360ºx3, el repte de la triple volta a Menorca d'Arnau Julià

 Arnau Julià, atleta d'ultrafons gironí que ha estat quatre vegades campió d'Espanya de raids d'aventura i campió del món l'any 2010 amb l'equip Buff-Thermocool, s'ha proposat ni més ni menys que donar tres voltes seguides a Menorca. 

Sí, sí, tal com ho heu sentit: tres voltes, una darrera l'altra, cadascuna en una disciplina diferent: kayak, btt i corrents. Els nombres d'aquest repte són tan grans que és difícil que els simples mortals ens en puguem fer una idea:

• 541 km en total
• Més de 6.000 metres de desnivell acumulat
• 187 km corrents
• 187 km amb btt
• 90 milles nàutiques (uns 167 km) amb kayak

Aquí trobareu tota la informació: 

El repte 360ºx3, la triple volta a Menorca d'Arnau Julià

A més, els que coneixen el Camí de Cavalls saben que no és un camí ni molt menys fàcil. Sobretot amb btt, el fet que sigui tan tècnic i rocós fa que s'avanci molt lent i que el desgast físic i mental sigui molt gran.

Qualsevol podria pensar que Arnau Julià és un inconscient que no sap el que es fa, si no fos perquè atesora un currículum digne d'admiració: a part dels títols esmentats més amunt, Arnau s'ha proposat i ha superat reptes com la travessa dels Pirineus Non-Stop amb bici de carretera en 52 hores (900 km i més de 22.000 m de desnivell). Els seguidors del blog potser recorden que en el seu dia vam publicar-ne la crònica.

El darrer gran repte personal al que s'ha enfrontat Arnau Julià va ser les dues voltes a la Carros de Foc que va fer l'any passat, en un temps de pel·lícula: 23h 59' i 40''! Si no heu llegit la crònica que va penjar al seu blog us recomanam que us feu perquè no us decebrà: 2 vueltas a la Carros de Foc (últimas horas). D'aquesta manera, es convertia en la primera i única persona que aconseguia fer dues voltes a la Carros de Foc i, a més, dins el límit que s'havia proposat de 24 h, temps que ja voldríem molts per fer una sola volta.

Molta sort Arnau!

Camí de Cavalls NON-STOP (4 de 4). Binissafúller - Ciutadella

Imatge satèl•lit del tram de ruta corresponent a aquesta quarta part de la crònica.

Perfil del tall de ruta corresponent a aquesta quarta part de la crònica.

L'hora de la veritat havia arribat. Físicament ens havíem dosificat bé, però mai havíem fet tantes hores d'exercici ininterromput i no sabíem com podia reaccionar el nostre cos. En qualsevol cas, la clau era mantenir-se fort a nivell psicològic: de res serveix tenir forces a les cames quan el cap diu "prou".

Part 1 de 4
Part 2 de 4
Part 3 de 4

Havíem deixat el relat a Binisafúller. Acabàvem de passar la zona d'urbanitzacions de Punta Prima, Binibeca i Binissafúller. Dúiem un parell d'hores d'endarreriment respecte l'horari previst i ens quedava aproximadament una hora de llum. En principi teníem previst arribar fins a Cala Tomàs amb llum natural, però açò ja es veia que seria impossible. El nostre repte era ara arribar a Son Bou, on en Toni i en Xavi ens havien de dur el sopar i els llums que en Toni havia recollit al matí.

Fins aquí sabíem que hi podíem arribar, i el repte havia estat en tot cas fer-ho el més sencers possible. Dúiem a les cames uns 120 kms, prop de 15 hores de ruta, bona part d'aquestes amb temperatures molt altes, i poc menys de 2.000 metres de desnivell acumulat. Per davant teníem però encara 70 quilòmetres: 15 d'ells els podríem fer amb llum natural, però els 55 restants, que incloïen una de les parts més poc ciclables de la ruta, els hauríem de fer en la foscor més absoluta. El gran dubte era si seríem capaços d'aguantar fins al final fidels al que ens havíem proposat: fer absolutament tot el Camí de Cavalls.

A partir de Binissafúller el Camí de Cavalls s'endinsa un poc cap a l'interior. De fet, a partir d'ara fins a Ciutadella el camí passa prou allunyat de la costa, excepte algun tram més o menys breu, fins que entram al terme de Ciutadella, a Cala Galdana, on anam resseguint un poc més d'aprop la línia de costa.

Aquest és el ritme a què vam avançar durant bona part de la ruta. La foto me la va inspirar una de semblant que vaig veure al fòrum Es Darrer Que Tanqui.

El tram de Binissafúller fins a la Torre Vella (la d'Alaior) va ser probablement el que vam fer a més velocitat (a excepció dels trams d'asfalt que havíem fet just abans, és clar). Per primera vegada en tot el dia vam intentar anar el més ràpid possible, sense gastar tota la pólvora, per suposat, però intentant imprimir un bon ritme. Açò sí, hi havia un obstacle que anava guanyant pes per moments: el mal al cul. A partir d'aquí fins a Ciutadella cada pedreta, cada petita irregularitat del camí, es van convertir en un petit suplici. I ja sabeu que el Camí de Cavalls no és precisament pla...

As Canutells vam fer una petita aturada per telefonar en Toni. Havíem quedat amb ell que a les 9 o 9:30 seríem a Cala Tomàs, on ens havia de dur el sopar i ens havia de tornar els llums que havia recollit el matí. Ara era clar, però, que no tindríem temps d'arribar-hi. Intentaríem, en tot cas, arribar amb llum a Son Bou. El problema és que pràcticament no coneixíem aquesta part del Camí de Cavalls, i ens era molt difícil calcular el temps que necessitaríem per arribar allà.

Al cap de poc de sortir des Canutells arribàvem a un dels millors trams del sud, la davallada trialera a Cales Coves, curta com totes les davallades a Menorca, però divertida i perfectament ciclable amb un poc de destresa. Una vegada a baix, vam travessar el camí ample que davalla a Cales Coves i vam seguir la marxa cap a Cala'n Porter. No teníem temps per perdre, i no ens podíem permetre desviar-nos uns metres del camí per fer una ullada a la cala... En tot cas, he pescat una foto d'Internet perquè voltros sí que la pogueu veure:

Imatge de Cales Coves pescada del blog menor-k.blogspot.com. Tot i que a la imatge no s’aprecia, les parets d’aquesta cala estan foradades de coves que en el seu temps van servir d’enormes tombes, convertint la cala en una necròpoli, una ciutat de morts.

Vam arribar a Calan Porter a les 21 hores. Ens trobàvem davant d'una difícil disjuntiva: intentar arribar a Son Bou, o almenys a la carretera de Llucalari, amb el perill que se'ns fes fosc abans d'arribar-hi (dia 5 de juny hi havia molt poca lluna, i a més aquesta sortia molt tard); o bé esperar a Cala'n Porter i dir a en Toni i en Xavi que ens duguessin els llums i el sopar allà. En aquest segon cas, estaríem endarrerint encara més la nostra arribada, amb el perill que l'excessiva fatiga finalment ens fes renunciar al nostre objectiu... així que vam decidir seguir vogant, augmentant encara més el ritme, per intentar arribar a Son Bou o almenys a la Torre Vella.

Era clar que no teníem llum suficient com per arribar a Son Bou, però amb un poc de sort sí que en tindríem per arribar a la carretera de sa Torre Vella.

Una de les notes característiques d’aquell dia van ser les orugues peludes. Ara mateix, un mes més tard, Menorca està coberta de papallones, però dia 5 de juny les orugues encara no havien fet la seva metamorfosi i es balancejaven ufanoses, penjades d’un fil de seda, dels arbres de bona part de l’illa. A les 9 del vespre ja feia moltes hores que esquivàvem i decantavem orugues, però a partir d’aquesta hora, amb la fosca que anava caient, les orugues i els seus fils es van començar a fer invisibles.

Així és com ens vam passar (més concretament jo, que em va tocar anar davant molta estona) unes quantes hores vogant a les fosques amb la sensació d’estar trencant teranyines i més teranyines. En ocasions sí que es tractava d’una teranyina, però normalment eren orugues peludes amb els seus fils de seda que se’t quedaven aferrades a la cara i que, en ocasions, no podies treure’t immediatament ja que el camí obligava a tenir les dues mans agafades al manillar…

Sigui com sigui, aquesta desagradable sensació almenys va servir per combatre la son, un dels enemics que ens havia de sortir forçosament al pas. Com diuen en castellà, “no hay mal que por bien no venga”.

Quan vam arribar al camí de sa Torre Vella era pràcticament de nit i era més que evident que no teníem temps d’arribar fins a Son Bou pel Camí de Cavalls (agafant la carretera ens hauria vingut just). Vam telefonar a en Toni i en Xavi, que ens esperaven a Son Bou, per demanar-los que ens duguessin el sopar allà. Després d’unes quantes anades i vingudes (no ens vam acabar d’entendre i els va costar trobar el lloc on érem) van arribar i ens vam servir l’esperat plat (més ben dit, els esperats plats) de pasta. Per menjar no vam tenir més remei que seure enmig del camí, que semblava una estora vivent d’orugues peludes.

Girant la vista enrere, hi ha dos aspectes que ens van fer perdre bastant de temps: primer, el ritme que voluntàriament ens vam imposar a les hores de més calor per evitar fatigar-nos en excés, i segon, el fet que ens passéssim prop d’una hora i mitja esperant el menjar. En cap dels dos casos, ni en el dinar ni en el sopar, la culpa no va ser de qui ens l’havia de dur, sinó nostra, per haver calculat malament l’horari que seguiríem. En qualsevol cas, en cap moment no ens vam estressar per aquest fet, ja que el nostre objectiu no era en cap cas fer un temps o un altre, sinó simplement aconseguir-ho i ser els primers a fer-ho sense saltar-se cap tram del Camí de Cavalls.

Després de sopar va començar la part realment decisiva de la ruta. Fins al sopar teníem clar que hi podíem arribar. Els dubtes venien a partir d’ara. Amb els llums instal·lats al front i al manillar, amb el cos entumit, i amb més ganes de seure en una cadira còmoda i prendre una cervesa que no de tornar a seure damunt el dur seient i haver de vogar, vam prosseguir la nostra marxa en direcció al barranc de Llucalari.

Aquesta era una part desconeguda per en Tolo i jo, i també era la primera vegada que davallàvem una trialera mitjanament exigent a plena nit. Si duus un bon llum, la diferència amb fer-ho de dia tampoc no és gaire, ja que quan fas una davallada tècnica centres tota l’atenció en uns pocs metres al teu davant, que en aquest cas és l’únic que està il·luminat. Si de cas, la diferència principal, sobretot si no coneixes el camí, és que no saps gaire què vindrà a continuació o si hi falta molt o poc perquè la davallada s’acabi.

Per cert, dins el barranc de Llucalari vaig poder comprovar que el meu lleuger i econòmic llum, enviat a dur ni més ni menys que de Hong Kong, té un focus capaç d’il·luminar (ni que sigui de forma tènue) la paret d’un barranc que està a més de 50 metres de distància. Quasi no m’ho podia creure… Ara ja no tenc excusa per no sortir de nit si és que de dia no tenc temps per fer-ho.

Imatge del barranc de Llucalari extreta del blog imatgesdemenorca-magda.blogspot.com. Quan vam passar per aquí, tot el que es veia era el que enfocàvem amb els nostres llums... A partir d’aquí, totes les imatges que surtin seran òbviament d’altres dies; algunes de meves, ja penjades en el blog anteriorment, i algunes d’extretes d’Internet.

Quan vam arribar a Son Bou, la platja més llarga de Menorca (fa uns 3 quilòmetres), el Camí de Cavalls no ens va dur per darrere la platja, com jo em pensava, sinó que ens va dur cap endins, per enmig dels aiguamolls que, si no vaig errat, s’anomenen el Prat. Dels aiguamolls, tanmateix, només en vam veure la típica vegetació de joncs, etc. i, sobretot, en vam sentir el concert eixordador de les granotes i els galàpets.

Son Bou. La foto l'he robada de la web www.cincinnatimenschorus.org.

Després d’una bona endinsada cap a l’interior vam tornar a recuperar la línia de costa fins a Cala Tomàs, i més enllà, resseguint tota la platja de Binigaus. A patir d’aquí venia la part més familiar. Fins a Cala Galdana ho havíem fet en Jaume i jo, tot i que en la direcció contrària i a plena llum del dia. El tram entre Binigaus i Trebalúger, que passa per s’Heredat des Duc, ha estat històricament el més conflictiu de tot el Camí de Cavalls, i és dels darrers (si no el darrer) que s’ha fitat. Finalment, després de diferents modificacions, el traçat transcorre molt més per l’interior del que ho feia el Camí de Cavalls original.

Tanmateix, aquest és un dels millors trossos del Camí de Cavalls des del punt de vista ciclista. El terreny no és excessivament pedregós i el camí, que fa puja-i-baixes constants, passa moltes estones per dins de bosc bastant tancat. En alguns moments s’assembla a corriols que hem fet en moltes ocasions per allà a Girona…

Un dels atractius d’aquest tram és que el camí travessa el barranc de Trebalúger, on sempre hi ha els oportuns concerts de granotes i galàpets. En un moment donat, el camí ressegueix per dalt la paret del barranc de Trebalúger, sols que, amb la fosca negra que feia, era pràcticament impossible adonar-se’n…

Binigaus (foto manllevada de menorcaweb.com).

El tram entre Binigaus i Cala Galdana se’ns va fer llarg. El desnivell era considerable, la fatiga era important, i psicològicament se’ns feia costa amunt ja que encara ens veiem molt enfora de Ciutadella. Quan vam arribar a Cala Galdana, vam decidir fer una aturadeta per descansar i recuperar un poc de forces. Seria la darrera que faríem.

Moltes vegades les grans qüestions es decideixen per un petit detall. No sé si açò nostre era una gran qüestió o no, però sí sé que va haver-hi un petit detall que, almenys des del meu punt de vista, va ser decisiu. Quan estàvem asseguts a les escales davant l'hotel Audax, gaudint (si és que es pot dir així) el que seria el darrer descans de la ruta, en Jaume va dir, ben convençut: "Al·lots! Ho farem, eh!". Jo sabia el que ens quedava per davant, suposava que en Jaume també ho devia conèixer, i em va ben estranyar que estés tan convençut que ho aconseguiríem. Sigui com sigui, se'm va contagiar la seva empenta i em vaig desfer de la idea que ja feia una bona estona que em rodava pel cap: prescindir d'alguns talls del Camí de Cavalls i acabar la volta a Menorca seguint camins més ciclables, el qual significava renunciar al repte que ens havíem proposat.

A Cala'n Turqueta vaig entendre el que en el seu moment m'havia sorprès: la convicció amb què en Jaume havia dit que ho aconseguiríem. La diferència principal entre jo, que em mostrava pessimista, i en Jaume, més optimista, era que jo coneixia el que ens esperava al davant i ell no. Si en Jaume hagués sabut el que suposava seguir estrictament el Camí de Cavalls a partir de Cala'n Turqueta, segurament no hauria dit amb convicció "ho farem, eh!", no m'hauria encomanat el seu optimisme ingenu i probablement no ho hauríem aconseguit.

Cala'n Turqueta. Quan vam passar per aquí, damunt les 3h de la matinada, ens vam trobar dos homes ciutadellencs que ens van mirar com si estessin davant d'uns d'extraterrestres quan els vam dir que veníem de Ciutadella... sols que havíem allargat la volteta fins a Maó.

Es Talaier, cala petita i tranquil·la entre Cala'n Turqueta i Son Saura.

Son Saura. A aquelles alçades de la ruta, no podeu imaginar com s’agraïa vogar damunt l’arena amb una tova capa d’algues. Aquestes tres fotos, per suposat, són d'una altra ocasió.

Sigui com sigui, una vegada vam començar a caminar per damunt les roques, entre Cala'n Turqueta i Es Talaier, el qui va veure clar que ho aconseguiríem vaig ser jo. No estava disposat a acceptar que caminar tanta estona per allà damunt amb la velo al costat no servís de res.

Com ja he comentat al principi, era la primera vegada que fèiem exercici físic durant més de 20 hores ininterrompudament, i no sabíem com reaccionaria el nostre cos ni el nostre cap. El que va passar, almenys en el meu cas, és que a partir del moment que em vaig convèncer que ho aconseguíem el cos se'm va fer lleuger i vaig començar a disfrutar altra vegada el camí. Em van venir forces no sé ben bé d'on... O sí que ho sé: del cap.

Per fer aquest tipus de ruta, i més encara en les animalades més llargues com la de n'Arnau, és important tenir una condició física mínima, però l'element que acaba decidint és el cap. Nosaltres no esteim especialment forts, però dins de les nostres possibilitats teníem una bona predisposició mental per a fer-ho. Molts que estan més forts físicament potser no ho aconseguirien (o ni tan sols ho intenten) perquè els mancaria la preparació psicològica.

La predisposició mental és no frissar d'arribar, sinó pensar que la ruta es fa metre a metre, quilòmetre a quilòmetre, i que l'important és anar avançant. És un poc com allò del "qui dia passa, any empeny". L'element psicològic és bàsic també per posar entre parèntesi (dins dels possibles) els molts mals que et van sorgint així com avança la ruta. Un d'especialment dolorós va ser a les anques, on fins i tot em vaig fer ferida... En moments com aquest, si no ets capaç d'abstraure't d'un mal intens, estàs cuit. Per acabar, la predisposició mental és també no demanar-te "què collons faig aquí?" o "qui em mana fotre'm en aquests marrons?" o "és que hi perdria res, si ara me n'anés cap a casa?", sinó simplement esforçar-te per avançar, sense donar-hi més voltes. Si has arribat fins aquí, alguna raó devies tenir; per tant, simplement pedala.

Molta gent es demana per què feim aquestes coses. Quan m’ho demanen directament, no sé gaire què respondre. No hi ha una raó concreta… hi ha moltes raons, però enumerar tots els motius conscients no expliquen perquè exposes el teu cos al patiment que suposa estar assegut durant 24 hores en un seient dur, vogant a ple sol per damunt de les roques, o a plena nit per enmig d’una interminable cortina d’orugues peludes.

Tot i que em costa explicar-ho en paraules, vos puc assegurar que vaig fer els darrers quilòmetres de Camí de Cavalls, del cap d’Artrutx a Cala Blanca, amb un somriure a la cara. Havia dormit dues hores de les darreres 48, els genolls em volien explotar, ja no podia recolzar més el cul sobre el seient i vogava dret, em queia (per partida doble) damunt les roques quan, amb els reflexos debilitats, intentava superar un obstacle massa exigent… Tenia unes irresistibles ganes d’arribar, però alhora desitjava que allò que sentia en aquell moment, molt semblant a la felicitat, no s’acabés mai.

Quan, entrant a Cala Blanca, vam trepitjar asfalt (a partir d'aquí ja no l'abandonaríem), em fa sortir un crit d'eufòria que en Jaume, que venia un poc més enrere, va emular en arribar al mateix punt. Ho havíem aconseguit! Sincerament, jo no donava un duro per nosaltres... Pensava que ho faríem, però no creia que tinguéssim prou moral com per posar-nos a caminar damunt les roques a la part final del sud. A més, el darrer tram, entre el cap d'Artrutx i Cala Blanca l'havia fet absolutament tot a cop de pedal, només posant un parell de peus i, tot sigui dit, patint també un parell de caigudes.

Després de separar-nos amb en Jaume (en Tolo se'ns havia escapat abans, però açò si de cas ja ho explicarà ell en un comentari...), vaig fer un esforç de voluntat per no anar directament a casa, sinó a la plaça del Born, allà on havíem donat sortida a aquesta aventura i allà on forçosament havia d'acabar. Envoltat de mirades d'incomprensió dels que pujaven del port després d'una nit de festa, em vaig dirigir, ara sí, cap a casa...

24 hores després de la sortida, la llum de l'auba tornava a despuntar per damunt les cases, al port de Ciutadella.

Havia arribat el moment tan llargament esperat: després de 48 hores en les que n'havia dormit menys de 3, el meu llitet m'esperava tou i net per rebre el meu son profund! Però en tost de caure rendit, no hi va haver manera de conciliar el son: donava voltes dins el llit nerviós, amb el cor encara accelerat i una allau d'imatges de les darreres 24 hores que desfilaven desordenades per dins del meu cap...

Com que al cap d'una hora de donar voltes dins del llit encara no m'havia adormit, vaig decidir enviar un missatge de mòbil a tots aquells que d'una manera o altra estaven al cas del nostre repte (molts d'ells, per cert, havien estat a la "llista provisional" de participants):

"Missió complerta: camí de cavalls integral non-stop, sense dreceres ciclables. 200 km, 24 h"

Per acabar, faré un llistat de coses el recompte de les quals ens donaria una idea bastant aproximada de la ruta (més que no el nombre de quilòmetres o el desnivell, posem per cas), el nombre de les quals desconeixem però que en tots els casos s’haurien de comptar per desenes, centenars, o fins i tot milers (estan més o menys per ordre de freqüència):

N? litres orinats
N? barretes menjades
N? lites de suats

N? litres d’aigua beguts
N? temes de conversa

N? vegades que ens hem demanat si ho aconseguiríem

N? tocs de la tíbia amb el pedal
N? platges i arraconades travessades

N? espècies animals i vegetals vistes

N? telaranyes trencades

N? acudits dolents

90 portells

190 quilòmetres recorreguts

N? (en el meu cas) punxades de mal al genoll

N? peus posats enterra

N? vegades que hem dit que el cul ens feia mal

N? fites

N? clavades / desclavades de pedal
N? frenades

N? canvis de marxes
N? orugues

N? metres cúbics d’aire respirat

2.800 metres de desnivell acumulat

N? passes anant a peu
8.348 punts del track de GPS
N? pedalades
N? batecs de cor
N? vegades que ens hem demanat a qui se li ha acudit fer passar el Camí de Cavalls per aquí
N? vegades que ens hem demanat qui ens mana fer açò

Si us voleu descarregar i/o explorar el track, anau al wikiloc.

Perfil de la ruta seguint la forma del track.

Perfil "estil clàssic" de la ruta.

Camí de Cavalls NON-STOP (3 de 4). Cala Barril - Binissafúller

En Tolo i en Jaume amb Cala Pregonda de fons.

(Ve d'aquí)

Tram: Cala Barril - Binissafúller
Kms: 80
Desnivell: 1.200 metres
Temps: 9 h 30 min

El repte que ens havíem proposat, la volta a Menorca pel Camí de Cavalls en un dia, tenia tres fases crucials; si les gestionàvem bé, teníem possibilitats d'acabar-la, però si fallàvem en alguna d'elles, no teníem res a fer.

La primera fase clau era el tram del Pla de Mar a Cala Barril, que tot just acabàvem d'explicar a la segona part de la crònica. Aquest tram, com ja vaig comentar, és objectivament el més dur de tot el Camí de Cavalls. Donat que l'encaràvem abans que arribessin les hores de més calor i amb no gaires quilòmetres a les cames (poc més de 40), el perill no era en cap cas no poder-lo superar, sinó més aviat que féssim un sobreesforç que ens pogués passar factura més endavant. És per açò que ens ho vam prendre amb molta calma, intentant estalviar al màxim d'energies.

La tercera fase crucial de la ruta, que descriuré en la quarta part de la crònica, era el tram de Cala'n Turqueta a Cala Blanca. Havíem d'encarar aquesta part a les fosques, amb molts de quilòmetres a les cames, amb moltes hores d'exercici pràcticament ininterromput i amb el cul completament adolorit. Tot i no tenir pràcticament desnivell, la dificultat d'aquest tram és que transcorre en la seva major part per damunt de les roques, terreny molt difícil de fer dalt velo, i fins i tot complicat per fer-lo caminant. I més tenint en compte que quan l'encaréssim duríem unes 20 hores de ruta i, per tant, ens faltaria el punt de xispa que permet pujar escalons i superar obstacles en el camí.

Imatge satèl·lit del tram de Camí de Cavalls protagonista d'aquesta tercera entrega de la crònica.

Perfil corresponent al tram de Cala Barril a Binissafúller, amb un desnivell de 1.200 metres. Com es pot comprovar, el camí no acaba de ser del tot pla, que diguem...

La segona fase decisiva de la ruta, que m'he saltat perquè li dedicarem bona part d'aquest article, consistia en les hores de màxima calor, més o menys de les 11 h fins a les 17 h. I aquí és precisament on havíem deixat la crònica: a Cala Barril, havent superat la part més dura, però a punt d'encarar les hores de més calor.

Jo tenia clar des del principi que el pitjor seria vogar amb la calor del migdia. No és el mateix vogar amb calor a mitjan estiu, quan el cos ja s'hi ha acostumat, que fer-ho amb les primeres calorades de principis de juny. Encara que la calor no sigui tant extrema, el cos sol patir més. En qualsevol cas, el que ens quedava per fer en les properes hores no era poca cosa. El nord és el nord.

Vam travessar Cala Barril comentant com ens recordava aquell revolt de 180º a un que hi ha davallant de Sant Pere de Rodes a Llançà, al Cap de Creus. Per sort, ara venia un tall bastant ràpid, fins a Binimel·là, i era cas d'aprofitar. Amb un tres i no res vam ser a Pregonda, una de les platges que surten al famós anunci d'Estrella Damm:

Cala Pregonda.

A Cala Pregonda s'hi arriba travessant un pinar, i una vegada allà hi ha una pujadeta (la de la primera foto) per damunt d'un camí en molt bon estat però pel qual no he vist passar mai cap cotxe (no n'hi ha gaires que en tenguin les claus...). Mentre pujam, les vistes de la platja són magnífiques, i més en un dia com avui, en què el mar és completament transparent. L'aigua agafa una tonalitat diferent a quasi cada platja de Menorca, i el color que agafa a Pregonda és dels més característics.

Quan som a dalt de la pujada hi ha un portell darrere del qual ve una curta baixada un pèl trialera fins a Pregondó, la germana petita de Cala Pregonda. Després de travessar la platja a peu (impossible fer-ho vogant) i de remuntar les dunes amb la velo a coll, torna a venir un tram rodador i ràpid fins a Binimel·là.

Un tram ràpid... que no va ser tan ràpid! Aquestes coses sovint passen quan menys te les esperes: després d'hores de ruta, per primera vegada disfrutàvem de la velocitat, rodant per un terreny no gaire pedregós i bastant pla. I havia de ser aquí, justament, que havia de tallar la coberta del darrere! Era la primera vegada que tenia un problema des que duc tubeless (fins aquell dia no havia tingut cap punxada), i havia de ser ni més ni menys el dia que feia la ruta més llarga de la meva vida. Ja és mala sort! Però aquestes coses passen, i no val a queixar-se; el que s'ha de fer és solucionar el problema com bonament es pugui, perquè si no ho haguéssim solucionat ja podia dir adéu al nostre repte...

Passat Cala Pregona vaig tallar la coberta nova que estrenava per a l'ocasió. Per sort, vaig aconseguir aturar l'hemorràgia d'aire amb pega, un tros de càmera i unes quantes brides, al més pur estil McGiver. El làtex també hi ajudà, evidentment...

Un dels molts ídols de la meva infància (n'hi havia uns quants que s'anaven tornant, excepte algun de més o menys permanent) va ser en McGiver. Tots sabeu qui és: el senyor aquell famós que t'arreglava qualsevol cosa amb un clip i un xiclet. Jo amb un clip no sé si hauria fet res, però un xiclet no m'hauria anat malament. Per sort, la ferida no era molt profunda: el tall no travessava del tot la coberta més que en un parell de punts. Tot i així, era prou gran com perquè s'hagués desinflat tota la roda en qüestió de pocs metres.

Per tapar el forat vaig enganxar un tros de càmera amb pega i unes quantes brides per damunt. Abans havia tombat la roda de manera que tot el làtex s'acumulés en la part on hi havia el tall i, d'aquesta manera, ajudés a tapar el forat. Entre una cosa i l'altra vaig acoseguir tancar la ferida i amb aquest invent vaig anar de Binimel·là fins al port d'Addaia sense pràcticament haver de reinflar la roda.

A partir de Binimel·là començava el primer tram de Camí de Cavalls que els companys que havien fet la volta a Menorca un mes abans s'havien saltat. El camí més directe és una pista que talla recte per l'interior i per la qual et plantes, en pocs minuts, a Cala Mica. El Camí de Cavalls, en canvi, s'enfila i fa volta per la línia de costa, per sobre de la roca. És un tall preciós però exigent, tant a nivell físic com tècnic, i es tarda uns 15 minuts més que si es va per l'altra variant.

Un dels millors trams de tot el Camí de Cavalls és pel meu gust aquest, entre Cala Mica i Cavalleria. La foto és de quan vam fer la M-Nord amb en Toni per Pasqua de l'any passat. Un parell d'hores després d'aquesta foto vam decidir que un dia intentaríem fer-lo tot sencer... i com ja sabeu, el dia va arribar.

Cavalleria. Aquí la calor ja era asfixiant.

Travessant Cavalleria a tall d'aigua, que és per on de fet passa actualment el Camí de Cavalls.

Durant tot aquesta part de la ruta vam envejar profundament totes les persones que veiem a dins de l'aigua. No deixàvem de demanar-nos qui ens mana fer aquestes animalades, amb el fàcil que és anar a qualsevol d'aquestes platgetes de postal i posar-se una bona estona en remull. Sigui com sigui, els massoques com nosaltres sabem que les sensacions agradables com entrar a l'aigua es disfruten doblement després d'una pallissa com aquesta. Aquesta enveja la vam sentir intensament a Pregona, però encara més a Cavalleria, on el Camí de Cavalls passa just per damunt de la platja i quan la calor era cada vegada més intensa.

Després de Cavalleria, i a prop del lloc de Santa Teresa, on actualment hi ha un Ecomuseu, vam fer una aturada d'uns 10 minuts. El capvespre abans, com ja vaig comentar, havia anat a deixar avituallament en un parell de punts. El primer era ets Alocs, i ja l'havíem passat; el segon era aquest. Si no record malament, a dins d'una mata (altra vegada, una mata plena d'orugues) hi vaig deixar una garrafa d'aigua de 5 litres, tres plàtans, un paquet de barretes i unes galetes de xocolata tipus "Príncipe". Açò sí, l'aturada la vam haver de fer a ple sol, ja que en tota aquesta zona no hi ha ni una ombra.

El tall que teníem per davant fins a Cala Tirant va ser el més calent de la ruta. No teníem problemes per suportar la calor, però ens feia anar més lents, ja que teníem clar que un cop de calor a aquestes alçades de ruta seria letal per aguantar fins a Ciutadella. I és que encara teníem més de mitja ruta per davant...

Petit tobogan entre Cavalleria i Cala Tirant.

Travessant Cala Tirant a tall d'aigua.

Quan vam arribar a Cala Tirant vam mirar el rellotge i ens vam adonar que estàvem anant més lents del previst. La calor no ens permetia forçar, i a més havíem rebentat una roda. La idea inicial era arribar a Favàritx més o menys a les 14 h, però ara veiem clar que a aquesta hora seríem més o menys al Port d'Addaia, així que vam telefonar a na Tonia per demanar-li que ens dugués el dinar (i una coberta de recanvi) allà.

A partir de Cala Tirant venia un altre dels pocs trams ràpids, fins a Son Parc, primer per asfalt i després per camí de terra. A més, en alguns moments vam poder gaudir d'un poc d'ombra dels pins, el qual s'agraïa enormement.

Aquesta part de Camí de Cavalls és la menys atractiva de tramuntana. És pràcticament l'única part de la costa del nord que està urbanitzada, i tot i que el paisatge no és ni molt menys lleig, el Camí de Cavalls va atravessant un parell d'urbanitzacions: Son Parc, s'Arenal d'en Castell, i la que ja havíem deixat enrere: Platges de Fornells, a Cala Tirant.

Sigui com sigui, a aquestes alçades el que volíem era arribar al Port d'Addaia, estirar-nos en una bona ombra i esperar que na Tonia arribés amb el dinar. Amb el dinar, i amb la coberta de recanvi...

Com ja he dit, la calor i el tall a la coberta ens havien fet anar més lents del previst. L'aturada per dinar va fer que ens endarreríssim encara més, ja que ens hi vam estar ni més ni menys que 1 hora i 20 minuts. Sigui com sigui, almenys ens va servir per reposar forces i deixar que el sol avancés uns quants de graus més en la seva trajectòria diària per la bòveda celeste.

Salines de Mongofre. Fins i tot les vaques es posaven en remull per mirar de refrescar-se un poc.

Cala Calders, a prop de Mongofre.

Havíem previst arribar a Favàritx a les 14 h i hi vam arribar a les 16 h. Açò sí, entremig havíem aturat prop d'una hora i mitja per dinar. En qualsevol cas, el nostre objectiu en cap moment no era anar ràpid, sinó simplement aconseguir fer absolutament tot el Camí de Cavalls. Per tant, el que no havíem de fer en veure que ens estàvem endarrerint era estressar-nos i voler recuperar el temps perdut forçant massa la màquina. Encara quedaven molts quilòmetres (i moltes hores) per davant, i era qüestió de seguir dosificant.

El tall d'asfalt que vam fer de la carretera de Favàritx em va permetre comprovar una cosa: la coberta del darrere, que havia canviat a l'hora de dinar, estava coca com un meló. S'hi van fixar en Tolo i en Jaume, no sé si veient la coberta com ballava o veient-me a jo com remenava el cul culpa de l'ondulació de la roda... En tot cas, vam seguir tirant sense fer-hi res, ja que en pocs metres tornava a venir el mal camí i, allà, tant li feia anar amb la roda coca...

La zona de Favàritx ofereix estampes de paisatge semi-lunar. No sé qui em va explicar una vegada que aquella era la primera part de Menorca que havia sortit a la superfície, o sigui la part més antiga de l'illa, i jo he anat repetint aquesta història sense comprovar si efectivament és així. Així idò, ho explic ara una vegada més. Com que quan era petit em van explicar que aquella part era la més antiga i que el sud era la part més nova, vaig treure jo solet la següent teoria: la roca, com més negra, més antiga és... En aquell moment no vaig anar a caure, és clar, en la pedra volcànica.

Davallant a Cala Tortuga, que encara té una bona bassa al seu darrere.

Vogant a tall d'aigua, a Cala Tortuga.

Al Port d'Addaia, després de dinar, en Jaume i jo vam pronosticar quantes hores estaríem des d'allà fins a Maó. En Jaume va dir que tres: una fins a Favàritx, una segona fins as Grau i una tercera fins a Maó. Jo vaig dir que quatre: una i mitja fins a Favàritx, una i mitja més fins as Grau, i una altra fins a Maó. El que més s'hi va atracar va ser en Jaume: ens hi vam estar menys de tres hores.

Aquesta segona part del nord, tot i que és continu puja i baixa, no té ni de bon tros el desnivell de la primera part. A més, a partir de Favàritx la calor va començar a minvar, cosa que ens va permetre vogar cada vegada a més bon ritme. A part, així com passaven els quilòmetres veiem més a prop la possibilitat d'aconseguir fer tot el Camí de Cavalls, cosa que només unes hores abans no teníem gens clara.

Quan vam arribar a Maó en Jaume va sentenciar: ho farem. Jo per dins vaig també vaig pensar que ho faríem, però per evitar un excés de confiança vaig fer d'advocat del diable: el que ens quedava per davant no era ni més ni menys que 95 quilòmetres, tota la costa sud de Menorca, i bona part d'ells completament a les fosques.

Caminets que desemboquen al mar...

Tot i que el desnivell és menor entre Fornells i Maó, tot el Camí de Cavalls és un constant puja i baixa. No hi ha cap quilòmetre regalat.

Més que un Camí de Cavalls, sembla un Camí de Velos: té l'amplada justa perquè hi passin les rodes de la velo, poc més.

Creureu que el moment de la ruta en què vam estar més perduts va ser al port de Maó?

Una mula a peu i un matxo dalt velo. El més caparrut dels dos, el de la dreta.

Sense cap dubte, el tram de Camí de Cavalls amb menys encant és el que va de Maó fins a Binissafúller. I no ho dic només perquè sigui ciutadellenc. Tot i que s'intercalen alguns trossos de camí que no desmereixen la resta, en aquesta part de la ruta es succeeixen bastants trams més o menys llargs d'asfalt.

Des de Sa Mesquida fins passat el port de Maó es fa tot per asfalt (el dia que obrin aquest tram de Camí de Cavalls haurem de tornar a repetir la gesta...). Després d'un tall de carrerany molt interessant que no esperàvem trobar arriba Es Castell, i toca altra vegada asfalt fins a prop de la cala de Sant Esteve, on s'agafa un camí pedregós entre parets seques, camins que travessen tanques i, finalment, un caminet per dins de pinar.

A partir de s'Algar i Cala d'Alcaufar el Camí de Cavalls torna a recuperar per uns pocs quilòmetres la línia de costa. Aquí el camí és rocós, a estones un poc difícil de ciclar, però amb un poc d'esforç i equilibri es pot fer pràcticament tot dalt velo. El més atractiu d'aquest tros és la vista cap a l'horitzó, trencat per l'illa de l'Aire i el seu magnífic far:

Illa de l'Aire, a l'extrem sud-oriental de Menorca. La foto l'he manllevada d'un blog amb el curiós nom de Menorca isla bonita.

El tram realment llarg d'asfalt, només interromput per algun tros curt de mal camí, comença a Punta Prima i acaba a Binissafúller. Sigui com sigui, tant el nostre comptaquilòmetres, al qual li costava avançar, com el nostre culet adolorit, agraeixen enormement poder rodar per damunt de 20 km/h i per terreny pla. La sensació de velocitat és increïble. Que diferent que seria fer la volta a Menorca per bon camí! Els 200 quilòmetres del Camí de Cavalls no són 200 quilòmetres, sinó que són una cosa que s'ha de mesurar d'una altra manera. El que no sé és quina és aquesta manera de mesurar-ho...

Sigui com sigui, aquesta zona urbanitzada també presenta els seus avantatges. A part de sentir oloreta de gent que ve de la platja i s'acaba de dutxar, pots entrar en un supermercat i comprar aigua fresca, fruita, galletes, i tot allò que vulguis. I açò és el que feim. No havíem fet cap aturada des de l'hora de dinar, al Port d'Addaia, i ja tocava.

El problema és que, altra vegada, ens hi esteim un poc més del compte. Miram el rellotge i feim càlculs: quin és el millor lloc perquè en Toni i en Xavi ens diguin el sopar i (el que és més important) els llums? La lluna sortirà tard, i és petita, i per tant no ens podem arriscar que ens agafi la fosca negra sense que abans ens hagin duit els llums.

Torre d'Alcaufar.

A les portes del paradís (que, en contra del que prediquen totes les teories hagudes fins a dia d'avui, està situat a Punta Prima).

Binibeca, figuració d'un suposat típic poble de pescadors mediterrani que fa les delícies dels turistes. Després d'haver-lo visitat i haver-se'n enamorat, s'enduen una gran decepció al descobrir que és una construcció moderna.

Travessam la zona d'urbanitzacions de Punta Prima, Binibeca i Binissafúller intentant imprimir un bon ritme. Passat Binissafúller deixam l'asfalt i tornam a agafar el típic caminet estret que és, en la seva major part, el Camí de Cavalls. Tot i que havíem recuperat un bon ritme de ruta, dúiem prop de dues hores d'endarreriment respecte l'horari previst, i hauríem d'apretar fort si volíem ser a Cala Tomàs a les 21:30, tal com havíem quedat amb en Toni i en Xavi. Fins aquell moment ens havíem sabut dosificar a la perfecció; ara corríem el perill d'engegar-ho tot a fer punyetes si apretàvem massa per arribar a hora a Cala Tomàs i ens quedàvem sense forces per fer la part final de la ruta a les fosques.

Encara teníem per davant 70 quilòmetres: 15 amb llum natural, més una llarga ruta noctura de 55 quilòmetres i més de 7 hores, amb una de les parts més poc ciclables de la ruta.

Continuarà...

Camí de Cavalls NON-STOP (2 de 4). Ciutadella - Cala Barril

Imatge aèria del tram de Camí de Cavalls entre Ciutadella i Cala Barril.

Perfil del tram de Camí de Cavalls entre Ciutadella i Cala Barril.

Tram: Ciutadella - Cala Barril

Kms: 40

Desnivell: 850

Temps: 5 h 20 min

(ve d'aquí)

A les 4:30 h, escassament dues hores després d'haver-me adormit, sonà el despertador. Temptejant com vaig poder a les fosques vaig aconseguir aturar-lo. Vaig tardar uns instants a fer-me a la idea que érem dissabte dia 5 i que, per tant, m'esperava al davant una pallissa considerable: més de 20 hores de vogar per intentar fer tot el Camí de Cavalls d'una tirada.

Amb el cos pesat per la manca de descans, em vaig enfundar en les licres ciclistes, vaig prendre un bon berenar i vaig carregar-me l'espatlla i la velo amb tot el que la nit abans -per sort- havia deixat preparat: 3 litres d'aigua (no donaven ni de bon tros per fer tota la ruta, però eren un bon començament), llums, barretes, plàtans, albercocs secs, càmera de recanvi, "parxes", multieines, patilla de recanvi, vàlvula de recanvi, uns quants euros, GPS, piles de recanvi, pulsòmetre, crema de sol, etc.

Les 5 h de dia 5 de juny. Aquesta era la data i hora que en Toni i jo havíem fixat mesos enrere, i just en aquesta hora d'aquesta data arribàvem, de forma absolutament simutània, en Tolo, en Jaume i jo a la plaça des Born, lloc elegit per donar inici al major repte ciclista que mai ens havíem plantejat. En Toni, que és el primer que va plantejar la idea de fer-ho, encara dormia com un fillet del cel. Diverses excuses de poc pes li van servir per escaquejar-se d'acompanyar-nos.

Carregat com un ase vaig partir cap a la plaça del Born, lloc elegit com a punt de sortida de la ruta. Tot i no haver dormit pràcticament gens, els nervis i la il·lusió pel que ens esperava davant em van despertar ràpid i em van treure del cos la incòmoda pesadesa provocada per la manca de descans acumulada durant la setmana. En Jaume, en Tolo i jo vam arribar a la plaça del Born sincronitzats com un rellotge, i hauríem pogut donar inici a la ruta sense necessitat de posar cap peu enterra. Primer, però, havíem de col·locar bé els llums i engegar el GPS:

A punt d'iniciar el major repte dalt velo que mai ens hem proposat.

Ciutadella - Cala Morell

Ens vam posar en marxa a les 5:08 h. Des del primer moment sabíem que, a banda del quilometratge, les hores de ruta i les dificultats del camí, el principal enemic que hauríem de batre seria la calor. Havíem quedat a les 5 h amb la idea de fer el tram més dur, entre el Pla de Mar i Cala Barril, abans de les hores de màxima calor.

Tot i així, ben prest vam veure que aquell dia suaríem de valent. No érem encara les 5:30 i ja anàvem xops. De fet, en Jaume ja va arribar a la plaça del Born ben suat...

En qualsevol cas, ara el dia és llarg, i el sol surt molt prest, de manera que pràcticament no vam haver d'emprar els llums. Ens van servir per fer el tram d'asfalt de Ciutadella a Cala'n Blanes, passant per sa Farola, i per fer el primer tall de Camí de Cavalls, de Cales Piques fins dalt de sa Falconera. A partir d'aquell punt, després d'uns 40 minuts d'haver iniciat la ruta, en vam fer prou amb la llum de l'alba.

L'absoluta quietud que es palpava des de dalt de sa Falconera presagiava un dia calent, molt calent.

Sa Falconera vista des de la mar, en una foto tirada un dia de pesca amb en Nofre, fa un parell d'estius.

Abans que sortís el sol ja hi veiem perfectament. A la foto passam pel costat d'una barraca de bens, una de les moltes -i no precisament de les més espectaculars- que poblen la zona de Son Salomó i Ses Truqueries.

Primer sol. Com es pot intuir a la imatge, el terreny és tremendament rocós i pedregós. Açò fa que s'avanci molt lent i que s'hagin de fer esforços extres per mantenir-se dret damunt la velo.

Tota la zona de sa Torre del Ram, Son Salomó, Punta Nati, Son Escudero i Son Morell és tremendament rocosa i tremendament pedregosa. Aquest era fins fa poc un territori reservat a caçadors, pescadors i cercadors de tàperes, i mai no hauria pensat que un dia el faríem dalt velo. Tot i que es pot ciclar en la major part, mantenir-se damunt la velo demana grans esforços de tensió i d'equilibri. S'avança molt lent per la gran quantitat d'energies que es gasten.

Així és que des del primer moment vam haver de ser fidels a la nostra consigna: reservar forces, evitar puntes d'esforç que a la llarga poguessin passar-nos factura. Pujar alguns escalons o talls molt rocosos suposa un malbaratament d'energies que tampoc no et reporta gaire res a canvi, així que vam intentar contenir-nos des del principi, posant peu a terra quan venia un tram molt complicat.

Tota la part del nord-oest de Ciutadella és esquerpa i inhòspita. Assotada sense compassió per la tramuntana i el mestral, i amb més roca que terra, no hi creix ni un sol arbre. El més frondós que s'arriba a veure és algun arbust com el de la imatge.

Vogant per damunt dels penyals de s'Escullar, a prop de Cala Morell. Aquí s'acabava el primer tram del Camí de Cavalls, sense pràcticament desnivell però dels més lents i més poc ciclables de la ruta.

Cala Morell - Pla de Mar

A partir de Son Morell el camí es va tornar més ciclable. Seguien havent-hi alguns trams molt rocosos, per suposat, però d'aquí fins a la Vall, on ens esperava en Toni, va augmentar el ritme de ruta. Ja començava a ser hora... Quan vam arribar a la Vall dúiem pràcticament 3 hores de ruta i encara érem suvora Ciutadella.

A les 8 h en Toni ens esperava a l'aparcament de la Vall amb uns quants de bòtils d'aigua fresca, uns Aquarius i uns donuts deliciosos. Aquesta va ser pròpiament la primera aturada de la ruta, i ens hi vam estar uns 10 minuts. Vam aprofitar per posar-nos un poc de crema de sol i per deixar els llums a en Toni, que ens els tornaria el vespre, quan els tornaríem a necessitar.

Arribant a la Vall. La foto la va tirar en Toni, que ens esperava amb aigua, uns Aquarius i uns donuts. A canvi de tot açò li vam deixar els llums perquè ens els tonrés a la nit.

En Jaume omplint el seu Camelbak, acció que repetirem moltes vegades durant el dia.

El tram de la Vall (més ben dit, de Ses Fontanelles) fins al Pla de Mar és un miratge que dura mitja hora escassa. Després de tres hores de ruta per damunt penya, de cop s'entra en la frondositat de pinars i ullastrars. El terreny és molt poc pedregós, tenint en compte que xerram de Menorca. Aquest tram té, pel meu gust, algun dels millors trossos del Camí Cavalls, en especial el tall de corriol totalment cobert de vegetació a les bandes i per damunt, fet que costa de veure a Menorca. Una estona molt divertida però que passa massa ràpid, ja que una vegada arribats al Pla de Mar comença la part més dura de la ruta.

Pla de Mar - Cala Barril

En efecte, al Pla de Mar feim per primera vegada el que serà habitual en els següents quilòmetres: carregar-nos la velo a l'espatlla per remuntar un tall de pujada impossible (almenys per humans com nosaltres). La segona part de la pujada es pot fer sobre la velo amb alguns esforços, però aquell dia hem sortit decidits a fer bandera d'una estricta política d'austeritat, com ara està de moda, així que quan ve un tram que demana un sobreesforç davallam de la velo i el feim tranquil·lament a peu.

La nostra brúixola és el pulsòmetre: encara que ens sentim bé en una pujada, encara que vegem que podem donar més, quan les pulsacions pugen a 165 reduïm la marxa i, si fa falta, posam peu a terra. Aquesta manera de fer ens fa avançar un poc més lents, però tenint en compte els quilòmetres que tenim per davant i, sobretot, la calor que ja comença a fer (i encara no són ni les 9 h!), més val que ens ho prenguem amb calma. El nostre objectiu no és batre cap marca de temps, sinó simplement fer tot el Camí de Cavalls sense deixar-nos cap tram.

Davallant al Pilar. Més o menys en aquesta zona vaig patir la primera de les tres caigudes del dia.

Foto de Cala Pilar que ja havia penjat a la crònica de la M-nord de dues setmanes abans.

Davallant al Pilar vaig patir la primera caiguda del dia. Vaig intentar saltar un sargall que l'aigua havia cavat en el terreny molt arenós, amb la mala sort que, al recepcionar, la roda del davant es va quedar completament clavada, amb resultat més que previsible: cos a terra. Amb la pell suada com estava, vaig quedar fet una autèntica croqueta. El que més ràbia em va fer, però, va ser que vaig clavar les mans enterra i els guants em van quedar plens d'arena per dins.

De Cala Pilar a ets Alocs s'alternen trams ciclables amb altres un poc més complicats. Primer de tot el camí s'endinsa un pèl cap a l'interior, però ben prest recupera la línia de la costa i no la deixa fins a arribar a ets Alocs. Com passa amb totes les baixades que ens trobarem a partir d'ara fins a Fornells, la que davalla ats Alocs és curta però intensa.

Una vegada ats Alocs, travessam el codolar i seguim els "bil·los" que marquen el Camí de Cavalls, que s'endinsa altra vegada un poc cap a l'interior. Aquí començarà la part realment dura del nord. Una hora i mitja de pujades amb la velo al coll i baixades trialeres ens separa de Cala Barril, on el camí es torna un pèl més amable.

Abans de prosseguir amb la marxa, però, feim una petita aturada. Com vaig comentar a la primera part de la crònica, el capvespre abans havia davallat a peu fins ats Alocs per deixar-hi una garrafa d'aigua, uns plàtans i unes barretes amagats. Ara havia arribat el moment de treure'ls profit, així que vaig ficar els braços per entre orugues i branques de mata i vaig treure l'avituallament amagat.

Dues imatges del tram entre Cala Pilar i ets Alocs.

Davallant a Ets Alocs per una baixada tècnica, com la majoria de les que vindrien a partir d'ara fins a Cala Barril.

La primera pujada sortint dets Alocs és exigent, però permet encara fer-la vogant. És seguida per una baixada molt directa fins a un petit torrent, on comença l'hora de la veritat. Quan fa dues setmanes en Jaume i jo vam fer la M-nord, vam encarar aquesta pujada damunt les 14 h, amb un sol implacable i ni una bafa d'aire. A mitja pujada ens va agafar un un cop de calor que ens va passar factura pel que ens restava de ruta. Aquesta vegada, per tant, anàvem amb la lliçó apresa. Diuen que "a poc a poc i amb bones s'aconsegueixen ses dones"; açò no sé si és cert, però en qualsevol cas aquest dia era cert que "a poc a poc i amb bones pujam ses costes".

Després d'una hora i mitja de pujades que no s'acaben mai, quasi sempre arrosegant ferro, i de davallades precioses amb el culet cap enrere, vam arribar a Cala Barril, moment a partir del qual, segons en Jaume, tot havia de ser baixada. Quan hi pens, no sé si riure o posar-me a plorar...

Per cert, que la darrera baixada, la de Cala Barril, té un revolt de 180º que tant a en Tolo com jo, cadascú per separat, ens va recordar a un que hi ha davallant de Sant Pere de Rodes cap a Llançà. Sigui com sigui, no sé què tenen les roques i les pedres de Menorca que sempre ho posen tot un poc més difícil...

Breu (molt breu) moment de descans entre els múltiples puja-i-baixes que separen el Pla de Mar de Cala Barril.

Davallant a Cala'n Calderer. El Camí de Cavalls està ple de baixades curtes però precioses, més o menys exigents però sempre factibles. El tram d'arribada a Cala'n Calderer, probablement la cala més inaccessible de Menorca, és dels meus preferits.

I fins aquí la segona part de la crònica del Camí de Cavalls NON-STOP. Segons en Jaume, tot el que vindrà a partir d'ara fa davallada. Segons jo, ara ve el moment de la veritat: la calor inclement del migdia.

Continuarà...