BTT impossible. Conseqüències de la nevada

Després d'un cap de setmana per Girona i de córrer la prova de la Guilleries Exprés a Sant Hilari Sacalm, em vaig afanyar a fer la maleta (que gairebé no havia tingut ni temps de desfer) per tornar cap a Menorca. Al cap de poques hores de partir començava la gran nevada, que per ben poc no em va enganxar. Després d'anys de viure-hi i pràcticament no haver-hi vist neu, m'hauria agradat viure aquell moment històric. Sigui com sigui, tot i que no vaig poder viure la nevada, sí que vaig tenir l'ocasió, dues setmanes després, de veure'n una de les cares lletges: la destrossa provocada en el bosc.

El cap de setmana passat s'havia de celebrar la marxa de BTT Conca del Daró, organitzada pel Club Ciclista Daró de la Bisbal d'Empordà. Com que dues setmanes enrere havia deixat la velo a Girona, tenia previst assistir a aquesta marxa que, per desgràcia, va haver-se d'anul·lar a causa de la destrossa provocada pel temporal de neu en el bosc de les Gavarres i bona part de l'Empordà i el Gironès. Pels que sou allà, la marxa es celebrarà finalment el 25 d'abril.

Fotos de les Gavarres, a prop de Sant Daniel, que va fer n'Albert pocs dies després de la gran nevada.

S'ha xerrat molt de les conseqüències de la nevada, sobretot dels talls de suministrament elèctric, embussos de trànsit, etc. Tal vegada no s'han comentat tant, però, les conseqüències per al bosc, que seran de més llarga durada i que podrien ser fatals per a la supervivència de molts de camins. Tenint en compte la rapidesa amb què la primavera es menja els camins i corriols quan aquests són oberts al pas, no vull ni imaginar què passarà enguany amb tots els camins -la majoria- que seguiran tallats durant mesos i mesos. Si no s'hi fa res, el diagnòstic és clar: s'acabaran perdent, i molts d'ells potser per sempre. Per açò val la pena destacar l'esforç de particulars i d'algun ajuntament que ha animat els veïns a organitzar-se per netejar el bosc. També el Club Ciclista Daró, per esmentar el cas que acab de comentat, s'ha organizat per recuperar els camins per on passarà la marxa del dia 25 d'abril. Aquesta funció de les marxes cicloturistes, d'ajudar a mantenir nets o de recuperar camins, té ara més importància que mai.

Una altra conseqüència relativament probable és també, evidentment, que es multipliquin els incendis. Però açò ja és un altre tema...

Com un al·lot petit.

Es pot ben veure que m'havia quedat amb les ganes de trepitjar neu... i mira que n'hi quedava poca!

Bé, anam per feina que si no aquesta crònica no s'acabarà mai! Divendres a les 19:00 h era a Menorca, fent maleta després de tot el dia de feina; al cap d'unes 3 hores era a Barcelona sopant i, damunt les 2:30 h, encara estàvem cerveseta a mos; dissabte dematí a les 7:45 h agafava el tren en direcció a Flaçà, on m'esperaven en Tolo, en Josep i en Xevi per anar a fer una ruta amb btt.

A part del tema dels arbres caiguts, no hi ha gaire a comentar de la ruta. Tothom estava un poc en el seu mode habitual: en Tolo, tranquil i optimista; en Josep (i malament del dia que no sigui així) estava renegant, val a dir que aquesta vegada amb tota la raó del món.

En Xevi, per la seva banda, segueix aprofundint en el seu domini del "menorquí tancat". Observador com és, s'ha muntat una teoria lingüística a partir d'unes quantes paraules concretes com ara "cotxo" o "tomàtiga", aplicant les terminacions d'aquestes paraules a totes les altres, siguin del gènere i del tipus que siguin. A part, també fa allò tan típic d'emprar l'article salat fins i tot quan no hi ha article. Així, "en Tolo" és ara, en boca d'en Xevi, "es Tòligu", etc. Jo, meravellat pel seu coneixement profund del menorquí, li vaig dir que prest seria com en Borja Moll. "El coneixes?", li vaig dir, al qual em va contestar: "que si conec el Bocamoll? Oh i tant!". Així esteim... i pensar que l'hauré d'aguantar 15 dies per Islàndia!

10 metres després d'enfilar el primer camí de terra del dia, ens trobam açò. Un mal auguri, certament.

Sigui com sigui, una cosa va quedar clara amb aquesta ruta: ara que en Xevi i en Tolo (i també jo mateix) s'estaven enganxant cada vegada més a la velo de carretera, no els faltava res més per oblidar per complet la mountainbike que quedar-se sense camins per poder-hi anar! En Josep, al seu torn, ja va fer algun comentari dient que també se n'hauria de comprar una... Qui ens ho havia de dir! I pensar que quan el vam conèixer ens passejava unes rodes de 2.35...

Després de diversos intents fracassats de fer algun camí de bosc, i malgrat l'optimisme d'en Tolo, vam haver de rendir-nos a l'evidència: només es pot anar per les carreteres. Altrament dit: les btt d'en Xevi i en Tolo estan condemnades, si no ho estaven ja, a l'oblit.

Arbre solitari que va resistir el temporal de neu.

Ja ens ho deia en Josep: no fa falta que perdrem el temps, els camins estan tots tallats. Però no tallats en el sentit que hi ha caigut un arbre i que si el saltes podràs seguir... No, no: tallats en el sentit que com a màxim cada 100 metres hi ha un arbre al terra que et barra el pas (en ocasions, els arbres caiguts fins i tot es tocaven entre ells).

En Tolo, en canvi, entre que darrerament només fa carretera i per tant no havia comprovat de primera mà el desastre, i que també és més optimista, trobava que ho havíem de provar. Caparrut ell, no va reconèixer que allò estava impossible fins després d'un parell d'hores de ruta i d'haver saltat o passar per davall de no record quants pins caiguts...

Valguin les imatges de més avall per fer-vos una idea de la magnitud de la destrossa:

Com que vogar per dins del bosc se'ns feia impossible, vam enfilar una pista que travessava uns prats (la de la foto de més avall). Açò és el més semblant a una ruta que mountainbike que vam aconseguir fer: vogar per una pista ampla per enmig de prats, lliure d'arbres caiguts perquè, òbviament, no hi havia arbres que li poguessin caure al damunt. Com que vogar per aquí se'ns feia avorrit, en Xevi i en Josep van començar a jugar com a fillets petits, tirant-se terra, grava i aigua de les basses a base de derrapades. Val a dir que qui més va rebre no va ser cap dels dos, sinó un servidor, que va quedar com una croqueta després que un li tirés aigua des de la dreta i l'altre, simultàniament, li llencés terra des de l'esquerra.

En algun altre moment, com a la imatge de més avall, podíem vogar a prop d'arbres, però açò sí: sempre que no fossin pins.

Una altra opció, quan es volen evitar els arbres, és prendre per un tallafoc com el de les fotos de més avall. A més, els tallafocs, com que estan traçats en línia recta sense tenir en compte l'orografia, solen oferir unes baixades interessants.

La línia elèctica que ressegueix aquest tallafoc tenia unes quantes torres completament doblegades, de manera que en alguns punts els cables ens passaven a molts pocs metres per sobre el cap.

Per acabar, un parell de fotos que no sé on col·locar ni què dir-ne:

Pasarel·la per sobre el Ter.

Una petita presa al riu Ter, a prop de Colomers, si no vaig errat.

Vogant pels carrers de Colomers.

Volta solitària per Mallorca (3 de 3). Palma - Alcúdia pel pla

Tercera i darrera etapa de la "Volta solitària per Mallorca". Si el primer dia el barco m'havia deixat a Alcúdia i havia travessat Mallorca de punta a punta per la Serra de Tramuntana, el darrer dia tocava travessar-la en sentit invers, aquesta vegada pel Pla. 85 kms de pedaleig ràpid que, sumats als que ja duia, fan un total de 285 kms en tres dies. Ni molt ni poc, supòs.

Aquest és el traçat de la ruta vist des del cel:

Per descarregar-vos i/o explorar el track, anau al wikiloc.

Vaig començar la ruta pel carril velo que ressegueix quasi tota la badia de Palma. Millor haver d'esquivar alguns domingueros que no patir pels cotxes, no? En qualsevol cas, jo era tan dominguero com qualsevol altre!

Passeig marítim de Palma.

Palma vista des de l'altra banda de la badia. El carril bici en algun tram passa ben ran de la mar...

El pla de Mallorca no té l'encant de la serra, com a mínim des del punt de vista ciclista, però sí que té uns quants poblets ben polits i segurament moltes altres coses que em van passar desapercebudes... El paisatge és relativament monòton, i en els millors moments em va recordar a alguna part de l'Empordà.

Un exemple del tipus de carreteretes que vaig transitar per creuar Mallorca de punta a punta pel pla. El paisatge en alguns moments em recordava molt a l'Empordà...

Diria que açò és Algaida, i que em perdonin els d'allà si m'equivoc.

I aquest altre juraria que és Sineu... per cert, aquests de la foto no els conec de res. Per desgràcia meva, no tenia ningú al davant que em tallés el vent!

Prat verd amb la serra de Tramuntana al fons.

L'asfalt en general està en bon estat, excepte el d'un caminot per on em vaig ficar després de passar per Llucmajor i que estava cobert de grava i ple de trencs i clots i bonys... No vaig tenir més remei que anar fent esses durant uns quilòmetres, esquivant els forats i pedres que omplien el camí...

Ja a Alcúdia, petit premi en forma d'espècies: per començar a fer boca, un platet de xipirons...

Sortint del port d'Alcúdia, passejant per coberta vestit encara de ciclista... la velo, fermada amb una corda a dins de la bodega.

Fins prest!

Tot i que vaig tornar satisfet d'aquesta "Volta solitària per Mallorca", em vaig quedar amb les ganes de tornar-hi i travessar tota la serra passant per Sóller, que era la meva idea inicial però que no vaig dur a terme perquè sense voler-ho em vaig desviar del camí. Queda pendent.

...

Simpatia pel diable. GP la Selva Sant Hilari Sacalm

Crònica de la VIII Guilleries Exprés, 5a i darrera prova del Gran Premi la Selva 2010

Diuen que "l'home és l'únic animal que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra". També diuen que "el dimoni sap més per vell que per dimoni", que "no hay mal que por bien no venga" i que a vegades és "pitjor el remei que la malaltia". De tot açò va la crònica d'avui, però anam a pams.

Per començar, donau-li al PLAY!

Quan fa dos anys vam anar a fer la VI Guilleries Exprés, la 5a i darrera prova del Gran Premi la Selva 2008, no sabíem gaire bé on anàvem. Ens havien dit que era dura, tècnica... i en qualsevol cas, sabíem que anàvem a Sant Hilari Sacalm. Aquell dia vam descobrir que l'infern, el mateix infern, llar del diable, s'ubica ni més ni menys que al cor de les Giulleries. Aquesta vegada, però, no hi havia excusa. Sabíem on anàvem, i només una cosa ens podia dur fins allà: una irresistible simpatia pel diable.

Ben mirat, no sé perquè estic xerrant en plural... perquè dels que hi havíem anat alguna vegada, només jo he repetit. I amb l'agreujant de viatjar des de Menorca per fer-la... esper que no em prengueu per foll, boig, loco o llampat (i si ho feis, triau per favor aquesta darrera; és la que més m'agrada).

Imatge que dóna un poc d'idea de la dinàmica imperant al llarg de la carrera: gent a peu, algun dalt velo, uns quants amb un pedal desclavat i molts arrossegant-se per enterra.

Aquesta vegada havíem de ser un, dos, tres, quatre... o cinc; havíem de ser quatre o cinc, però a poc a poc els quatre o cinc van anar caient com mosques i van anar quedant en tres o quatre, dos o tres, i finalment en dos. Que si m'he tallat un dit amb el disc del fre, que si estic refredat, que si... Açò sense comptar els que ja d'entrada es van fer enrere, com en Xevi, que s'ha tornat la cosa més finolis que habita les comarques gironines. Total, que al final només la delegació menorquina, en Tolo i jo, vam fer camí cap a Sant Hilari.

Calendari del Gran Premi la Selva de BTT 2010. La darrera prova, la de Sant Hilari, compta doble, i amb raó...

És impossible imaginar-se la duresa d'aquesta prova tenint en compte que només té 42 quilòmetres. Alguns afirmen que és més dura que els 100 kms de les Guilleries, que ja és dir molt! Mira que li havia dit vegades, a en Tolo, que la cosa era dura... i quan vam haver acabat em va dir: "certament, has de fer-ho per saber de què va". I bàsicament va de pujades molt picades, a vegades tant que és molt difícil o impossible fer-les dalt velo; i de baixades també molt picades i tècniques, que es poden fer a parts, depenent de la destresa de cadascú... En Xevi, que en el seu dia va ser un ballarí dalt la velo, va definir el traçat de la prova com una "ruta excessivament tècnica, que teòricament es pot fer sobre la BTT però que a la pràctica es fa amb la BTT a sobre"; molt enginyós. Si voleu llegir alguna opinió bastant il·lustrativa, feis una ullada a la crònica de la Guilleries Exprès de fa dos anys (el traçat era pràcticament idèntic al d'enguany), on vaig citar opinions d'altres i que vaig escriure just vaig arribar a casa després de la carrera, en calent.

Moments abans de la sortida. Els termòmetres marcaven -2ºC i la fina capa de gel que recobria el camí feia crec-crec sota el pes de les rodes...

Per si no n'hi havia prou amb la duresa del traçat, a en Tolo de poc que no li surt una roda del seu lloc per culpa d'un problema amb el fre de darrere. Era un mal dia per quedar-se sense fre, així que ens vam passar una estona empenyent pistons i posant i treient pastilles...

El traçat de la carrera creuava com a mínim dues vegades la riera d'Osor. La segona foto és d'instants abans de mullar ben mullats (la "ll" no sona i vol dir "sucar") els dos peus dins la riera.

Després de 35 quilòmetres d'arrossegar ferro amunt i avall, vogant per una pista que s'enfilava fort cap amunt però que almenys permetia anar vogant, se'ns apareix l'enèssima fletxeta groga, aquesta vegada apuntant pràcticament cap al cel. I aquí en Tolo, que és un homo de seny, va decidir que ja en tenia prou, que ell no estava disposat a carregar més ferro damunt l'espatlla. Jo, com que depenia d'ell en quasi tots els sentits (havia vingut amb el seu cotxe i havia dormit a ca seua), no tenia alternativa: l'havia de seguir.

Així que vam deixar la fletxeta enrere i ens vam sortir del recorregut de la carrera, tirant avall per una pista en un principi molt bona però que a poc a poc s'anava embrutant. Vam anar deixant alternatives a una i altra banda, per allò que sempre fa més ganes seguir baixant que tornar a enfilar la pujada. Sabíem quin risc corríem: podíem perdre'ns i molt, perquè estàvem orientats només a mitges... per no dir directament que no estàvem en absolut orientats.

Al cap d'una estona de davallar vam arribar al que ens temíem: un camí sense sortida. Vam tornar a rere i vam provar amb l'alternativa que havíem deixat a l'esquerra. Després d'una altra estona de davallar, el mateix que abans: un altre camí tallat. Llavors tots dos ho vam veure clar: l'opció bona havia de ser la primera que havíem deixat a la dreta, bastant més amunt d'allà on ara ens trobàvem. Així que puja qui puja vam desfer el camí que havíem fet i vam enfilar la pista que, després d'uns 10 quilòmetres més de vogar i de saltar un parell de valles, ens va dur fins a Sant Hilari.

Sort vam tenir de trobar aquells dos camins tancats, perquè ens estàvem allunyant de mala manera de Sant Hilari, i per paga davallant cap a l'altra cara de muntanya. Com deia al principi, "no hay mal que por bien no venga".

Però també hi ha una altra frase feta que podríem aplicar en aquest cas. Quan ens vam sortir del recorregut la nostra intenció era fer una tornada més ràpida, però en arribar a Sant Hilari ens vam adonar que "el remei havia estat pitjor que la malaltia": en aquell moment estaven arribant participants que havíem deixat enrere feia estona...

Almenys ens vam lliurar de la neu que algunes previsions metereològiques donaven... i que ha arribat abundantment avui migdia. Ens arriba a caure aquesta allà enmig i hauria estat divertit.

Vos deix amb unes quantes fotos de les dues darreres edicions que he trobat amb el google. El traçat era el mateix que enguany, o sigui que vos podreu fer una idea de com va la cosa:

Tobogan assequible a la part final de la carrera.

La col·laboració és vital. Enguany aquest punt estava exactament igual que a la foto. Fa dos anys juraria que encara es podia baixar si tancaves els ulls i posaves el culet enrere. Val a dir que a les fotos tot sembla més petit i planer...

Per enmig de bosc, en un d'aquells trams que es poden fer o bé a peu o bé dalt velo, depenent de la traça i de lo gelosa que tengui cadascú la dentadura.

Amb raó en Xevi i jo la vam qualificar, en el seu dia, de "triatló": bicicleta + a peu + escalada.

Si voleu el track, aquí va penjar en Xevi el de fa dos anys, pràcticament idèntic al d'enguany:


TRACK




El perfil:







Fins la pròxima, Lucifer!

Volta solitària per Mallorca (2 de 3). Serra de Tramuntana occidental

Tot i haver-ne fet un bon tast, divendres, a la primera etapa de la meva volta solitària per Mallorca, em vaig quedar amb ganes de més serra de Tramuntana. Així que dissabte de bon matí vaig qualcar damunt la velo amb altes expectatives per la ruta que m'esperava, de 100 kms i uns 1.650 metres de desnivell per la part occidental de la serra. A més, a dins de Palma semblava que faria un dia plàcid i primaveral... ben diferent del que em vaig trobar una vegada a la cara nord de la serra!

Imatge des del cel del traçat de la 2a etapa de la volta solitària per Mallorca. Si voleu explorar i/o descarregar-vos el track, ho podreu fer al wikiloc.

El que menys m'agrada de les ciutats són les seves entrades i sortides, especialment si les has de fer en velo, ja que rarament estan pensades per fer-les a cop de pedal. Quan no coneixes la ciutat en qüestió, com és el meu cas amb Palma, la cosa es complica bastant. Donant voltes per carrers desconeguts vaig veure un ciclista que partia tot dret cap a les afores, així que m'hi vaig aferrar darrere: aquest sap bé on va!, vaig pensar. I sí que ho devia saber, però el problema és que no anava allà mateix que jo...

Després de travessar un polígon industrial, una mena de suburbi molt acollidor i una riera carregada d'aigua, vaig veure un petit pilot de ciclistes alemanys, d'aquells tan ben equipats i poc donats a saludar als altres ciclistes. M'hi vaig posar darrere, i cap a Calvià s'ha dit! Ja és greu que m'hagin d'orientar uns alemanys a Mallorca...

Tres imatges de part del traçat de la ruta per la zona de la serra. Com és obvi, aquestes fotos no les vaig fer jo amb el meu mòbil...

Una vegada fora de Palma, vaig enfilar per fi la carretera cap a Puigpunyent. Que bé, per fi tenc la sensació d'estar fent quilòmetres! Al cap de ben poc, gir a l'esquerra per agafar la carretera cap a Calvià, iniciant la primera pujada de la jornada. Aquesta carretera, la MA-1016, tot i no oferir uns paisatges espectaculars, està plena a rebossar de ciclistes i no hi passen gaires cotxes.

De pujada vaig saludant els ciclistes que baixen a tota velocitat... però cap d'ells no em retorna la salutació. Almenys em consola el sorollet tan agradable que fan les seves bicicletes quan tallen l'aire. Arribats més o menys als 250 metres d'altitud (s'ha de tenir en compte que havia sortit pràcticament del nivell de la mar) comença la baixada. Llavors comprov per enèssima vegada que anar de baixada et fa superior al que puja, que encara està immers en el petit tràngol que tu acabes de superar.

I com es comprova açò? Molt fàcil: ara la majoria de ciclistes em tornen la salutació. Clar que també hi ha un altre factor important a tenir en compte: de pujada és més o menys fàcil alliberar una mà per saludar, però de baixada a vegades més val passar per antipàtic! L'opció és saludar amb un gest de cap, però quan et creues tants de ciclistes també arriba a cansar... Sigui com sigui, molt voluntariós jo, els vaig saludant d'un en un.

4 kms per arribar a Calvià, vogant per la MA-1016.

Arribant a Calvià.

Calvià em va sorprendre positivament: m'imaginava un poble molt més gran i lleig. Tot i açò, no m'hi entretenc gaire: faig una foto a l'església de Sant Joan Baptista i seguesc fent camí cap as Capdellà, un poble petitó situat entre Calvià i Andratx. Arribats a aquest punt de la ruta em vaig começar a trobar malament: tot d'una el sentiment no era desagradable del tot, tenia una mena d'al·lucinacions i a poc a poc anava entrant en un somieg plàcid... Però açò no era més que el principi, ja que prest em van començar a envair unes nàusees insuportables i un fort olor a plàstic cremat. Fent grans esforços vaig seguir vogant, fins que finalment vaig entendre què em passava: m'estava aproximant a ántrax (no era així que li deien als informatius de la tele?):

Just passat el petit poble des Capdellà, pujant un collet en direcció a Andratx.

Curves i més curves...

Andratx ("ántrax" segons els serveis informatius de les cadenes de televisió espanyoles).

Per sort, no em va fer falta entrar a ántrax, o Andratx, o com se digui... ja que just a la rotonda d'entrada hi havia el desviament cap a Estellencs, proper poble en la meva ruta. Aquí començava, a més, la part realment interessant de la ruta: pujada llarga per entrar de ple en la serra de Tramuntana. Ara bé, hi havia un petit problema: la carretera estava tallada per una valla groga amb un cartell que deia precisament açò, que la carretera estava tallada. Al davant de la valla, tres grups de ciclistes alemanys intentaven desxifrar un idioma per ells completament il·legible; més o menys igual d'il·legible com ho és per nosaltres el seu. Així que, com podeu imaginar, em va tocar fer d'intèrpret, i no només açò, sinó també de guia en una terra que no conec.

Després d'informar-me preguntant a un parell de lugareños, que em van dir que amb la velo es podia passar sense problemes, i que, a més, el dissabte no hi havia cap màquina treballant. Vaig dir als alemanys que jo provaria d'anar cap amunt, i els vaig demanar si algú s'animava a venir. Llavors em van mirar tots amb cara de sorpresos, es van mirar entre ells, i em van tornar a dirigir una mirada encuriosida. Vaig entendre que, segons marca el tòpic, aquella bona gent era incapaç d'infringir la més mínima prohibició, i tot que em van fer sentir un poc malament, vaig tirar cap amunt.

I vaig fer bé, ja que fins a Estellencs (aproximadament uns 15 quilòmetres) no em vaig creuar amb cap cotxe. A partir d'aquí va començar també la part dura de la jornada. Primer de tot per la pujada, relativament llarga, però sobretot pel fort vent, quasi sempre de cara, que m'acompanyaria fins a la part final de la ruta.

Carretera tallada a dalt del petit port entre Andratx i Estellencs.

Vista des de dalt del coll entre Andratx i Estellencs.

Túnel foradat, o sigui: túnel amb vistes a la mar. No us l'esperàveu aquesta eh? Idò jo tampoc!

Vessant nord de la serra de Tramuntana, mirant cap a oest.

Vessant nord de la serra de Tramuntana, mirant cap a est. Amb la imatge així aturada, i amb la mar plana, sembla com si fes un matí completament plàcid, quan en realitat bufava una ventada que feia moure violentament els arbres d'una banda a l'atra.

Antiga torre de guaita, vinguda a menys des que els pirates ja no amenacen les nostres costes... o més ben dit: des que hi ha tants pirates que no fa falta una torre de guaita per veure'ls solcar les nostres costes.

La carretera d'Estellencs i Banyalbufar és probablement la millor de les que vaig transitar en tota la volta solitària per Mallorca. No puc dir ben bé que disfrutés de vogar amb aquell vent, però sí que vaig tenir uns sentiments poc usuals pel fet d'anar completament sol per una carretera que penja damunt d'immensos penyassegats, envoltat d'arbres que es bateguen d'una banda a l'altra amenaçant d'arrencar d'enterra les seves arrels i amb la banda sonora de l'inquietador i continu xiulet del vent.

Tota aquesta part, fins arribar a Valldemossa, va ser físicament però sobretot psicològicament dura. No m'havia passat mai haver de vogar a les baixades per no quedar-me aturat. Vaig arribar a patir més per davallar que per pujar! No és broma: en alguns moments desitjava que arribés el final de la baixada, on hi havia un revolt tancat després del qual començava la pujada, moment en el que podia permetre'm de baixar uns quants pinyons. El vent m'empenyia amb força i de cop em semblava que havia recobrat totes les meves energies... fins que arribava a dalt, venia un revolt a la dreta, i tornava a començar la baixada!

Però el pitjor va començar a Banyalbufar. Açò de la "banya" no sé d'on deu venir, però la part del "bufar" us la puc ben explicar! Aquí començava la pujada més llarga de la ruta, i em tocava fer-la quasi tota amb el vent de cara, que no només em frenava i em molestava per respirar, sinó que també m'impedia posar-me dret... perquè llavors sí que quedava completament clavat!

Inici de la pujada més dura de la jornada, de Banyalbufar en direcció a Esporles i Valldemossa, amb uns quants quilòmetres a les cames i amb el maleït vent en contra.

Dues imatges de Banyalbufar.

Oliveres a prop de Valldemossa. Aquestes sí que resistien impassibles la força del vent...

Només un exemple de les formes que arriben a agafar les soques-tronc d'aquestes velles oliveres...

Dues imatges de Valldemossa, segurament el poble més emblemàtic i amb més glamour de la serra de Tramuntana...

Per acabar, un tram ràpid, primer de baixada i després planer, fins arribar a Palma. El temps assolellat i plàcid de Ciutat feia difícil d'imaginar la força amb què bufava el vent a tants pocs quilòmetres d'allà.

De retorn a Palma, on feia un capvespre plàcid i càlid, res feia pensar en la ventada d'hores abans en plena serra de Tramuntana... Res, excepte les meves cames cansades.

Continuarà...