmentada pista giram a l'esquerra en direcció a la carretera dels Àngels, des d'on iniciem el descens enllaçant els camins van entrecreuant la carretera asfaltada. Després de passar per Can Pol giram a la dreta cap a Can Barrell. En Llorenç ens vol menar a una baixada trialera fins a la Font dels Lleons que en Xevi i jo desconeixem. Efectivament, la baixada és trialera, enmig de castanyers, preciosa. En Llorenç cau, jo caic, en Llorenç torna a caure, ens aixecam, arreglam una maneta de fre espatllada i seguim fent camí. Pujam cap a Sant Miquel vorejant el Galligants, passant per Can Pol i el Puig Estela (378 m.). Com una premonició del que vindria, arribam a dalt de Sant Miquel (394 m.) amb 35 quilòmetres exactes, els que ens havíem proposat de fer tot i que no hem fet el recorregut previst. Allà ens hi espera en Joan, el germà d'en Llorenç, amb un cistell ple de bon menjar: pans de pagès, botifarra, fuet, formatge, tomàtigues, oli i vi (aquest el vam reservar pel dinar, que encara quedaven molts quilòmetres per davant).

En Llorenç baixant cap a la Font dels Lleons per un corriol preciós enmig de castanyers.

El mateix instant de la foto anterior, però vist des de més avall.

En Xevi i en Llorenç intentant arreglar una maneta de fre mig espatllada. No era precisament un bon moment per anar sense frens... Com que la mecànica no és el meu fort, vaig aprofitar per tirar unes fotos.

Aquestes fotos mai no mostren la inclinació real que hi ha, però supòs que vos podeu fer a la idea de que baixar açò sense frens podria haver comportat la cinquena i definitiva caiguda d'en Llorenç. Per sort no va ser així.

Posant taula a dalt de Sant Miquel. Moltes vegades havia vist aquestes taules, però mai no m'hauria imaginat que un dia m'hi menjaria un tiberi com aquell!

En Llorenç tallant botifarra negra. En Xevi en aquest examen va treure mala nota: a diferència dels bons dàlmates, ell només menja formatge.

Els tres aprenents de dàlmata asseguts a taula amb en Joan. Gràcies a ell i a l'organització i generositat d'en Llorenç vam poder disfrutar d'aquest moment tan gratificant i totalment inèdit en les nostres sortides.

La segona part de la ruta la vam iniciar amb la panxa plena a rebentar. Davallam de Sant Miquel pel corriol paral·lel a la pista i després per un corriol tècnic que ens mena fins a les mines del Nen Jesús, a la Riera de Mavalls (no és la típica baixada a les mines, sinó una alternativa amb menys inclinació). Després de creuar un parell de torrents molt a prop de Celrà vam començar a pujar altra vegada en direcció al Puig de Batet (384 m.), molt a prop dels Àngels. En aquesta pujada vam passar per un lloc interessant que ni en Llorenç ni jo no coneixíem, Sant Joan de l'Erm. Se'ns van acudir unes quantes maneres d'aprofitar aquell espai deshabitat. Una vegada dalt, vam tornar a passar per l'amplíssima pista que va de la carretera dels Àngels a Montnegre. Després d'un tall de carretera de Montnegre iniciam altra vegada el descens donant la volta per pista al Montigalar (466 m.) i, per corriol, resseguint la falda del Puig del Suro Robat (394 m.). Quan arribam a Sant Sadurní de l'Heura duim uns 65 quilòmetres. Anam directament a cercar la font. Al damunt, ben visible, hi ha un cartell que resa: "Sistema no potable; Toxic System", però en aquell moment, amb una calor estiuenca i els bidons buits, no estàvem per sistemes.

Sant Joan de l'Erm, un racó preciós i amagat, prop de Celrà.

Omplint el bidó a la font de Sant Sadurní de l'Heura.

El rètol diu: "Sistema no potable; Aigua no potable; Toxic System". Els paquets de tabac diuen: "Fumar mata". I no sé si ho diu ningú o no, però a vegades feim coses dalt velo que bé mereixerien un rètol d'advertència.

La tercera part de la ruta estava previst que passés pel Puig d'Arques, però els mapes ens juguen una mala passada i, després de donar voltes i voltes al mateix lloc decidim replantejar la ruta. Enfilam cap als Metges (427 m.) per una pista pedregosa que s'empina fort cap amunt. A en Llorenç li surt l'instint bomber i comença a pujar amb la sirena posada... Foc! Foc! En alguna recta el veim de lluny, fins que el perdem de vista definitivament. A en Xevi li surt la vena de fisioterapeuta i comenta l'injust que és que no hi hagi cap cim anomenat Els Fisios. Havent superat els Metges ens aturam a Can Castelló de Dalt, on el propietari d'aquest antic mas ens dóna aigua i una bona estona de conversa a l'ombra de l'edifici. A partir d'aquí, sense aturades fins a l'arribada a Fornells, gairebé tot per pista alternada per algun corriol, passant per Sant Cristòfol del Bosc, la Plana d'en Sabater, Llambilles i Quart.

I vet aquí el miracle. Era gairebé impossible que passés. De fet, en alguns moments ja no comptàvem amb aconseguir-ho. Quan donàvem voltes a prop de Sant Sadurní de l'Heura tot feia indicar que faríem més quilòmetres del compte. Però va succeïr: el déu dels comptaquilòmetres, desafiant les lleis de la probabilitat, va determinar que arribéssim davant de la suculenta paella amb 101 kms clavats al gps! Aquest punt de fortuna va fer encara més gran la satisfacció per l'esforç realitzat. I com una bona pel·lícula, que ha de tenir un bon final, vam acabar la jornada atacant el magnífic arròs que en Pep ens havia preparat a l'arribada.

En Pep ens va preparar una paella deliciosa. La col·laboració d'en Pep i en Joan van fer que la jornada fos especial, més que una simple ruta amb btt.

En Xevi servint-se el seu tercer plat d'arròs.

Els tres únics alumnes, aplicats ells, que no van fer campana. Aquí els veim amb cara de satisfacció després d'aprovar amb bona nota el curs de ca amb taques.

En resum: bona companyia, aire lliure, exercici físic, un pessiguet d'emoció i molt bon menjar! Què més es pot demanar? Potser un dolmen? Els dàlmates ja m'entenen...

Ens veim a la propera edició!

Aquí teniu el perfil altimètric de la ruta:

Aquí vos podeu descarregar el track. Veureu que no té 101 quilòmetres, sinó 97. Açò és perquè l'he depurat de totes les voltes que vam fer quan no trobàvem el camí correcte.