Fent balanç. Puigmal (2.913), sostre ciclable de Catalunya

Ara que s'atraca el final d'any, tots feim, poc o molt, allò de girar la vista enrere i passar revista, fer balanç del que han estat els nostres darrers 300 i pico dies. Entenem-nos: excepte els jueus més escrupolosos, la majoria no ens asseim amb un full al davant per fer una llista de coses bones i dolentes. El passar revista el feim la majoria de vegades d'una manera difusa, i potser més d'una manera emocional que no racional. Així, el balanç que treim de l'any que s'acaba és segurament més un sentiment (o sensació?) que no una idea clara de com ha anat la cosa.

...molts ja deveu dir, amb raó: "tot açò està molt bé, però anam per feina!". Venga idò, anam-hi! Girant la vista (o el cor, com preferiu) enrere, i cenyint-me per suposat al que he viscut damunt de la meva velo, el balanç d'aquest 2007 és més que positiu. Tot i que faig mountainbike des de fa més temps, no és fins al gener d'aquest any que m'hi vaig començar a dedicar amb certa continuïtat. En aquests dotze mesos, les nombroses sortides que he fet m'han obsequiat amb molts de moments inoblidables. I no ho dic només per repetir el tòpic, que ara n'és època, sinó també perquè és ben de ver. El mountainbike m'ha brindat l'oportunitat de conèixer nova gent i fer nous amics; m'ha permès de descobrir moltíssims indrets meravellosos que d'altra manera m'haurien restat per sempre desconeguts; i, per suposat, ha fet que millorés la meva forma física i les meves habilitats tècniques damunt la velo.

"Girotour"

D'entre tots els moments màgics que em vénen al cap, faig un esforç per triar-ne alguns. Un d'ells és sens dubte la visita a mitjan juliol de dos bons amics menorquins, els principals culpables que m'aficionés al mountainbike. Venien cegats per la fe en les meves capacitats per orientar-me enmig de la muntanya, disposats a que els guiés en un tour per alguns dels indrets més interessants de la província de Girona (per açò vam batiar aquesta empresa "Girotour"). Vam vogar pels voltants de Girona, per l'Alta Garrotxa (Bassegoda), per la Serra de Finestres, Les Gavarres i el Puigsacalm. Més de 200 quilòmetres amb uns 6.800 metres de desnivell acumulat. La veritat és que ens vam pedre molt menys del que jo mateix tenia previst, ja que només en una ocasió ens vam veure totalment desamparats enmig de la muntanya. Ells van saber dissimular prou bé en els moments en què havien de reduir el ritme per esperar-me, cosa que agraesc. També ens vam autohomenatjar amb uns sopars desproporcionats; recordarem per molt de temps la cara d'incredulitat d'alguna cambrera quan veia el ritme amb què despatxàvem plats de pasta i pizzes. Potser algun també recordarà el revers de la cambrera quan se n'anava cap a la cuina a passar la comanda, però açò és gra d'un altre paller, com se sol dir. La qüestió és que en tot moment hi va haver molt bon rollo, com sempre hi ha hagut entre noltros, però amb l'al·licient afegit d'una bona setmana de vacances dalt velo. El Girotour '07 va ser tot un èxit, i més encara ho haurà de ser el Girotour '08.

Ascensió al Puigmal (2.913)

Un altre moment màgic d'aquest 2007 el vam viure el passat 9 de setembre. Un grup de bikers del foromtb.com ens vam marcar tota una fita: l'ascensió amb btt al Puigmal, a 2.913 metres per damunt del nivell de la mar. El Puigmal, situat entre la Vall de Núria i la Cerdanya, és el cim més alt d'aquesta part oriental dels Pirineus. Les seves formes arrodonides possibiliten la seva ascensió dalt velo, cosa més o menys excepcional en cims d'aquesta altitud. Pel que sembla (o el que diuen), el Puigmal és el punt ciclable més alt de Catalunya. Tot un luxe, idò, poder dir que l'hem pujat!

Un dels punts forts de la jornada va ser el bon rollo que en tot moment va regnar en la comitiva. Alguns ja ens coneixíem directament, però la majoria només ens havíem relacionat a través dels nostres alter egos en el foromtb. O sigui que, a més d'una excel·lent jornada de btt i de natura, va ser també una magnífica ocasió per conèixer bona gent en un entorn immillorable.

La ruta en qüestió tenia uns 47 quilòmetres amb uns 1.600 metres de desnivell positiu acumulat. Vam sortir de Planoles de bona hora agafant la carretera cap a Puigcerdà. Al cap d'uns quilòmetres d'asfalt, que ens van servir per escalfar i per començar a guanyar un poc d'altura, ens vam desviar cap a Dòrria. Aquí vam fer el primer reagrupament, on molts es van treure alguna prenda i algun va haver de reparar la primera punxada. Des de Dòrria vam enfilar el Camí del Bosc de Dòrria, que passa per una zona que diria que és de pi negre (corregiu-me si m'equivoc!). En un moment donat aquest camí canvia de nom: Camí dels Carlins; primer de tot fa pujada i després ve un tram que es fa planejant per la Font de Santou, fins que la cosa es torna a inclinar cap amunt per elevar-nos al Pla de l'Orri de Dalt. Una vegada travessat aquest suposat pla (a algú li va semblar que fos gaire pla?), vam arribar al Coll de la Creu de Meians (1.930), on vam fer un tercer reagrupament (el segon me l'he saltat). A partir d'aquí el camí gairebé coincideix amb la frontera francesa, passant pel Collet de Sant Salvador, el Cim de Coma Morera (2.206), el Pla de les Salines de Dalt, la Serra de Gorrablanc fins al Pla de Gorrablanc, per arribar finalment al famós Pas dels Lladres (2.530). No és per fer un joc de paraules fàcil, però el cert és que aquí alguns ja teníem més fam que un lladre, de manera que vam aprofitar per fer desaparèixer un bocata i unes quantes barretes asseguts a la redossa d'un amagatall per caçadors. Ja refets i amb la panxa plena, vam iniciar el tram final de pujada passant pel Bressol del Puigmal. El darrer tram, que no és més que una tartera empinada, el vam haver de fer amb la velo al coll. I no sé si és psicològic o què, però en aquell moment hauria posat la mà al foc que a prop de 3.000 metres d'altitud et falta més aire del normal! Una vegada a dalt, ens esperava la recompensa de les vistes espectaculars, de la sensació provocada per la immensitat de les fondes valls que rodegen el Puigmal i, per suposat, de la satisfacció d'haver assolit la fita que ens havíem marcat. Fotos de rigor, reposar aliments, i cap avall que fa baixada! I tanta si en feia, de baixada! Sobretot el primer tall, la tartera que havíem pujat a peu. Carregar la velo al coll va valer la pena: la baixadeta sens dubte s'ho valia! Per cert que des d'aquell moment el canvi mai no m'ha tornat a funcionar prou bé. En total ens esperaven 15 quilòmetres de baixada continuada fins a Planoles, primer per la tartera i per un caminet fins al Pas dels Lladres altra vegada, des d'aquí fins al Collet de les Barraques travessant un prat inclinat com una mala cosa anomenat "La Vaquerissa", seguit d'una pista amb esses i, per acabar, d'una carretera amb corbes sinuoses. Una vegada a Planoles, unes coca-coles i unes cerveses per celebrar l'èxit de l'esdeveniment i... "ens veim pel foro"!

Aquí teniu el perfil:

Aquest és el muntatge de fotos i vídeos que vaig fer en el seu moment, amb música dels Smashing Pumkins:




El company forero Ignasi (àlies Ignirav), que també és aficionat a penjar coses al youtube, va fer un muntatge excel·lent dels seus vídeos i algun tall dels que jo li havia passat: