Aniversari dalt el Toro

Ahir dilluns vaig fer 31 anys. Oficialment, aquesta és l'edat en què un deixa de ser jove. Per celebrar-ho, vaig treure a trotar el cavall de ferradura prima amb en Jaume... Ja ens entenem: la velo de carretera.

Quan passàvem pes Mercadal, i en un rampell completament irracional, em vaig desviar i vaig enfilar la pujada cap al Toro quan en principi havíem de seguir recte cap al camí de Tramuntana. En Jaume, sense pensar-s'ho gaire, em va seguir amb cara de fillet malcriat.

Tal vegada volia desafiar el pas del temps, o les lleis que em fan vell, no ho sé. El que sí us puc assegurar és que el Toro, amb els seus 3 quilòmetres de pujada ininterrompuda i les seves rampes de fins al 21% (almanco açò resa una pintada damunt l'asfalt, al costat d'una altra pintada que diu "l'infern"), és un port molt dur per fer amb velo de carretera. Molt més dur que altres de més llargs... i més si fa calor, ja que no espereu trobar-hi una ombra.

Sigui com sigui, en les properes setmanes em tocarà pujar-hi qualque altra vegada si vull arribar més o menys preparat a la cita d'aquest estiu amb l'Alt Pirineu francès. Hi vaig acompanyat d'en Xevi i en Xavi, que vindrien a ser una mena de versió catalanomenorquina dels Zipi i Zape. Aprofitarem per veure el pas del Tour de França pels mítics Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque i companyia, després d'haver-hi fet la nostra corresponent pujada.