diumenge, de març 28, 2010

BTT impossible. Conseqüències de la nevada



Després d'un cap de setmana per Girona i de córrer la prova de la Guilleries Exprés a Sant Hilari Sacalm, em vaig afanyar a fer la maleta (que gairebé no havia tingut ni temps de desfer) per tornar cap a Menorca. Al cap de poques hores de partir començava la gran nevada, que per ben poc no em va enganxar. Després d'anys de viure-hi i pràcticament no haver-hi vist neu, m'hauria agradat viure aquell moment històric. Sigui com sigui, tot i que no vaig poder viure la nevada, sí que vaig tenir l'ocasió, dues setmanes després, de veure'n una de les cares lletges: la destrossa provocada en el bosc.

El cap de setmana passat s'havia de celebrar la marxa de BTT Conca del Daró, organitzada pel Club Ciclista Daró de la Bisbal d'Empordà. Com que dues setmanes enrere havia deixat la velo a Girona, tenia previst assistir a aquesta marxa que, per desgràcia, va haver-se d'anul·lar a causa de la destrossa provocada pel temporal de neu en el bosc de les Gavarres i bona part de l'Empordà i el Gironès. Pels que sou allà, la marxa es celebrarà finalment el 25 d'abril.






Fotos de les Gavarres, a prop de Sant Daniel, que va fer n'Albert pocs dies després de la gran nevada.


S'ha xerrat molt de les conseqüències de la nevada, sobretot dels talls de suministrament elèctric, embussos de trànsit, etc. Tal vegada no s'han comentat tant, però, les conseqüències per al bosc, que seran de més llarga durada i que podrien ser fatals per a la supervivència de molts de camins. Tenint en compte la rapidesa amb què la primavera es menja els camins i corriols quan aquests són oberts al pas, no vull ni imaginar què passarà enguany amb tots els camins -la majoria- que seguiran tallats durant mesos i mesos. Si no s'hi fa res, el diagnòstic és clar: s'acabaran perdent, i molts d'ells potser per sempre. Per açò val la pena destacar l'esforç de particulars i d'algun ajuntament que ha animat els veïns a organitzar-se per netejar el bosc. També el Club Ciclista Daró, per esmentar el cas que acab de comentat, s'ha organizat per recuperar els camins per on passarà la marxa del dia 25 d'abril. Aquesta funció de les marxes cicloturistes, d'ajudar a mantenir nets o de recuperar camins, té ara més importància que mai.

Una altra conseqüència relativament probable és també, evidentment, que es multipliquin els incendis. Però açò ja és un altre tema...


Com un al·lot petit.


Es pot ben veure que m'havia quedat amb les ganes de trepitjar neu... i mira que n'hi quedava poca!



Bé, anam per feina que si no aquesta crònica no s'acabarà mai! Divendres a les 19:00 h era a Menorca, fent maleta després de tot el dia de feina; al cap d'unes 3 hores era a Barcelona sopant i, damunt les 2:30 h, encara estàvem cerveseta a mos; dissabte dematí a les 7:45 h agafava el tren en direcció a Flaçà, on m'esperaven en Tolo, en Josep i en Xevi per anar a fer una ruta amb btt.

A part del tema dels arbres caiguts, no hi ha gaire a comentar de la ruta. Tothom estava un poc en el seu mode habitual: en Tolo, tranquil i optimista; en Josep (i malament del dia que no sigui així) estava renegant, val a dir que aquesta vegada amb tota la raó del món.

En Xevi, per la seva banda, segueix aprofundint en el seu domini del "menorquí tancat". Observador com és, s'ha muntat una teoria lingüística a partir d'unes quantes paraules concretes com ara "cotxo" o "tomàtiga", aplicant les terminacions d'aquestes paraules a totes les altres, siguin del gènere i del tipus que siguin. A part, també fa allò tan típic d'emprar l'article salat fins i tot quan no hi ha article. Així, "en Tolo" és ara, en boca d'en Xevi, "es Tòligu", etc. Jo, meravellat pel seu coneixement profund del menorquí, li vaig dir que prest seria com en Borja Moll. "El coneixes?", li vaig dir, al qual em va contestar: "que si conec el Bocamoll? Oh i tant!". Així esteim... i pensar que l'hauré d'aguantar 15 dies per Islàndia!


10 metres després d'enfilar el primer camí de terra del dia, ens trobam açò. Un mal auguri, certament.




Sigui com sigui, una cosa va quedar clara amb aquesta ruta: ara que en Xevi i en Tolo (i també jo mateix) s'estaven enganxant cada vegada més a la velo de carretera, no els faltava res més per oblidar per complet la mountainbike que quedar-se sense camins per poder-hi anar! En Josep, al seu torn, ja va fer algun comentari dient que també se n'hauria de comprar una... Qui ens ho havia de dir! I pensar que quan el vam conèixer ens passejava unes rodes de 2.35...


Després de diversos intents fracassats de fer algun camí de bosc, i malgrat l'optimisme d'en Tolo, vam haver de rendir-nos a l'evidència: només es pot anar per les carreteres. Altrament dit: les btt d'en Xevi i en Tolo estan condemnades, si no ho estaven ja, a l'oblit.


Arbre solitari que va resistir el temporal de neu.

Ja ens ho deia en Josep: no fa falta que perdrem el temps, els camins estan tots tallats. Però no tallats en el sentit que hi ha caigut un arbre i que si el saltes podràs seguir... No, no: tallats en el sentit que com a màxim cada 100 metres hi ha un arbre al terra que et barra el pas (en ocasions, els arbres caiguts fins i tot es tocaven entre ells).

En Tolo, en canvi, entre que darrerament només fa carretera i per tant no havia comprovat de primera mà el desastre, i que també és més optimista, trobava que ho havíem de provar. Caparrut ell, no va reconèixer que allò estava impossible fins després d'un parell d'hores de ruta i d'haver saltat o passar per davall de no record quants pins caiguts...

Valguin les imatges de més avall per fer-vos una idea de la magnitud de la destrossa:









Com que vogar per dins del bosc se'ns feia impossible, vam enfilar una pista que travessava uns prats (la de la foto de més avall). Açò és el més semblant a una ruta que mountainbike que vam aconseguir fer: vogar per una pista ampla per enmig de prats, lliure d'arbres caiguts perquè, òbviament, no hi havia arbres que li poguessin caure al damunt. Com que vogar per aquí se'ns feia avorrit, en Xevi i en Josep van començar a jugar com a fillets petits, tirant-se terra, grava i aigua de les basses a base de derrapades. Val a dir que qui més va rebre no va ser cap dels dos, sinó un servidor, que va quedar com una croqueta després que un li tirés aigua des de la dreta i l'altre, simultàniament, li llencés terra des de l'esquerra.




En algun altre moment, com a la imatge de més avall, podíem vogar a prop d'arbres, però açò sí: sempre que no fossin pins.




Una altra opció, quan es volen evitar els arbres, és prendre per un tallafoc com el de les fotos de més avall. A més, els tallafocs, com que estan traçats en línia recta sense tenir en compte l'orografia, solen oferir unes baixades interessants.




La línia elèctica que ressegueix aquest tallafoc tenia unes quantes torres completament doblegades, de manera que en alguns punts els cables ens passaven a molts pocs metres per sobre el cap.


Per acabar, un parell de fotos que no sé on col·locar ni què dir-ne:


Pasarel·la per sobre el Ter.



Una petita presa al riu Ter, a prop de Colomers, si no vaig errat.



Vogant pels carrers de Colomers.