Vogant per Sardenya (2 de 2)

Els que llegiu aquest bloc de tant en tant potser ja haureu advertit que qui hi escriu, un servidor, és un poc cuentista, amb certa tendència a l'exageració i una especial inclinació a queixar-se dels dolors de genoll. No ho sé, tal vegada és cosa només meua, però hi ha estones en què juraria que les meves articulacions em volen fer la vida impossible. És el que em va passar el segon dia de viatge, de camí cap a la Isola Rossa, en què una molèstia al genoll esquerre es va anar intensificant fins a convertir-se en un dolor que gairebé no em deixava pedalar. Així idò, ben prest ja em va quedar clar no només que no podria acomplir els objectius que m'havia marcat en un bon inici (vegeu la primera part de la crònica), sinó també que hauria de fer algun dia de semi-repòs si no volia enviar a fer punyetes la gran cita de l'estiu, el Girotour '08 (vegeu-ho en alguna crònica del futur, si el temps lliure i la inspiració acompanyen). Així va ser com, de forma molt improvisada, vaig decidir fer una aturada de dos dies a l'Arxipèlag de la Maddalena, a la part nord-oriental de l'illa, just davant de Palau.

L'Arcipelago della Maddalena és un Parco Nazionale format per 7 illes majors i nombroses illes petites, esculls i illots de roca granítica. Tres d'aquestes illes, la Budelli, la Rázoli i la Santa Maria, són completament verges i, per tant, un important atractiu turístic. Com a turista que jo era, també em provocaven una forta atracció, però per desgràcia no vaig poder-hi anar per culpa del mestral que va començar a bufar el matí del primer dia. En qualsevol cas, l'estada semi-permanent a l'illa de la Maddalena em va permetre fer una cosa que, només amb tres dies de viatge, ja em començava a fer molta il·lusió: descarregar tot l'embalum que duia damunt el portaequipatges i vogar amb una velo de pes més raonable. Així idò, vaig dedicar els dos dies d'estada a l'arxipèlag per fer dues rutes d'uns 30 quilòmetres cadascuna, amb ritme dominguero total, aturant-me sempre que em venia de gust a tirar una foto o fer una calada (prendre un bany, pels centrals). El primer dia vaig fer la volta a l'illa de Caprera, germana de nom a la petita illa balear, infestada de paparres, corbs i senglars. Sí, sí, tal com ho sentiu: infestada de senglars. Cinghiali consentits per cert, ja que els turistes els hi donen menjar i clar, els marranos animals, quan veuen un especímen humà, senten l'irresistible impuls de perseguir-lo a la captura d'un bon mos. Que graciós, eh? Aquesta és la raó perquè hi hagin fixat cartells que resen: Vietato dar da mangiare ai cianghiali. Jo, com a bon ciutadà turístic, vaig fer el possible per acatar escrupulosament les ordres de l'autoritat illenca. L'illa de Caprera, a part de senglars i paparres, també té unes quantes cales ben polides, dignes fins i tot de la nostra aimada Menorca. I el més important: té algunes parts ombrívoles! Oh, que bé que es voga a l'ombra del pi ver!

La segona ruteta light per l'arxipèlag la vaig fer en sol demà, per la part oriental de l'illa de la Maddalena, aturant-me a fer un bon bany a Cala Spalmatore, inspeccionant-ne el fons marí i, posteriorment, les càmares del xiringuito (perquè aquesta cala en té un aprop). Escoltant el nou disc de Coldplay, i de forma compulsiva la peça Strawberry Swing (és la música que em va acompanyar en tot el viatge i, podríem dir, tot l'estiu), vaig recórrer les estretes carreteres d'aquesta illa en què, a diferència de la majoria d'illes, realment tens la sensació d'estar en una illa. En conjunt, les dues rutes de semi-repòs em van permetre recuperar-me lleugerament de les molèsties al genoll, així que el darrer dia em vaig veure amb forces per fer una tirada final de més de noranta quilòmetres, com vau poder llegir a la primera part de la crònica.

Evidentment, no tot va ser anar en velo, però aquest és un bloc de velos -uep!- i don per fet que als lectors no els interessarà que relati la resta d'activitats i endemeses que vaig dur a terme per aquelles terres. Només diré que aquella primera setmana de juliol s'hi feia un festival de cinema anomenat La valigia dell'attore, on es projectaven pinícules -perdó, que ara en diuen flims- filmades a Sardenya o en les quals hi participassin actors o directors sardos, amb presència de cos present dels actors -i actrius- en qüestió. Hi vaig anar els dos vespres, i no només per disfrutar de la fresqueta de l'aire acondicionat; també per practicar un poc d'italià i veure bon cinema -perquè sí, era bo! Vaig veure Jimmy della collina, protagonitzada per un antiheroi autodestructiu i ensems carismàtic; i Tutta la vita davanti, on la protagonista és una llicenciada en filosofia que, tot i la seva vàlua a la universitat, té dificultats per obrir-se pas en el món professional... no sé de què em sona.

Un carrer qualsevol de la ciutat de la Maddalena. Voltros també veis lo mateix que jo, tots els cotxos aparcats damunt les voreres?

Les illes d'aquest arcipelago estan envoltades de nombrosos esculls granítics que, en contrast amb el blau de les aigües de la mar, ofereixen estampes de gran bellesa plàstica.

No sé si ho vaig comentar a la primera part de la crònica o no -sincerament, ara em fa vessa rellegir-la per comprovar-ho-, però per si de cas ho dic ara: una de les millors coses de viatjar tot sol és que coneixes a molta gent, més de la que coneixes quan viatges acompanyat, en què ja tens en tot moment amb qui comentar la jugada. Molta gent es sent encuriosida en veure qualcú que pul·lula tot sol per allà i et demanen d'on ets, a on vas i d'on véns. A la imatge hi podeu veure en Luigi, en Césare i na Marta, una molt bona gent del nord d'Itàlia que em van convidar a dinar a la seva caravana, així sense més.

El port de la Maddalena rebossa d'embarcacions de tot tipus, mesura i color.

Moll del port de Maddalena, amb la illa de Caprera, al fons, il·luminada pels darrers rajos de sol del capvespre.

Cala Spalmatore, a l'Isola Maddalena.

La Maddalena des de Caprera. En primer pla es veuen els típics esculls granítics que envolten les costes d'aquestes illes.

Un petit torrent a l'Isola Caprera. Al fons, la Maddalena.

Finestreta en unes restes d'unes instal·lacions militars, a l'Isola Caprera.

Una de les nombroses cales de Caprera.

Petita barca fondejada en una arraconada de la Maddalena. Al fons, Caprera.

Més barquetes, en aquesta ocasió amarrades a un pantalà flotant. Altra vegada, Caprera de fons.

A la Isola de la Maddalena s'hi arriba des de Palau a bord d'aquest ferry.

Estampa típicament sarda: natura viva combinada amb brutesa i deixadesa.

Les illes de la Maddalena i de Caprera estan connectades per aquesta carretera que transcorre damunt la mar. Segurament -dic segurament perquè no en tenc ni idea- devien construir aquesta carretera per arribar a les instal·lacions militars nord-americanes que hi ha en aquella illa.

Carrer més cèntric de Tempio Pausania, petita ciutat de nom poètic situada a l'interior de la província de la Gallura i envoltada per grans extensions de bosc d'alzina surera esquitxat per nuraghis i prominències rocoses.

Com moltes altres coses de Tempo Pausania, la seva estació de trens també fa honor al nom d'aquesta petita ciutat.

I encara més honor al nom de la ciutat fa aquesta vella locomotora rovellada, aturada a les vies des de ves a saber quan...

Menorca i Sardenya, i supòs que en general totes les illes del Mediterrani occidental, tenen nombroses similituds. Una d'elles és la important presència del cavall en la celebració de festes patronals i/o populars, omnipresent a Menorca i més o menys freqüent també a Sardenya. Una altra similitud molt important és la nombrosa presència de restes arqueològiques de dues civilitzacions germanes, els talaiòtics de Menorca i els nuraghi de Sardenya. El de la imatge és el nuraghe Maiore que hi ha a pocs quilòmetres de Tempio Pausania, que recorda en part a les navetes i en part als talaiots menorquins.

La tomba dei giganti Pascaredda és de gran bellesa plàstica i, en aquest cas, més diferent de les restes que es poden trobar a Menorca. Està formada per una façana còncava -o convexa?- de lloses, la més cèntrica de les quals té una petita obertura per on, m'imagin, es devien fer ofrenes i/o proveir d'aliments el giganti en qüestió. Quan em vaig allargar per guaitar per aquella obertura, se m'aparegué al davant una llarga tomba tacada de clarobscurs que, ho he de reconèixer, em torbà lleugerament l'ànim. Era com espiar per un forat la immensitat silenciosa dels temps que omplen aquests sepulcres.

Dues imatges del paisatge típicament mediterrani de l'interior de Sardenya.

Matant una estona morta -un tempio pausania- a l'espera d'un bus que m'havia de dur fins a Sassari, on reprendria el viatge a bord de la velo en la darrera etapa fins a l'Alguer.

He dit que no explicaré totes les endemeses que vaig fer per aquells móns de Déu, però sí que relataré, per acabar aquesta crònica, una anècdota insignificant que succeí mentre desmuntava la tenda al càmping de la Maddalena. Resulta que una de les piquetes estava misteriosament fixada enterra; no hi havia qui la desclavés. Després de batallar durant una bona estona, vaig decidir fer un darrer esforç estirant amb totes les meves forces. Vaig aconseguir alçar la petita espasa, però per premi no vaig obtenir una princesa, pobre de jo, sinó un potent raig de fang que em va anar directament als ulls i la cara, embrutant-me tota la roba i cegant-me per uns instants. L'estampa d'un ciclista cegat, enfangat, ballant desconcertat amb una piqueta a la mà al costat d'un raig d'aigua que sortia del terra com si del dors d'una ballena es tractés, havia de provocar, per força, un atac de riure als turisti italiani que van tenir la sort de presenciar el patètic espectacle. A qui se li acut manar plantar una tenda just per damunt on passen les tuberies? Aquests sardos...

Fins sempre, Sardenya!

Vogant per Sardenya (1 de 2)

Era una cosa que feia estona tenia ganes de fer, i més després de conèixer les peripècies d'en Llorenç per les Amèriques. Viatjar tot sol, acompanyat només per la velo i amb tota la casa al teu damunt, pendent només de la força i la resistència de les teves cames per anar d'un lloc a l'altre. Era una d'aquelles idees que suren en l'aire, que a vegades se't passen pel cap, però que així com vénen se'n van. Fins que un dia, ves a saber perquè, tens l'impuls de donar-li forma concreta i, en qüestió d'hores, t'has embarcat en un petit periple per la gran illa de Sardenya. La facilitat d'adquirir bitllets a través d'internet té part de la culpa; els preus que ofereix el senyor Ryanair també hi tenen alguna cosa a veure; i, per suposat, les llargues vacances per davant sense gaire res planificat completen el cóctel expedicionari.

Per què Sardenya? Ara quedaria d'allò més bé dir que era un viatge que sempre havia anhelat fer, que estic enamorat d'aquesta illa o quelcom semblant... però no, la crua realitat és que el lloc m'era més o manco indiferent, i qui va tenir l'última paraula va ser en Ryanair en persona, que em va oferir els bitllets a l'Alguer a un preu regalat. Perquè, per ser francs, Sardenya era clarament una mala elecció: hi fa molta -molta!- calor, no hi ha ombres, les carreteres no tenen voral i els conductors no destaquen pel seu respecte als ciclistes, etc. Però no era qüestió de donar-hi gaires voltes, i ja vos dic ara que de voltes no n'hi vaig donar més que una.

Una vegada tenia el bitllet d'avió comprat, i només llavors, vaig mirar a veure què se m'oferia de bo per Sardenya. Després de baixar-me uns quants documentals d'internet i de fullejar un parell de guies vaig decidir-me per la gesta faraònica d'arribar de l'Alguer a Cala Gonone en només quatre dies i vorejant al màxim possible la costa nord de l'illa. Les etapes previstes eren les següents: 1) Alguer - Isola Rossa; 2) Isola Rossa - Palau; 3) Palau - S. Teodoro; 4) S. Teodoro - Cala Gonone. Açò suposava una mitjana de més de 90 quilòmetres diaris, el qual, tenint en compte que venia d'un període de recuperació, que a partir de les 9:30 ja no es podia vogar de calor i que anava carregat com una mula, no estava gens malament. El cinquè dia el reservava per a una ruta de btt, sense equipatges, pel parc natural del Gennargentu, entre Cala Gonone i Cala Luna. El sisè dia havia de tornar en bus fins a l'Alguer, on havia d'agafar el vol de tornada l'endemà, el setè dia, en què, com el Senyor, el dedicaria al merescut descans passejant pels carrers caramulls de guiris de l'Alguer.

M'agradaria poder dir que és açò el que vaig fer, però des del primer dia, quan encara no havia fet la primera vogada, ja vaig veure que ho tindria difícil. No vaig poder partir fins a les 11 del matí per un problema d'equipatge amb el meu amic en Ryanair, que tot bo no ho pot tenir. Queia autèntic foc. Després de tres hores gairebé ininterrompudes de vogar davall d'un sol abrasador, em vaig desviar de la ruta prevista i vaig començar a donar voltes al mateix punt. L'amenaça de pàjara era cada vegada més apressant. La panxa em demanava menjar; la pell, ombra; les cames, descans; i els poros de la pell, que deixés d'ofegar-los amb el raig constant de suor. Amb aquest estat de coses, cada vegada que passava per davant d'una petita mansió me la mirava amb uns ulls més acaramelats, fins que, a la quarta o cinquena ocasió de passar-hi per davant, em vaig decidir: scusa! L'al·lot que havia cridat em va mirar espantolat -no n'hi havia per menys- i va córrer a amagar-se a dins de la casa. Em van venir a atendre, en canvi, dos cans que em mostraven orgullosos les seves dents esmolades. Al cap d'una estoneta, quan ja em disposava a anar-me'n resignat, apareix l'al·lot espantolat amb un senyor major, m'obren la reixa i em fan passar. Veient que l'al·lot feia d'intèrpret -em parlava en castellà-, li vaig demanar d'on era. I va resultar ser... de Mallorca! Nomia Xim. Em van fer entrar a la casa i, una vegada a dins, vaig tenir la certesa d'estar patint una pàjara aguda, perquè tenia davant dels meus ulls ni més ni menys que una taula amb una vintena de mallorquins que m'oferien aigua fresca i un plat de paella. En realitat, no sabria dir qui feia més cara d'incredulitat, si ells o jo. El cas és que els vaig demanar de fer-mos una foto junts, més que res perquè, si no, l'endemà em pensaria que tot allò havia estat una al·lucinació fruit de la pàjara... Després de l'arròs, el beure i el cafè, i amb els bidons plens d'aigua ben fresqueta, vaig reprendre el meu camí. Encara m'esperaven un bon punyat d'anècdotes curioses per acabar aquella primera jornada de viatge, però crec que amb aquesta dels mallorquins serà suficient per ara. En qualsevol cas, només diré que m'esperava una nit surrealista en un alberg en runes, però açò ho podreu llegir més avall.

Una de les poques fotos que em vaig fer en tot el viatge, amb la Isola Rossa de fons. En principi tenia previst passar la primera nit per aquesta zona, però no hi vaig arribar fins a mitjan matí del segon dia de viatge. Aquesta va ser sens dubte la jornada més calurosa, i en la qual van començar a intensificar-se les molèsties al genoll esquerre.

Feia poc més d'una hora que havia iniciat el meu viatge dalt velo quan vaig passar per l'Olmedo. Allà hi havia en Giuseppe, que seia a l'ombra d'una alzina i em mirava encuriosit. Jo acabava de comprar un poc de fruita d'una casa que hi havia pel camí (no penseu que la vaig robar eh!) i, quan el vaig veure allà ben tranquil, vaig pensar: quin lloc millor que aquí per seure i menjar-me-la? En Giuseppe, tot i no ser de l'Alguer, sabia dir quatre frases en català, tot i que ell assegurava que allò que rallava no era català. No vam discutir, però ens vam entendre perfectament.

Els voltants de l'Alguer són bastant plans i no ofereixen res d'especial que atregui l'atenció. L'únic que els confereix certa duresa a l'hora de transitar-los dalt velo és la manca d'ombres i, en el meu cas, la sobrecàrrega de l'equipatge. Aquesta imatge és d'aprop de l'Olmedo.

Una de les carreteres en més bon estat que vaig transitar. Com es pot comprovar a la imatge, l'invent que aquí anomenam voral encara no ha arribar a aquells móns de Déu. La il·luminació dels túnels tampoc no és gaire apreciada, almenys en aquesta zona de l'illa. Ambdues mancances em van comportar dos ensurts que recordaré per molta estona.

El viatge a Sardenya ha tingut dos moments àlgids. Àlgids pel que fa a l'intensitat de les emocions, perquè preferiria no haver-los de reviure. Es tracta de dos ensurts provocats pel meu poc seny, la nul·la il·luminació dels túnels, la manca de vorals i la temeritat del conductor d'un descapotable blanc. El primer ensurt me'l vaig endur el segon dia de viatge, quan, després d'una tirada llarga dalt velo, em vaig trobar a l'entrada d'un túnel que el mapa no assenyalava. L'alternativa era desalentadora: tornar a rere uns 5 o 7 quilòmetres i fer un coll per una carretera totalment exposada a les fiblades de l'astre rei. En un rampell de sobtat republicanisme, em vaig clavar el frontal damunt les celles i vaig pensar: almenys aquí hi haurà un poc d'ombra! Ombra sí que n'hi havia, ara d'espai fora dels carrils, il·luminació i senyalització, ni rastre. Justament vaig enganxar una ratxa de camions en ambdós carrils, i aquella gola de llop retrunyia que donava gust. Jo també tremolava, però de por, en notar els camions que em passaven a quatre dits. Però el pitjor va arribar quan, allunyats de l'entrada del túnel, es va fer la foscor absoluta. M'havia oblidat de treure l'accessori del frontal que difumina la llum, així que no vaig tenir altre remei que avançar un mig quilòmetre pràcticament a les palpentes, guiant-me per les llums dels cotxes i camions que circulaven en els dos sentits. Quan vaig veure la llum al final del túnel, realment ho vaig viure amb l'intensitat del clàssic moment apocalíptic de la llum al final del túnel, però exactament a la inversa. Salvació! Creu-me si vos dic que se'm va escapar un intens crit d'eufòria, tal vegada res més que l'efecte inevitable de l'adrenalina que havia alliberat en els minuts anteriors.

El segon ensurt el vaig tenir en la darrera etapa dalt velo, dia en què les molèsties al genoll semblaven haver-se dissipat. Per celebrar-ho, vaig decidir allargar la ruta per pujar fins a dalt de tot del Capo Caccia, al nord de l'Alguer. En una recta rectíssima d'uns 4 o 5 quilòmetres de llargada, amb la roda del davant resseguint fidel la línia malpintada, totalment indiferent al soroll i el ventet dels cotxes que des de feia dies m'anaven avançant, i amb ningú circulant pel carril contrari, relaxat i mig atumoat per l'oratget calent del capvespre, de repent, amb aquest estat de coses, el retrovisor d'un descapotable blanc que circulava a tota velocitat va fregar la meva cuixa esquerra i va impactar contra la mà i el manillar. Com era previsible, el retrovisor va passar a millor vida; el que encara no entenc és com pot ser que l'impacte del retrovisor d'aquell descapotable blanc no em tirés violentament a la cuneta. De les primeres coses que vaig fer en arribar a Girona va ser enviar un sms a en Llorenç per agrair-li l'haver-se descuidat un dels seus àngels de la guarda dins l'alforja que em va prestar. El simpàtic conductor ni es va dignar a aturar-se a preguntar si em trobava bé o demanar disculpes.

El Capo Caccia amaga en el seu interior la famosa Grutta de Nettuno, un dels atractius turístics més concorreguts de Sardenya.

El Capo Caccia vist d'enfora. Des de dalt de tot hi ha unes vistes espectaculars. S'hi arriba per una carretera al principi de la qual hi ha un cartell que diu: "Zona militare. Divieto di accesso".

La badia de l'Alguer vista des de mitjan pujada al Capo Caccia.

L'Scoglio de la Foradada (diria que s'escriu així), a prop del Capo Caccia.



Estampa típicament sarda. Per desgràcia, els sardos no són tan curosos com seria desitjable. I tanmateix, com que estàs de vacances, tot t'ho mires amb uns ulls diferents i aprofites per veure-ho com una atracció més a la qual fer una foto...

Tot i que la major part dels quilòmetres els vaig fer per carreteres asfaltades, de tant en tant m'aventurava per altres camins un poc més divertits. Al cap de poc vaig comprovar que el pes de les alforges no convida a baixar escalons ni a altres animalades. I més quan t'adones que ja has trencat un radi, i que les botigues de bicicletes no hi són gaire freqüents que diguem.

La velo i els trastos escabellats per damunt una roca en una platja a prop d'Isola Rossa. En els següents dies aquesta estampa s'acabaria convertint en pura rutina.

Sa velo carregada com un ase sardo davant la catedral de Sassari.

Un carrer qualsevol de Sassari, segona o tercera ciutat més gran de Sardenya. No destaca per la seva bellesa, però és una gran cruïlla de camins i vies de comunicació, així que és pràcticament impossible no passar-hi si es viatja pel nord de Sardenya.

Castelsardo és un poble enfilat damunt una petita península a la vora de la mar. La primera nit la vaig passar a l'Ostello per la Juventú de Lubagnu, a prop de Castelsardo.

La segona nit a Sardenya la vaig passar a l'Ostello per la Juventú de Lubagnu. L'Ostello vindria a ser una espècie d'alberg vingut a menys, situat en una zona en evident decadència, amb habitacions enormes repletes de llits de llençols blancs idèntics l'un a l'altre, banys també immensos dotats de nombrosos plats dutxa, rajoles blanques i fluorescents gastats que pipellegen. Les finestres no tanquen i la porta de l'entrada no té pany. Hi vaig passar la nit pràcticament sol... a jutjar per les renous hi devia haver algú més, però no vaig veure ningú. El destí o la casualitat volgueren que el darrer dia de viatge, a l'Alguer, conegués en Gabriel, un jove brasileny que també va passar la nit, tot sol, en aquell alberg tan acollidor. Parlant del tema ens vam adonar que tots dos vam reaccionar d'igual manera davant tants de llits idèntics per escollir: ens vam quedar palplantats per uns instants dubtant de quin llit escollir. El meu criteri per fer la tria va ser pensar quin d'ells seria més segur en cas que entrés un malfactor a mitjanit. Veient que tots ells eren igualment segurs o insegurs, vaig acabar escollint a l'atzar.

Vogant amb en Gabriel pel moll que hi ha al peu de la muralla de l'Alguer. En Gabriel, company brasiler que vaig conèixer l'últim dia de viatge, també va gaudir de la inoblidable experiència de passar una nit a l'Ostello per la juventú de Lubagnu.

El darrer dia de viatge, dilluns, el vaig reservar a passejar per l'Alguer. No tenia l'avió fins al vespre, així que ben dematinet vaig desmuntar la velo, la vaig posar dins la caixa, i ho vaig deixar tot enllestit per la tornada. Però, quan me n'anava cap a agafar el bus per anar fins a l'Alguer, oh sorpresa!, hi havia vaga d'autobusos. I jo amb la velo dins la caixa... qualsevol la treu i la torna a muntar, per haver-la de desmuntar passades unes hores! Vaig decidir llogar-ne una per tot el dia. De camí a llogar la velo vaig conèixer en Gabriel, que s'estava al mateix alberg i que havia decidit anar fins a l'Alguer caminant devers una horeta. Finalment va decidir-se a llogar també una velo i vam acabar passant bona part del dia junts. En Gabriel, que també va gaudir de la inoblidable experiència de passar una nit a l'Ostello per la juventú de Lubagnu, és una persona ben interessant. El vaig veure per primera vegada a l'Hostal de l'Alguer, i tot i que no m'hi vaig fixar gaire, per la manera com parlava italià amb la recepcionista vaig pensar que devia ser del país. Quan me'l vaig trobar de camí a llogar la velo se'm va dirigir en català gairebé perfecte, i allò em va desconcertar. Podria haver estat de l'Alguer, però llavors, què hi feia en un hostal? L'explicació és que en Gabriel és un crack de les llengües. Parla italià perquè té una germana que viu a Itàlia i de tant en tant la va a visitar; parla català perquè té alguns amics a Catalunya -a Girona concretament-; i també parla portuguès -és la seva llengua materna-, francès -actualment viu a França-, anglès -diu que és la seva segona llengua-, diria que també alemany, té nocions de rus i d'àrab, i alguna més que segur que m'estic deixant... Per cert, resulta que en Gabriel també ha estudiat -o ho està fent- antropologia, com un servidor.

Itàlia és plena de camionets Piaggio com aquest, i Sardenya no és una excepció. Aquest exemplar el vaig emplomar in fraganti mentre pasturava pels carrers de Santa Teresa de Gallura, a l'extrem nord-est de l'illa, ciutat d'on es veu el sud de Còrsega.

Un dels elements que confereix més atractiu a la ciutat de l'Alguer és aquesta muralla a peu de mar.

El passeig que ressegueix la part interior de la muralla dóna per una bona caminada, tot i que en velo es fa curt, evidentment. Molts de restaurants aprofiten per posar-hi la terrassa.

La bandera italiana i la de l'Alguer, onejant al port d'aquesta ciutat.

Que ningú esperi anar a l'Alguer i sentir parlar català pels carrers. Segons em van dir, encara hi queda bastanta gent que l'entén o el sap parlar, però sempre en la intimitat, justament com el nostre apreciat amic en José Mari. Jo vaig tenir oportunitat de parlar en català amb unes 5 o 6 persones que m'entenien bé, dues de les quals també el sabien parlar. El fet que hi hagi bastant de turisme provinent dels Països Catalans segurament ajuda a allargar l'agonia del català de Sardenya. A la imatge es veu la plaça d'un carrer de l'Alguer. Alguns d'ells, com el de la roda, segueixen senyalitzats en català; d'altres en català i italià (tot i que, en aquest cas, no es tracta d'una mera traducció sinó que, en molts de casos, el carrer té dos noms diferents); i molts, directament en italià.

Continuarà...