Tour-tour a Pirineus (2) Col d'Aubisque i Soulor

Com més tens per explicar, més costa posar-te a escriure. Açò passa sobretot quan vas curt de temps: saps que no tens prou estona per fer-ho prou bé com es mereix la ruta, i en lloc de fer una crònica aigualida prefereixes directament no fer cap tipus de crònica.

Més o menys açò és el que em va passar amb el viatge a Islàndia de 2010. El que hi vam viure era tan especial que la pressió a l'hora de fer la crònica em paralitzava i feia que posposés un dia rere altre les cròniques del viatge. Fins a dia d'avui, només he estat de penjar un vídeo d'aquell viatge.

Abans que passi açò amb el viatge als Pirineus d'aquest estiu, em posaré a fer una crònica resumida de la segona jornada, amb la confiança que les imatges expliquin un poc el que jo no diré, o bé que finalment m'acabi enrollant, que és el més probable que passi.

Octave Lapize, guanyador del Tour del 1910, empenyent la velo port amunt.

El protagonista de la segona etapa del nostre Tour-tour a Pirineus era ni més ni menys que el Col d'Aubisque, a 1.709 metres d'altitud, un dels colossos del Pirineu francès i un port mític del Tour de França. De fet, és el segon port més visitat pel Tour de França: 42 ascensions des del 1947.

La primera visita del Tour va ser l'any 1910. El guanyador d'aquella etapa i del Tour del 1910, Octave Lapize, va dir a l'arribada que els organitzadors del Tour eren uns assassins. I probablement tenia raó, ja que l'etapa d'aquell dia va tenir 326 km i va incloure l'ascensió, per aquest ordre, del Peyresourde, l'Aspin, el Tourmalet, l'Aubisque i l'Osquich. Per aquella època, per suposat, cap d'ells no estava asfaltat, de manera que allò devia ser més semblant a una carrera de ciclocross d'ultra-fons -si és que açò existeix- que altra cosa. Supòs que molts altres corredors que venien darrere de Lapize devien dir coses més lletges que "assassins", però com que no ho va enregistrar cap periodista, els seus improperis s'han perdut en l'oblit dels temps.

Sigui com sigui, avui en dia la carretera del Col d'Aubisque està asfaltada (el mateix Tour de França va pagar en el seu dia la primera asfaltada), i els corredors ja no hi arriben amb prop 300 km a les cames. Al Tour del 2011, unes hores després de passar-hi nosaltres, hi va passar en primer lloc el francès Jeremy Roy, que anava escapat i que va mantenir la primera posició fins a pocs metres de meta, al centre de la ciutat de Lourdes, quan el norueg Thor Hushov li va passar "per sobre". Tots ens vam compadir d'ell, i especialment en Xevi, que es va sentir molt identificat des de llavors amb el ciclista francès.

Quan succeïa tot açò nosaltres sèiem còmodament en un bar, cervesa a mos, només a uns centenars de metres de la meta. Havíem fet 133 km i ja feia una bona estona que havíem coronat el Col d'Aubisque, probablement el port que ens ha deixat més bon record de tots els que vam fer aquells dies: Tourmalet, Luz Ardiden, Aubisque, Soulour, Horquette d'Ancizan i Aspin.

Poble de Laruns, on comença l'ascensió a l'Aubisque.

La part inicial de la pujada la vam fer esperonats per un ciclista amb equipació "casual". Val a dir que el més esperonat de tots era el que duia el mallot d'Irlanda.

El que duia el mallot d'Irlanda, que ja pujava tot sol i es tirava fotos a ell mateix per matar l'avorriment, passant per les galeries del km 9, poc abans de les segones rampes al 12%. 

La cara bona de l'Aubisque és la que comença al poble de Laruns, i aquesta és per suposat la que vam fer nosaltres. El port té una distància de 17,3 km sostinguts a un promig del 7%, amb algunes rampes prou llargues del 12% i 13%.

La primera part, com és habitual, transcorre a l'ombra d'una densa massa boscosa. De tant en tant es travessa algun rierol i un estret barranc al qual m'agradaria tornar per aturar-me a contemplar-lo, ja que no ens vam aturar per res des de Laruns fins a dalt... bé, a excepció d'una vegada que ens vam desviar, a l'alçada de la Gourette, per una rampa extra que no portava enlloc.

És justament a partir de l'estació de la Gourette que comença la part més espectacular del port: la carretera es torna més estreta i avança aferrada a la paret de la muntanya. La vegetació ja és més escassa, i s'obre un panorama espectacular de cims i profundes valls. Impressiona veure Laruns, allà baix, tan avall...

Però a partir d'aquí comença també la part dura, amb rampes sostingudes del 12% i el cansament acumulat a les cames. Paisatges que tallen l'alè (que per cert ja ens en queda ben poc, després de 14 km d'ascensió), l'ambient festiu del Tour de França, un dia esplèndid, aquella sensació de "uf açò no s'acaba mai!"... Els quilòmetres finals del Col d'Aubisque ens quedaran a la memòria per molt de temps, potser per sempre.

Els darrers dos-cents metres, amb la meta a la vista, el pendent un poc suavitzat i els aficionats que ens animàvem com si fóssim els mateixos Faber i Lapize que es disputaven la victòria el 1910, tot açò ens va donar ales per fer un esprint final que en Xavi, que havia arribat bastant abans, va immortalitzar en aquesta foto:

Velos gegants a dalt de l'Aubisque, en homenatge als gegants que tantes vegades han coronat aquest port.

Tot i que si m'hagués de quedar amb una part de la ruta aquesta seria com ja he dit els darrers quilòmetres d'ascensió, s'ha de dir que la part inicial de la baixada, de fet el que és pròpiament el descens de l'Aubisque en direcció al Soulour, no desmereix per res la vessant de Laruns. El paisatge és altra vegada espectacular, amb l'afegit que la carretera no té cap tipus de protecció de l'abisme que s'obre a la seva esquerra.

En aquesta part hi ha un detall molt especial: un túnel picat a la pedra, sense il·luminar, innundat per centenars de goteres, que, incomprensiblement, els corredors del Tour creuen sense pràcticament reduir la velocitat!

Sigui com sigui, aquesta va ser la part de la ruta que va merèixer més fotos:

A partir d'aquí, no podem dir que hi quedés poca cosa (teníem uns 60 km per davant), però en qualsevol cas el millor i més dur ja havia passat. Ens restava coronar el Soulour, port que des d'aquesta vessant és realment curt, i la llarga baixada en direcció a Argelès-Gazost, divertida com totes les baixades però no especialment atractiva si la comparam amb altres que vam fer.

Coronant el Soulour, que des d'aquesta vessant és ben poca cosa.

Si alguna cosa podem destacar de la part final de la ruta va ser que a 15 km de Lourdes l'organització del Tour ens va obligar a desviar-nos per una carretera secundària i fer un portet que, psicològicament, va ser el més dur del dia.

El final ja el sabeu: un parell de cerveses en un bar de Lourdes veient per la tele el pas del Tour per allà on just feia unes hores havíem passat nosaltres. 

Lourdes, ciutat on ens allotjàvem, i ciutat que en Jeremy Roy i el nostre Xevi per sempre duran en el record.

Ah, i me n'oblidava! Per si no en teníem prou, de retorn al càmping ens vam perdre i vam acabar donant voltes i més voltes a Lourdes...  

Tour-tour a Pirineus (1) Tourmalet i Luz Ardiden

La primera etapa del Tour-tour-a Pirineus es pot resumir en dos noms: Tourmalet i Luz Ardiden. La nostra primera coincidia amb 12a etapa del Tour de França, que sortia de Cugnaux, passava pels ports d'Hourquette d'Ancizan (que nosaltres vam fer a la 3a etapa), Tourmalet i acabava en alt a Luz Ardiden.

Amb l'emoció del primer dia d'escola (o més ben dit, del primer dia de vacances), vam començar a vogar de bona hora des de Lourdes, on ens allotjàvem. Ben prest ens vam posar a roda d'un grupet d'anglesos que feien el mateix que nosaltres: vogar primer per esperar els corredors després. Tanmateix, o bé estaven més forts o bé no tenien prou present el que els venia al davant, així que els vam deixar fer al seu ritme i vam seguir amb un ritme un pèl més suau. No vam tardar gaire a avançar-los...

Els primers quilòmetres els vam fer amb uns anglesos que feien més o menys el mateix que nosaltres i que molts altres: vogar primer, i esperar els corredors després.

Tot i que la primera ascensió del dia, el Tourmalet, comença oficialment a Sainte-Marie de Campan, a 18 km de la "sommet", o bé a Campan, a 23, en realitat ja vam anar guanyant altura des de Lourdes mateix, a 50 km de coronar el Tourmalet. Per tant, no era qüestió de gastar cartutxos abans d'hora. Així ens ho mostra el perfil:

Perfil dels 135 km i 3.200 metres de desnivell de la ruta, amb dos pits un poc descompensats: el de l'esquerra és el Col du Tourmalet, el de la dreta Luz Ardiden.

Sigui com sigui, allà on comença vertaderament la pujada és a Sainte-Marie de Campan. L'animació del poble i la pancarta d'inici de port del Tour de França així ens ho indiquen. Després d'uns puja-i-baixes inicials, la carretera s'enfila cap amunt de forma moderada però amb ferma decisió, sobretot a partir del poblet de Gripp. A partir d'aquí no hi haurà cap descans fins que coronem el port.

Tampoc no hi haurà grans rampes que ens faixin posar drets. N'hi ha un parell al 10%, a Sainte-Marie de Campan mateix, un parell al 12% a l'estació d'esquí de La Mongie, i una al 13% a 2 km per coronar. Tanmateix, la sensació que tenim és que el port es deixa fer si no s'hi va amb frisseres i s'agafa un ritme que no ofegui. Una cosa ben diferent deu ser fer-ho en carrera...

Inici de l'ascensió al Tourmalet, al poble de Sainte Marie de Campan. Fins a dalt hi manquen més de 17 km per superar 1.268 metres amb una pendent mitjana del 7,5%.

En una ascensió de 18 km, la qual demana més d'una hora al ritme tranquil a què la feim nosaltres, poden passar moltes coses. Al principi el que ens crida més l'atenció és la gentada que ja és al carrer, a peu de carretera, veient la continua processó de cicloturistes que s'enfilen Tourmalet amunt. Són gent dels pobles dels voltants, gent major, fillets, famílies... Per ells és un dia de festa, i com a tal sembla que el viuen.

El segon que ens crida l'atenció és la gran quantitat de cicloturistes que emulen (a càmera lenta) els corredors del Tour. En sorprèn la quantitat i la qualitat; en concret, la diversitat. N'hi ha de les més diverses procedències... N'hi ha, com nosaltres, que van amb velos més o menys noves, lleugeres, ben equipades... Però també n'hi ha que qualquen autèntiques relíquies de carretera, altres que s'hi aventuren amb velos de muntanya, fins i tot es veu alguna velo de passeig. El que més ens sorprendrà, davallant el Tourmalet, serà creuar-nos amb una parella de japonesos amb velos de ciutat d'aquelles amb rodes petites i tija llarga, que es pleguen.

En Xevi i en Xavi, els Zipi-Zape gironino-menorquins que m'acompanyaven amunt i avall dels ports pirinencs.

El tercer que ens trobam són les caravanes. Caravanes i més caravanes que han passat la nit a la vora de la carretera. Algunes exhibeixen banderes, altres escrits i pancartes d'ànim als corredors. S'han instal·lat a la vora del camí, a un pam de l'abisme emboirat, i amb el desplegament que tenen al seu voltant (festers, taules i cadires, antenes i televisors...) és com si mai no s'haguessin mogut d'allà.

En Xavi pujant al Tourmalet, en la zona on els arbres ja havien deixat pas a la boira.

La quarta cosa que ens surt al pas és la boira. A partir de certa altitud entram literalment dins els núvols, fet que confereix un cert aire èpic a l'ascensió però que, per altra banda, ens impedeix gaudir de les vistes espectaculars que ben segur hi deu haver a banda i banda de la carretera. El fet que hi hagués boira donava més protagonisme a una altra cosa molt característica de qualsevol port ciclista: les pintades sobre l'asfalt. Entre algunes de més previsibles animant els ídols nacionals i forans (Voeckler, germans Schleck...), de tant en tant fan aparició d'altres més divertides, com una que deia "Perico yonki".

La cinquena cosa que marca l'ascensió és ni més ni menys que aquest senyor:

En efecte, aquest és el famós dimoni del Tour, l'autèntic i original, el que tantes vegades ha tret el cap a les nostres pantalles, fent aparició espontània en el moment més inesperat d'una etapa. Com no podia ser d'altra manera, ens vam aturar a fer-nos una foto amb ell. És l'únic moment de la pujada que posarem un peu a terra, però no hi ha dubte que era per una bona causa.

A dalt del Tourmalet, a 2.115 metres sobre el nivell de la mar.

Per acabar, arribam a l'anunciada "sommet". A dalt hi ha tal gernació que en els darrers metres hem de fer equilibris per entre la gent que innunda la carretera. Aquí podeu veure un vídeo del darrer quilòmetre d'ascensió:

Després de la foto de rigor al costat de l'estàtua d'Octave Lapize, ens abrigam (a més de 2.000 metres i amb boira hi fa fred) i iniciam el llarg descens cap a Luz-Saint-Saveur. Al cap de ben poc els núvols deixen pas a un cel ben blau i s'obre al nostre davant l'espectacular paisatge muntanyós que ens hem perdut a l'ascensió. Passen pocs minuts fins que la roba ens comença a fer nosa.

En sentit contrari hi circulen també multitud de cicloturistes, inclosos els dos japonesos amb velos plegables que he esmentat abans, que pugen al Tourmalet a esperar-hi el pas de la carrera. Tot i que el descens es fa molt més ràpid que la pujada, ens esteim una bona estona traçant curves i gaudint de la sensació de velocitat. 

En un tres i no res som a Luz-Saint-Saveur, concorregut poble al fons de la vall, punt on acaba el descens del Tourmalet i s'inicia l'ascens a Luz Ardiden. Abans de començar a pujar, però, ens aturam a fer un mos i a carregar aigua.

En Xevi, en Xavi i jo al poble de Luz-Saint-Saveur, al peu del descens del Tourmalet i a l'inici del port de Luz Ardiden.

Quan ja hem recuperat forces emprenem la marxa en direcció a l'estació d'esquí de Luz Ardiden. Tot i que no és tan cèlebre com el Tourmalet, l'ascensió a aquest port ha viscut també alguna jornada històrica del Tour de França. Els seus 14 km a una pendent mitjana del 7'5% permeten superar un poc més de 1.000 metres de desnivell fins arribar als 1.715. Un dels atractius principals de la pujada són les 34 -tal com ho sentiu, 34!- corbes en ferradura que caracteritzen el traçat sinuós de la carretera a Luz Ardiden. 

Altra vegada ens trobam amb molta gent, fins i tot més que al Tourmalet, i és que aquest és el primer final en alt important del Tour 2011. Unes tres hores abans de l'arribada de la carrera la gendarmerie ja ens convida a posar peu a terra i seguir pujant amb la velo al costat, cosa que nosaltres feim només fins que arriba una corba i ens perden de vista. Venim de molt enfora com per deixar-nos perdre aquesta pujada!

Aquesta és la perspectiva que teníem dels quilòmetres finals l'ascensió a Luz Ardiden, que vam fer unes quatre hores abans que hi arribessin els corredors.

Així com avancen els quilòmetres anam trobant més i més gent d'arreu, però sobretot bascos vestits del característic color carabassa de l'equip Euskaltel-Euskadi. Poc després de la pancarta de 2 km per meta, veient que seria difícil trobar un forat lliure des d'on tenir una bona perspectiva, decidim aturar en un punt on podem contemplar ben bé uns 2 kms d'ascensió.

Aquí esperam, morts de fred, asseguts a l'asfalt que encara aguanta un poc d'escalfor del sol del matí. L'espera és llarga, però finalment arriba la caravana comercial, "caravana friqui" com la vam batejar nosaltres fa un parell d'anys, que almenys ens amenitza un poc l'espera.

Abans del pas dels corredors passa la tradicional caravana comercial del Tour ("caravana friqui", com l'anomenam noltros) per amenitzar l'espera dels aficionats.

I l'espera arriba al seu final amb l'aparició de dues taques a la llunyania, sobre l'asfalt, rodejats de motos i cotxes oficials, i anticipats pel vol dels tres helicòpters que capten aquelles meravelloses estampes que ens ofereix la retransmissió de la carrera. Una de les taquetes que apareix és carabassa, el qual fa embogir els centenars d'aficionats bascos que omplen les vores del camí. És com si la muntanya fos un gran ésser viu que de cop rugís com un monstre enfurismat... diria que se'ns va posar la pell de gallina si no fos perquè ja feia un parell d'hores que li teníem per culpa del fred.

Aficionats bascos animant els escapats Vanendert i Samuel Sánchez, asturià de l'equip Euskaltel, que acabà guanyant l'etapa.

Després del pas de la carrera, vam iniciar el descens amb la multitud de cicloturistes que havien anat pujant durant tot el dia i, també, amb alguns corredors que, ja acabada la carrera, devien dirigir-se a l'hotel. Vam haver de davallar molt a poc a poc ja que la carretera estava completament col·lapsada, i és una llàstima perquè hauríem disfrutat d'allò més de traçar les 34 famoses corbes de Luz Ardiden.

Una vegada a Luz-Saint-Saveur, vam agafar la directa cap a Lourdes, a bon ritme, sempre en lleuger descens o planejant. Els primers quilòmetres, infiltrats dins de la "caravana friqui"; després ja tots tres sols fins arribar al càmping, amb 135 kms i 3.200 metres de desnivell a les cames.

Només hi quedava descansar i recuperar-se, que l'endemà ens esperava una altra etapa de més de 130 quilòmetres i amb un altre colós pirinenc pel mig: el Col d'Aubisque.

Tour-tour a Pirineus. Encalçant el dimoni

Des de fa cinc anys, a l'estiu hi ha almenys una cita obligada amb la velo, ja sigui la de roda prima, la de roda gruixada o la de càrrega. Durant tres estius vam fer el que anomenàvem Girotour, un conjunt de bones rutes de btt per diferents indrets de les comarques gironines. Un d'aquells estius també vaig vogar en solitari pel nord de Sardenya, carregat amb les alforges. L'any següent vam fer el mateix per Irlanda; aquella vegada vam ser vuit. L'estiu passat va tocar el torn a Islàndia, viatge que a dia d'avui encara espera la seva crònica al blog.

I a la fi, després de molt d'endarrerir-ho, aquest estiu ha arribat l'hora de la roda prima. I per celebrar-ho hem decidit peregrinar a Lourdes. Lourdes, com tothom sap, és un indret procliu als miracles, i més o menys açò és el que em feia falta si volia resistir cinc dies seguits amb en Xevi i en Xavi, una mena de Zipi i Zape catalano-menorquins.

Lourdes, com també deveu saber -i no ho sabeu, no patiu que ara us ho explic- és al departament francès d'Hautes-Pyrénées, on hi ha alguns dels ports de muntanya més cèlebres dels Pirineus: Tourmalet, Col d'Aspin, Col d'Aubisque, Peyresourde, Hautacam, Luz Ardiden i tants d'altres. El nostre objectiu, per tant, era ni més ni menys que escalar uns quants de colossos pirinencs i, de pas, veure-hi passar aquells que els han convertit en mítics: els corredors del Tour de França. Però no només els corredors: també el famós dimoni del Tour que tantes vegades hem vist a la pantalla, des de ca nostra.

En principi havíem previst fer quatre rutes, de les quals finalment només en vam fer tres. Els propers dies n'aniré penjant les cròniques:

1) Lourdes - Bagnères de Bigorre - Campan - TOURMALET - Luz-Saint-Saveur - LUZ ARDIDEN- Argelès-Gazost - Lourdes: 135 km.
2) Lourdes - Louvie-Juzon - Laruns - COL D'AUBISQUE - COL DU SOULOR - Argelès-Gazost - Lourdes: 133 km.
3) Sainte-Marie de Campan - HOURQUETTE D'ANCIZAN - Ancizan - Arreau - COL D'ASPIN - Sainte-Marie de Campan: 60 km.

El quart dia, diumenge 17 de juliol, teníem previst fer els ports de Val Louron i de Peyresourde, en una ruta d'uns 130 km. Per desgràcia, el temps, que fins llavors ens havia respectat bastant, es va embrutar: el dissabte a vespre es va posar a ploure i no va aturar en tota la nit i tot l'endemà. Açò significava que, si fèiem la ruta, a part de banyar-nos, passar fred i patir a les baixades, tampoc no veuríem gaire cosa dels ports que teníem previst pujar, ja que estarien coberts pels núvols. Finalment vam decidir tornar cap a Girona, on vam fer un parell de rutes pels voltants de Tossa i per les Gavarres; després, açò sí, d'haver-nos premiat amb un bon "chuletón" a Besalú.

Uep sa roda prima! (1 de 4) Catalunya nord: Portbou - Costoja - Figueres

Em sent trist. Mentre escric aquesta crònica, els que fins fa unes hores eren els meus companys de ruta deuen estar pedalant prop de Tarvertet, de Rupit, o tal vegada hagin arribat ja al Far. Jo he decidit retirar-me (per sort no ho he fet tot sol: el mal, quan és compartit, és més suportable) i tornar a Girona des de Sant Hilari. Però ara no és hora d'entrar en els detalls de la sortida d'avui, que tindran la seva pròpia crònica; ara toca xerrar de la sortida de dissabte, la primera d'aquest pont de roda prima.

Aquesta serà també, de fet, la primera crònica dedicada a la velo de carretera. Com que la tenc des de mitjans de setembre i encara no la coneixeu, primer de tot toca presentar-vos-la; açò és ella, dins del garatge de can Xevi, recolzada a la caixa que l'ha protegida en el viatge de Menorca a Girona:

Sa meua nova amant.

Pont de desembre. Què es pot fer amb quatre dies sense feina? Es poden fer moltes coses, però jo vaig tenir clar des de tot d'una quina la faria: escapar-me amb la velo de roda prima. Primer de tot vaig pensar amb Mallorca, però finalment em vaig decidir per Girona, terra que, per poc que hagueu seguit un poc aquest bloc, sabeu bé com m'estira.

La idea era fer quatre rutes. La primera, de 150 quilòmetres, per la Catalunya nord (o sud de França).

Full de ruta. Aquest paperot arrugat ens va servir per guiar-nos en la nostra ruta.

Traçat de la ruta damunt el mapa.

Altres dies seríem més, però el dissabte només érem en Xevi i jo. Crec que no fan falta presentacions, no? A les 8:30 agafàvem el tren a Bordils en direcció a Portbou, darrera població costanera abans de creuar la frontera francesa. A jo Portbou sempre m'ha recordat dues coses: primera, el suïcidi del filòsof Walter Benjamin; la segona, una nit d'hivern, amb tempesta de vent i aigua, que em vaig sortir un poc de la carretera i vaig rebentar una roda del cotxe.

Estació més pròpia d'una ciutat més gran que no d'un poble petit com és Portbou... coses de ser un poble fronterer.

El tren és, en paraules d'en Xevi, un bon complement de la velo. Açò quan a l'inici o el final de la ruta hi tens una estació, és clar. Aquesta vegada era així: sortíem de Portbou i arribàvem a Figueres.

La velo d'en Xevi i la meva dins el tren. Quan a l'estació de Llançà es van obrir les portes per aquesta banda el qui anava a pujar al tren se'n va endur un bon ensurt.

A més, com que el descans és una part essencial de la preparació del ciclista, vam decidir agafar bitllet de camarot i així aprofitar el trajecte per allargar la dormida:

Camarot de primera classe, descobert per fer enveja a la resta de passatgers. No ens esteim de res.

Començar de Portbou té l'avantatge de poder-hi anar en tren, però també té un gran inconvenient: que la ruta comença inevitablement amb una pujada, ja que aquest poble està encaixonat entre muntanyes i la mar:

Vista de Portbou des de mitjan pujada. El meu guant és de color vermell, com podeu comprovar a la foto.

Inici de la ruta, de pujada.

A dalt de la primera pujada, la fontera francesa.

Des de Portbou vam anar resseguint la costa meridional francesa fins a Argelès sur Mer, punt a partir del qual ens vam endinsar cap a l'interior. Tota aquesta zona és sorprenentment seca, fins i tot en aquesta època de l'any en què llocs com ara Menorca estan completament coberts pel verd. Tot i així, aquest paisatge àrid i molt humanitzat també té el seu encant, sobretot si es recorre dalt velo per la carretera sinuosa que ressegueix la costa, amb la mar a baix, a la dreta, i terrasses o feixes amb vinyes. Impressiona pensar la feina que pot haver duit construir tota aquesta estructura que escalona i fixa el terreny per fer-lo hàbil per al cultiu de la vinya. És una autèntica obra d'art.

En aquesta foto no s'acaba de veure, però tot el terreny a banda i banda de la carretera està escalonat per les terrasses o feixes de vinya.

Tot i que l'asfalt està en un estat un tant lamentable (com per altra banda sembla més o menys comú en aquesta part de França), les contínues giravogues i puja-i-baixes la converteixen en una carretera molt divertida per fer dalt velo (i, de ben segur, també amb moto). Tanmateix, a l'estiu, quan allò s'omple de turistes, segurament deu ser un autèntic malson...

Si no record malament, açò deu ser Banyuls, tot i que també podria ser Port-Vendres, Colliure... Sigui com sigui, aquests pobles de mar francesos no em van cridar especialment l'atenció.

En Xevi al final d'una pujada, a contrallum.

Com ja he comentat, seguim la carretera costanera fins a Argelès sur Mer, on ens desviam cap a Saint Génis des Fontaines, Le Boulou i Ceret. Aquesta part de la ruta és més planera i ràpida, tot i que el terreny té tendència a guanyar altitud molt progressivament.

Carretera plana en direcció al Canigó, que s'insinua a l'horitzó.

És més o menys a partir de Ceret que la carretera começa pujar, sempre de forma molt suau. Una cosa que comença a molestar bastant, sobtretot quan ja duus unes tres hores de pedalar, és l'asfalt trencat i amb clots i bonys. Si no record malament, és a partir d'Amélie les Bains Palalda que l'asfalt comença a empitjorar cada vegada més.

Els francesos són aficionats a la fruita, i els ciclistes també. Poc abans d'arribar a Ceret ens vam aturar a aquesta fruiteria a comprar un parell de plàtans. La dependenta, molt simpàtica, ens va regalar també un parell de mandarines ben grosses i turgents (ala, ja hi som... és que sempre heu de malpensar?).

La carretera que seguim, si no ens desviéssim, ens duria fins a Prats de Molló i, més amunt, al Coll d'Ares (1.500 metres). Però encara ens queden molts de quilòmetres per davant, no només els d'avui sinó també en els tres dies següents. A més, hi ha una cosa que em comença a preocupar: el genoll dret, que torna a ressentir-se, després de prop d'any i mig, del que podríem anomenar el mal francès, una lesió que em vaig fer al sud de França i que, justament, em reapareix quan hi torn al cap de dos anys.

Vistes al principi de la pujada, amb un rierol al fons de la vall.

Vistes des de mitjan puajada, amb el Canigó nevat.

Vistes cap al final de pujada, sempre amb el Canigó nevat, un riuet, un pont, un prat i unes cases...

Per tant, després del Pas del Llop (Le Pas du Loup) ens desviam, per una carretera més secundària que la que fins ara seguíem, en direcció a Costoja (Costouges), poble situat a 827 metres d'altitud, en un coll pel qual passa la frontera francesa. Són uns 14 quilòmetres de pujada sostinguda, no tan suau com fins llavors però tampoc excessivament dura.

Tres imatges de la pujada, d'uns 14 quilòmetres, de desnivell constant però no molt fort.

De pujada passam pels pobles de La Farga del Mig (La Forge del Mitg) i Sant Llorenç de Cerdans (Saint Laurent des Cerdans), el d'aquesta foto:

El punt més alt de la ruta va ser, idò, Costoja (Costouges), a 827 metres. En aquesta foto es veu bé la situació del poble, assentat en un coll per on passa la frontera francesa:

Costoja.

Després de Costoja hi restaven 40 quilòmetres per arribar a Figueres, la majoria d'ells de davallada. Sobretot en la primera part, la pendent era bastant forta. En xevi, que per primera vegada és al meu costat mentre escric una crònica, diu que davallàvem "enxufats i a tota hòstia", les dues coses a la vegada. A més, s'agraïa pedalar per damunt d'un bon asfalt, quasi per primera vegada en tota la ruta. Per cert, és curiós, però l'asfalt francès és més negre que el català... per què deu ser açò? (No estic insinuant res, simplement m'ho deman.)

Vam anar davallant cap a Maçanet de Cabrenys, Darnius, Biure... passant molt a prop del pantà de Boadella però sense arribar a veure'l. Després del ramat de bens de la següent foto vam arribar a la carretera N2, i vuit quilòmetres més endavant ja érem al centre de Figueres, on vam fer una pizza i un kebab.

Per fer els 150 quilòmetres de la ruta vam estar 5 hores i 30 minuts.

D'aquí a uns dies, la segona part del "Pont de roda prima", amb una ruta pel baix Empordà en companyia d'en Xevi, en Josep, en llorenç i n'Oriol.

Girotour '09. Pedraforca i Comabona. Adéu a les fosques i amb el llistó amunt

Com deia a l'anterior crònica, dia 9 de juliol ens vam despertar amb unes vistes magnífiques de la Cerdanya i la Serralada del Cadí. Allà mateix ens vam despertar dia 10, amb la diferència que aquell matí hi havia roba estesa i, també, que és justament cap allà, cap a la Serralada del Cadí, on ens dirigiríem per fer la nostra ruta: la pujada al Comabona sortint del poble de Saldes, a la falda del Pedraforca.


A diferència de l'anterior crònica, a més, aquesta necessita un poc d'introducció. "Un poc" és un dir; de fet, retrocediré fins al principi que vaig començar a agafar la velo a Girona, fa devers quatre anys.

Quatre anys de viure a Girona han donat per fer moltes i molt bones rutes. Vaig començar tot sol, i a vegades amb n'Ibai, o amb n'Erwann, fent un poc de carrilet i camins més o manco fàcils. Com comença la majoria, supòs.

Record perfectament el primer dia que em vaig endinsar en les Gavarres. Acostumat a Menorca, que tenia molt més apamada, el paisatge de les Gavarres em semblava monòton, amb tot de valls i camins aparentment idèntics els uns als altres. Aquell primer dia em vaig ben perdre. El fet de perdre'm no és notícia; seria la primera de moltes vegades que em perdria... però des de llavors, sempre que he passat per aquells mateixos camins, he rigut i he pensat com és possible que em desorientés fins a tal punt estant tant a prop de Girona.

Al cap d'un any i mig, més o manco, vaig conèixer un personatge curiós, l'Homo Ciclens Xevilensis. Ens vam fer amics pujant a Rocacorba, o més ben dit baixant, quan el vaig fer caure i va tòrcer la patilla del canvi (de tant en tant encara m'ho recorda). Bé, de fet, no estic segur que aquell dia encara ens fessim amics... almanco ell de jo supòs que no.

Al cap de poc, també pujant a Rocacorba, vam conèixer en Josep, especímen d'Homo Ciclens Senglarensis que vestia roba ampla -sense proteccions davall-, arrossegava unes cobertes de 2'30 i que s'enfilava pels marges i anava solcant tots els camins a base de derrapades. Amb el temps en Josep va anar posant rodes més primes. Qualcuns es van afegir a l'equip, i a qualcuns, com és natural, els vam perdre de vista. El cas és que en un parell d'anys vam anar fent rutes de tot color, algunes d'elles realment espectaculars, tant pels voltants de Girona com pel conjunt de les comarques gironines. Les cròniques publicades en aquest bloc, tot i que no són un recull exhaustiu de les rutes que hem fet, en donen un poc d'idea.

A què ve tot açò ara? Explic tot açò perquè aquesta etapa, des que no visc a Girona, de qualque manera s'ha acabat. I es va acabar, simbòlicament (dic simbòlicament perquè no s'ha acabat del tot), amb la millor sortida que hem fet mai: la darrera ruta del Girotour d'enguany, a la Serra del Cadí. I no només va ser la millor, sinó que el perill d'algunes parts, i la manera com la vam acabar, a les 23h i sense llums, li va donar aquell petit regust de gesta que sempre acompanya les millors rutes. Ells no ho saben, perquè no els hi vaig dir, però en els darrers quilòmetres se'm va fer un petit nus al coll.

En Toni, amb la seva inseparable fletxa, assenyala la direcció cap on prendrem: el Pedraforca.

Deixem-nos de preàmbuls i anem per feina. Parlem de la ruta.

Si vos dic que la va tenir 50 quilòmetres, de cap manera podreu fer-vos-en una idea. Si hi afegesc que el desnivell acumulat va ser de més de 2.800 metres, tal vegada començareu a entendre un poc de què va. Però el que millor idea pot donar és tenir en compte que una de les parts més difícils de la ruta és la carena, que damunt el mapa apareixia com la més plana i, per tant, en teoria més assequible. En qualsevol cas, aquesta és una d'aquelles rutes que és impossible d'explicar només amb paraules i imatges. Tot i així, com que qualque cosa hem de dir, en farem un poc de crònica:

Vam iniciar la ruta a Saldes. Just sortir del poble, ens enfilam per un caminoi gens ciclable de pujada, així que començam la jornada carregant el ferro a l'espatlla. Amb el precedent del dia anterior (el descens de Perafita a Andorra), no era cap bon auguri començar d'aquella manera, i així ho donaven a entendre els seus renecs d'en Josep.

Després d'un primer tall molt dur per un corriol que s'enfilava de mala manera, vam anar guanyant altitud de forma progressiva resseguint la falda del Pedraforca per la pista ampla de la foto de dalt. Aquesta pista, que es pot observar perfectament a la foto de més avall, va del mirador de Gresolet (a l'esquerra, fora de la imatge) fins al Coll de les Bassotes, passat el Collell (a la curva de més a la dreta):

Però és a partir del Coll de les Bassotes, poc després del Collell, que va començar la part dura de la pujada, quasi sempre per damunt del típic prat enganxós que podeu veure en les següents imatges.

Molt a prop del Coll de les Bassotes, punt a partir del qual abandonam la pista fins d'aquí a unes quantes hores.

Dues imatges, amb en Toni a la primera i en Josep a la segona, vogant per damunt de l'estora de velcro verd.

Hi ha pujades dures i farragoses, però aquesta, tot i ser molt exigent i haver-te de guanyar la pendent a cada pedalada, és de les més polides que he fet mai, si no la que més. Bona part de la gràcia, és clar, és deguda al paisatge i a les vistes espectaculars que t'envolten... amb aquells prats de verd impecable esquitxats de vaques i arbres aquí i allà, tallats al fons per les imponents parets de la cara nord del Pedraforca:

Ara bé, no tot és verd en aquesta ruta, ni molt manco. Quan guanyes altitud el verd va deixant pas a una herba cada vegada més forta i, finalment, a la roca completament pelada. És llavors quan ets realment conscient de l'altitud o, dit d'altra manera, de fins a quin punt l'hivern és extrem allà dalt, on hi ha capes i capes de neu acumulada durant mesos.

En aquesta imatge es veu clarament la transcisió entre el continu de verd dels prats més baixos i la roca pelada de les altituds.

En Toni i en Xevi vencent la rampa final d'una de les parts dures de la pujada, amb una pendent molt forta i sostinguda. Ja havíem fet un bon tros d'ascensió, però no teníem ni idea del que ens esperava per davant...

Vos heu fixat amb les vaques de l'horitzó?

Hi ha moments que sembla que podries agafar arrancada, pigar un bot i enfilar-te damunt del Pedraforca... ara que, havent vist les fondalades que hi ha entremig, jo no ho provaria...

Arribant al punt d'aquesta foto, just semblava que assolíem el cim. N'estàvem ben convençuts... fins que, una vegada a dalt, vam veure que no es tractava més que d'un plec de la Serralada i que encara ens quedava mooolt de camí per davant! De totes maneres, ja que hi érem, vam aprofitar per fer-nos una foto amb el Pedraforca de fons.

En aquestes tres imatges podeu veure, d'esquerra a dreta, el que ens vam trobar darrere el que pensàvem que era el cim. És curiós, perquè tot i semblar que ja érem gairebé a dalt ens quedava encara un bon tros de camí. Allà dalt tot sembla més petit...

Açò és part del que cercàvem: la sensació d'estar vogant a la Lluna, amb la petita diferència que allà dalt la gravetat sembla fins i tot més forta del normal!

Com ja ens havia passat uns quilòmetres abans, vam fer una altra falsa coronació de cim. Ens vam enfilar fins a aquest cim pensant que era el Comabona, però quan vam ser-hi a dalt i vam mirar cap a la dreta vam comprovar que per arribar al Comabona encara ens hi quedava una estoneta. Allò era la Serra Pedregosa. Ja que hi érem, però, vam aprofitar per fer una aturadeta i un mosset.

I bé, per llarga que sigui la pujada, a força d'empènyer i alenar arriba un moment que ets a dalt! I allà, quan te l'has guanyada, i si el dia acompanya, tens una gran recompensa: impressionants vistes que, de ben segur, no disfrutaries tant si haguessis pogut pujar sense fer cap esforç. Podem dir que ja en tenim un més, el Comabona, de 2.547. De ben segur, aquesta deu ser una de les rutes amb velo de més altitud que es poden fer a Catalunya.

A dalt de tot del Comabona (2.547).

Impressionant estimball amb la Cerdanya al fons.

Mirant cap al sud-oest.

Enorme trenc a la roca. A baix de tot, molt borrós, la Cerdanya.

Les estries de la roca característiques del Comabona.

Mirant cap al nord-est.

Cavalls i vaques que pasturen la poca herba que hi ha a l'altitud.

Ja ho deia en Xevi: la carena no serà gens fàcil. És caparrut com una mala cosa, però noltros no ens quedam curts. Així que... vam enfilar la carena. I allà, com ell deia, les vam passar canutes. Alguns trossos van ser de pel·lícula, com podeu comprovar en les fotos de més avall. En la majoria de casos la caiguda a esquerra o dreta era molt més perillosa del que la imatge pot donar a entendre.

Coll de Tancalaporta, just davall del Comabona. És un dels noms de coll més curiós que he sentit mai, i més encara si et demanes on punyetes deu ser la ditxosa porta?

Si no m'equivoc, açò és el Pradell (2.202 metres). En aquest cas, el nom sembla molt més justificat que el de Tancalaporta (el de la imatge anterior).

En Toni superant un petit "repitet" (com es deu dir "repechón" en català?), amb la Cerdanya, borrosa, al fons a la seva esquerra.

Imatge preciosa de la vessant nord de la carena de la Serrada del Cadí, concretament de la Serra de la Moixa, que en aquesta part vam resseguir per un carrerany molt recte que passava just per davall de les grans roques de la cresta.

Aquesta foto i la de més amunt corresponen a la Serra de la Moixa. Sempre m'ha fet gràcia trobar paraules molt "menorquines" en els topònims catalans i pensar que abans, òbviament, allà també hi eren d'ús comú.

Imatge de la vessant sud, concretament del Serrat de la Musa, que vam fer per un caminoi de pedreta petita i a estones contraperaltat, amb una perillosa caiguda de centenars de metres a la dreta... El vam fer, com podeu observar a la imatge, en bona part a peu.

A la imatge de més amunt no s'aprecia, però sortir-nos un pèl del carrerany significava rodolar inevitablement pendent avall, molt avall, centenars de metres més avall. Qualque tros vam provar de fer-lo dalt velo, però hi ha moments en què realment val la pena aturar-te un moment, pensar un poc i posar els peus a terra (en els dos sentits, figurat i literal).

Passada la pitjor part de carena va començar la baixada. I la baixada, molt llarga i per tipus de terreny i nivells de dificultat molt diferents, no ens va decebre. En cap moment no ens vam avorrir; al contrari: corriols més ràpids, més lents, amb escalons, trams amb més pendent, parts poc o gens ciclables, amb curves tancades i escalonades, per enmig d'arbres, per la falda de l'alta muntanya pelada, per un caminet que travessava un prat, per dins d'un barranc, per terreny molt humit...

Llàstima que, com sempre, la baixada sigui la part de la ruta en què hi ha manco fotos. Comprendreu que no és el mateix alliberar una mà per agafar el mòbil mentre puges que fer-ho quan baixes i et ve just aguantar-te dalt la velo. En qualsevol cas, quan hi ha fotos, difícilment donen idea de com era la baixada en realitat. A partir d'aquí, idò, algunes de les poques imatges de la davallada:

Un servidor disfrutant de la davallada.

A partir de determinat moment ens vam començar a trobar aigua, el qual ens feia davallar de tant en tant de la velo i, en general, afegia un punt de dificultat quan era la roca del camí la que estava humida.

Hi ha part de la baixada que no era en absolut ciclable, i no ho dic tant per la imatge de dalt com per altres moments en què avançàvem literalment pel mateix llit del torrent, al fons d'un barranc. És possible que en èpoques molt plujoses, o amb el desgel de la primavera, sigui pràcticament impossible fer aquesta part de la ruta amb la velo al costat i sabates de ciclisme. En qualsevol cas, si voleu evitar aquesta part, hi ha la possibilitat, quan arribeu al Refugi de Sant Jordi, d'agafar el GR-107 en tost del PR que vam seguir noltros. Si seguiu el GR en direcció a Gréixer i Bagà, l'opció que defensava en Xevi, fareu més volta però segurament anireu per un camí més ciclable (Xevi, segurament tenies raó). Açò sí, si optau pel GR us perdeu el que va ser, sens dubte, un dels grans moments de la jornada: topar-nos amb aquest salt d'aigua, on vam poder fer un revitalitzant bany d'aigua gelada:

L'autocensura només em permet penjar aquesta imatge, però creis-me que va valer la pena submergir-nos en la reclosa de davall el salt d'aigua.

L'Homo Ciclens Xevilensis, vencent una rampeta de roca de pujada a la primera foto i uns escalons-tobogan de davallada a la segona. Açò podria haver estat el final de la ruta si no fos per la quilometrada que encara ens restava fer per pista, la darrera part a les fosques, fins arribar a Saldes.

Idò sí, com ja he repetit en un parell d'ocasions, la cosa va acabar... a les fosques. En part perquè entre pitos i flautes ens havíem enredat i havíem començat la ruta al migdia; en part perquè ens ho vam prendre amb molta calma, i en part perquè, com no podia ser d'altra manera, ens vam perdre i vam acabar fent un poc de Benny Hill (si recordau l'entrada del programa entendreu perfectament què vos vull dir... bé, excloent la companyia femenina, és clar).

Una anècdota curiosa va ser que, en un moment en què estàvem completament perduts i ja començàvem a posar-nos nerviosos perquè se'ns feia fosc, el mòbil va captar un poc de cobertura i vaig rebre un missatge sms que deia: "Ei joan! Per on pares?". "Per on pares?", vaig pensar jo... què és açò, recotxineo? I què sé jo, per on par! Què més voldria que poder-t'ho dir!

I fins aquí la crònica. Com he dit al principi, així, a les fosques i amb el llistó amunt, es va acabar simbòlicament la meva -primera- etapa de vida a Girona. Segur que hi ha moltes maneres infinitament més còmodes i civilitzades de posar un punt i a part, però se me n'ocorren poques de millors.

Perfil altimètric de la ruta, que va tenir un desnivell acumulat de 2.827 metres en només 50 quilòmetres.

Si clicau damunt la imatge anireu a parar a la web del wikiloc, on podreu explorar i descarregar-vos el track.