Cal Petit a les Amèriques. Els Àngels es queden pel camí (5 de 8)

Quarta entrega de les cròniques llorencíaques, en què l'intrèpid aventurer ens relata els sentiments contradictoris, peripècies i perills que ha d'afrontar pel Brasil.

16 de febrer de 2008


quan les granotes de Minas Gerais demanen a crits, de dia i de nit, que es declari l’estat d’emergència i que es consideri zona catastròfica casa seva, és que realment plou molt.
Aigua avall corre tot el que la riuada troba pel camí:
cotxes, cases, projectes i il·lusions i fins i tot la moral més forta que el titani de dos ciclistes catalans que no tenien ni puta idea d’on es fotien!
Ja ho deia la meva àvia:
el foc té aturador que l’aigua no.
I és Ben cert.

sempre he cregut que tinc molta sort.
Curiosament parlant del tema amb en Sisu ell em deia que coincidia bastant amb aquesta afirmació aplicada a la seva vida.
En Sisu parla dels astres, dels seus astres i de com estan alineats. Això li configura la seva sort.
D’altres parlaran de flors en el cul i hòsties varies.
A mi m’agrada parlar del meu Àngel de la Guarda.
El vaig conèixer, no en persona evidentment, sinó espiritualment a través de la meva àvia, de qui us parlava fa un moment.
Quan era petit la meva àvia em ficava al llit i em recitava:
Àngel de la Guarda
dolça companyia
no em deixeu sol
ni de nit ni de dia...
Ja de més grandet, una miqueta només, i reflexionant sobre el tema he diferit una mica sobre aquest pensament.
No és que no cregui en el meu Àngel de la Guarda, el que passa és que n’estic totalment convençut després de les moltes vivències i peripècies vàries per les que he passat i de les quals miraculosament n’he sortit il·lès o amb quatre esgarrapades, que és totalment impossible que tingui un Àngel de la Guarda.
Massa feina pobre tiu!
Jo tinc la gran sort de posseir el mes poderós exèrcit d’Àngels de la Guarda que mai se n’hagi sentit a parlar.
Es més o menys com una ONG constituïda pels més aguerrits i curtits Àngels entrenats expressament perquè un capsigrany com jo no prengui mal en aquesta empresa tan folla.
Tornem enrere.
Quan era petit ja anava en bicicleta i evidentment ja fotia moltes animalades.
No creieu que la cosa es nova, no!
Una de les moltíssimes coses de les quals he de donar gràcies als meus pares, és que en el meu temps lliure em deixaven fotre el que em donava la gana.
Arreplegava la bici i els amics i també els meus germans i anàvem on ens portava el vent.
Tan li fotia si havíem de fer una cabana al bosc, dalt d’un arbre, anar a robar préssecs o cireres o gratar una cova a la llera del riu després d’una esllavissada.
Sense cap mena de dubte és la fruita mes bona que he menjat en la vida.
Quins farts de córrer que ens fotíem amb els préssecs!
Darrere nostre sempre hi corrien els gossos de casa, vigilant que no prenguéssim mal.
Amb el temps m’he adonat que no només eren els gossos els que ens vigilaven d’aprop...
Un dia, anant pel camí que porta de casa nostra a Fornells, pedalava amb tota la colla quan va passar un tractor amb una cuba d’escampar sucs enganxada al darrera.
Per fer la gracieta em vaig agafar entre el tractor i la cuba per no haver de pedalar.
Anava amb una ma al manillar i una altra a la cuba.
No vaig veure un forat que hi havia al camí.
quan la roda del davant de la bici es va fotre dins del forat el manillar es va girar de cop i em va enviar directament a sota la cuba.
Si haguéssiu vist com va quedar la meva flamant Derby Panther diríeu que era impossible sortir-ne viu.
Hi he pensat moltíssimes vegades.
Allà vaig perdre el meu primer Àngel de la Guarda, aixafat per les 20 tones de la cuba plena de sucs.
devia tenir dotze anys.
Us podria relatar tantes peripècies d’aquest nivell que us en faríeu creus.
Si fos un gat ja faria temps que hauria esgotat tots els recursos que els fan tan cèlebres.
Imagineu-vos una carretera en tan mal estat, plena de forats i ademés plovent a bots i a barrals.
Hi ha tants forats que els camions moltes vegades per esquivar-los circulen per la vorera.
per on us penseu que anem nosaltres?
Els camions son immensos.
Moltes vegades porten un remolc amb un cartell enganxat que hi diu:
Comprimento 25 mts.
Comprimento 28 mts.
En vaig veure un de 32 mts.
Comprimento es la llargada de la bèstia sobre rodes.
Ademés van tots passats de rosca i de sobrepès.
El panorama és desalentador.





De vegades parem a dinar a les betzineres, on sempre hi ha un lloc per menjar i està prou bo.
Està tot ple de cassoles i pots menjar fins a rebentar per un preu sempre fix.
El paradís dels golafres.
Evidentment també hi paren els camioners.
Després de dinar hi ha un ritus exclusiu d’aquests tius amb els collons quadrats.
Amb el tot inclòs tens dret a fotre-li fava a una bota de cachaça que no falla mai en aquests locals de tan alta reputació culinària.
Els putes no s’estan de res.
Quan ens adelanten aquests bitxarracus ens passen fregant i fent tortes.
En Sisu diu que van tots torrats.
Jo crec que no.
Quan els veig que em passen d’aquella manera anant cardant mandaus penso que els meus Àngels de la Guarda els estan empenyent amb totes les seves forces per enviar-los de nou a la carretera.
La lluita és titànica.
N’estic fart de veure des del darrere tot de plumes que surten de sota dels monstres de ferro.
Son els Àngels de la Guarda que es queden pel camí...

A la tercera va la vençuda


Portàvem 15 dies de viatge quan en Sisu em va dir que ell ja en tenia prou.
Penjava la bici, agafava un bus i després un avió cap a casa.
Vaig anar tres dies tot sol.
Vam acordar trobar-nos a Rio Claro on ell descansaria.
Jo tenia tres dies per pensar com convèncer-lo per continuar el viatge.
Els dies a Rio Claro van ser prou divertits com perquè en Sisu recobres l’esperit de cabra boja que fa falta per dur endavant una historia com aquesta.
Creieu-me que la pluja incessant, afegida a molts d’altres inconvenients derrumba al més pintat. Després de decidir que abandonàvem definitivament la carretera en la qual ens vam jugar la pell per cap preu, vam començar a agafar camins de terra.
Les carreteres secundàries son del tot impracticables, ja que estan pitjor que les nacionals i ademés no tenen vorera.
Anant pels camins de terra et reconfortes.
No us penseu, també hi ha camions...
són una plaga!
També hi ha altres inconvenients nous.
No hi ha cap cruïlla senyalitzada.
Et fots un fart de preguntar a tothom per on s’arriba aquí o allà.
Hi ha qui creu que viatjant es millor no preguntar, perquè si preguntes estàs perdut i ets es vulnerable.
Preguntant t’acostes molt més a la gent, que tenen moltes ganes de parlar.
És la millor manera de conèixer un país, parlant amb la gent.
Boa viagem, vaja con Deus!
Et diu tothom.
Aquí la gent es molt i molt creient.
Als cotxes hi porten adhesius com ara:
Deus e fiel!
o
Deus te ama e eu tambem!
en vaig veure un de molt catxondo que deia
Deus e tremendo!
S’ha de parlar amb la gent, és fascinant!
Boa viagem, vaja con Deus!
Son les paraules màgiques a través de les quals un nou Àngel de la guarda passa automàticament a formar part de l’anàrquic exèrcit del qual en soc usufructuari.
Ara la meva àvia no hi és, perè, con certeza, com diuen per aquí, estarà gestionant i posant ordre a tot aquest guirigall d’Àngels amb rastes, xolles i tota classe de pentinats afro que corren per aquestes terres.

La selva

Continua plovent, no us penseu.
Teníem claríssim que seguint aquell laberint de caminots enfangats seria impossible arribar al nostre destí en només tres mesos.
Quan vam arribar a Ouro Preto va ocórrer un fet del tot inesperat.
La companyia més nefasta que hem conegut després d’Air Madrid, la TAM, es comunicava amb nosaltres via mail per dir-nos que les bicicletes i tot el material ja havia arribat a Asunción.
Ja...???!!!!!!!
fills de puta!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
ja per nosaltres volia dir que érem 2600 kms més enlla!!!!!
A veure quan les anàvem a recollir que a l’aeroport no s’hi podien estar.
Els vam trucar i els vam dir de tot!!!!
En Sisu diu que vol que la hi tornin a Girona i jo la vull a Asunción que el pròxim viatge el començaré des d’allà.
Amb tot el follón se’ns passen les ganes de pedalar.
Entrem en una agencia de viatges i comprem dos bitllets per anar a Manaus, al cor de la selva!!!
Guai, veurem una cara ben diferent del Brasil!!!
Quan som a l’aeroport en Sisu diu que no, que ell no va a la selva i que canvia el bitllet per un altre per anar a Recife per descansar uns dies i després tornar cap a casa.
La mare que el va parir!
i ja en van dos.
La idea era que ell s’enduia les dues bicis noves, jo me n’anava a la selva a fotre l’indiu i quan me’n cansés tonaria al Paraguai, recolliria la meva bici per anar a Bariloche, per anar a Atacama, per anar a can pixa de pedret o per anar a prendre pel sac amb patinet!!!
jo què sé!
La seva bici d’Asunción la facturava de nou cap a casa.
No sabeu la de coses que et passen pel cap en aquests moments.
Es el fet d’estar a l’hora pels ous pel teu propi projecte de 3 anys de fer la volta aquest immens continent, pel fet de que et putegin d’aquesta manera o de tenir la llibertat de fotre el que et doni la santíssima gana i tenir tot el temps del món per fer-ho.
Acabes empanat.
Ja a l’aeroport ens despedim com dos enamorats, no us penseu durant el viatge ens ho han preguntat un piló de vegades...
Jo me’n vaig cap a embarcar i en Sisu cap a la Pousada.
Al cap d’una hora i mitja veig com s’enlaira el meu avió des de l’altre costat de la pista.
En Sisu és indubtablement el millor company de viatge que mai hagi tingut.
He viatjat amb molts altres amics, amb els quals he assolit un grau de compenetració altíssim, però mai havia viatjat amb ningú per tant de temps.
Ademés en Sisu té alguna cosa d’especial, un caràcter tremendament altruista i una bonhomia que fa que al seu costat et sentis egoista i individualista.
L’any passat, quan pedalàvem per la Patagònia i al ser ell conscient del que representava per mi arribar a la fi del món pedalant, ell em va confessar que sacrificaria el seu viatge per mi i si calia em deixaria la seva bici perquè jo pogués continuar.
Només es un petit exemple.
Després d’uns quants pensaments ràpids però clars engego a la merda el vol a Manaus i surto a buscar en Sisu per anar a Recife plegats per continuar el viatge cap al sud i per la costa.
Un cop més tornem a pedalar!!!!

Recife

Brasil es un país que no deixa de sorprendre’ns i moltes vegades no precisament de forma molt grata.
Portem tres dies pedalant i trobem una pensió molt senzilla però això sí just davant del mar.
L’ambient és agradable, relaxat i el peix que cuinen a la zona, la tainha, és excel·lent, per llepar-se els dits, les mans i els braços fins els colzes.
per cert, heu provat mai de llepar-vos els colzes?
el que ho aconsegueixi li pago una mariscada al Brasil!
Ara, heu de venir abans no torni...
La tainha es un peix bastant gran per una sola persona.
Fa 45 o 50 cms però ens en trinquem una cada un, acompanyat d’un bon grapat de cerveses. Bé ens hem d’hidratar, no?

És l’avantatge de pedalar tant, que et pots endrapar el que et doni la gana.
A la mateixa pensió hi ha instal·lat un suís força curiós que fa immersió i que es va casar amb una brasileira.
Qui el va parir.
Deu tenir uns 55 anys i ja en fa 8 que no torna per Europa.
Com tants d’altres que hem conegut...
També hi ha una parella de valencians que fa tres mesos que viatgen amb un nano que te un any.
Se’ls veu de molt bon rotllo.
El nano es fot tot el que troba per terra a la boca.
Absolutament tot.
Fins i tot a mi em fa cosa.
Bah!
és una etapa, ja se li passarà.
El nano va aprendre a caminar a sobre d’una barca a la selva.
Ells també han fet el comentari que el Brasil els ha sorprès de la mateixa manera que a nosaltres, com arronsant el nas.
De fet van fotre el camp i van anar a Bolívia, que els va flipar moltíssim.
També coincidim...
L’endemà al mati, després de nedar una estona i mentre estàvem esmorzant apareix el suís dels collons i s’interessa per les bicis.
Al cap de deu minuts ja li havia comprat la bici a en Sisu, els havia carregat a tots dos al seu cotxe i marxaven cap a Recife.
A la tercera va la vençuda.
Ja us ho he dit abans
els Àngels es queden pel camí...

Adéu Sisu