divendres, de juliol 11, 2008

Cal Petit a les Amèriques. Quan la felicitat es diu caldo de cana (4 de 8)

Tercera entrega de les cròniques llorencíaques, en què el gran de Cal Petit ens explica més historietes tristes i batalletes divertides, amanides amb una bona dosi d'exclamacions i paraulotes.




29 de gener de 2008






hola amics dels meus amics.

Avui es un dia trist per mi.
Em sento defallir, com si em faltés l’aire per respirar.
Estic sense esma i em falten les forces.
Tinc una opressió al pit, un nus al coll i l´estomac regirat.
Encara no sé ben bé com ha passat tot plegat.
Ha sigut molt ràpid.
sense temps per pair-ho.
De fet aquestes situacions triguen molt de temps a pair-se, si es que s´arriba a superar mai...
No ho sé, encara que no us ho creieu és la primera vegada que em passa.
Després d´una relació tan curta però tan intensa...
crec que estic perdent el nord
no tinc capacitat per pensar i encara menys per raonar.
Estic en un racó molt trist sense poder-me moure d´allà
No em puc ni valer per mi mateixa
Intento reaccionar però no puc
no em puc moure ni un mil·límetre.
En Sisu m´ha abandonat!!!!
se n´ha anat amb un altre
mes alt,mes fort que jo i també molt mes potent...
i amb moltes més rodes i més grosses que les meves
perquè m’hauran parit tan poqueta cosa?
A reveure amics dels meus amics!!!
una salutació des de la bodega d´un bus
La bici d´en Sisu.
PD
algú del sector mèdic em pot dir com pujar els ànims?
És que estic molt baixeta de pressió i tinc les rodetes molt desinflades...






Quan la felicitat es diu caldo de cana

Fa un parell de dies que rodo en solitari per aquests mons de Deus ple de brasileres espaterrants però molt lluny de la ruta per on estic passant jo...
Per desgràcia meva vaig cometre un terrible error de logística i em vaig quedar sense aigua en una zona on curiosament no hi havia gairebé res de res.
Collons de Murphi es podia haver dedicat a una altra cosa i deixar-nos a tots en pau, no?
Fa uns dies també vaig tenir un problema amb el pneumàtic del darrera i havia de canviar-lo urgentment.
Vam entrar a una ciutat de mig milió d´habitants que es diu Londrina i la vam creuar sencera de punta a punta sense trobar una punyetera bicicleteria.
Després de molt preguntar vam anar a parar a un barri força cutre on hi vam trobar un parell de botigues que eren com les de poble d´abans, o sigui que no tenien pràcticament res.
Estem farts de creuar ciutats molt i molt mes petites on ens ha sorprès gratament veure la molta afició que hi ha per aquí a la bici, i això es tradueix amb moltes botigues ben assortides de tot.
Doncs deu ser que en aquell cony de ciutat ningú no va amb bici.
El podrit d’en Murphi una altra vegada.
Deus apreta pero no ahoga...





Quan em vaig quedar sense aigua em vaig adonar i vaig poder corroborar amb certitud una altra de les aficions que tenen els habitants d´aquestes terres.
Ja ho havia vist a l´Equador, Perú i Argentina, però aquí el fenomen és molt més estès, amb diferència.
Al Paraguai (no hi aneu mai)
el primer dia que vam sortir de viatge se´ns va fer de fosc sense trobar lloc per dormir.
És clar, no portem tenda i sempre hem d´anar buscant un forat per estassar la carcanada
A l´entrada d´un poblet hi havia un cartell que deia:
Motel Carpe Diem
Jo ja sabia de què anava però en Sisu no.
Em va fotre un crit i em va dir que allà hi havia un lloc per dormir.
Jo li vaig explicar de què anava la cosa i ell no s´ho va creure.
Ho vam haver d´anar a veure.
Resulta que un motel es un lloc on tu hi arribes amb el cotxe, sempre ben acompanyat és clar, i hi ha unes entrades molt grans amb unes cortines on hi aparques, corres la cortina, fas les animalades que vulguis i quan marxes pagues per hores.
Evidentment no s´hi sol anar amb la respectiva, és clar...
Si tornem a la ruta del Brasil i sense aigua us puc dir que anava amb la llengua fora des de feia estona, seca com un bacallà i rasposa com el paper de vidre que faig servir per enganxar els parxes.
A l´horitzó hi veia una edificació.
Mira quina sort que tinc, em dic!
quan em vaig acostant veig un cartell que diu:
Motel Oasis
Oasis????
colla de cabrons, sembla que se´n cardin!!!!
Més endavant l´Eden i després el Dolce Vita.
N´he vist un que es diu Eros i un altre que es diu Dallas.
Aquest ja era l’hòstia.
Tenia un cavall a la entrada de color blanc i li havien pintat unes taquetes negres com el de la Pipi!!!
Però que horteres que són posant els noms.
Podrien ser una mica més originals i posar al local
“El pájaro loco” o “La serpiente caliente” o “El conyo de la Bernarda”, jo què se...




Més endavant se m´apareix l’oasi de veritat.
Enmig dels camps de blat de moro i en un marge de terra roja, oferint una ombra deliciosa, mitja dotzena de mangos regalen fruites a qui les vulgui escapçar.
Crec que per aquí ja n’estan més que farts i no els fan ni puto cas.
Doncs jo tampoc els bastaré.
Es de sentit comú que la fruita madura sempre està al terra.
amb la llengua enganxada al paladar, m’ajupo per collir-ne un.
Tinc veritables problemes per triar-lo ja que n’està ple.
Al primer que arreplego li vento queixalada tal com ve i m’omple la boca del suc més dolç que mai hagueu pogut imaginar.
menjar-se un mango madur al tròpic a sota mateix de l’arbre que l’ha vist créixer és un moment de felicitat indescriptible.
I més si realment en tenies necessitat.
Et regalima tota aquella dolçor enganxosa pel coll mentre tanques els ulls per concentrar tots els sentits en aquell moment.
Sort que no et veu ningú perquè sembles un llop afamat, pensava jo.
M’ajupiré i ja no m’incorporaré per així no emmerdar-me de dalt a baix.
N’agafo un altre i en pelo la meitat amb la mà.
Esta tan madur que no tinc cap dificultat per fer-ho.
Me l’amorro i començo a xuclar amb força.
Merda, ara em surt tot el suc pel nas, hòstia!
I així un rere l’altre me’n foto fins a cinc.
Creieu-me si us dic que fan ben bé 400 o 500 grams cada un.
Sort que tenen pinyol...
mira que ets bèstia, ara no podràs pedalar amb la panxa tan botida!!!
poc que canviaràs mai...




Ahir em va passar una cosa semblant.
Vaig dormir en un poblet molt petit que es diu Espiritu Santo,
tela també amb el nom.
Quan hi vaig arribar estava fart de tanta bici i em vaig apalancar al bar de la benzinera que hi ha a l’entrada del poble.
Hi havia dues cambreres molt jovenetes, d’uns 20 anys que tan punt em van veure arribar es van començar a catxondejar de mi.
Ningú va vestit amb aquest collons de pantalonets tan curts d’anar en bici per aquí.
Ademés en portava posats uns que son molt ridículs perquè són molt i molt curts.
Això a les ties els va fer molta gracia i quan vaig entrar per la porta s’estaven mossegant la llengua per intentar dissimular que s’estaven pixant a sobre.
Quan vaig articular les primeres paraules amb portuguès macarrònic ja no van poder aguantar-se mes i van esclatar a riure com unes boges, amagant-se darrere el taulell.
Una d’elles es recargolava i s’aguantava la panxa amb les mans tot intentant demanar perdó.
A l’altra li saltaven les llàgrimes.
La veritat es que em vaig sentir com un idiota.
Llavors va arribar una tercera i ja vaig passar directament a ser com una atracció de circ.
I jo que només volia una coca-cola...
Després d’una estona vaig poder comprovar que aquell era quasibé el seu estat natural.
Aquest es el país del bon rollo, no en tingueu cap dubte.
Hi ha molta gent que està tot el sant dia contenta, cantant i encomanant aquesta sensació a la resta de la penya.
no us estranyi gens si no torno...





L’endemà sortint d’Espiritu Santo fotia una calor impressionant.
No és calor sinó xafogor.
La temperatura ronda els 25 graus constantment però la humitat és del 80, 85 i 90% pràcticament tots els dies.
Comences a pedalar i als 30 segons ja et cau la gota gorda.
Normalment porto 4 litres d’aigua a sobre quan surto i cap al migdia ja m’he quedat sec.
Ahir el dia era especialment enganxós i anava completament amarat de suor.
He perdut 5 kgs en un mes, a base de suar el greix de porc que duia acumulat després d’endrapar durant tot l’any amb els col·legues i familiars tiberis un dia sí i l’altre també.
N’estava més que fart de veure el que porto.
En un principi és aigua però quan va agafant aquelles reescalfades tens la sensació d’estar bevent pixats de burra.
A ple sol del migdia i intentant mantenir una cadència prou digna que no permeti a cap ciclista local riure’s de tu passant pel teu costat amb un somriure d’orella a orella, cosa que passa tot sovint quan travesses algun poblet, em trobo a la vorera de la carretera un cartell pintat a brotxa gorda que hi diu:
Caldo de cana gelado
Evidentment m’hi paro,
nomes de llegir gelado en tinc prou.
Baixo de la bici i m’assec en una cadira de plàstic d’aquestes de jardí a sota d’un tinglado de palla.
i escolto una veueta que em diu:
gràcies, gràcies...
Miro a tots cantons i no hi veig a ningú.
Gràcies, gràcies...
Ai collons, si ve de sota la cadira!
Grààààcies....
Hòstia saaaaantaaaa!!!!!!
És el meu cul que es comunica amb mi per primera vegada en un llenguatge intel·ligible...
El tiu pateix tant i tant que ha decidit aprendre a parlar.
Fins ara ho havia fet com ho fa tothom:
proooop, proooooooop
si havies menjat mongetes amb ceba,
Preep prep
si vas restret i fots quatre salts perquè baixi tot avall,
pfiiiuuuuuuuuu
Si has après a controlar-lo una mica i el vols fer allargar per fer la gracieta amb els bruts dels teus col·legues que, tot sigui dit, també fan els seus cursets de trompetistes, no us penseu pas....
Com diu el bo d’en Miquel:
vent de baiona, que entra pel cul i surt per la...
A veure qui ho sap per on surt?????
Ara que els pitjors són aquells que encara que tinguis molt bona oïda no arribes a interceptar-los
psssssssssssss
per exemple els de ressaca de tequila, que són la cosa més pudenta que he sentit en la vida.
Com coi pots portar tot això a dins i no estar mort?

doncs estic assegut a la cadira quan una senyora d’uns 60 anys em serveix el caldo de cana famós.
Esta boníssim!!!!!!
i molt refrescant!!!!
i molt energètic...
El caldo de cana es el que podríem dir suc de canya de sucre.
Agafen les canyes, les trituren amb una màquina rudimentària i sorollosa, normalment feta pel ferrer del poble i el que en surt es una autèntica delícia!!!
Són petits moments d’intensa felicitat pel cos i la ment.


Continuarà...