dijous, d’abril 08, 2010

Aiba txirrinda! (1) Entre Donosti i Zarautz


[Aiba txirrinda! = Uep sa velo! en euskera]


Després del Girotour dels tres darrers estius i l'Eiretour de l'estiu passat, aquesta Setmana Santa en Coke, en Xevi i jo ens vam embarcar en l'Euskotour: tres rutes de btt per Euskadi (dues a Guipuzcoa i una a Bizcaia) més una de "btt urbà", si se'n pot dir així, per dins Donosti.

Aquests són els quatre articles que dedicaré a l'Euskotour:

Aiba txirrinda! (2) Deba i Mutriku cap a l'interior
Aiba txirrinda! (3) De Bermeo al cim Sollube
Aiba txirrinda! (i 4) "Btt urbà" per Donosti

Les tres primeres rutes les vam preparar agafant per referència les rutes dels Euskadiko BTT Zentroak i les vam complementar amb altres tracks que vam anar recollint d'Internet, sobretot de Wikiloc. Volíem fer tres rutes relativament llargues, d'uns 60 o 70 km, i amb bastant de desnivell, i més o menys açò és el que vam fer.

Però anam a pams. Per començar, la crònica de la primera ruta: ente Donosti i Zarautz.

La jornada va començar de jorn (valgui la redundància): ens vam aixecar a Bordils damunt les 5 de la matinada per carregar les velos dalt el cotxe d'en Coke, començar a fer camí cap a Donosti i tenir temps suficient per poder fer aquell mateix dia la primera ruta de l'Euskotour.

Els llargs viatges amb cotxe van donar per moltes tonteries. En especial, la distorsió a què en Xevi (àlies Borja Moll o, segons ell, Bocamoll) sotmet la llengua catalana va arribar a un grau extrem amb la seva fusió de montillenc de Polònia (ens tenia fins als àdhucs) i el seu particular pseudo-menorquí de sons guturals i paraules acabades en -igu/-iga/-igus/-igues. Per paga, durant el viatge va tenir temps de guanyar-se un fidel deixeble, en Coke, que va fer grans avenços i que entretant va passar a dir-se Coku (de la mateixa manera que a jo em van començar a cridar per Joànigu en tost de Joan). Aguanta-ho bo i malalt!


Els trajectes amb cotxe van ser llargs, massa llargs, i van donar peu a moltes tonteries.


Mes o menys cap a les 14h, despres de 6 o 7 hores d'escoltar disbarats, arribàvem a Donosti. Després d'aturar-nos a fer una pizza, deixar les coses a la consigna de l'alberg, canviar-nos de roba dins la mateixa consigna i informar-nos de com es deia velo (o bici) en euskera (txirrinda), tot era a punt per començar a vogar. Açò és arribar i empènyer!

Per davant ens esperava una ruta d'uns 70 km (que van acabar essent 75 de GPS, o sigui uns 80 km reals) per un territori completament desconegut. Per tant, no era cas de badar. Sabíem que hi hauria desnivell, però no coneixíem el terreny. Desnivell, en qualsevol cas, en vam trobar: 1.700 metres de desnivell acumulat. No són un excés per una ruta de 80 km, però conve tenir en compte que la major part del desnivell (uns 1.400 m.) el vam superar en uns 40 kms, tal com es pot observar en el perfil de la ruta:


1.700 metres de desnivell en 80 km, 1.400 dels quals en 40 km.


La ruta va tenir idò tres parts diferenciades: la primera, els primers 12 quilòmetres, més o menys planers; la segona, del km 12 al 48, amb una pujada inicial llarga i molt forta per vèncer uns 400 m. de desnivell, dues pujades més per guanyar 200 m. en cadascuna i la baixada des dels 500 i pico m. fins al nivell del mar, a Zarautz; i la tercera, del km. 48 en endavant, per asfalt des de Zarautz fins a Donosti.

Aquesta darrera part no estava prevista així. La nostra idea era resseguir la costa fora d'asfalt, però quan vam arribar a Zarautz, on començava aquesta part de la ruta, ja no ens quedava prou temps de llum per fer-la.


Si voleu explorar i/o descarregar-vos el track, el trobareu al wikiloc.

Una de les coses que esperàvem trobar-nos era verd, i de verd efectivament en vam trobar. El que no esperàvem trobar-nos era tanta pista formigonada, encara que, una vegada allà, vam entendre que molts d'aquells camins serien intransitables durant bona part de l'any, per la pendent que tenen i la quantitat de fang que s'hi arribaria a formar amb el pas dels 4x4.


Verd. Curiosament, aquesta imatge d'Euskadi no és gaire diferent a la que ofereix ara mateix Menorca.

Sigui com sigui, la primera constatació important va ser la següent: allà on els catalans hi posen 10 revolts, els bascos amb 6 o 7 ja en fan prou. Les pendents mitjanes de pujades per pista o carretera són més altes de les que esteim acostumats. El que normalment seria una forta rampa allà es converteix en una pujada que dura, i dura, i dura... Valguin aquestes fotos per testimoni:



Una de les moltes pujades llargues i empinades que ens va tocar superar per terres basques.

Una altra constatació, com ja he apuntat, és que en la zona per on transcorre aquesta primera ruta no s'hi veuen gaires corriols. La raó: la muntanya està bastant humanitzada, parcel·lada per al bestiar, i no semblen haver-hi grans extensions boscoses. És a dir, una cosa semblant al que passa a bona part de Menorca, amb la diferència (entre d'altres) que allà els tancats són molt més grans i que no estan fets amb paret seca. Ara bé, en qualsevol cas, açò no treu res a la bellesa dels paisatges de la zona:



Vogant tranquil·lament, a la primera part de la ruta.


Típic paisatge d'aquesta zona: tancats amb estaques i filats, prats verds, petits boscos i bens pasturant.

Per sort no tot van ser pistes formigonades, sinó que també vam poder trepitjar colque prat verd, pistes de terra en diferents estats, algun tall de corriol i fins i tot una baixada trialera amb un punt d'humitat que ens va desentumir els reflexos:


Part final de la primera pujada del dia, auguri del que ens esperava.


Vogar damunt prats és preciós, però sempre dur (i més quan és de pujada, clar!).

Única trialera de la ruta.


Davallant per enmig d'un prat.


Una altra de les coses que ens esperàvem trobar a Euskadi, i que va fer aparició en algun moment de la ruta, era ni més ni menys que el sirimiri, perquè, com diu la cançó, "el sirimiri moja mogollón":



Per sort, almenys ens vam lliurar de la "troooomba!".

Per acabar amb la ruta, tall de carretera de Zarautz a Donosti. Ja no teníem llum suficient com per fer el darrer tram de ruta, resseguint la costa, que sens dubte hauria estat interessant. Vam enfilar la carretera N-634 fent relleus i vogant a un ritme altet perquè la foscor no se'ns llencés a sobre, cosa que va succeir quan ja entràvem a Donosti.

Per acabar amb la crònica, unes quantes fotos més:


Arbres de la tercera edat (fins i tot en vam veure algun de la quarta...).


El fang va ser una de les constants de l'Euskotour, tot i que pel que podria haver estat encara ens vam ben salvar.



El mar Cantàbric dóna pas a la muntanya sense solució de continuïtat.


Com deia aquella sintonia de dibuixos animats: "Amunt, sempre amunt...!"




Arbre de copa pràcticament simètrica, una cosa impossible de veure a Menorca.

Una altra cosa impossible de veure a Menorca (i aquesta poc té a veure amb el vent).


Parets de verd.


En Xevi no es va cansar de repetir que és per anar-hi amb la de carretera... Tranquil Xèvigu, que hi haurà temps per tot!





3 comentaris:

Alvaro ha dit...

Molt pólita sa cronica, ha faltat calquna anecduota, com la resbaladisa que va patir en coku, o es caballu desbocat que se va sobtar de cara amb en coku tambué.

Quines rámpides!!

Carles Soler ha dit...

Quina ruta, quines fotos, quin paisatge, quina enveja !!

Felicitats i salutacions !!

j o a n f t ha dit...

Joder Coku... amb aquest menorquí tant tancat quasi no t'entenc!!! xD

Gràcies Carles!!! Sa veritat és que sí... una ruta i uns paisatges excel·lents! :)