Uep sa roda prima! (1 de 4) Catalunya nord: Portbou - Costoja - Figueres

Em sent trist. Mentre escric aquesta crònica, els que fins fa unes hores eren els meus companys de ruta deuen estar pedalant prop de Tarvertet, de Rupit, o tal vegada hagin arribat ja al Far. Jo he decidit retirar-me (per sort no ho he fet tot sol: el mal, quan és compartit, és més suportable) i tornar a Girona des de Sant Hilari. Però ara no és hora d'entrar en els detalls de la sortida d'avui, que tindran la seva pròpia crònica; ara toca xerrar de la sortida de dissabte, la primera d'aquest pont de roda prima.

Aquesta serà també, de fet, la primera crònica dedicada a la velo de carretera. Com que la tenc des de mitjans de setembre i encara no la coneixeu, primer de tot toca presentar-vos-la; açò és ella, dins del garatge de can Xevi, recolzada a la caixa que l'ha protegida en el viatge de Menorca a Girona:

Sa meua nova amant.

Pont de desembre. Què es pot fer amb quatre dies sense feina? Es poden fer moltes coses, però jo vaig tenir clar des de tot d'una quina la faria: escapar-me amb la velo de roda prima. Primer de tot vaig pensar amb Mallorca, però finalment em vaig decidir per Girona, terra que, per poc que hagueu seguit un poc aquest bloc, sabeu bé com m'estira.

La idea era fer quatre rutes. La primera, de 150 quilòmetres, per la Catalunya nord (o sud de França).

Full de ruta. Aquest paperot arrugat ens va servir per guiar-nos en la nostra ruta.

Traçat de la ruta damunt el mapa.

Altres dies seríem més, però el dissabte només érem en Xevi i jo. Crec que no fan falta presentacions, no? A les 8:30 agafàvem el tren a Bordils en direcció a Portbou, darrera població costanera abans de creuar la frontera francesa. A jo Portbou sempre m'ha recordat dues coses: primera, el suïcidi del filòsof Walter Benjamin; la segona, una nit d'hivern, amb tempesta de vent i aigua, que em vaig sortir un poc de la carretera i vaig rebentar una roda del cotxe.

Estació més pròpia d'una ciutat més gran que no d'un poble petit com és Portbou... coses de ser un poble fronterer.

El tren és, en paraules d'en Xevi, un bon complement de la velo. Açò quan a l'inici o el final de la ruta hi tens una estació, és clar. Aquesta vegada era així: sortíem de Portbou i arribàvem a Figueres.

La velo d'en Xevi i la meva dins el tren. Quan a l'estació de Llançà es van obrir les portes per aquesta banda el qui anava a pujar al tren se'n va endur un bon ensurt.

A més, com que el descans és una part essencial de la preparació del ciclista, vam decidir agafar bitllet de camarot i així aprofitar el trajecte per allargar la dormida:

Camarot de primera classe, descobert per fer enveja a la resta de passatgers. No ens esteim de res.

Començar de Portbou té l'avantatge de poder-hi anar en tren, però també té un gran inconvenient: que la ruta comença inevitablement amb una pujada, ja que aquest poble està encaixonat entre muntanyes i la mar:

Vista de Portbou des de mitjan pujada. El meu guant és de color vermell, com podeu comprovar a la foto.

Inici de la ruta, de pujada.

A dalt de la primera pujada, la fontera francesa.

Des de Portbou vam anar resseguint la costa meridional francesa fins a Argelès sur Mer, punt a partir del qual ens vam endinsar cap a l'interior. Tota aquesta zona és sorprenentment seca, fins i tot en aquesta època de l'any en què llocs com ara Menorca estan completament coberts pel verd. Tot i així, aquest paisatge àrid i molt humanitzat també té el seu encant, sobretot si es recorre dalt velo per la carretera sinuosa que ressegueix la costa, amb la mar a baix, a la dreta, i terrasses o feixes amb vinyes. Impressiona pensar la feina que pot haver duit construir tota aquesta estructura que escalona i fixa el terreny per fer-lo hàbil per al cultiu de la vinya. És una autèntica obra d'art.

En aquesta foto no s'acaba de veure, però tot el terreny a banda i banda de la carretera està escalonat per les terrasses o feixes de vinya.

Tot i que l'asfalt està en un estat un tant lamentable (com per altra banda sembla més o menys comú en aquesta part de França), les contínues giravogues i puja-i-baixes la converteixen en una carretera molt divertida per fer dalt velo (i, de ben segur, també amb moto). Tanmateix, a l'estiu, quan allò s'omple de turistes, segurament deu ser un autèntic malson...

Si no record malament, açò deu ser Banyuls, tot i que també podria ser Port-Vendres, Colliure... Sigui com sigui, aquests pobles de mar francesos no em van cridar especialment l'atenció.

En Xevi al final d'una pujada, a contrallum.

Com ja he comentat, seguim la carretera costanera fins a Argelès sur Mer, on ens desviam cap a Saint Génis des Fontaines, Le Boulou i Ceret. Aquesta part de la ruta és més planera i ràpida, tot i que el terreny té tendència a guanyar altitud molt progressivament.

Carretera plana en direcció al Canigó, que s'insinua a l'horitzó.

És més o menys a partir de Ceret que la carretera começa pujar, sempre de forma molt suau. Una cosa que comença a molestar bastant, sobtretot quan ja duus unes tres hores de pedalar, és l'asfalt trencat i amb clots i bonys. Si no record malament, és a partir d'Amélie les Bains Palalda que l'asfalt comença a empitjorar cada vegada més.

Els francesos són aficionats a la fruita, i els ciclistes també. Poc abans d'arribar a Ceret ens vam aturar a aquesta fruiteria a comprar un parell de plàtans. La dependenta, molt simpàtica, ens va regalar també un parell de mandarines ben grosses i turgents (ala, ja hi som... és que sempre heu de malpensar?).

La carretera que seguim, si no ens desviéssim, ens duria fins a Prats de Molló i, més amunt, al Coll d'Ares (1.500 metres). Però encara ens queden molts de quilòmetres per davant, no només els d'avui sinó també en els tres dies següents. A més, hi ha una cosa que em comença a preocupar: el genoll dret, que torna a ressentir-se, després de prop d'any i mig, del que podríem anomenar el mal francès, una lesió que em vaig fer al sud de França i que, justament, em reapareix quan hi torn al cap de dos anys.

Vistes al principi de la pujada, amb un rierol al fons de la vall.

Vistes des de mitjan puajada, amb el Canigó nevat.

Vistes cap al final de pujada, sempre amb el Canigó nevat, un riuet, un pont, un prat i unes cases...

Per tant, després del Pas del Llop (Le Pas du Loup) ens desviam, per una carretera més secundària que la que fins ara seguíem, en direcció a Costoja (Costouges), poble situat a 827 metres d'altitud, en un coll pel qual passa la frontera francesa. Són uns 14 quilòmetres de pujada sostinguda, no tan suau com fins llavors però tampoc excessivament dura.

Tres imatges de la pujada, d'uns 14 quilòmetres, de desnivell constant però no molt fort.

De pujada passam pels pobles de La Farga del Mig (La Forge del Mitg) i Sant Llorenç de Cerdans (Saint Laurent des Cerdans), el d'aquesta foto:

El punt més alt de la ruta va ser, idò, Costoja (Costouges), a 827 metres. En aquesta foto es veu bé la situació del poble, assentat en un coll per on passa la frontera francesa:

Costoja.

Després de Costoja hi restaven 40 quilòmetres per arribar a Figueres, la majoria d'ells de davallada. Sobretot en la primera part, la pendent era bastant forta. En xevi, que per primera vegada és al meu costat mentre escric una crònica, diu que davallàvem "enxufats i a tota hòstia", les dues coses a la vegada. A més, s'agraïa pedalar per damunt d'un bon asfalt, quasi per primera vegada en tota la ruta. Per cert, és curiós, però l'asfalt francès és més negre que el català... per què deu ser açò? (No estic insinuant res, simplement m'ho deman.)

Vam anar davallant cap a Maçanet de Cabrenys, Darnius, Biure... passant molt a prop del pantà de Boadella però sense arribar a veure'l. Després del ramat de bens de la següent foto vam arribar a la carretera N2, i vuit quilòmetres més endavant ja érem al centre de Figueres, on vam fer una pizza i un kebab.

Per fer els 150 quilòmetres de la ruta vam estar 5 hores i 30 minuts.

D'aquí a uns dies, la segona part del "Pont de roda prima", amb una ruta pel baix Empordà en companyia d'en Xevi, en Josep, en llorenç i n'Oriol.