Fal·lera exploradora saturnina. Sant Grau

Seguem sincers: tot va ser fruit de la vessa. Vessa de dissenyar o cercar d’aquí o d’allà les rutes per aquest cap de setmana. A vegades la vessa acaba amb una ruta vessuda, com havia passat quinze dies enrere. Aquesta vegada, però, es va traduir en una fal·lera exploradora de nous camins. La majoria d’ells, camins nous per noltros, però vells per altres; i tanmateix, alguns d’ells camins inèdits, o altrament dit: inexistents, embardissats, que en el millor dels casos eren un mer corriol de senglar que s’anava tancant i tancant. Aquestes són les típiques rutes que, quan hi ets, voldries no ser-hi; però quan ja no hi ets, voldries tornar-hi a ser. Tenen un element d’imprevisible, de novetat, que les fa atractives per una banda i incòmodes o fins i tot inquietants per l’altra.

La qüestió és que ara fa dues setmanes vam tenir sessió doble de fal·lera exploradora. Avui penj la primera entrega, la sortida del dissabte pel Puig de Sant Grau. Un dia d’aquests ja penjaré la segona, la pedalada de diumenge per les Gavarres.

La ruta per Sant Grau va tenir uns 30 kms., poc més de 600 m. de desnivell acumulat. El track de gps corregit, és a dir, la ruta sense els talls que vam haver de tornar a rere perquè el camí estava tancat, es queda en només 25 kms. Tot i així, aquests pocs quilòmetres són relativament intensos, ja que Sant Grau és una muntanya bastant aïllada i açò fa que la seva ascensió ofereixi pocs descansos. En qualsevol cas, la pujada és més picada i directa des de la banda de Sant Gregori que no des de la de Bescanó, d'on la vam iniciar noltros. En la baixada vam anar alternant trams de corriol i de pista, alguns d'ells coneguts i alguns altres de desconeguts.

En Josep vencent una forta rampa amb el dorsal de la darrera cursa del Gran Premi de la Selva encara al manillar.

Vistes de pujada a Sant Grau. En alguns moments de la pujada es disposa d’una bona perspectiva de l’entorn de Sant Grau. En aquesta imatge podem veure el cingle d’El Far i el Puigsacalm (al centre) i el cingle de Sant Roc (més a la dreta).

Vistes des de Sant Grau 1. Des de dalt de tot de Sant Grau es pot gaudir d’una magnífica perspectiva de 360º. Cap al nord-est, i d’esquerra a dreta, tenim Rocacorba, els Cingles de l’Infern, la Serra de Finestres i els Pirineus nevats.

Vistes des de Sant Grau 2. Sant Grau és com un balcó damunt la plana de Girona. Cap a l’est hi veiem Sant Gregori en primer pla, amb Girona al seu darrere i les Gavarres retallant l’horitzó.

Vistes des de Sant Grau 3. Cap al sud-est tenim Anglès, Bescanó, Montseny, Matagalls, les Guilleries, etc. El que es veu en primer pla diria que és Santa Perpètua.

A dalt de tot del cim hi trobam les runes d'una ermita.

Sant Grau, ell mateix. El Sant que dóna nom al puig.

En Josep encarant un obstacle de baixada de Sant Grau, en què vam anar enllaçant trams de corriol i trams de pista. El primer tall del corriol que comença al mateix cim té algun punt un poc complicat i en general està ple de pedra solta que obliga a estar en permanent alerta.

Superant el susdit (a jo sempre m’ha agradat més “susuditx”) obstacle.

Just abans de patir una forta caiguda. Bé, tan forta no ho va ser, però així sona més èpic i em queda un article més suculent. Per sort no vaig patir cap mal greu, segurament perquè el vaig repartir tot entre set punts diferents del cos: clavícula dreta, braó del braç esquerre, braó del braç dret, dits de la mà esquerra, cuixa esquerra, genoll esquerre i turmell dret. Si vos som sincer, no sé gaire com m’ho vaig fer.

Aquest és el perfil del track corregit, o sigui sense els trams en què donàvem voltes per allà mateix o que ens ficàvem per camins tallats:

Aquest és el perfil de la ruta que efectivament vam fer:

Si ho desitjau, aquí podeu explorar el track de la ruta corregit:



A la web de wikiloc vos hi podeu descarregar el track.