diumenge, de setembre 18, 2011

Tour-tour a Pirineus (1) Tourmalet i Luz Ardiden




La primera etapa del Tour-tour-a Pirineus es pot resumir en dos noms: Tourmalet i Luz Ardiden. La nostra primera coincidia amb 12a etapa del Tour de França, que sortia de Cugnaux, passava pels ports d'Hourquette d'Ancizan (que nosaltres vam fer a la 3a etapa), Tourmalet i acabava en alt a Luz Ardiden.

Amb l'emoció del primer dia d'escola (o més ben dit, del primer dia de vacances), vam començar a vogar de bona hora des de Lourdes, on ens allotjàvem. Ben prest ens vam posar a roda d'un grupet d'anglesos que feien el mateix que nosaltres: vogar primer per esperar els corredors després. Tanmateix, o bé estaven més forts o bé no tenien prou present el que els venia al davant, així que els vam deixar fer al seu ritme i vam seguir amb un ritme un pèl més suau. No vam tardar gaire a avançar-los...


Els primers quilòmetres els vam fer amb uns anglesos que feien més o menys el mateix que nosaltres i que molts altres: vogar primer, i esperar els corredors després.


Tot i que la primera ascensió del dia, el Tourmalet, comença oficialment a Sainte-Marie de Campan, a 18 km de la "sommet", o bé a Campan, a 23, en realitat ja vam anar guanyant altura des de Lourdes mateix, a 50 km de coronar el Tourmalet. Per tant, no era qüestió de gastar cartutxos abans d'hora. Així ens ho mostra el perfil:


Perfil dels 135 km i 3.200 metres de desnivell de la ruta, amb dos pits un poc descompensats: el de l'esquerra és el Col du Tourmalet, el de la dreta Luz Ardiden.


Sigui com sigui, allà on comença vertaderament la pujada és a Sainte-Marie de Campan. L'animació del poble i la pancarta d'inici de port del Tour de França així ens ho indiquen. Després d'uns puja-i-baixes inicials, la carretera s'enfila cap amunt de forma moderada però amb ferma decisió, sobretot a partir del poblet de Gripp. A partir d'aquí no hi haurà cap descans fins que coronem el port.

Tampoc no hi haurà grans rampes que ens faixin posar drets. N'hi ha un parell al 10%, a Sainte-Marie de Campan mateix, un parell al 12% a l'estació d'esquí de La Mongie, i una al 13% a 2 km per coronar. Tanmateix, la sensació que tenim és que el port es deixa fer si no s'hi va amb frisseres i s'agafa un ritme que no ofegui. Una cosa ben diferent deu ser fer-ho en carrera...


Inici de l'ascensió al Tourmalet, al poble de Sainte Marie de Campan. Fins a dalt hi manquen més de 17 km per superar 1.268 metres amb una pendent mitjana del 7,5%.

En una ascensió de 18 km, la qual demana més d'una hora al ritme tranquil a què la feim nosaltres, poden passar moltes coses. Al principi el que ens crida més l'atenció és la gentada que ja és al carrer, a peu de carretera, veient la continua processó de cicloturistes que s'enfilen Tourmalet amunt. Són gent dels pobles dels voltants, gent major, fillets, famílies... Per ells és un dia de festa, i com a tal sembla que el viuen.

El segon que ens crida l'atenció és la gran quantitat de cicloturistes que emulen (a càmera lenta) els corredors del Tour. En sorprèn la quantitat i la qualitat; en concret, la diversitat. N'hi ha de les més diverses procedències... N'hi ha, com nosaltres, que van amb velos més o menys noves, lleugeres, ben equipades... Però també n'hi ha que qualquen autèntiques relíquies de carretera, altres que s'hi aventuren amb velos de muntanya, fins i tot es veu alguna velo de passeig. El que més ens sorprendrà, davallant el Tourmalet, serà creuar-nos amb una parella de japonesos amb velos de ciutat d'aquelles amb rodes petites i tija llarga, que es pleguen.



En Xevi i en Xavi, els Zipi-Zape gironino-menorquins que m'acompanyaven amunt i avall dels ports pirinencs.

El tercer que ens trobam són les caravanes. Caravanes i més caravanes que han passat la nit a la vora de la carretera. Algunes exhibeixen banderes, altres escrits i pancartes d'ànim als corredors. S'han instal·lat a la vora del camí, a un pam de l'abisme emboirat, i amb el desplegament que tenen al seu voltant (festers, taules i cadires, antenes i televisors...) és com si mai no s'haguessin mogut d'allà.


En Xavi pujant al Tourmalet, en la zona on els arbres ja havien deixat pas a la boira.

La quarta cosa que ens surt al pas és la boira. A partir de certa altitud entram literalment dins els núvols, fet que confereix un cert aire èpic a l'ascensió però que, per altra banda, ens impedeix gaudir de les vistes espectaculars que ben segur hi deu haver a banda i banda de la carretera. El fet que hi hagués boira donava més protagonisme a una altra cosa molt característica de qualsevol port ciclista: les pintades sobre l'asfalt. Entre algunes de més previsibles animant els ídols nacionals i forans (Voeckler, germans Schleck...), de tant en tant fan aparició d'altres més divertides, com una que deia "Perico yonki".

La cinquena cosa que marca l'ascensió és ni més ni menys que aquest senyor:



En efecte, aquest és el famós dimoni del Tour, l'autèntic i original, el que tantes vegades ha tret el cap a les nostres pantalles, fent aparició espontània en el moment més inesperat d'una etapa. Com no podia ser d'altra manera, ens vam aturar a fer-nos una foto amb ell. És l'únic moment de la pujada que posarem un peu a terra, però no hi ha dubte que era per una bona causa.


A dalt del Tourmalet, a 2.115 metres sobre el nivell de la mar.

Per acabar, arribam a l'anunciada "sommet". A dalt hi ha tal gernació que en els darrers metres hem de fer equilibris per entre la gent que innunda la carretera. Aquí podeu veure un vídeo del darrer quilòmetre d'ascensió:





Després de la foto de rigor al costat de l'estàtua d'Octave Lapize, ens abrigam (a més de 2.000 metres i amb boira hi fa fred) i iniciam el llarg descens cap a Luz-Saint-Saveur. Al cap de ben poc els núvols deixen pas a un cel ben blau i s'obre al nostre davant l'espectacular paisatge muntanyós que ens hem perdut a l'ascensió. Passen pocs minuts fins que la roba ens comença a fer nosa.

En sentit contrari hi circulen també multitud de cicloturistes, inclosos els dos japonesos amb velos plegables que he esmentat abans, que pugen al Tourmalet a esperar-hi el pas de la carrera. Tot i que el descens es fa molt més ràpid que la pujada, ens esteim una bona estona traçant curves i gaudint de la sensació de velocitat. 

En un tres i no res som a Luz-Saint-Saveur, concorregut poble al fons de la vall, punt on acaba el descens del Tourmalet i s'inicia l'ascens a Luz Ardiden. Abans de començar a pujar, però, ens aturam a fer un mos i a carregar aigua.


En Xevi, en Xavi i jo al poble de Luz-Saint-Saveur, al peu del descens del Tourmalet i a l'inici del port de Luz Ardiden.


Quan ja hem recuperat forces emprenem la marxa en direcció a l'estació d'esquí de Luz Ardiden. Tot i que no és tan cèlebre com el Tourmalet, l'ascensió a aquest port ha viscut també alguna jornada històrica del Tour de França. Els seus 14 km a una pendent mitjana del 7'5% permeten superar un poc més de 1.000 metres de desnivell fins arribar als 1.715. Un dels atractius principals de la pujada són les 34 -tal com ho sentiu, 34!- corbes en ferradura que caracteritzen el traçat sinuós de la carretera a Luz Ardiden. 

Altra vegada ens trobam amb molta gent, fins i tot més que al Tourmalet, i és que aquest és el primer final en alt important del Tour 2011. Unes tres hores abans de l'arribada de la carrera la gendarmerie ja ens convida a posar peu a terra i seguir pujant amb la velo al costat, cosa que nosaltres feim només fins que arriba una corba i ens perden de vista. Venim de molt enfora com per deixar-nos perdre aquesta pujada!


Aquesta és la perspectiva que teníem dels quilòmetres finals l'ascensió a Luz Ardiden, que vam fer unes quatre hores abans que hi arribessin els corredors.


Així com avancen els quilòmetres anam trobant més i més gent d'arreu, però sobretot bascos vestits del característic color carabassa de l'equip Euskaltel-Euskadi. Poc després de la pancarta de 2 km per meta, veient que seria difícil trobar un forat lliure des d'on tenir una bona perspectiva, decidim aturar en un punt on podem contemplar ben bé uns 2 kms d'ascensió.

Aquí esperam, morts de fred, asseguts a l'asfalt que encara aguanta un poc d'escalfor del sol del matí. L'espera és llarga, però finalment arriba la caravana comercial, "caravana friqui" com la vam batejar nosaltres fa un parell d'anys, que almenys ens amenitza un poc l'espera.


Abans del pas dels corredors passa la tradicional caravana comercial del Tour ("caravana friqui", com l'anomenam noltros) per amenitzar l'espera dels aficionats.


I l'espera arriba al seu final amb l'aparició de dues taques a la llunyania, sobre l'asfalt, rodejats de motos i cotxes oficials, i anticipats pel vol dels tres helicòpters que capten aquelles meravelloses estampes que ens ofereix la retransmissió de la carrera. Una de les taquetes que apareix és carabassa, el qual fa embogir els centenars d'aficionats bascos que omplen les vores del camí. És com si la muntanya fos un gran ésser viu que de cop rugís com un monstre enfurismat... diria que se'ns va posar la pell de gallina si no fos perquè ja feia un parell d'hores que li teníem per culpa del fred.


Aficionats bascos animant els escapats Vanendert i Samuel Sánchez, asturià de l'equip Euskaltel, que acabà guanyant l'etapa.


Després del pas de la carrera, vam iniciar el descens amb la multitud de cicloturistes que havien anat pujant durant tot el dia i, també, amb alguns corredors que, ja acabada la carrera, devien dirigir-se a l'hotel. Vam haver de davallar molt a poc a poc ja que la carretera estava completament col·lapsada, i és una llàstima perquè hauríem disfrutat d'allò més de traçar les 34 famoses corbes de Luz Ardiden.

Una vegada a Luz-Saint-Saveur, vam agafar la directa cap a Lourdes, a bon ritme, sempre en lleuger descens o planejant. Els primers quilòmetres, infiltrats dins de la "caravana friqui"; després ja tots tres sols fins arribar al càmping, amb 135 kms i 3.200 metres de desnivell a les cames.

Només hi quedava descansar i recuperar-se, que l'endemà ens esperava una altra etapa de més de 130 quilòmetres i amb un altre colós pirinenc pel mig: el Col d'Aubisque.