Gavarres, 100 quilòmetres. Quantitat amb trampa i descuits

Dissabte havia de ser un gran dia: a l'agenda hi posava Oix - Beget - Camprodon. Aquesta és la ruta que va estrenar aquest bloc, i es podria dir que també ens va estrenar a noltros com a bikers. És una ruta fantàstica per moltes raons: entorn inhòspit, duresa física i tècnica, anècdotes succeïdes en les ocasions en què l'hem feta, etc. Per tot açò, divendres vam anar a dormir de bona hora amb els nervis d'un fillet petit el dissabte de Reis. Aixecats ben demantinet, no gaire passades les 7 ja érem dins la furgo d'en Josep en direcció a Oix; tot en ordre, més puntuals impossible. Per aquells paratges ens hi ha passat quasi de tot, però sempre hem acabat fent alguna cosa. Però ai las!, aquesta vegada la cosa venia realment torçuda! A l'altura de Castellfollit se sent un merda! (amb perdó): un de noltros s'havia deixat casc i guants a casa. A partir d'aquí, un cúmul de descuits i despropòsits: ens passam la desviació cap a Banyoles i de nerviosos que estàvem no ens en adonam fins prop de Figueres; arribam allà on havíem aparcat l'altre cotxe i el senyor s'havia deixat els llums encesos... Total, que ens va quedar clar que no era bon dia per aventurar-nos per paratges hostils; millor fer quelcom més domèstic... mmm què podríem fer? Què vos sembla si feim 100 quilòmetres per les Gavarres, per exemple? I així purgam els sentiments de culpabilitat. Venga idò, fet!

Així és com dissabte, que havia de ser un gran dia, va acabar essent un gran dia. Ho havia de ser per qualitat, i ho va esser per quantitat. Per fer la ruta ens vam inspirar en el track penjat per Eduard al wikiloc. El track sortia de La Bisbal d'Empordà, però noltros ho vam fer de Bordils, així que ens van acabar sortint aquests 100 quilòmetres amb poc més de 2.000 m de desnivell acumulat. Malgrat tot, hem de reconèixer que hi va haver un poc de trampa: els 100 els vam fer, però d'aquests, uns 30 van ser per asfalt. Els 70 restants, gairebé tots per pistes en molt diversos estats, alternades per algun corriol (de pujada, eh, josep?) i per algun tall de baixadeta un poc més tècnica. En qualsevol cas, el fort d'aquesta ruta ja hem dit que no és la qualitat, sinó la quantitat. Per completar-la vam necessitar gairebé 7 hores de pedalar; en total, aturades incloses, 9 hores de ruta.

Amb aquesta quilometrada, a més, ja podem dir que ens hem fet totes les Gavarres! Totes, totes, evidentment no les farem mai, però en qualsevol cas podem dir que, amb els d'ahir, hem passat per la bona part dels indrets més característics d'aquestes muntanyes.

Fent l'aligot a prop de Sant Cebrià de Lledó.

Com he comentat, vam fer la sortida de Bordils per carretera en direcció a Sant Martí Vell i Madremanya. Poc després de passar per aquest bell i petit poble, ens desviam a la dreta cap al Mas Ripoll en direcció a Montnegre. Al cap d'una estona de passar Montnegre travessam la carretera GI-664, que va de Sant Sadurní de l'Heura a Cassà passant per Santa Pellaia, i arribam a la Font de l'Alzina. Com que ens hi vam aturar just fa unes setmanes en la nostra ruta vessuda i encara ens queden molts quilòmetres per davant, creuam el Daró (avui un poc més ple) i començam a pujar fort cap a Sant Cebrià de Lledó, que es troba just als peus d'Els Metges (369 m.). Quan sembla que hauria de venir una baixada, resulta que encara ens queda una estona de seguir suant, ja que la pròxima estació no és altra que el Puig d'Arques (535 m.). A partir d'aquí sí que començam a baixar. Ens aturam a la Font Josepa, on ens asseim a menjar un poc i fer un glop d'aigua tot admirant la formidable perspectiva que hi ha des d'allà: just al nostre davant podem contemplar part del camí fet baixant del Puig d'Aques, amb el cim en qüestió al fons. Després d'una breu pujadeta, seguirem baixant durant una bona estona, passant per Romanyà de la Selva. Gairebé al final de la baixada, a prop de la Font Picant de Bell-lloc, passam pel que ens va semblar una planta embotelladora i poc després empalmam amb el carrilet.

Aquí comença la segona part de la ruta. Ja hem creuat les Gavarres en una direcció; ara ens tocarà fer-ho en la direcció oposada. Abans, però, tenim una estona de vogar tranquilament pel carrilet, travessant la part més civilitzada de la ruta: els Aros de Santa Cristina, de Castell i de Platja. En aquests moments s'enyoren un poc els racons més salvatges de l'Alta Garrotxa, on qui t'amenaça és un brau amb unes bones banyes i no un cotxe amb rodes i un bon parafang. Després d'un curt tall de carretera, ens desviam en direcció al Camí Vell de Platja d'Aro, que ens elevarà fins a l'altura de Can Tirant, on una hospitalària senyora ens ompl els bidons d'aigua. En aquest mas ens desviam cap a Cabanyes, passant per un camí amb moltes rames rompudes enmig del camí. Més endavant enganxam amb un corriol molt més divertit que ens durà fins a prop de Calonge. Travessam Calonge i començam la darrera però també la més dura de les pujades de la jornada, que ens elevarà fins al Puig Cargol (363 m.). Seguim pel mateix camí i al cap de poc ens desviam pel Camí Ral, més tècnic i divertit, que ens duu fins a Fitor. Arribats allà un senyor que flita l'aire amb un spai d'aroma de calçot ens recomana un camí diferent al que teníem previst. L'aroma de calçot ens embriaga, les seves paraules sonen convincents. Així que tiram cap a Can Plaja per agafar una baixadeta per un corriol pedregós i ple d'arrels, amb talls tècnics, que desemboca en una pista gens tècnica ni pedregosa que ens condueix a Les Cases Noves i Fonteta.

Arribats aquí, tot i que encara ens falten prop de 20 quilòmetres, tenim la sensació que la ruta s'acaba, ja que el que ens espera a partir d'ara és tot per asfalt. Així idò, com que encara tenim prop de dues hores de llum, ens asseim a la terrassa de la Pastisseria Font de La Bisbal d'Empordà, despatxam unes pastes bisbalenques i uns beures reconstituents, i tornam a enfilar camí en direcció a Bordils. En arribar a Corçà trencam a l'esquerra cap a Monells per anar a cercar la bella carretera que travessa una zona típicament empordanesa, amb les Gavarres a l'esquerra i boscos i prats verds a banda i banda de la carretera. Passam per Millars, Madremanya, Sant Martí Vell i finalment entram a Bordils, improvisant un final de carrera en esprint.

Quan arribam a Bordils, després de 9 hores de ruta, ningú ja no se'n recorda d'Oix. Sembla impossible que en un mateix dia haguem fet tota aquesta quilometrada (tant en cotxe com en velo), travessant 5 comarques gironines: Gironès, Pla de l'Estany, Garrotxa, Alt Empordà i Baix Empordà.

Tanta pista convidava en molts moments a sortir-se del camí per cercar diversió. N'hi ha que en són especialment aficionats.

Sant Cebrià de Lledó, just als peus d'Els Metges (369 m.).

Font Josepa. En una ruta tan llarga és important tenir controlats uns quants punts per repostar aigua, sobretot si la ruta es fa a l'estiu. Aquí veim en Xevi omplint el seu biberó a la Font Josepa, una font d'alt standing amb un rètol informatiu i un nombre de telèfon per informar-se de l'estat de l'aigua. Tot molt ben pensat, a no ser pel petit detall que allà no hi ha cobertura de cap companyia de telefonia mòbil.

El Puig d'Arques (535 m.) vist des de la Font Josepa. No fos per l'estació meteorològica que hi ha a dalt (a la foto gairebé imperceptible), des d'aquí seria impossible endevinar que al davant hi tenim el punt més alt de les Gavarres.

Romanyà de la Selva. Un dels bells racons que humanitzen aquestes pacífiques muntanyes.

Calonge. La mar no surt a la foto per ben poc.

De pujada per una pista amb el ferm desfet. Hi ha talls de la ruta que passen per camins pitjors que aquest, i vos podem assegurar que els 70 quilòmetres a les cames, jutament amb la constant traïció de pedra i rames soltes, dificulten la correcta tracció (perdó pel joc de paraules).

Un altre exemple d'una pista on costava molt d'avançar. Tot i que es va afanyar a pujar a la velo quan va veure que li anava a fer una foto, en Xevi feia un moment havia hagut de posar un (només un?) peu a terra. En qualsevol cas, s'ha de dir al seu favor que la foto, com sol passar, no fa justícia a la forta pendent que efectivament hi havia en aquest punt.

Un prat verd amb el Montgrí de fons, ja arribant a Fonteta.

Alguns punts del Baix Empordà recorden lleugerament a la Toscana italiana. En concret, Millars, envoltat de xipresos, és un dels punts que més s'hi assembla. Per desgràcia, a la foto no gairebé no s'aprecien ni el nucli de cases ni els xipresos que l'envolten.

També recorda a la Toscana el poblet de Madremanya. Clar que ara sortirà algú i em dirà que no vengui amb aquests estúpids típics tòpics, que l'Empordà s'assembla a l'Empordà i punt. Bé idò, si tu ho dius...

Aquest és el perfil de la ruta (teniu en compte que en aquest perfil sembla com si les pujades i baixades fossin més picades del que realment són; açò és degut a que a l'eix horitzontal hi ha 100 quilòmetres en ves dels usuals 50):

Si voleu explorar el track, podeu fer-ho aquí:

Aquí vos hi podeu descarregar el track.