Camí de Cavalls NON-STOP (3 de 4). Cala Barril - Binissafúller

En Tolo i en Jaume amb Cala Pregonda de fons.

(Ve d'aquí)

Tram: Cala Barril - Binissafúller
Kms: 80
Desnivell: 1.200 metres
Temps: 9 h 30 min

El repte que ens havíem proposat, la volta a Menorca pel Camí de Cavalls en un dia, tenia tres fases crucials; si les gestionàvem bé, teníem possibilitats d'acabar-la, però si fallàvem en alguna d'elles, no teníem res a fer.

La primera fase clau era el tram del Pla de Mar a Cala Barril, que tot just acabàvem d'explicar a la segona part de la crònica. Aquest tram, com ja vaig comentar, és objectivament el més dur de tot el Camí de Cavalls. Donat que l'encaràvem abans que arribessin les hores de més calor i amb no gaires quilòmetres a les cames (poc més de 40), el perill no era en cap cas no poder-lo superar, sinó més aviat que féssim un sobreesforç que ens pogués passar factura més endavant. És per açò que ens ho vam prendre amb molta calma, intentant estalviar al màxim d'energies.

La tercera fase crucial de la ruta, que descriuré en la quarta part de la crònica, era el tram de Cala'n Turqueta a Cala Blanca. Havíem d'encarar aquesta part a les fosques, amb molts de quilòmetres a les cames, amb moltes hores d'exercici pràcticament ininterromput i amb el cul completament adolorit. Tot i no tenir pràcticament desnivell, la dificultat d'aquest tram és que transcorre en la seva major part per damunt de les roques, terreny molt difícil de fer dalt velo, i fins i tot complicat per fer-lo caminant. I més tenint en compte que quan l'encaréssim duríem unes 20 hores de ruta i, per tant, ens faltaria el punt de xispa que permet pujar escalons i superar obstacles en el camí.

Imatge satèl·lit del tram de Camí de Cavalls protagonista d'aquesta tercera entrega de la crònica.

Perfil corresponent al tram de Cala Barril a Binissafúller, amb un desnivell de 1.200 metres. Com es pot comprovar, el camí no acaba de ser del tot pla, que diguem...

La segona fase decisiva de la ruta, que m'he saltat perquè li dedicarem bona part d'aquest article, consistia en les hores de màxima calor, més o menys de les 11 h fins a les 17 h. I aquí és precisament on havíem deixat la crònica: a Cala Barril, havent superat la part més dura, però a punt d'encarar les hores de més calor.

Jo tenia clar des del principi que el pitjor seria vogar amb la calor del migdia. No és el mateix vogar amb calor a mitjan estiu, quan el cos ja s'hi ha acostumat, que fer-ho amb les primeres calorades de principis de juny. Encara que la calor no sigui tant extrema, el cos sol patir més. En qualsevol cas, el que ens quedava per fer en les properes hores no era poca cosa. El nord és el nord.

Vam travessar Cala Barril comentant com ens recordava aquell revolt de 180º a un que hi ha davallant de Sant Pere de Rodes a Llançà, al Cap de Creus. Per sort, ara venia un tall bastant ràpid, fins a Binimel·là, i era cas d'aprofitar. Amb un tres i no res vam ser a Pregonda, una de les platges que surten al famós anunci d'Estrella Damm:

Cala Pregonda.

A Cala Pregonda s'hi arriba travessant un pinar, i una vegada allà hi ha una pujadeta (la de la primera foto) per damunt d'un camí en molt bon estat però pel qual no he vist passar mai cap cotxe (no n'hi ha gaires que en tenguin les claus...). Mentre pujam, les vistes de la platja són magnífiques, i més en un dia com avui, en què el mar és completament transparent. L'aigua agafa una tonalitat diferent a quasi cada platja de Menorca, i el color que agafa a Pregonda és dels més característics.

Quan som a dalt de la pujada hi ha un portell darrere del qual ve una curta baixada un pèl trialera fins a Pregondó, la germana petita de Cala Pregonda. Després de travessar la platja a peu (impossible fer-ho vogant) i de remuntar les dunes amb la velo a coll, torna a venir un tram rodador i ràpid fins a Binimel·là.

Un tram ràpid... que no va ser tan ràpid! Aquestes coses sovint passen quan menys te les esperes: després d'hores de ruta, per primera vegada disfrutàvem de la velocitat, rodant per un terreny no gaire pedregós i bastant pla. I havia de ser aquí, justament, que havia de tallar la coberta del darrere! Era la primera vegada que tenia un problema des que duc tubeless (fins aquell dia no havia tingut cap punxada), i havia de ser ni més ni menys el dia que feia la ruta més llarga de la meva vida. Ja és mala sort! Però aquestes coses passen, i no val a queixar-se; el que s'ha de fer és solucionar el problema com bonament es pugui, perquè si no ho haguéssim solucionat ja podia dir adéu al nostre repte...

Passat Cala Pregona vaig tallar la coberta nova que estrenava per a l'ocasió. Per sort, vaig aconseguir aturar l'hemorràgia d'aire amb pega, un tros de càmera i unes quantes brides, al més pur estil McGiver. El làtex també hi ajudà, evidentment...

Un dels molts ídols de la meva infància (n'hi havia uns quants que s'anaven tornant, excepte algun de més o menys permanent) va ser en McGiver. Tots sabeu qui és: el senyor aquell famós que t'arreglava qualsevol cosa amb un clip i un xiclet. Jo amb un clip no sé si hauria fet res, però un xiclet no m'hauria anat malament. Per sort, la ferida no era molt profunda: el tall no travessava del tot la coberta més que en un parell de punts. Tot i així, era prou gran com perquè s'hagués desinflat tota la roda en qüestió de pocs metres.

Per tapar el forat vaig enganxar un tros de càmera amb pega i unes quantes brides per damunt. Abans havia tombat la roda de manera que tot el làtex s'acumulés en la part on hi havia el tall i, d'aquesta manera, ajudés a tapar el forat. Entre una cosa i l'altra vaig acoseguir tancar la ferida i amb aquest invent vaig anar de Binimel·là fins al port d'Addaia sense pràcticament haver de reinflar la roda.

A partir de Binimel·là començava el primer tram de Camí de Cavalls que els companys que havien fet la volta a Menorca un mes abans s'havien saltat. El camí més directe és una pista que talla recte per l'interior i per la qual et plantes, en pocs minuts, a Cala Mica. El Camí de Cavalls, en canvi, s'enfila i fa volta per la línia de costa, per sobre de la roca. És un tall preciós però exigent, tant a nivell físic com tècnic, i es tarda uns 15 minuts més que si es va per l'altra variant.

Un dels millors trams de tot el Camí de Cavalls és pel meu gust aquest, entre Cala Mica i Cavalleria. La foto és de quan vam fer la M-Nord amb en Toni per Pasqua de l'any passat. Un parell d'hores després d'aquesta foto vam decidir que un dia intentaríem fer-lo tot sencer... i com ja sabeu, el dia va arribar.

Cavalleria. Aquí la calor ja era asfixiant.

Travessant Cavalleria a tall d'aigua, que és per on de fet passa actualment el Camí de Cavalls.

Durant tot aquesta part de la ruta vam envejar profundament totes les persones que veiem a dins de l'aigua. No deixàvem de demanar-nos qui ens mana fer aquestes animalades, amb el fàcil que és anar a qualsevol d'aquestes platgetes de postal i posar-se una bona estona en remull. Sigui com sigui, els massoques com nosaltres sabem que les sensacions agradables com entrar a l'aigua es disfruten doblement després d'una pallissa com aquesta. Aquesta enveja la vam sentir intensament a Pregona, però encara més a Cavalleria, on el Camí de Cavalls passa just per damunt de la platja i quan la calor era cada vegada més intensa.

Després de Cavalleria, i a prop del lloc de Santa Teresa, on actualment hi ha un Ecomuseu, vam fer una aturada d'uns 10 minuts. El capvespre abans, com ja vaig comentar, havia anat a deixar avituallament en un parell de punts. El primer era ets Alocs, i ja l'havíem passat; el segon era aquest. Si no record malament, a dins d'una mata (altra vegada, una mata plena d'orugues) hi vaig deixar una garrafa d'aigua de 5 litres, tres plàtans, un paquet de barretes i unes galetes de xocolata tipus "Príncipe". Açò sí, l'aturada la vam haver de fer a ple sol, ja que en tota aquesta zona no hi ha ni una ombra.

El tall que teníem per davant fins a Cala Tirant va ser el més calent de la ruta. No teníem problemes per suportar la calor, però ens feia anar més lents, ja que teníem clar que un cop de calor a aquestes alçades de ruta seria letal per aguantar fins a Ciutadella. I és que encara teníem més de mitja ruta per davant...

Petit tobogan entre Cavalleria i Cala Tirant.

Travessant Cala Tirant a tall d'aigua.

Quan vam arribar a Cala Tirant vam mirar el rellotge i ens vam adonar que estàvem anant més lents del previst. La calor no ens permetia forçar, i a més havíem rebentat una roda. La idea inicial era arribar a Favàritx més o menys a les 14 h, però ara veiem clar que a aquesta hora seríem més o menys al Port d'Addaia, així que vam telefonar a na Tonia per demanar-li que ens dugués el dinar (i una coberta de recanvi) allà.

A partir de Cala Tirant venia un altre dels pocs trams ràpids, fins a Son Parc, primer per asfalt i després per camí de terra. A més, en alguns moments vam poder gaudir d'un poc d'ombra dels pins, el qual s'agraïa enormement.

Aquesta part de Camí de Cavalls és la menys atractiva de tramuntana. És pràcticament l'única part de la costa del nord que està urbanitzada, i tot i que el paisatge no és ni molt menys lleig, el Camí de Cavalls va atravessant un parell d'urbanitzacions: Son Parc, s'Arenal d'en Castell, i la que ja havíem deixat enrere: Platges de Fornells, a Cala Tirant.

Sigui com sigui, a aquestes alçades el que volíem era arribar al Port d'Addaia, estirar-nos en una bona ombra i esperar que na Tonia arribés amb el dinar. Amb el dinar, i amb la coberta de recanvi...

Com ja he dit, la calor i el tall a la coberta ens havien fet anar més lents del previst. L'aturada per dinar va fer que ens endarreríssim encara més, ja que ens hi vam estar ni més ni menys que 1 hora i 20 minuts. Sigui com sigui, almenys ens va servir per reposar forces i deixar que el sol avancés uns quants de graus més en la seva trajectòria diària per la bòveda celeste.

Salines de Mongofre. Fins i tot les vaques es posaven en remull per mirar de refrescar-se un poc.

Cala Calders, a prop de Mongofre.

Havíem previst arribar a Favàritx a les 14 h i hi vam arribar a les 16 h. Açò sí, entremig havíem aturat prop d'una hora i mitja per dinar. En qualsevol cas, el nostre objectiu en cap moment no era anar ràpid, sinó simplement aconseguir fer absolutament tot el Camí de Cavalls. Per tant, el que no havíem de fer en veure que ens estàvem endarrerint era estressar-nos i voler recuperar el temps perdut forçant massa la màquina. Encara quedaven molts quilòmetres (i moltes hores) per davant, i era qüestió de seguir dosificant.

El tall d'asfalt que vam fer de la carretera de Favàritx em va permetre comprovar una cosa: la coberta del darrere, que havia canviat a l'hora de dinar, estava coca com un meló. S'hi van fixar en Tolo i en Jaume, no sé si veient la coberta com ballava o veient-me a jo com remenava el cul culpa de l'ondulació de la roda... En tot cas, vam seguir tirant sense fer-hi res, ja que en pocs metres tornava a venir el mal camí i, allà, tant li feia anar amb la roda coca...

La zona de Favàritx ofereix estampes de paisatge semi-lunar. No sé qui em va explicar una vegada que aquella era la primera part de Menorca que havia sortit a la superfície, o sigui la part més antiga de l'illa, i jo he anat repetint aquesta història sense comprovar si efectivament és així. Així idò, ho explic ara una vegada més. Com que quan era petit em van explicar que aquella part era la més antiga i que el sud era la part més nova, vaig treure jo solet la següent teoria: la roca, com més negra, més antiga és... En aquell moment no vaig anar a caure, és clar, en la pedra volcànica.

Davallant a Cala Tortuga, que encara té una bona bassa al seu darrere.

Vogant a tall d'aigua, a Cala Tortuga.

Al Port d'Addaia, després de dinar, en Jaume i jo vam pronosticar quantes hores estaríem des d'allà fins a Maó. En Jaume va dir que tres: una fins a Favàritx, una segona fins as Grau i una tercera fins a Maó. Jo vaig dir que quatre: una i mitja fins a Favàritx, una i mitja més fins as Grau, i una altra fins a Maó. El que més s'hi va atracar va ser en Jaume: ens hi vam estar menys de tres hores.

Aquesta segona part del nord, tot i que és continu puja i baixa, no té ni de bon tros el desnivell de la primera part. A més, a partir de Favàritx la calor va començar a minvar, cosa que ens va permetre vogar cada vegada a més bon ritme. A part, així com passaven els quilòmetres veiem més a prop la possibilitat d'aconseguir fer tot el Camí de Cavalls, cosa que només unes hores abans no teníem gens clara.

Quan vam arribar a Maó en Jaume va sentenciar: ho farem. Jo per dins vaig també vaig pensar que ho faríem, però per evitar un excés de confiança vaig fer d'advocat del diable: el que ens quedava per davant no era ni més ni menys que 95 quilòmetres, tota la costa sud de Menorca, i bona part d'ells completament a les fosques.

Caminets que desemboquen al mar...

Tot i que el desnivell és menor entre Fornells i Maó, tot el Camí de Cavalls és un constant puja i baixa. No hi ha cap quilòmetre regalat.

Més que un Camí de Cavalls, sembla un Camí de Velos: té l'amplada justa perquè hi passin les rodes de la velo, poc més.

Creureu que el moment de la ruta en què vam estar més perduts va ser al port de Maó?

Una mula a peu i un matxo dalt velo. El més caparrut dels dos, el de la dreta.

Sense cap dubte, el tram de Camí de Cavalls amb menys encant és el que va de Maó fins a Binissafúller. I no ho dic només perquè sigui ciutadellenc. Tot i que s'intercalen alguns trossos de camí que no desmereixen la resta, en aquesta part de la ruta es succeeixen bastants trams més o menys llargs d'asfalt.

Des de Sa Mesquida fins passat el port de Maó es fa tot per asfalt (el dia que obrin aquest tram de Camí de Cavalls haurem de tornar a repetir la gesta...). Després d'un tall de carrerany molt interessant que no esperàvem trobar arriba Es Castell, i toca altra vegada asfalt fins a prop de la cala de Sant Esteve, on s'agafa un camí pedregós entre parets seques, camins que travessen tanques i, finalment, un caminet per dins de pinar.

A partir de s'Algar i Cala d'Alcaufar el Camí de Cavalls torna a recuperar per uns pocs quilòmetres la línia de costa. Aquí el camí és rocós, a estones un poc difícil de ciclar, però amb un poc d'esforç i equilibri es pot fer pràcticament tot dalt velo. El més atractiu d'aquest tros és la vista cap a l'horitzó, trencat per l'illa de l'Aire i el seu magnífic far:

Illa de l'Aire, a l'extrem sud-oriental de Menorca. La foto l'he manllevada d'un blog amb el curiós nom de Menorca isla bonita.

El tram realment llarg d'asfalt, només interromput per algun tros curt de mal camí, comença a Punta Prima i acaba a Binissafúller. Sigui com sigui, tant el nostre comptaquilòmetres, al qual li costava avançar, com el nostre culet adolorit, agraeixen enormement poder rodar per damunt de 20 km/h i per terreny pla. La sensació de velocitat és increïble. Que diferent que seria fer la volta a Menorca per bon camí! Els 200 quilòmetres del Camí de Cavalls no són 200 quilòmetres, sinó que són una cosa que s'ha de mesurar d'una altra manera. El que no sé és quina és aquesta manera de mesurar-ho...

Sigui com sigui, aquesta zona urbanitzada també presenta els seus avantatges. A part de sentir oloreta de gent que ve de la platja i s'acaba de dutxar, pots entrar en un supermercat i comprar aigua fresca, fruita, galletes, i tot allò que vulguis. I açò és el que feim. No havíem fet cap aturada des de l'hora de dinar, al Port d'Addaia, i ja tocava.

El problema és que, altra vegada, ens hi esteim un poc més del compte. Miram el rellotge i feim càlculs: quin és el millor lloc perquè en Toni i en Xavi ens diguin el sopar i (el que és més important) els llums? La lluna sortirà tard, i és petita, i per tant no ens podem arriscar que ens agafi la fosca negra sense que abans ens hagin duit els llums.

Torre d'Alcaufar.

A les portes del paradís (que, en contra del que prediquen totes les teories hagudes fins a dia d'avui, està situat a Punta Prima).

Binibeca, figuració d'un suposat típic poble de pescadors mediterrani que fa les delícies dels turistes. Després d'haver-lo visitat i haver-se'n enamorat, s'enduen una gran decepció al descobrir que és una construcció moderna.

Travessam la zona d'urbanitzacions de Punta Prima, Binibeca i Binissafúller intentant imprimir un bon ritme. Passat Binissafúller deixam l'asfalt i tornam a agafar el típic caminet estret que és, en la seva major part, el Camí de Cavalls. Tot i que havíem recuperat un bon ritme de ruta, dúiem prop de dues hores d'endarreriment respecte l'horari previst, i hauríem d'apretar fort si volíem ser a Cala Tomàs a les 21:30, tal com havíem quedat amb en Toni i en Xavi. Fins aquell moment ens havíem sabut dosificar a la perfecció; ara corríem el perill d'engegar-ho tot a fer punyetes si apretàvem massa per arribar a hora a Cala Tomàs i ens quedàvem sense forces per fer la part final de la ruta a les fosques.

Encara teníem per davant 70 quilòmetres: 15 amb llum natural, més una llarga ruta noctura de 55 quilòmetres i més de 7 hores, amb una de les parts més poc ciclables de la ruta.

Continuarà...